X FÒRUM "Cristianisme i Món d'Avui

EL DÉU DE LA COMUNIÓ

Amigues i amics:

Enguany, amb tota la raó del món, el Fòrum es vesteix de festa. Hem aribat al desé aplec anual i cal celebrar aquest esdeveniment.

Com podeu veure en la programació adjunta, el Fòrum, comença la vesprada del divendres, a la parròquia del col·legi dels salesians del carrer Sagunt. Allí, en un clima festiu i jovenívol, tindrem una vigilia d’oració, soparem junts i fruirem d’un bon concert. L’horari i el lloc de dissabte i diumenge és l’habitual (Col·legi-Jesús Maria). Les ponències i la taula rodona se centren en el “Déu de la comunió” que estima i dinamitza sempre la comunió de les persones. És important recordar que els membres del poble de Déu hem de ser sempre, ien tot lloc, signes i insatruments de la unió íntima amb Déu i amb tota la humanitat per damunt les diferències de raça, cultura o creences. Cal assumir els compromissos pesonals i comunitaris que això comporta.

Preu atenció en els treballs de grups; enguany els hem titulat “minifòrums” perque en ells, un ponent exposarà breument un tema d’actualitat i després s’obrirà un aple debat entre els assistents. Cal, doncs, que un fixeu en el enunciats del minifòrums i que n’assenyaleu un. En l’Assemblea commemorativa del desé aniversari donarem testimoniatge dels deu anys del Fòrum

Que el desé Fòrum ens proporcione l’oportunitat de viure amb major profunditat, celebració i fraternitat la convicció i l’alegria de saber-nos persones cristianes i valencianes. Així ho desitja i espera

LA COORDINADORA

PROGRAMA

Divendre 27 de març

19’30h: Acollida.

20’00h: Assaig de cants.

19’45h: Vigília .

Dissabte .28 de març

09’15h: Recepció i acollida.

10’00h: Pregària i Presentació.

10’30h: 1ª Ponència i debat: “L’acció unificadora i salvadora de Déu en la història”. A. Torres Queiruga, Professor de la Universitat de Santiago de Compostela

12’00h: Descans.

2’30h: 2ª Ponència i debat: “Aportacions del missatge cristià a la comunió de la humanitat”. Mª. Eugenia López Munoz: Professora de la Universitat pontifícia de Comillas. Madrid

14’00h: Dinar.

16’00h: Minifòrums:

1. Últimes propostes ecumèniques: Assemblea de Graz. Lucia Ramon i Carmen Marquez

2. Diàleg amb altres religions i cultures, agnòstics i ateus. Vicent Botella i Cubells O.P..

3. Promoció de formes no violentes de superar els conflictes. Plàcido Ferrandis Albert.

4. El compromís per la reconciliació i la convivència entre els pobles. Rafa Mata

5. Responsabilitat ecològica respecte a les futures generacions. Esteve Mercé

6. Ordre econòmic internacional just i solidari. Maria Garcia Marin

7. Superació de l’exclusió social i d’altres formes de discriminació. Joaquim Garcia Roca.

8. Drets humans a l’Església Rosa Maria Recasens i Ariza

9. El quefer teològic i pastoral de la dona a l’Església. Rosa Alufre i Carmen Ortega.

10. Acció eclesial envers els “cristians no practicants”. Josep Vidal Talens..

18’00h: Descans

18’30h: Taula rodona:

Què sobre i que falta a la teua Església per a facilitar la comunió volguda per Déu.

Moderador: Manuel Plana. President de la Comissió Diocesana d’Ecumenisme.

Participants:

· Antonio Andrés Puchades. Prevere de l?Església Espanyola Reformada Episcopal

· Germà de la Comunitat de Taizé.

· Geico Müller. De l’Església evangèlica Alemanya

· Juan Antonio Tudela Bort. Prevere de l’Església catòlica.

20’00h: Pregària del vespre.

Diumenge 29 de març

10’00h: Pregària del matí.

10’20h: 3ª Ponència i debat: “Una tasca indefugible en el món actual: ètica mundial i ecologisme”. Geiko Müller: Professor de Teologia de Bremen (Alemanya) i a San José de Costa Rica. Ex-secretari del Consell Mundial de les Esglésies.

11’50h: Descans.

12’30h: Assemblea commemorativa del desé Fòrum:

Presentdora Moderadora: Mercè Silla Albert

Visió des de fora de l’Església dels deu últims anys d’aquesta. Joan Francesc Mira

Visió des de dins de l’Església dels deu últims anys d’aquesta. Miguel Payà Andrés

Visió des de la Coordinadora del Fòrum des deu anys del Fòrum. Julio Ciges Marin

13’45h: Dinar

15’00h:. Festa

16’30h: Eucarística i Missatge final.

L’ACCIÓ UNIFICADORA I SALVADORA

DE DÉU EN LA HISTÒRIA *

Andrés Torres Queiruga

Hi hagué una escola antropològica a Viena, fundada pel P. Schmid, que en la seua investigació sobre els orígens de la religió enfocà el seu estudi en l’examen dels començaments d’aquesta en els pobles més primitius. Als que ells anomenaven “els primitius dels primitius”, aquells que vivien encara de la recol·lecció, que no cultiven, sinó que cullen els fruits dels arbres i marxen en acabar. Aquells primers éssers que, partint dels primats, s’anaren establint en la terra.

La gran sorpresa que prengueren fou descobrir que aquests humans primitius tenien unes formes de viure, d’aprendre l’idioma sense parlar fort i que tenien una religió molt elevada, quasi sempre amb la figura d’un ésser suprem, creador inclús d’altres déus, ja que pensaven en altres esperits.

La consciència humana, enfrontada a l’enigma de la vida i l’univers, comprén que a la base hi ha un déu que crea i unifica, el Déu pare de les persones i dels déus, el Déu creador de la terra. Això no exclou que posteriorment es produïra un fort monoteisme. Per altra banda, en la consciència humana, com apareix en la mateixa Bíblia, es desenvolupa durant molt de temps una concepció henoteista, és a dir, el poble hebreu creia que Déu era el seu déu, al mateix temps que donava per suposat que els altres pobles tenien també el seu propi déu. Inclús aquella expressió que nosaltres conservem amb tan de respecte i que actualment llegim en clau monoteista, inicialment tenia un sentit henoteista. Justament com dir-li al poble: “Jahvé és el teu Déu, els altres pobles tenen el seu déu, però tu estima Jahvé amb tot el teu cor, amb totes les teues forces, concentrat en Ell.”

Aquesta posició fou la que va conduir més tard a caure en compte de que “Si Jahvé és el meu Déu, i m’estima amb totes les seues forces, jo el puc estimar”. Això vol dir que és el Déu de tots els homes i de totes les dones del món. Aleshores apareix el monoteisme. Naix una consciència humana que ens duu a un déu que ens envolta, que ens ajuda a unificar la nostra consciència i a anar creant humanitat. És curiós com Israel descobreix el monoteisme precisament en el desterrament, quan eren desgraciats, quan estaven perduts com a nació. Déu no sols els salva a ells, sinó a tots.

En l’actualitat existeix una discusió frívola sobre si el monoteisme porta a la intransigència, provoca guerres, i siga preferible el politeisme. Perquè si crec en el Déu creador de tot, meu i dels altres, lògicament he de ser tolerant, no puc acaparar-me’l. En canvi si sóc politeista, aleshores pensaré que el meu déu lluitarà contra els altres déus i jo afirmaré el meu Déu front als dels altres..., com feren a Babilònia, a Egipte... El déu de la ciutat acabarà combatint contra els altres déus. És veritat que hem de comprendre d’aquesta manera a Déu: si Ell és el creador, i de tots, aleshores he de viure així amb el Déu que de no cap manera em pertany, sinó en el déu que em remet als altres. Perquè quan adore a Déu i el cride Pare, automàticament estic dient que és tant pare meu com pare del negre d’Àfrica o de l’americà. d’Amèrica. És a dir, que el monoteisme, si el vivim bé, ha d’aixecar en nosaltres un esperit de comunió i d’universalitat.

En la història de la Humanitat, el naixement de les religions monoteistes que es concentra entorn del segle VII abans de Crist en el que s’ha anomenat el “temps-eix”, hi ha una maduració que condueix a la comprensió que la humanitat és una. Fins aleshores, normalment una persona era de la religió de la seua nació, del seu poble, de la seua tribu. Al “temps-eix”, cal pensar que apareix Buda, els profetes d’Israel, Zaratustra, i possiblement Confuci, Lao-Tsu. És com si al món nasquera un esperit d’universalitat impregnat de religió. Apareixen les grans religions universals en les que la persona, no ja com índia, iraniana, grega o romana, sinó en tant que persona, es sent salvada per allò diví, remesa a allò diürn, i per tant, ja, amb capacitat d’establir vincles amb tots els altres.

Comprovem com encara el judaisme, per mitjà de la tradició profètica del segle VI-V abans de Crist, comença a ser monoteista i malgrat això, es conserva com religió nacional. Inclús a la comunitat cristiana li costarà bastant despullar-se d’aquesta actitud. Fou la gran crisi dels inicis de l’Església, quan decideixen eixir cap als pagans sense obligar-los a circumcidar-se, a assumir la llei mosaica, a fer-se jueus. Sant Pau es distingeix com representant d’una veritat que ens costa anar realitzant, però que està clavada en la història. Per això proclama «Ja no hi ha jueu, ni grec, esclau ni lliure, home ni dona”.

Déu ens unifica, crea comunió i així la religió quan es viu bé, obre a la humanitat cap a la seua profunditat. Inclús avui, quan, de vegades, som molt crítics amb la religió i la seua història. I cal que ho siguem: crítics amb estima per ajudar a purificar-la. Si estimem el cristianisme hem de reconèixer les seues errades històriques, els seus defectes actuals, justament perquè si l’estimem desitgem de viure’I el millor possible. En aquest sentit, sens dubte, la religió ha humanitzat profundament la humanitat...

Imaginem que no haguera existit la religió a la humanitat. Segurament la condició humana seria més salvatge del que ho és. És més, els crítics de la religió ho reconeixen. Kant ho deia positivament: «Grans continguts morals de la humanitat i profunds ens han aplegat per la religió, encara que després tinguem que apropiar-nos-els, ja racionalment”. Però inclús, crítics tan forts com Kant, com Erns Bloch, o com actualment Gauché, que creuen que la religió està superada, diuen: “La religió ha complert un paper fonamental en la història, perquè ens ha subjectivitzat, ens ha fet sentir-nos persones, ha creat igualtat”. Ells creuen que sols cal recollir aquesta herència i viure-la racionalment.

La religió segueix essent una font fonda que ens ajuda sempre que la visquem adequadament. El perill hi és, com per exemple, el cristianisme que du tant de temps a la història, que pot solidificar-se... Una religió que s’institucionalitza, que abasta poder social, tendeix a no crear unitat. De fet, el cristianisme, que naix d’alguna manera com a resposta al desig de salvació del món antic, que unifica i dignifica des de la necessitat de salvació, des de baix, des dels esclaus, que va entrar en l’àmbit del poder, quan Constantí es va convertir al cristianisme, l’Església es va fer una força que, moltes vegades, va ser d’exclusió i, inclús, de persecució. Realment un s’espanta de llegir certes coses dels Sants Pares, quan afirmen que als pagans cal matar-los i, inclús, a la comunitat jueva perquè, al no creure en Déu, fan mal. Però aquest posicionament fou originat pel poderiu social. Per això cal que estem sempre molt atents a la crítica que ens vinga de fora perquè quan l’Església s’estableix i pren el poder, tendeix a legitimar l’ordre establert.

Livanio diu una frase terrible: “En aquesta circumstància, l’ateisme es converteix en la condició de l’alliberament de la humanitat”. I és veritat. Recordem com el Concili Vaticà II va reconèixer que gran part de la responsabilitat del naixement de l’ateisme estava en els creients perquè al presentar una falsa imatge de Déu impròpia del Déu acollidor, universal, creador de fraternitat i dignificador dels homes i dones, sinó d’un Déu amb una institució de poder que exclou automàticament a les persones disconformes amb allò que s’esdevé, als que cerquen un futur, als que cerquen una millor humanitat..., tenen naturalment que protestar. Protesten inicialment contra l’Església, però en l’Església protesten contra Déu. Moltes vegades l’ateisme pot ser una condició de progrés. I això és horrible, perquè és una crida tremenda per veure com tractem a Déu.

EL DIÁLEG DE LES RELIGIONS UNIVERSALS

Déu unifica, però al món hi han moltes religions. Avui és indispensable que les religions dialoguen entre si, ja que el gran desafiament és l’ateisme. Si considerem a Déu com a salvació, qualsevol religió la considerem com manifestadora de Déu. Per això direm que totes les religions són vertaderes. Açò cal prendre-ho al peu de la lletra. Una religió consisteix a que els homes i les dones d’aqueix grup humà han pres compte que Déu, allò diví, o els déus: aquest rerefons fonamental sagrat, hi és a la realitat i està salvant-me. Tota religió és, malgrat que hi haja moltes divisions, una religió de salvació.

Per això, el descobriment i la vivència d’allò sagrat és la veritat bàsica en la que tots coincidim. Davant de qualsevol religió cal pensar: “Aquí tinc quelcom com allò meu, tinc alguna persona que ha descobert a Déu. I des d’aquest descobriment, configura la meua vida”. Naturalment, després, per ser plurals en cultura, gènere, etc., traduïm la religió de maneres molt distintes i també podem fer traduccions molt roïnes, com ells.

Indubtablement totes les religions són vertaderes però no totes aconsegueixen el mateix grau de profunditat, de puresa o d’autenticitat en la relació amb Déu. Però també ens passa amb la nostra. Així, a la Bíblia queden restes horroroses, pavoroses d’una visió d’un Déu autènticament criminal, com el guerrer que es cobreix de glòria matant a cavall. I inclús després de la vida de Jesús hem creat la persecució dels heretges, hem tingut la Inquisició, etc. És a dir, que tots tenim defectes i, per això, és tan important que amb aquest esperit d’humilitat tots estem oberts a Déu. Totes les religions són vertaderes i necessiten contínuament conversió.

Se’ns crida a dialogar uns amb els altres. Si escoltem a les altres religions veurem moltíssim millor els límits i les deficiències de la nostra percepció religiosa, a banda de les seues dimensions positives. Ja que no existeix cap religió, al ser una configuració finita, humana, que puga dir: «Tinc tota la riquesa d’allò diví”. Ni la cristiana, ni cap. Creiem que el cristianisme quelcom és insuperable en la mesura que ha descobert un Déu que és estima i perdó, el que no vol dir que el cristianisme haja descobert totes les dimensions de Déu. Estem influïts per l’hinduisme o l’experiència oriental que ens està donant un enriquiment que no ens fa ser menys cristians i cristianes, sinó que és una potent crida perquè també nosaltres la visquem. Allò que descobrim del seu déu, ho descobrim del Déu que ens està cridant i atraient. En realitat, ja no tindriem que parlar del “meu” déu, el “seu” déu...

Hi ha un aspecte en el que insisteix molt el filòsof de la religió Hans Küng: el sentir-nos part de la mateixa empresa: l’empresa d’aconseguir que la presència de Déu ens ajude a humanitzar-nos més i més. Això obliga a que totes les confessions tracten d’unificar els criteris fonamentals d’humanitat. Küng parla d’una ètica universal, és a dir, el plantejament dels aspectes que comprenem que Déu vol de nosaltres. És clar que Déu no vol la violència, que desitja que compartim, que no discriminem al nostre proïsme i als nostres semblants, etc. Si açò ho pot comprendre qualsevol religió, ¿per què no som capaços d’unir-nos de veritat, de deixar les diferències que sempre seran secundàries i, almenys, posar tot l’esforç, com mentalització, com creació d’un nou ambient, d’una nova cultura en la humanitat des de baix, des de la consciència religiosa? És un potencial molt gran en la humanitat. Hans Küng s’ha consagrat a lograr que les religions dialoguen entre si, a que es posen d’acord en vectors fonamentals d’humanització per contribuir al futur de la humanitat.

Hi ha també el diàleg amb la cultura humana que representa tot l’esfoç humà per crear millors condicions socials de vida... També cal que descobrim a Déu per mitjà de la seua obra creadora. És evident que allò que contribuesca a allargar i millorar el món creat, a lluitar contra tot tipus de mal, aquí hi és Déu. Un teòleg actual deia que “la cultura és la forma de la religió i la religió és el fons de la cultura”. És a dir, la cultura, quan és autèntica, tracta de configurar la humanitat, de fer-nos més humans, de transformar la nostra existència en quelcom de més profund, agradable i fraternal. I, per tant, configura el poder creador de Déu. Per això diu que és la forma de la religió.

Si una persona quan està treballant per la millora de les relacions socials o de la justícia, no pensa en Déu, està realitzant el pla de Déu, segons ho diu Jesús de Natzaret: “quan te hem conegut? Quan donàveu de menjar, quan vestíeu al nu, quan ajudàveu, m’estàveu coneixent”.

Si estem parlant del Déu de la comunió, aquesta apertura a tot el que en la humanitat siga treball autèntic, treball en favor dels altres, és també experimentar i viure a Déu. El necessitem molt perquè s’ha desenvolupat, com comentaven alguns teòlegs, com una rivalitat entre cultura i religió... No és que no hi haja conflictes i que moltes vegades una certa part o sectors de la cultura són tremendament hostils i injustos, inclús ací a Espanya, contra la religió. Però allò que deu interessar-nos és què està realitzant la cultura a favor de la humanitat. Inclús quan ens ataca, en nom de quins valors protesta contra la religió. Aleshores podrem aprendre molt mitjançant el redescobriment dels valors, dels avantatges de la crítica i la correcció subsegüent...

No tenim més que mirar a la història recent per adonar-nos d’allò que hem après els cristians de la cultura, inclús de l’ateisme. Estem segurs de que els teòlegs saben que la seua imatge de Déu s’ha vist, en una grandíssima part, purificada, profunditzada, gràcies a la crítica que els ateus han fet de les tremendes deformacions que hem fet de Déu tantes i tantes vegades. Així hem pogut rellegir l’escriptura, i recuperar la salvació i avançar per aquest camí.

L’obrir-nos a la cultura ens enriqueix i ens corregeix. La cultura ataca els ídols i els absoluts religiosos. Pensem en el treball immens que va costar al Concili Vaticà II l’admissió de quelcom que avui ens sembla una evidència, com és la llibertat religiosa. La llibertat religiosa semblava a moltíssims bisbes o pares conciliars, una blasfèmia perquè la mentida, pensaven, no tenia drets; era com anar contra la religió. Avui ens sembla, pel contrari, quelcom evident i irrenunciable, gràcies a que prèviament la societat democràtica predicava la tolerància, el pluralisme i la llibertat. Sense el moviment per la llibertat, nascut a partir de la Ilustració del segle XVIII, o de l’Humanisme de la cultura secular, l’Església actual possiblement encara estaria excloent-la. Una exclusió o intransigència que encara mantenim, de vegades treta de textos bíblics, així com de certa manera de resar els salms: “cuideu-nos a nosaltres, però als enemics”. Això pot introduir un esperit d’intolerància, d’un Déu per a nosaltres, però no per als altres. Així, en les lectures de Pasqua sobre la salvació, presentem Déu com salvador dels israelites però com condemnador, al mateix temps, dels egipcis. D’aquesta manera “es cobreix de glòria matant a cavall i cavaller”..., el que és terrible. Lectures d’aquest tipus cal comentar-les i, després, prendre en compte que Déu mai no matà a ningú, a ningun egipci, ni a ningun bàrbar, etc. perquè Déu és tan pare i tan mare dels egipcis com dels hebreus. Allò cert és que no vol que els egipcis seguesquen oprimint al poble israelita i, per tant, es posa de costat del pobre perquè aquest defenga els seus drets... I això és quelcom distint...

A la Bíblia tenia el seu fonament, ja que estaven envoltats de politeisme i tenien que afermar el seu Déu i, per això, per estimar a Jahvé tenien que defensar-se front a la temptació politeista. Però des de Jesús de Natzaret, pel qual hem reconegut Déu com pare i mare de tots, no necessitem d’aquestes actituds negatives.

La cultura ben acollida ens ajuda a enriquir-nos en la tolerància, la llibertat, la democràcia que, per desgràcia, encara no ha entrat a l’Església. Déu és creador i anima tot esforç de qualsevol persona, siga home o dona, creient o no creient, cap al bé, encara que en la seua ment pense el que pense. Un esforç tal per la creació de tot allò positiu serà reconegut explícitament pel creient com obra, gràcia i revelació de Déu. També en la cultura es pot, el creient, desemmascarar i contestar —“No tens dret”, als ídols que ella crea contínuament, així com les seues absolutitzacions del poder, de la riquesa, del diner, etc.

APORTACIÓ DEL CRISTIANISME

El cristianisme s’ha configurat com una religió amb unes notes específiques, sobre tot les que ens han definit la vida i la paraula de Jesús de Natzaret. Ell ha creat una manera històrica de relacionar-se amb Déu, de veure a Déu, i de relacionar-nos amb les altres persones durant la nostra existència en el món.

És molt important purificar la imatge de Déu. En primer lloc perquè quan construïm la idea de Déu, projectem en Ell, allò que ens sembla millor de nosaltres mateixa per mitjà d’allò millor que hi ha en la humanitat. Però, inversament, una vegada ens fem una imatge de Déu, automàticament estem també tractant-lo d’imitar, doncs, si hem projectat un ideal, aquest ideal es converteix en quelcom que dicta les nostres vides. I, per això concebem una mala imatge de Déu, ja que tota imatge seua és deficient perquè no sabem ni podem estar a la seua alçada. Sant Joan de la Creu deia: “Cada vegada que penses, dius o imagines alguna cosa de Déu, ja eres fals”, perquè Déu sempre ens desborda. Però, almenys, fem una imatge cada vegada menys mala de Déu. Per exemple, un Déu que castiga, un Déu que no perdona el pecat: la imatge sorgida del pecat original, creiem que ha fet un dany enorme. Puix no podem crear una imatge de Déu que és capaç de castigar a la humanitat pels segles dels segles perquè, suposadament, una parella feu un pecat. O, simplement parlar d’un Déu al que sempre estem demanant, i que, vulguem o no, l’estem anomenant ronyós. Perquè si ens obstinem a demanar-li que acabe amb la fam al món, o amb la malaltia, estem confessant que Ell no vol acabar amb això i que no és generós. Aleshores, donar-nos compte que si Déu ens ha creat des de l’estima, és que està volcat a la nostra vida, com diu l’evangeli de Sant Joan: “El meu Pare treballa des de la creació del món”. Déu és el primer que treballa activament en que nosaltres siguem bons, en que no hi haja discòrdies. Es compadeix que uns fills seus estan matant uns altres fills seus; té el cor adolorit perquè no compartim el nostre pa i consentim que hi haja fam.

És Déu qui ens està convocant contínuament, cridant-nos a crear una humanitat millor. I a nosaltres, en la mesura amb què acollim la gràcia i ens deixem dur per la seua inspiració, ens desperta. És Ell qui ens crida a que obrim els nostres cors vers els altres per col·laborar amb Ell. Si canviem el moviment i aquest és “Senyor, reconec que m’estàs cridant, però em resistesc. Per això, volguera obrir-me, col·laborar amb Tu, no oferir-te resistència, escoltar-te i tenir pietat dels altres”. Si Déu està amb nosaltres, no tinguem por i seguim el seu moviment. Però, en canvi, quan li diem “Kyrie eleison”, sembla que Déu no té compassió de la misèria humana, que no té compassió de nosaltres i nosaltres som els que tenim que aplacar-lo. Per tant, tenim que fer bo a Déu, dir-li: “sigues compassiu, no sigues tan dolent, tan rencorós...” I això, en el fons és blasfem. No vol blasfemar ningú. Però crec que ací tenim que canviar molt la imatge de Déu. És molt important, aleshores, considerar aquesta visió de Déu de què ens crea per amor, i de què és el primer interessat a què el món vaja endavant perquè Ell és el nostre Creador.

Si el millor símbol que tenim de Déu és el de pare i mare, ¿què pretenen un pare i una mare amb els seus fills sinó és volcar la seua vida per ajudar a que les seues criatures es realitzen? Aleshores, és clar, que si Déu ens crea des de l’amor, ens crea a tots i ens converteix en fills seus. En la doctrina cristiana açò és fonamental. Així tota persona humana, home o dona, des de la creació del món està agraciada per Déu. Déu està volcat sobre ell i sobre ella i, per tant, tota persona té un valor absolut. Ficar i clavar aquesta veritat a la consciència de la humanitat fou segurament el cristianisme el que ho clavà.

En aquesta línia, Hegel, que sabia molt sobre el sentit de la història amb els seus errors, va dir: “A Orient sols un era lliure: l’emperador; a Grècia i Roma uns pocs eren lliures: els senyors, els ciutadans; els altres eren esclaus. Sols amb el cristianisme tots han començat a ser lliures”. Perquè justament el Déu cristià, al crear-nos des de l’amor i amb sentit paternal, assegura la dignitat absoluta de tots i cadascú dels éssers humans. I això deurien posar-ho a la base de tota construcció del món.

Tot allò que excloga, tot allò que cree diferència, estem segurs que no va d’acord a Déu. Déu ens està convocant, justament perquè és pare, a què siguem germans. Qualsevol cosa que lesione la fraternitat està lesionant el projecte de Déu i ens està fent desobedients a la seua crida.

Però Déu és Creador i se’ns ha revelat plenament en l’Encarnació. Quan mirem Jesús de Natzaret com l’espill més pregon i net on veure a Déu, veiem que, primer, Jesús és com tots: és plenament home, humà i, per tant, està predicant igualtat. Jesús es situa sempre davall: Encarnació, descendiment, “benaurats els pobres”, vivència als màrgens, marginat Ell mateix. Perquè se’ns revela justament perquè Déu estima a tots, és universal. Déu comença sempre per baix, inversament al que nosaltres fem sempre.

No cap altra universalitat que aquella que es preocupa en primer terme dels exclosos i desplaçats. Açò ho entén qualsevol pare que, si té fills, voldrà que tots siguen iguals i, si té un que està malalt o en la misèria, automàticament es preocupa en primer terme d’ell. Però, a més, tota la preocupació de Jesús de Natzaret és la de dir-nos que Déu, just perquè ens estima a tots i totes, vol que nosaltres ens preocupem, en primer terme, dels pobres, dels marginats, dels que sofreixen... Pensem què seria de nosaltres, avui, com cristians, si posàrem tot l’èmfasi del cristianisme a dir açò a la humanitat. Una humanitat que està en construcció, vivint una revolució enorme, nascuda de la Il·lustració, però no sabem on anem. S’està reconfigurant la terra, ens estem obrint a l’univers, s’està desenvolupant una revolució cultural, informàtica i de tot tipus... El paper del cristianisme, la nostra aportació a aquesta construcció cal que diga: “Estem, des de baix”.

La humanitat sols es pot construir humanament i justa, si pensa sempre, en primer terme, en els marginats, en els pobres..., perquè el progrés no els deixe a la cuneta, perquè no ningú quede al marge del futur, perquè realment puguem, sense hipocresia, dir que som humans i que som germans. Cal lograr tematitzar aquest missatge, com ha succeït en la Teologia de l’Alliberament: tothom l’entén. Recorde que al principi d’aplegar a la Universitat, de Déu quasi ningú volia sentir parlar, però a la Teologia de l’Alliberament tots obrien l’orella automàticament, perquè interessava... Inclús, coneixem el gran impacte, que ha conquerit a gran part de la joventut –encara que a Espanya no acaba d’entrar molt— d’un filòsof tan difícil com Levinas, justament perquè parla de l’altre. I, en primer terme, del pobre, del rostre indefens, de l’altre que em convoca a la responsabilitat, a l’ajuda. És perquè allí hi ha quelcom que en el fons tots, inclús els opressors, saben que és necessari per a ser humans. I si el cristianisme emprara tota la seua pólvora en això, i no tant en qüestions de sexe i altres coses, sinó en crear fraternitat des de baix i dir que en el món no pot haver justícia ni futur mentre hi haja alguna persona exclosa, seria la gran aportació.

El cristianisme està dotat de quelcom molt fonamental què ens anima a treballar sempre malgrat el fracàs. Déu és un “antimal”. Déu no envia el mal, ni tan sols consent el mal. No té més remei. Però Déu està lluitant contínuament contra el mal. El que succeeix és que el mal al món no podem vèncer-lo totalment: sols podem guanyar-li batalles. La vida humana és aquella que viu en la lluita contra el mal arreglant una injustícia, ajudant a un necessitat, etc. Però, el cristianisme no ens desanima per això: el símbol de la creu és “M’entregue als altres, treballe pel món, encara que sé que no vaig a ser un triomfador”. El fracàs hi és. A mi em va fer pensar així Hans Küng, parlant de Mahoma.

L’Islam no compren el fracàs: Alà és el Déu totpoderós i no res s’esdevé sense Ell. Ell mana la vida i la mort. Per això, si Mahoma no haguera aconseguit vèncer els seus adversaris, o transformava totalment la seua concepció de Déu o tenia que deixar de creure en Ell: perquè aleshores Déu estaria derrotat amb la seua derrota. En canvi, el cristianisme ens diu que no: Déu, justament perquè està abocat a una realitat que vol transformar, fer millor (però aquesta realitat, limitada, permet el que permet i no és possible arreglar-la del tot, però Déu està lluitant contínuament), ens convoca a que lluitem amb Ell, malgrat el fracàs. Aleshores sabem que no anem a arreglar el món, però també sabem que ni un simple got d’aigua és inútil, i que té un valor d’eternitat. Naturalment açò, envoltat, ara sí, de Déu, ens promet la victòria total transhistòrica. Sabem que la mort, aquest fracàs, està envoltat per una victòria, la resurrecció, que significa que Déu té, afortunadament, la darrera paraula i aconseguirà rescatar inclús a les víctimes de la història. Pensem què trista seria la història, sense sentit, i possiblement absurda, si tots els que moriren matxacats quedaren per sempre en l’oblit, en la pols i en la derrota.

El cristianisme que, per un costat, ens convoca a lluitar units contra el mal, a fer el possible, ens diu, que aquest mal que en la història és irreparable per als que ja han mort, que Déu és capaç de ressuscitar-los de la mort.

Açò se’ns anuncia justament en la Resurrecció: Crist lluita contra el mal, no és capaç de vèncer-lo. Simplement ens anima perquè continuem en la lluita. Però Crist sap que la victòria final està en mans del nostre Déu perquè el ressuscita a Ell. Ressuscitarà a totes les víctimes de la història, ens ressuscitarà a nosaltres i un dia, Déu serà tot en tots. És la gran visió de Sant Pau al capítol 15 de la carta als Corintis, quan diu: “Jesús, que ha vençut tots els enemics, al final vencerà la mort, entregarà tots els enemics al Pare i s’entregarà a si mateix al Pare. I, aleshores, Déu serà tot en tots”. Aquesta és la utopia, l’esperança que Déu realment està treballant en la història, fent-nos germans i, a la fi, aconseguirà la victòria encara que siga per mitjà del nostre treball i, moltes vegades, del nostre dolor en la història.

Andrés Torres Queiruga.

Professor de la Universitat de

Santiago de Compostel·la

_____

* Aquest text és una transcripció, en traducció valenciana, de la intervenció oral de l’autor.

Dissabte nit: 28/3/98

PREGÀRIA DEL VESPRE:

DE TOTS ELS ESSERS HUMANS I PER TOTS ELS POBLES DE LA TERRA

I. INTRODUCCIÓ

1.- Veu "en off"

Aquest món nostre, dividit en nacions, en races, en nord i sud, en est i oest, en rics i empobrits, apareix també seccionat en les seues creences. S'admeten els drets humans i es nega el seu exercici. S'admet la llibertat de religió i les persones guerregen unes contra les altres. És, aquest món nostre, un mosaic de creences antigues i recents. Dolorosament distintes, bàlsam que no ha guarit -com era la seua missió-, sinó que de vegades ha dividit.

Malgrat això, l'Esperit de Déu "plana" sobre tota la terra.

Avui nosaltres, homes i dones que creiem en el Déu de la Comunió, en el Déu que és Pare de tots i totes, pregarem en unió de totes les persones de qualsevol cultura i religió.

2.- Càntic

Pare, us agraïm

la vostra misericòrdia.

Pare, us agraïm

la vostra misericòrdia.

II. PREGAR AMB TOTS ELS CREÏENTS

1.- Religions naturals: El Déu sensible

L-Preguem amb les paraules dels creients de les religions naturals.

A-Veniu a mi, oh Déu,

i preneu-me a la vostra cura.

Només Vós feu alguna cosa per mi:

fora de Vós ningú no es preocupa de mi,

Vós sou l'Únic.

Torneu a mi, oh Déu, dia rera dia.

Vós sou un Déu magnífic.

El meu cor camina cap a la vostra ciutat.

El meu cor se'n alegra,

el meu pit és ple d'alegria perquè,

fins ara la meua pregària suplicant

i les meues lloances de cada nit

han estat escoltades.

L-Vós sou el Déu Únic,

sense cap altre paregut.

Vós protegiu millars,

Vós salveu centenars de milers,

Vós sou el protector

de tots aquells que us invoquen.

A-Jo sóc un ser humà

que es desconeix a ell mateix.

Durant el dia

vaig seguint les meues apetències

i, en canvi, al vespre

m'arriba la vostra gràcia

com una fresca rosada damunt meu.

(Pregària egípcia. Any 1900 a.C.)

2.- Breu silenci meditatiu

3.- Budisme i hinduisme: El Déu

de la serenitat i el coneixement.

L-Preguem amb els creients budistes i hindús.

A-Senyor de ma vida, ¿us miraré cara a cara, dia rera dia?

Amb les mans juntes, ¡oh Senyor del univers!, ¿us miraré cara a cara?

Baix el vostre cel immens, en silenci i soledat i amb cor humil, ¿us miraré cara a cara?

En el vostre món enfaenat, enfebrat de treballs i lluites, entre les agitades multituds, ¿us miraré cara a cara?

I quan haja acabat le meua tasca en aquest món, ¡oh Rei dels reis!, ja a soles i mut, ¿us miraré cara a cara?

(R. Tagore. Any 1910 d.C.)

4.- Breu silenci meditatiu

5.- Judaisme: El Déu que es manifesta

a qui camina.

L-Amb els creients jueus, preguem en el "Sabath".

A-Que el nostre repòs us siga agradable, oh Déu nostre i Déu dels nostres pares. Santifiqueu-nos pels vostres manaments i concediu-nos participar de la vostra Llei. Ompliu-nos amb els vostres beneficis, alegreu-nos amb la vostra ajuda, purifiqueu el nostre cor per tal de servir-vos fidelment.

Feu, Déu etern, que ens alegrem del vostre Dia Sant de descans, amb amor i bona harmonia; i que Israel, que santifica el vostre nom, guste el repòs en aquest dia. Sigueu lloat, Déu etern, que santifiqueu el Dissabte.

(Antic Ritual Hebreu)

6.- Càntic

Shalom chaverim,

Shalom chaverim,

Shalom, Shalom.

Lehitraot, lehitraot,

Shalom, Shalom.

7.- Islamisme: El Déu de l'almoina,

el dejuni i la pregària.

L-Amb els germans islàmics, preguem humilment.

A-Déu meu, quan sóc a prop vostre

valc més que tots; sóc fort.

Quan estic a soles amb mi mateix,

valc menys que qualsevol.

Déu meu, la santa pobresa

i la continua austeritat

m'han atret fins a Vós.

Vós sou generós i no heu volgut

que el meu esforç fora inútil.

No és, però, el desprendiment

allò que ara estic necessitant,

ni saber-me de memòria el Coran,

ni és la ciència.

Doneu-me Vós

una part dels vostres secrets.

L-Déu meu, busque refugi en Vós;

Vós sou un bon refugi.

Que jo us estime no és estrany,

perquè sóc el vostre esclau,

un feble, un necessitat.

Però allò que és realment meravellós

i sorprenent, és que Vós m'estimeu,

Vós, Rei de reis.

A-Déu meu, ara us estime

i tanmateix, us estime amb tota la força;

i us estimaré fins a la fi

si rep de la vostra mà

la meua part de la vostra gràcia,

i el meu cor es sent lliure de temor.

(Bajezid Bistamí, místic sufi. Any 874 d.C.)

8.- Càntic:

Tu ets qui ens crida

i en silenci venim.

9.- Cristianisme: El Déu Amor i Germà

L-Preguem amb els cristians de la primitiva Església.

A-Gràcies us donem, Pare nostre, per la vida i la ciència que ens revelàreu pel vostre Fill Jesús.

Com aquest pa partit estava abans dispers per les muntanyes, i recollit s'ha fet u, així es reculla la vostra Església dels confins de la terra en el vostre Regne.

Gràcies us donem, Pare Sant, pel vostre nom sant, que féreu que habitara en els nostres cors, i per la ciència i la fe i la immortalitat, que ens manifestàreu per Jesús, el vostre Fill. A Vós, la glòria pels segles.

(Didaché, Any 1115 d.C.)

10.- Càntic

Gràcies per la Paraula vostra,

gràcies per l'Esperit d'Amor,

gràcies perquè estimeu els homes

sempre i en tot lloc.

Gràcies perquè heu volgut salvar-nos,

gràcies perquè això ens dóna pau,

gràcies perquè podem donar-vos

gràcies tots plegats.

Gràcies pels bons amics que em volten,

gràcies per tots els meus germans,

gràcies perquè als meus enemics

puc allargar les mans.

III. PREGAR PER TOTS ELS POBLES

DE LA TERRA

1.- Intercessió

L-Preguem per tots els pobles del continent africà.

A-Senyor, us presentem aquest continent tan explotat i espoliat; ric en cultures i manifestacions religioses. Que es potencie la solidaritat i l'entendiment entre totes les seues races i cultures, i que nosaltres col·laborem al seu desenvolupament.

(COR:) ESCOLTEU-NOS, OH SENYOR.

(ASSEMBLEA:) FEU-NOS FIDELS. (Bis)

L-Preguem pel continent asiàtic.

A-Senyor, us presentem tots els pobles d'aquest immens continent. Per a ells, que ens han transmés una experiència profunda de contemplació, us demanem pa i pau. Que tots els seus habitants puguen viure dignament.

(COR:) ESCOLTEU-NOS, OH SENYOR.

(ASSEMBLEA:) FEU-NOS FIDELS. (Bis)

L-Preguem per totes les nacions i pobles del continent americà.

A-Senyor, us presentem aquest continent tan proper i entranyable per a nosaltres, i tan viu en creativitat religiosa. Que la seua història de violència i injustícia done pas a una nova història de llibertat i justícia per a totes i tots.

(COR:) ESCOLTEU-NOS, OH SENYOR.

(ASSEMBLEA:) FEU-NOS FIDELS. (Bis)

L-Preguem pel nostre continent europeu.

A-Senyor, us presentem tota la varietat de pobles, cultures i tradicions d'Europa. Que el missatge de Jesús que va acollir, li faça superar tantes divisions i enfrontaments que ha viscut al llarg de la seua història, i l'òbriga a una cultura de la solidaritat amb la resta dels pobles de la terra.

(COR:) ESCOLTEU-NOS, OH SENYOR.

(ASSEMBLEA:) FEU-NOS FIDELS. (Bis)

L-Preguem finalment per l'Oceania.

A-Senyor, us presentem aquest continent tan llunyà per a nosaltres i d'una població tan heterogènea. Que respectem tota la bellesa i riquesa ecològica de les seues illes i que els seus habitants puguen viure en harmonia. Que les cultures més primitives puguen enriquir les altres en una convivència fraternal.

(COR:) ESCOLTEU-NOS, OH SENYOR.

(ASSEMBLEA:) FEU-NOS FIDELS. (Bis)

2.- Càntic

JUNTS ESCRIUREM

AMB LLETRES LLUMINOSES

LA HISTORIA DE LA NOSTRA LLIBERTAT.

I JUNTS VEUREM

BRILLAR SOBRE LA TERRA

LA LLUM PER TOTS ELS OPRIMITS.

1-La solidaritat

ritma la nostra marxa;

la solidaritat

guia els nostres cors.

2-El món tot ens espera,

l'esperit ens avança.

Fem nàixer primaveres,

fem créixer matins.

HACIA UNA ÉTICA MUNDIAL

Geiko Müller-Fahrenholz

1.- GLOBALIZACION. PUNTO FINAL DEL PARADIGMA DE DOMINACIÓN DEL MUNDO

En estos momentos se habla mucho de "globalización". A veces se tiene la impresión, en el ámbito público, de que se trata de algo nuevo. También se aborda como si fuera un proceso imparable que sellara el destino de la sociedad.

Ésta es la primera ilusión que habría que romper. La "globalización" no describe de ninguna manera el "fin de la historia". No es un acontecimiento que haya que tomar tal como tendríamos que aceptar una catástrofe natural.

Lo que hoy en día vivimos es, a mi modo de ver, el punto culminante (o punto más bajo, si ustedes lo quieren así) de un desarrollo histórico que comenzó hace quinientos años y en el cual a su país le tocó un papel decisivo: la época moderna. Uno de los elementos agravantes de este proceso fue el descubrimiento de América, la "conquista" del "nuevo mundo". Con ella, los jóvenes Estados europeos se convirtieron en el centro de una lucha por el dominio de todo el mundo. Esto no significa otra cosa que la globalización de la política europea. Y a este "telón" corresponde el acuciante desarrollo económico-técnico y los descubrimientos económicos. En este contexto también la expansión global de la misión cristiana juega su papel, un papel muy ambivalente que hemos de confesar.

El siglo XX está marcado por dos guerras mundiales y por la "guerra fría". En estos conflictos se trataba sobre todo de la pretensión de dominación del mundo. Al final de este siglo ha quedado Estados Unidos como la única "superpotencia". No se trata sólo de una concentración sin precedentes de poder político. Detrás de este poder hegemónico de EE.UU. existe un motivo de fondo: el mundo es un mercado único, las fronteras nacionales no deben detener o frenar la circulación de mercancías y, sobre todo, de capital. Es capitalismo puro. Éste conduce a una hasta ahora inexistente concentración del poder económico. Se sabe que, en 1997, 368 personas poseen tanto como el 45% de toda la población mundial junta. "Globalización" es, por ello, el cuasi-mítico nombre para una concentración sin precedentes del poder. En otras palabras: estamos ante una brutal refeudalización de la sociedad. Tras la fachada de Estados y Gobiernos democráticos se esconde una oligarquía del dinero.

Lo cual va unido a una oligarquía en el ámbito de las comunicaciones y noticias. Cada vez son menos los "señores" de los medios de comunicación (como Rupert Murdoch o el jefe de la CNN Ted Turner), que definen lo que leemos u oímos. Aunque resulte paradójico, ellos deciden lo que ocurre.

Esto significa que cada vez más personas, regiones enteras, van a parar a la periferia. Se convierten en invisibles. Lo que en un tiempo llamamos "Tercer Mundo" define seguro al 80% de la población mundial. Éste ya no está en las clásicas zonas pobres de la tierra, como África, Latinoamérica y Asia, sino que ha atrapado a gran parte de los antiguos países socialistas, y forma una zona cada vez mayor dentro de los países ricos altamente industrializados. El "Tercer Mundo" se ha convertido en los "bajos fondos" del oligárquico orden mundial.

Éstas son sólo unas escasas alusiones para argumentar mi primera tesis: Bajo la palabra clave "globalización" vivimos hoy el punto final del paradigma de la dominación del mundo a través de un determinado grupo de personas y/o instituciones. Y esta dominación del mundo no es de ningún modo ideológicamente neutra, sino que está rodeada de una simbología religiosa propia. Sus catedrales son las torres de los bancos, los grandes centros comerciales; sus santos son los héroes de la riqueza, del "glamor" ("brillo") y la diversión, mezclado con un poco de generosidad caritativa. Entre estos santos del "Kult marketing" ("culto al marketing"), Lady Diana es la mayor.

2.- OIKOUMENE: UN MUNDO EN EL QUE REINA DIOS.

EL PARADIGMA DE LA INHABITACIÓN

A nosotros los cristianos, nos resulta conocida la palabra "globalización". Conmueve nuestra creencia en lo más esencial. También nosotros hablamos de toda la tierra habitada, pero le llamamos "Oikoumene". Y nosotros confesamos: esta "Oikoumene", esta tierra habitada, depende de Dios. Oikoumene - Un mundo en el que reina Dios.

Nosotros reconocemos a Dios como el Creador del cielo y la tierra, como el Señor de la Historia. Creemos en el Reino de Dios, en la eterna gloria de Dios. ¿Qué significa esta creencia para el paradigma de dominación? ¿Se puede comparar de alguna manera el modo en que algunas personas dominan sobre la tierra con la consumación del Reinado de Dios?

Yo estoy convencido de que no. El paradigma del dominio absoluto de la tierra es un profundo desprecio a la manera como Dios reina en su creación. Es una provocación herética.

Por ello quisiera reflexionar con ustedes sobre cómo reina Dios en su creación. Leo los relatos bíblicos de la creación a la luz de los modernos conocimientos cosmológicos y ecológicos, y constato: Dios reina en su creación dándole aliento ("anima"). A través de su Espíritu, Dios actúa sobre todas las criaturas. El término bíblico para "Espíritu" es "rûah" y es una palabra hebrea que designa soplo y tempestad, aliento y energía, fuerza y alma. Este "rûah" es como la fuerza de Dios viviente en cada parte de la creación. Está tanto en el temblor de los átomos como en los flujos galácticos; es la fuerza de las mareas y el silencio de las montañas; es el aliento y el alma de cada uno de nosotros.

Cada uno de nosotros está inmerso en el gran proceso "respiratorio" que mantiene y conserva nuestro universo. Como seres vivientes, que respiran, vivimos en y con otros seres vivientes. ¡Habitamos un universo viviente!

La investigación ecológica nos muestra lo increíblemente armonizados que están los procesos vitales de la tierra. Los polos son tan importantes como los trópicos. Las corrientes oceánicas imprimen el clima de los continentes. Las diferentes eco-regiones se necesitan mutuamente. La distancia de la luna respecto de la tierra no puede ser diferente de la que es, y con respecto al sol lo mismo. Nosotros somos mantenidos con sutiles equilibrios y armonías. Eso afirmo cuando hablo de un universo viviente.

Por eso es falso considerar a Dios como un ingeniero que ha construido el universo como una máquina sin alma y lo ha puesto en marcha. La creación de Dios es un mundo intersubjetivo. Lo cual quiere decir que cada parte tiene su propia subjetividad y, con ello, su propia dignidad, su propio derecho. A nosotros, los seres humanos, nos resulta difícil pensar así. Sobre todo nosotros, en Europa, estamos acostumbrados a entender todo lo que está fuera de nuestros pensamientos y deseos como objeto, y a utilizarlo seguidamente como instrumento. Éste es el conocido esquema sujeto-objeto que sirve de base a nuestra "razón" científica y económica. La idea de dominación no es factible sin este concepto.

Sin embargo, en el concepto de inhabitación se trata de entender el dominio como integración de fuerzas sumamente diferentes, como capacitación mutua.

Esto, por otro lado, significa que lo más importante es cada una de las partes. Por eso hablo también de "bienes cósmicos", que deben estar al alcance de todos los organismos vivos:

- Aire limpio para respirar;

- Agua pura para beber;

- Un lugar seguro;

- Tiempo para completar el ciclo vital;

- El libre acceso a la información.

Las consecuencias éticas las abordaré a continuación. Pero primero quisiera centrar la cuestión "¿cómo reina Dios en su creación?", en un aspecto importante: Dios reina en el mundo sirviéndole.

"Entre vosotros tened la misma actitud del Mesías Jesús:

Él, a pesar de su condición divina,

no se aferró a su categoría de Dios;

al contrario, se despojó de su rango

y tomó la condición de esclavo,

haciéndose uno de tantos.

Así, presentándose como simple hombre,

se abajó, obedeciendo hasta la muerte

y muerte en cruz."

Este conocido himno de la Carta a los Filipenses (2,5ss.), es un impresionante ejemplo para la comprensión del dominio como servicio.

Los teólogos expertos hablan de "kénosis", de autovaciamiento. Despiertan con ello la impresión de que Dios prescinde de su reflexivo poder creativo para acercarse a nosotros. Pero esto no es así. El poder de Dios es una energía de inhabitación, de animación, de participación. En una palabra: de amor. Siendo el más poderoso, es Dios en Cristo pequeño e impotente; siendo Creador del cielo y de la tierra, es Dios en Cristo nuestro Amigo y Hermano; siendo el más grande, es el despreciado.

¿Por qué hace esto Dios?

Miren ustedes. Un mundo intersubjetivo vive de relaciones intensas. Y estas relaciones son impensables sin amor, empatía y simpatía, sin pasión y sentimiento. Pero, justo por eso, existe también en un mundo intersubjetivo tanta inutilidad y dolor. Un mundo intersubjetivo es un mundo de libertad, de múltiples encuentros e interdependencias. Y, por eso, también existe mucho abuso de la libertad. Hay violación y usurpación y, en consecuencia, culpa, dolor, ofensa, injusticia y violencia. Pero Jesús nos enseña en su vida y muerte que hay una posibilidad de superar el abuso de libertad. Desde luego, no respondiendo al sufrimiento con dolor; no devolviendo violencia con violencia, sino aceptando el sufrimiento, sufriendo la violencia, perdonando el pecado, respondiendo a la maldición con bendición, al odio con amabilidad. Así surge la base para la justicia.

En el camino de Jesús descubrimos que Dios es realmente amoroso y misericordioso. En Éxodo 34,6 Dios se manifiesta a Moisés como el Yahvé misericordioso y clemente, paciente y de gran fidelidad y bondad. Ciertamente es una fórmula que vuelve a aparecer en muchas partes de la Biblia hebrea y que en Jesús se hace hombre. En su muerte y resurrección descubrimos que la misericordia y la gracia de Dios son más fuertes que la muerte y toda la violencia. La causa de la creación es el amor. Por eso decía la mística Juliane de Norwich (que vivió en el siglo XIV): "We are loved from before the beginning" ("Somos amados desde antes del principio"). Esta breve reflexión teológica quería aclarar lo siguiente: Si reconocemos a Dios como Creador, entonces no podemos entender la creación a modo de dominación, sino a modo de amor. Dios habita en Espíritu su creación y la causa de esta inhabitación es amor, paciencia, fidelidad y gracia. La Teología de la Liberación habla de la "opción por los pobres" de Dios. Añadimos a esta visión de la Teología de la Liberación, la dimensión teológica de conservación y hablamos de la "opción de Dios por la pobre tierra" y "opción de Dios por la vida".

3.- ASPECTOS DE UNA ÉTICA DE LA INHABITACIÓN.

LA APORTACION DE LAS RELIGIONES DEL MUNDO.

¿No es atrevido formular normas éticas con pretensión de validez universal? ¿Quién puede ser tan arrogante como para pensar que sus propuestas pueden ser entendidas y seguidas por personas, culturas y formas de vida tan diferentes? ¿Y no es inútil emprender semejantes esfuerzos?

Éstos interrogantes son serios y no hay respuesta fácil. Por eso es importante preguntar por normas éticas que acepte el mayor número de personas y, de ese modo, seguir desarrollando un "ethos" global.

Un destacado intento lo representa el Manifiesto del Parlamento Mundial de las Religiones, que se clausuró en Chicago en 1993. Los 6.500 representantes de las grandes religiones del mundo se reunieron para dar respuesta juntos a los acuciantes problemas de la tierra. Consiguieron formular cuatro instrucciones fundamentales que son conocidas desde antiguo en sus tradiciones religiosas.

3.1.- El Parlamento Mundial de las Religiones habla primero del "compromiso por una cultura sin violencia y el respeto a la vida" (Se refiere al texto publicado por H. Küng y K.J. Kuschel: "Declaración al ethos mundial"). Este compromiso, nos resulta ya conocido desde el Decálogo: "No matarás". Esta antiquísima prohibición se utiliza aquí positivamente: Ten respeto a la vida. A este principio le siguen una serie de derechos prácticos; por ejemplo, el derecho a la vida, a la integridad física, al libre desarrollo de la personalidad. De ahí se derivan también derechos sociales como la prohibición de la discriminación, de la tortura, etc.

Una cultura de la no-violencia requiere, en el ámbito de la ética política, un activo orden internacional de paz. La reunión de Chicago explicaba: "El rearme es un camino equivocado. El desarme es un imperativo del momento presente. Nadie se engañe: no hay supervivencia de la humanidad sin paz mundial."

Hay que destacar que la Declaración de Chicago refiere también el imperativo de la no-violencia a la vida de animales y plantas. La explotación del fundamento de la vida natural, así como la destrucción sin consideración de la biosfera, son descritas como crimen. La consecuencia es: "No hay que proclamar el dominio del hombre sobre la naturaleza y el cosmos, sino que hay que cultivar la comunión con la naturaleza y el cosmos. Ya lo ven: las religiones de la tierra convergen en la reivindicación de la necesidad de un paradigma de la inhabitación.

3.2.- En segundo lugar, la Declaración de Chicago habla del "compromiso por una cultura de la solidaridad y un orden económico justo". Con escasa claridad son anotados los pecados económicos. Me remito sólo a las grandes masas sin trabajo, las injustas estructuras económicas, la división del mundo en ricos y pobres, el pensamiento de pretensión materialista y la corrupción.

La máxima ética que aquí se aplica es "¡No debes robar!" Y en su formulación positiva suena: "¡Actúa de forma justa y correcta!" Las consecuencias para una ética económica son evidentes: "¡No existe paz mundial sin justicia mundial!" A las reivindicaciones que en este sentido se formulan corresponde un programa global de lucha contra la pobreza, que sin una especie de programa de equilibrio de cargas no es viable. Además dice en el texto: "En los países desarrollados hay que diferenciar entre un consumo necesario y uno desenfrenado; entre un uso social y no social de la propiedad; entre una utilización justificada y no justificada de los recursos naturales; entre una sociedad de mercado puramente capitalista y una social y ecológica."

Las formulaciones son aquí bastante vagas todavía. ¿Cómo se establece la diferencia cuando no existe ningún modelo? Sólo señalar dos ejemplos: ¿Hasta qué punto es el consumo "necesario" y a partir de cuándo se convierte en "desenfrenado"? ¿Es lícito hablar sin límites de "propiedad"? Volveré sobre este punto.

3.3.- La Declaración de Chicago habla, en tercer lugar, del compromiso por una cultura de la tolerancia y una vida en la verdad; éste también alude a una antigua fórmula ética que conocemos: "¡No debes mentir!". En positivo: "¡Habla y actúa con veracidad!" Este deber hacia la verdad es justamente, en nuestro tiempo, extraordinariamente significativo, porque se dirige del mismo modo a los medios de comunicación de masas, al arte, la literatura, la economía, a políticos y partidos políticos, que a los representantes de las religiones. Todos corren el riesgo de distorsionar la realidad, engañar al pueblo, predicar el fanatismo, para ganar dinero, conseguir poder o consolidar influencias. El derecho de la otra parte sólo se reconoce cuando se contempla la verdad en su compleja diversidad. Esta cultura de la empatía es necesaria para dar oportunidad a la tolerancia.

3.4.- La cuarta regla de la Declaración de las religiones del mundo dice así: "Compromiso por una cultura de la igualdad de derechos y la cooperación de hombre y mujer". Ésta alude al enraizado convencimiento, en todas las religiones, de que no debemos cometer lujuria o, dicho de otra manera, que debemos respetarnos y amarnos los unos a los otros.

La Declaración habla claramente en contra de la explotación sexual y discriminación sexual; contra la prostitución y abuso de menores; a favor de un desarrollo igualitario de las relaciones entre hombre y mujer y, partiendo de ahí, de la dignidad del matrimonio. Amor, fidelidad y estabilidad a pesar de todas las diferencias en la concepción del matrimonio precisamente en relación a los niños y mayores. Las familias son imprescindibles como ámbitos de seguridad, en los que las personas aprenden la vida en comunidad y cooperación.

Este rápido repaso a la Declaración de las religiones del mundo nos enseña que:

* A pesar de todas las diferencias, hay en las religiones y culturas del mundo sustanciales similitudes éticas, de valores y de metas. Es importante que nosotros, en las escuelas e Iglesias, en los medios de comunicación y otros responsables de formar, hagamos referencia a esta tradición en común. Todas las personas de buena voluntad son invitadas a seguir desarrollando estas cosas en común.

* Precisamente porque algunos hablan de una inevitable "clash of civilizations", nosotros debemos subrayar las tradiciones en común y las experiencias conjuntas. Las religiones del mundo pueden contribuir activamente a que disminuyan los conflictos entre pueblos. Desgraciadamente, en muchos casos las religiones se dejan utilizar para agravar conflictos. Todo esto ha de quedar claro: las convicciones religiosas no pueden servir, en ningún caso, para legitimar conflictos éticos y políticos.

* Tendemos a reaccionar ante todo lo extraño con reserva e incluso con rechazo. Es importante cultivar la empatía hacia lo extraño. Empatía no significa que tengamos que aceptar todo lo diferente, sino que intentemos entenderlo desde dentro.

4.- INHABITACIÓN - CULTIVO DE UNA INTELIGENCIA EMPÁTICA

Una de las consecuencias de la actual globalización es su tendencia a la estandarización del mundo y a la artificialidad. Un poder mundial, un mercado mundial, una moneda; por todas partes Coca-Cola, Mc Donalds, CNN. La consecuencia es que desaparece la diversidad de la cultura y disminuye la diversidad viviente. Somos testigos hoy de un empobrecimiento del mundo sin precedentes, no sólo en sentido económico sino igualmente en el ámbito cultural y ecológico. El paradigma de la dominación conduce a una devastación de la riqueza de formas de vida.

También podemos decir que el paradigma de la dominación y el control presupone y exige el modelo de una inteligencia técnica e instrumental. Pero necesitamos para el futuro otro tipo de inteligencia, una inteligencia de la empatía. Con ello me refiero a una inteligencia que intenta entender el carácter intersubjetivo de nuestro mundo desde el interior y que busca desarrollar soluciones para nuestra vida desde esa intersubjetividad.

Les pongo un ejemplo: las condiciones climáticas en Finlandia son radicalmente distintas de las del Amazonas. Eso lo sabe cualquiera. Las culturas tradicionales se han adaptado a ello y se han amoldado. En Finlandia las casas han de tener gruesas paredes y ventanas pequeñas para protegerse del largo frío. Tienen que ser acogedoras, porque durante meses no se puede estar en la calle. La vestimenta ha de ser adecuada; también las provisiones y demás.

En el Amazonas no se necesitan gruesas paredes sino, sobre todo, un techo para la lluvia. No se necesita ropa de abrigo sino poca ropa debido al calor. No hay grandes cambios entre las estaciones. Aprovisionar no es práctico, porque todo se estropea enseguida o se lo comen las hormigas.

Pero ahora observad una ciudad moderna en Finlandia o en Brasil. Se encuentra el mismo tipo de hotel en Helsinki que en Manaos. Hormigón y mucho cristal. ¿Cuál es la consecuencia? En Helsinki se necesita mucha energía para calentar el hotel. En Manaos, mucha energía para refrescarlo. La arquitectura moderna también simboliza de manera significativa la tendencia a la estandarización y la artificialidad. No se preocupa por las condiciones climáticas; no le interesan las construcciones tradicionales, las técnicas tradicionales de calefacción/refrigeración. La cultura indígena se convierte en decoración y aparece sólo en las tiendas de recuerdos de los hoteles. Tanto mayores son las cargas ecológicas.

Este tipo de arquitectura parece técnicamente brillante, pero no es inteligente en el sentido de un paradigma de la inhabitación, porque procedería de manera diferente: recogería las experiencias tradicionales de los pueblos indígenas, contaría con las condiciones climáticas y ecológicas, utilizaría mucho material de construcción que hubiese en los respectivos lugares, con el resultado de que un hotel de Helsinki sería totalmente diferente a uno de Manaos.

Lo mismo vale para la agricultura. Bajo el paradigma de la dominación, las formas de producción se estandarizan. En todas partes utilización de animales en masa, las mismas granjas gigantescas, reducción de la variedad de cereales, frutas y verduras. Los daños ecológicos y de salud son evidentes.

Una agricultura inteligente, que procede al modo de la inhabitación, se esfuerza por diferenciar las formas de producción; cultivar, si es posible, muchas clases de cereales, frutas y verduras. Intentaría utilizar las viejas experiencias de los pueblos y seguir desarrollándolas (la agricultura en el Imperio Inca estaba más adaptada ecológicamente y daba mayor rendimiento que bajo los "conquistadores". Hoy en día se esfuerzan en volver a inventar las antiguas técnicas y conocimientos sobre la agricultura).

La economía desde el paradigma de la inhabitación es un reto a la fantasía, a la imaginación, a la inteligencia organizadora. Toma en serio que toda forma de economía humana a la larga no puede ir en contra de los ritmos de vida de las diferentes eco-regiones de la tierra, sino que ha de adaptarse, subordinarse. A largo plazo sólo puede haber economía de subsistencia.

No se trata de una vuelta a la economía de la edad de piedra, sino de una economía que apunta al futuro, que respeta la integridad funcional de la vida en este planeta y se desarrolla de manera creativa.

Yo soy de la opinión de que la tendencia hacia unidades de producción siempre mayores y mayores mercados y medios de transporte es un camino en dirección errónea. La conocida fórmula "Small is beautiful" ("lo pequeño es hermoso") no ha perdido nada de su actualidad. Necesitamos, por ejemplo, dentro de la Unión Europea, esfuerzos activos para la diferenciación de mercados, de diversidad creativa. Es bueno que la unión haya desterrado el peligro de guerras entre Estados, pero no es bueno que amenace con la destrucción de las culturas regionales.

El respeto a la vida, de lo que también habla la Declaración de Chicago, debe desarrollarse desde los conocimientos ecológicos. Ya he hablado de lo exacto y sutil de la interdependencia entre las diferentes eco-regiones de la tierra. Por ello el respeto a la vida exige que exploremos y determinemos la integridad funcional de los diferentes espacios vitales en este planeta. Forma parte de esto la difícil pregunta acerca de cuántas personas puede soportar una determinada región. Es algo, también, que cualquier niño puede entender. En una llanura fértil pueden alimentarse muchas más personas que en estepas pobres. En zonas con clima moderado pueden vivir más personas que en las de clima extremo. Además, cuando nuestras pretensiones vitales armonizan y compartimos, muchas más personas pueden tener lo suficiente para vivir, que allí donde unos pocos pretenden muchos bienes y otros tienen que pasar necesidad.

De aquí resultan delicadas preguntas éticas: ¿Cuánto puede crecer la población antes de llegar a un derrumbamiento ecológico y social? ¿Ha llegado ya a tal punto? En lo sucesivo no podremos evitar la pregunta sobre cómo podemos desarrollar modelos humanos para el control del crecimiento de la población. Éste es el aspecto cuantitativo del problema.

El aspecto cualitativo de este problema estriba en que hay que preguntarse cuántos recursos puede pretender un pueblo para sí. Se sabe, por ejemplo, que un alemán por su alto nivel de vida consume más energía que un hombre pobre de Bangladesh, y también que aquél daña más el medio ambiente que éste. Así pues, en lo sucesivo, ¿cuánto puede llegar a subir el nivel de vida sin que las "carrying capacities" de la tierra se destruyan? Se produciría un colapso ecológico en la tierra si todos los chinos vivieran de una manera tan exigente como los americanos. Pero, ¿de ahí resulta que los chinos tienen que permanecer pobres para que los americanos sean ricos? ¿No deberían los americanos, mucho más, encontrar un estilo de vida que no cargara tanto la tierra para que muchos más chinos pudieran llevar una vida mejor? Estas son preguntas complicadas, casi sin solución, pero muestran en qué dirección ha de cuestionar una ética de la inhabitación. No es difícil reconocer que para ello se necesitan nuevas formas de convivencia humana, una inteligencia prospectiva que no tenga miedo de hacer preguntas incómodas y políticamente incorrectas.

En este contexto quisiera retomar un planteamiento que he insinuado antes. Soy de la opinión de que existen bienes cósmicos que pertenecen a la tierra y debemos aprender, por interés de la vida, a administrarlos adecuadamente.

Menciono primero algo tan evidente como el aire. Toda vida necesita aire para vivir. Si el aire se envenena morimos. Sabemos que la envoltura de aire que rodea nuestra tierra no es eterna ni inagotable. Por eso es importante no envenenar el aire imprudentemente.

Hoy en día la humanidad aún se desentiende del problema que se nos plantea respecto a este bien. La explotación del aire puro se convierte en una categoría sustancial de ética económica y política. Me remito, por poner un ejemplo, a la alta contaminación del aire en Ciudad de Méjico. Gran parte de la población sufre enfermedades del aparato respiratorio y de los ojos.

Lo mismo ocurre con el segundo bien cósmico, que señalé brevemente: el agua pura. Ahora ya mueren millones de niños todos los años debido al agua contaminada. Muchas regiones pierden su fertilidad por la falta de agua o porque el nivel de agua subterránea disminuye. Por ello la administración del agua es una de las tareas centrales de la humanidad. También aquí es necesario, de nuevo, una gran sensibilidad regional. Un breve ejemplo, también, sobre esto: En Costa Rica la época de lluvia dura seis meses. Al final de este período se producen regularmente inundaciones. Debido a estas grandes lluvias desaparece gran cantidad de suelo agrícola fértil. Entonces siguen seis meses de sequía, al final de los cuales el agua casi siempre escasea. Una administración inteligente del agua se preocuparía de aprovisionar en tiempos de inundaciones para tiempos de sequía, que no se arrase tanta tierra vegetal insustituible, que las aguas residuales no se desvíen a los ríos, etc.

Un tercer bien cósmico es, a mi parecer: un lugar seguro. Todo el mundo necesita un "hogar" para desarrollar su vida. No necesita un palacio, pero necesita seguridad, intimidad, protección. Así ocurre con todo ser vivo. Un pájaro necesita un nido; un zorro su cueva; el pez su lugar de desove y la ballena el mar abierto. Eso también lo entiende cualquier niño. ¿Por qué entonces no se sigue mucho más cuidadosamente como máxima ética de la política? ¿Por qué permitimos no sólo que millones de personas pierdan su casa sino que no la tengan siquiera? ¿Y que desaparezcan tantas especies de seres vivos porque destruimos su espacio vital?

Estrechamente vinculado está el cuarto bien cósmico: que todo ser vivo ha de tener la posibilidad de completar su ciclo vital. Las sutiles interdependencias de la vida descansan en que cada ser vivo tiene y necesita su específico tiempo de vida, o sea, el tiempo de crecer, el tiempo de reproducción y el tiempo de cría de su descendencia. La continuidad de la especie se basa en que cada uno pueda finalizar su vida. Así es también entre las personas. La estabilidad y continuidad de nuestras sociedades descansa en que exista infancia y juventud, el momento de la reproducción y la productividad, la época de vejez y la muerte. En muchos lugares del mundo no está garantizado este ciclo vital La consecuencia es la caotización de la sociedad.

Finalmente quiero mencionar un quinto bien cósmico que a menudo pasa desapercibido y es el libre intercambio de información y saber. Todo organismo vivo debe tener la oportunidad de divulgar su información. La convivencia humana se basa en que se transmitan nuestras experiencias y descubrimientos, nuestros trabajos artísticos y económicos. El viejo pensamiento de la "universitas" parte de que toda forma de conocimiento es accesible a toda persona interesada, y debe permanecer así.

También esto parece ser algo evidente. En realidad hay grandes campos de investigación que ya no son universalmente accesibles, sino que son mantenidos en secreto y utilizados de forma privada. Esta privatización de conocimientos y resultados de investigaciones desestabiliza el intercambio de informaciones que nuestra sociedad necesita.

Este planteamiento de los bienes cósmicos tiene consecuencias éticas cruciales. Sostiene que hay bienes fundamentales que no se deben privatizar. Hay, a mi entender, límites a la privatización y con ello también límites a las propiedades. Esta problemática de la propiedad es un capítulo aparte. El intento de los gobiernos socialistas de acabar con la propiedad privada y convertir en sistemas de estados socialistas no ha funcionado. Lo cual no quiere decir que la privatización desenfrenada de todas las propiedades sea la solución. También es un camino errado, como ya indiqué al principio. Tenemos que volver a reflexionar sobre esto: cómo podemos motivar el potencial creativo de las personas, aceptar su deseo de un ámbito de propiedad, sin que las discrepancias sociales se hagan demasiado grandes y las consecuencias ecológicas incalculables.

Es una meta ética acabar tanto con la deshumanizada caída en la miseria como con la abundancia deshumanizadora y encontrar nuevas formas de una vida más fácil que garantice la dignidad de las personas, incluso de las generaciones venideras. Y esto sólo pasará si la dignidad de todas las creaturas de Dios se garantiza con fuerza.

No sólo busco los límites al empobrecimiento que no se han de sobrepasar, sino también el límite al derroche que no ha de sobrepasarse. Y, ¿cómo puede ocurrir esto sin llegar a un nuevo sistema de control global?

No esperarán de mí que dé soluciones fáciles a preguntas tan complejas. Les he mostrado algunos principios para una ética de la inhabitación y espero haber estimulado su imaginación, porque necesitamos nuevas formas para una buena vida, para que la vida en este planeta azul pueda continuar.

Déjenme terminar con una observación personal. Cuando desarrollo estos pensamientos experimento un sentimiento de hondo desaliento.

Veo que los caminos que propongo son complicados y que los poderosos de esta tierra pasan por encima. Por otra parte sé que no debemos seguir así, como estamos acostumbrados. Pero no sólo es la imposición política la que me desespera, sino también la complejidad de los peligros y la fuerte necesidad de cerrar los ojos y decir: "Bueno, ¡esto seguirá de alguna manera!". Seguro que ustedes también lo ven así. El peligro de desentenderse es igual de grande que la tendencia a minimizar cínicamente el riesgo.

¿Hay un remedio contra el desaliento y la desesperación, contra la impotencia y el cinismo? Yo me cojo a un pensamiento; el que Pablo expresa en la 1ª Carta a los Corintios. A la pregunta de en qué podemos reconocer a los cristianos, él contesta: que todos nos vean como servidores de Cristo y administradores de los misterios de Dios. No se espera otra cosa de nosotros que seguir el camino de Jesús, el camino del autovaciamiento en la fuerza del Espíritu. De esta manera, según Pablo, nos convertimos en "administradores" de los misterios de Dios. Es significativo que en el texto griego aparezca la palabra "oikonomoi", es decir "administrador". Como servidores de Cristo somos administradores de los misterios de Dios. ¡No debemos ceder el terreno a los economistas! También nosotros tenemos una economía que promover que está unida a la economía de la creación de Dios. Esto suena muy pretencioso, intimidador. Por eso Pablo sigue: ¿Qué se espera de esos administradores? No que sean eficaces, tal como mide el mundo el éxito, sino que se muestren fieles.

Y esta fidelidad, esta perseverancia, esta paciencia, podemos renovarla todos los días porque no estamos solos. Somos muchos, hermanos y hermanas de muy diversas Iglesias, sociedades y pueblos. Y nosotros somos uno en el Espíritu que vivifica. Y en la presencia del Espíritu de Dios, seguimos adelante.

Geiko Müller-Fahrenholz

Professor de Teologia a Bremen (Alemanya) i a San José de Costa Rica.

Ex-membre del Consell Mundial de les Esglésies a Ginebra.

DEU ANYS DE FÒRUM

Julio Ciges Marín

0.- INTRODUCCIÓ

Fa més de deu anys, quan va sorgir la idea del Fòrum per al nostre Poble valencià, recorde que algunes persones em deien: "¿No serà això del Fòrum una carcassa pròpia dels valencians? Al principi, sí, hi ha com una gran explosió, una explosió que després, pot acabar-se prompte. ¿Seriem capaços, els valencians i valencianes, de desenvolupar i consolidar aquesta bella idea del Fòrum?"

I ja ho veieu. Deu anys vivint aquesta extraordinària experiència d'encontre eclesial. Allò que va començar amb tanta il·lusió, no sols s'ha consolidat, sinó que s'ha potenciat, enriquit i perfeccionat any rere any. De tot això donem gràcies a Déu. Ara, en complir-se el desè aniversari, volem fer una breu valoració d'allò que hem viscut i aconseguit.

1.-¿PER QUÈ VA SORGIR EL FÒRUM?

Quan, a l'any 1987, es va llançar la idea d'organitzar el Fòrum, començaven a córrer ja els vents del neoconservadurisme social, econòmic, polític, cultural i religiós què s'ha imposat en aquesta dècada d'una manera tan vigorosa. Les intuïcions renovadores que el Concili Vaticà II havia suscitat estaven "reorientant-se" i l'integrisme s'obria camí amb força. Moltes coses, propostes i idees semblava que caien. La perplexitat s'apoderava de molts. Els projectes que havien movilitzat tanta gent, s'entreveien sense eixida. Per contra, els propulsors d'una "certa cristiandat" o d'uns models més explícitament de "confessionalitat religiosa", començaven a manifestar-se amb força. ¿Un cert hivern social, polític i eclesial estava desbancant definitivament eixa "primavera de l'Església" que, amb Joan XXIII i el Vaticà II, créiem que anava a ressorgir?

En aquesta conjuntura sorgí el Fòrum.

Enmig de tota aquesta complexitat, ¿no era necessari "crear" i possibilitar un encontre entre els cristians i cristianes "del nostre Poble valencià" que permetera recuperar, recrear i potenciar totes les intuïcions alliberadores que el Concili havia encoratjat?

Des d'aquesta idea es va concebre el Fòrum. El seu objectiu era clar: vigoritzar, animar, curar i, per tant, acompanyar tantes persones que volien i volen viure la fe des del "protagonisme eclesial de tothom", des de l'"encarnació en el món i amb els pobres" -i més en concret, en el nostre Poble valencià i en la seua cultura-, i des d'una "experiència de lluita i contemplació". El Fòrum va voler presentar-se, des del seu començament, com a servei d'animació. Mai de rivalitat i "a la contra". La seua pretensió sempre ha sigut d'ajuda als cristians i cristianes per tal que l'Església que camina a València, Castelló i Alacant, s'enriquira cada vegada més i poguera donar testimoni d'autèntica inculturització.

El Fòrum no ha volgut mai suplantar res, ni ningú, ni presentar-se com a "església paral·lela" o "al marge" de l'única Església de Crist. Més aviat ha pretés fer palés el misteri de comunió que és l'Església. Una comunió que sempre s'esplaia en una variada i rica pluralitat, la qual cosa és conseqüència de l'abundància de dons que l'Esperit vessa sobre ella per tal de potenciar el dinamisme de la Història. El Fòrum, al llarg d'aquests deu anys, ha volgut evidenciar aquest tret essencial de l'Església.

I l'experiència ha estat bella. En aquests deu anys els aires no han corregut a favor d'allò que el Fòrum ha volgut i vol potenciar. Tanmateix el camí ha sigut molt ric. El Fòrum ha deixat ja un legat important. Ha aportat tot un estil i tarannà que mereix la pena potenciar. I encara més: ens ha ensenyat algunes claus que no hem d'oblidar, si volem seguir animant la gent i suscitar una esperança creativa i dinàmica.

D'aquestes claus m'agradaria assenyalar-ne cinc, encara que siga breument.

1ª.-EL FÒRUM ÉS I HA SIGUT UNA EXPERIÈNCIA

DE CORRESPONSABILITAT ECLESIAL FRATERNA.

L'organització, la coordinació i el desenvolupament del Fòrum són una preciosa experiència de corresponsabilitat eclesial, en la qual cadascú aporta allò que té, pot i sap per al servei de tothom. El protagonisme seglar en el Fòrum és tan evident que podem dir que el Fòrum el porten, fonamentalment, els seglars. I ja veieu l'extraordinari resultat. ¿No és això, tal vegada, allò que fa que en el Fòrum es respire eixe aire tan natural i espontani, tan lliure i cordial? ¿No és això, potser, allò que fa sentir el Fòrum com a propi i de tothom, i fa que la gent es considere com a casa seua, allunyant eixe estil clerical que es percep en altres llocs i encontres?.

I allò bo és que aquesta experiència es dóna des d'un profund respecte que ha fet trencar eixe infecund enfrontament entre clergues i laics. Ací, les persones col·laboren per igual i quan volen, i cada ministeri o carisma intervé quan li correspon. L'experiència de la concelebració Eucarística ho ha posat de manifest a cada Fòrum. Es l'Assemblea qui celebra l'Eucaristia participant d'una manera molt viva i rica, i és el ministeri pastoral, representat pels preveres concelebrants, qui la presideix. Tanmateix, tots formen una mateixa comunitat compromesa en la solidaritat. La col·lecta, que es passa entre tots els participants, evidencia aquest sentit.

El Fòrum és una experiència que encoratja a treballar per la plena integració de totes i tots en la vida eclesial. Quan es fa d'aquesta manera, el resultat és extraordinari.

2ª.-EL FÒRUM ÉS I HA SIGUT UNA PROFUNDA ESCOLA DE PREGÀRIA

COMUNITÀRIA I DE CREATIVITAT LITÚRGICA ARRELADA A LA VIDA

Al Fòrum se sent la pregària, es prega intensament i profunda, i s'hi percep eixe clima d'interioritat que ens arrela al fons de la nostra vida i de la vida del món.

Es impressionant veure, en eixos moments, la participació i el fervor de tota l'Assemblea, tant als cants com a les pregàries. Es admirable constatar com es curen els cants, els signes i els símbols. Tot ajuda que l'Assemblea vibre i es perceba com Assemblea litúrgica viva i protagonista.

La creativitat litúrgica del Fòrum ha sigut extraordinària i d'una riquesa i profunditat dignes d'esment. El material litúrgic en valencià proporcionat a les comunitats, parròquies, moviments i grups cristians, és abundant i avui es fa servir en moltes trobades per tal de dinamitzar les celebracions.

El Fòrum ha de continuar prestant aquest servei, per ajudar al nostre Poble a cantar i pregar en la seua pròpia llengua, i amb un tarannà creatiu i participatiu.

3ª.-EL FÒRUM ÉS I HA SIGUT UNA EXPERIÈNCIA D'ESGLÉSIA

QUE VOL INCULTURITZAR-SE AL SEU PROPI POBLE

El Fòrum posà, des d'un principi, gran ènfasi a ser una realitat eclesial de tot el País Valencià. La potenciació de la nostra llengua i cultura, doncs, ha estat encomiable.

Des dels seus inicis, intentà deixar clar que volia estar encarnat en el nostre Poble, ja que partia de la convicció que la Fe s'ha de viure encarnada, inculturada en el poble. Per això la Coordinadora ha prioritzat l'ús del valencià, tant a les butlletes d'informació i inscripció com a la litúrgia, ponències, comunicacions, actes, etc.

El Fòrum volia esmenar, en la mesura de les seues possibilitats, eixe pecat històric de l'Església de València contra el nostre Poble: la manca d'inculturització. I volia fer-ho des del respecte i la delicadesa.

D'aquesta manera, ha volgut fer palés el fet que l'Església, mitjançant la seua litúrgia, els seus cants i les seues celebracions, pot ajudar molt el nostre Poble a recuperar la pròpia identitat. El Fòrum ha contribuït molt a aquesta causa propiciant el sorgiment d'iniciatives encaminades a potenciar aquesta inculturització eclesial. La Coordinadora de Col·lectius Cristians Valencians i la celebració cristiana del 9 d'Octubre donen bona mostra de tot això.

4ª.-EL FÒRUM ÉS I HA SIGUT UN ESPAI DE PROFUNDA REFLEXIÓ TEOLÒGICA

I DE LLIBERTAT DE PARAULA QUE ANIMA AL COMPROMÍS CRISTIÀ

Si tot allò que hem comentat és important, s'ha de destacar, ¡com no!, l'interés que el Fòrum ha tingut per assegurar una profunda reflexió teològica.

Si es fa un repàs a les actes publicades, es veurà el prestigi i la qualitat dels ponents que han participat al Fòrum. Les teòlogues i teòlegs més avançats, i que han donat prova d'una intensa i pregona reflexió teològica encarnada a la vida i a la societat actual, s'hi han fet presents. Sempre s'hi ha volgut oferir una seriosa i viva reflexió teològica, que potencie i dinamitze el compromís per la transformació del món des de la Fe.

En un clima d'autèntica llibertat de paraula, s'ha fet possible la busca en comú dels temes centrals del nostre compromís cristià que les i els teòlegs han desenvolupat.

El Fòrum, enmig de tanta vulgaritat i apatia, ha sigut, i és, com un oasi de llibertat, un corrent d'aire fresc i renovat. El Fòrum, enmig de tanta por, posa en evidència que som fills de la llibertat; enmig de tanta paralització, ens recorda que la tasca és encara molta, tant a l'Església com a la societat.

5ª.-EL FÒRUM ÉS I HA SIGUT UN ÀMBIT DE RICA PLURALITAT

I DE PROFUND RESPECTE ENTRE TOTS I TOTES

El Fòrum, al llarg d'aquests deu anys, ha mantingut la seua coherència. Ha sigut fidel als seus objectius: possibilitar en els seus participants la vivència de ser Poble de Déu encarnat en el Poble Valencià i amb els pobres. Poble de Déu, que celebra joiosament l'acció de Déu i es compromet en el seu projecte alliberador enmig del món. Poble de Déu que, per això, vol ser referent de comunió i solidaritat per al món.

I ha volgut fer tot això des d'un profund respecte a tothom. Per eixe motiu es va concebre, ell mateix, amb una vocació de comunió unitària, sense excloure ningú.

En fer balanç d'aquests anys, hem de concloure que ho ha aconseguit. Els seus deu anys són una bella història de síntesi i complementarietat enriquidora. No hi ha prevalgut cap tendència o model particular. Al Fòrum conviuen membres de comunitats de base, parròquies, moviments, grups diversos, religiosos i religioses, sacerdots, i també cristianes i cristians "per lliure". S'hi reuneixen jòvens i adults, vells i xiquets, i tothom és com a casa seua. El Fòrum vol ser de totes i tots, i a tothom vol ajudar des de la seua identitat. Només qui no la comparteix, s'exclou d'aquesta experiència. L'intent de sintetitzar tot des de la complementarietat i per a l'enriquiment mutu, ha estat també molt curat. Els resultats ja s'hi veuen: la participació al Fòrum no ha disminuït en aquesta dècada.

El tema escollit per a aquesta desena edició del Fòrum, "El Déu de la Comunió", ha volgut posar de manifest tota la seua trajectòria.

El Fòrum, que vol viure i potenciar la fe en el Déu de Jesús, que és el Déu de la Comunió, ha intentat ser, ell mateix, un lloc de comunió, i ha animat els seus participants a viure fraternalment i a construir la fraternitat universal. La UTOPIA cristiana dels cels nous i la terra nova a la qual "serem tots en tots i tots en Déu", és la que ha inspirat la trajectòria del Fòrum.

El treball ha valgut la pena. L'aportació del Fòrum crec que ha estat fecunda. Per això no ens cansem de donar gràcies a Déu. Ara es tracta de continuar i augmentar aquesta experiència. Eixe és el repte que se'ns planteja, a totes i tots. Els qui iniciàrem aquesta experiència portem ja molts anys "en el tall" i necessitem col·laboració de molta més gent.

Tant de bo la celebració d'aquests deu anys encoratge altres persones a prendre'n la torxa, per tal que aquesta gràcia que se'ns ha donat continue produint nous i grans fruits per al nostre Poble i per a la nostra Església.

Moltes gràcies a totes i a tots els qui heu fet possible aquesta realitat tan bonica.

Julio Ciges Marín

Membre de la Coordinadora del Fòrum

MISSATGE FINAL DEL X FÒRUM

EL DÉU DE LA COMUNIÓ

Al llarg d’aquests dies, i sobretot durant aquesta Eucaristia, l’actitud que més s’ha manifestat és la d‘agraïment. Sí, germanes i germans; és just i necessari que tots junts donem gràcies a Déu perquè aquella llavor, sembrada ara fa deu anys, ha crescut i ha donat fruits abundants.

Malgrat les censures o malicioses interpretacions d’alguns, s‘ha demostrat que el Fòrum «Cristianisme i Món d’Avui” no sols és obra de la voluntat humana, sinó que també compta amb la inspiració de Déu (Fets 5, 35-39).

Des de l’inici deixàrem ben clares les nostres pretensions: ni propugnàvem una Església paral·lela ni volíem suplantar les directrius, planificacions i activitats amb què les diòcesis valencianes, les parròquies, els moviments apostòlics, les comunitats de base i els diferents grups cristians es doten anualment per a dur a terme els seus propis plans pastorals.

Únicament volíem y volem oferir als cristians y cristianes del País Valencià -fidels a les intuïcions del Concili Vaticà II i a l’íntegra recuperació de la identitat del poble valencià, l‘oportunitat d‘aplegar-se en unes jornades de reflexió, pregària, compromís i festa; i ajudar així a mantenir i a fer operativa la doble fidelitat esmentada. De l’honradesa d‘aquesta intenció, vosaltres, amb la vostra continuada presència i suport, en sou testimonis.

Aquesta fidelitat, mantinguda durant uns anys qualificats d ‘hivernals i d’involució eclesial i política per personalitats més autoritzades que la nostra, ens ha dut, de vegades, a mostrar-nos crítics respecte a determinades actituds eclesials i cíviques. Demanem perdó per si, humans com som, els nostres judicis han pogut faltar en alguna ocasió a la caritat i a la justícia.

A la llum dels lemes que any rere any ens han convocat, queda patent la nostra voluntat d ‘ajudar a construir el Regne de Déu i de viure’l ara i ací. Regne que és més ampli que la mateixa Església (Fòrum I) i en què els pobres i marginats són els preferits del Pare (Fòrum II); Regne fet de llibertat i alliberament (Fòrum III i V), d’unitat i fraternitat (Fòrum IV), de compromís ètic i fidelitat a l’Evangeli (Fòrum VI), d’esperança (Fòrum VII), d’acció i contemplació alhora (Fòrum VIII) amb la missió, igual per a tots els seus membres, de transformar el món cap al Regne (Fòrum IX).

En el Fòrum, que ara clausurem, ens hem volgut centrar a tall de resum dels esforços d’aquests deu anys, en el Déu de la comunió, perquè és Ell qui dinamitza i estima la unió de les persones i dels pobles, i ens condueix, a exemple de Jesucrist, a ser signes i instruments de la comunió íntima amb Déu, amb la creació i amb les persones, per damunt de les diferències de cultura o religió.

Germanes i germans! Donem gràcies a Déu i felicitem-nos, també, perquè el Fòrum ha possibilitat al llarg d’aquests anys el sorgiment d’iniciatives com la Coordinadora de Col·lectius Cristians Valencians, l’encontre amb el moviment «Dones i Església”, l’aprenentatge de cants litúrgics en valencià que animen ja moltes celebracions parroquials... Aquestes i altres iniciatives són una concreció del que dèiem abans: el Fòrum és un servei a la fe del nostre poble i s‘alegra que el clima de llibertat, germanor i compromís que propicia desencadene la creativitat dels seus participants. Lloat siga Déu!

El desè Fòrum ha arribat a la fi. Estiguem contents, anem-nos-en ben satisfets. Allò important, però, és reafirmar que el Fòrum continua. Entre tots i totes el durem endavant amb la gràcia de Déu que sempre ens acompanya.

València, 29 de març de 1998