XI FÒRUM "Cristianisme i Món d'Avui

NO PODEU SERVIR ALHORA DÉU I ELS DINERS

 

Amigues i amics:

L’any passat celebràrem com calia l’arribada al desè Fòrum. Amb aquesta onzena convocatòria manifestem la nostra voluntat de continuar endavant. Si Déu vol, doncs, un any més ens aplegarem per reflexionar pregar i compartir amb totes i tots els qui continuen fidels i esperançats en el redreçament del País valencià i en l’aplicació a L’Església de les intuïcions renovadores del Concili Vaticà II.

 

Enguany ens convoca la voluntat de discernir com hem de viure la fe enmig de l’actual societat neocapitalista. Les ponències, els minfòrums i el panel d’experiències, indicats en la programació adjunta, ens ajudaran a assabentar-nos millor de les característiques del sistema neoliberal del qual, ens agrade o no, formem part; a deixar-nos interpel·lar per l’actitud de Jesús davant els diners i a concretar escenaris i compromisos concrets d’actuació. En l’Eucaristia i en l’Assemblea farem especial memòria de les victimes del neoliberalisme: aqueix terç dde la societat que, segons ens volen fer creure, es necessari que muira per tal que els altres dos terços –nosaltres- puguem viure millor.

 

La vostra constant participació, la presència dee nous amics i amigues i la col·laboració –esperem- de nous coordinadors convertiran en realitat l’expressat desig de continuar.

 

Una advertència important: que ningú no deixe d’inscriure’s per problemes econòmics, sobretot la gent jove i/o aturada. Que cadascú aporte el que puga i Déu proveirà.

 

Amb renovada il·lusió us espera un any més,

 

 

LA COORDINADORA

 

 

PROGRAMA

Divendre 5 de març

 

19’30h: Acollida al temple del Col·legi.

20’00h: Assaig de cants.

19’45h: Vigília d’oració a “l’estil de Taizé”.

 

Dissabte 6 de març

 

09’15h: Recepció i acollida.

10’00h: Pregària i Presentació.

10’30h: 1ª Ponència i debat: “El Neoliberalisme econòmic i el seu supoprt ideològic”. Luís de Sebastián: Professor de la Universitat Ramon Llull de Barcelona.

12’00h: Descans.

2’30h: 2ª Ponència i debat: “Actitud de Jesús davant els diners”. Jesús Pelaez: Escripturista, Cordova

14’00h: Dinar.

16’00h: Minifòrums:

 

1.      La condonació del deute externs. José L.Ferrando

2.      El desenvolupament sostenible. Sal·lus Herrero.

3.      La imparable immigració del tercer món. Xavier Botey.

4.      La de gradació de l’estat del benestar. Ramir Reig

5.      L’exclusió social (mercat de treball i marginació. Carlos Vila

6.      La democratització de les institucions cíviques. Marita Macias.

7.      L’economia social (cooperativisme i personalisme comunitari) Catalina Socias

8.      L’empresa com a espai ètic. Emili Tortosa.

9.      La cultura de la solidaritat. Vicent Marqués

10.  La doctrina social de l’Església. Julian Alvarez

11.  La denuncia del pensament únic i del pensament dèbil. Elvira Duran

12.  L’Europa plurinacional i multicultural. Josep M. Alcañiz.

 

 

18’00h: Descans

18’30h: Panel d’experiències col·lectives:

“Dimensió política del voluntariat” (Quique Falcon)

“Solidaritat amb els immigrants (Fundación Javier Simon)

“Allò aparentment inútil per a aquells aparentment inútils” (El Rastrell)

“Comerç just i solidari” (Adsis)

20’00h: Pregària del vespre.

 

Diumenge 7 de març

 

10’00h: Pregària del matí.

10’20h: 3ª Ponència i debat: “El compromís cristià en la societat neoliberal: ser persones de referència i comunitats de crontrast”. Julio Ciges Marin: Rector de la Parròquia Santa Maria de Vera

 

(Inicialment estava prevista la ponència;“Com ser cristians dins una societat neocapitalista: camins possibles”. Imanol Zubero: Professor de Sociologia de la Universitat del País Basc. Con que Imanol Zubero a última hora no pogué vindre, la ponència va ser substituïda.)

 

11’50h: Descans.

12’30h: Memòria per les víctimes del Neoliberalisme.

13’45h: Dinar

15’00h:. Festa

16’30h: Eucarística i Missatge final. 

 

 

 

 

 

ACTITUD DE JESÚS DAVANT ELS DINERS

 

Jesús Peláez

 

 

 

1. LA PARÀBOLA DEL RIC I ELS GRANERS (LC. 12,13-40).

 

Encara que se’m demana que parle sobre l’actitud de Jesús davant els diners, vull començar descrivint amb brevetat què entenc per neoliberalisme1, ja que per comprendre les paraules de Jesús sobre els diners pronunciades ahir, i posar-les en pràctica avui, al llindar del segle XXI, no n’hi ha prou a saber què és el que Jesús va dir, ni a conèixer el món al qual parlava; és necessari, a més, situar les seues paraules en el nou context de l’anomenada “societat neoliberal” o “postneoliberal”.

 

És en el context de la tan cloquejada globalització on hem d’indagar què diuen avui dia, als seguidors de Jesús, aquelles paraules antigues però tan actuals, i com s’han d’interpretar quan els destinataris han canviat de cultura i d’època.

 

I, com que parlarem sobre Jesús i els diners, hem d’apuntar també, d’entrada, que l’economia del temps de Jesús no és comparable amb la d’avui. Seria un error, per tant, traslladar els models o fórmules econòmiques del passat al present, encara que potser hi ha elements en comú entre les dues economies. Totes dues estan assentades sobre la base de l’acumulació d’uns béns que pertanyen a tots, però que són en mans d’uns pocs, i no sobre la base de la distribució dels béns de la terra entre tots els que l’habiten.

 

En temps de Jesús, l’acumulació de capital en mans d’uns pocs era tan gran que conta Flavio Josefo (Antigüitats Jueves, 15,365) que Herodes s’havia apoderat, per mitjà de confiscacions, d’una gran quantitat de terres (A.J. 17,307) i havia convertit un terreny d’uns quaranta-cinc quilòmetres quadrats, propietat de la seua germana Salomé, en regadiu. Salomé percebia, d’aquest terreny, rendes de fins a seixanta talents anuals (A.J. 17,321), o, el que és el mateix, percebia els diners equivalents als 360.000 jornals d’un treballador agrícola. Herodes, per la seua banda, s’havia vist obligat dues vegades a abaixar els impostos per evitar avalots generals, donada la pobresa, l’atur i la misèria en què es trobava sumida la immensa majoria de la població.

 

Sabem també que, a l’època d’Herodes i durant el breu regnat d’Agripa I (41-44 dC), era tan extremada la situació del poble que a Palestina es va haver de practicar mesures extraordinàries per a pal·liar la fam de la població. Així, es va estimular la beneficència privada, es van sancionar jurídicament les aspiracions dels pobres a compartir la collita, se’ls reservà una part de les finques (els productes de les quals podien arreplegar després de la recol·lecció),i se’ls va deixar els raïms caiguts a terra durant la verema2.

 

Són només algunes pinzellades sobre la situació crítica de la immensa majoria del poble en temps de Jesús.

 

Avui dia s’esdevenen situacions semblants. Sols cal proposar alguns exemples:

 

 

• Del 1962 al 1992 la producció mundial es va triplicar. Però augmentà el consum dels sectors benestants del món desenvolupat i disminuí el consum dels sectors més pobres, fet que, traduït en xifres, diu que el 20% més ric de la població mundial consumeix més del 80% del producte brut mundial (també en despeses d’energia, educació, salut, etc.), mentre que el 20% més pobre amb prou feines arriba a consumir-ne l’1,5%.

• Les dades de l’Informe sobre el desenvolupament humà 1998 de les Nacions Unides ens aterroritzen quan sentim parlar de la concentració de la riquesa mundial en mans d’un grapat de rics: les 225 persones més riques del món acumulen una riquesa superior a un bilió de dòlars, l’equivalent a l’ingrés anual del 47% més pobre de la població mundial, és a dir, de 2.500 milions de pobres.

• Aquest mateix informe inclou, també, un índex específic de pobresa per als països desenvolupats que fa pensar molt. El 1960, el 20% de la població mundial que vivia als països més rics tenia 30 vegades l’ingrés del 20% més pobre. El 1985, aquesta relació era de 82 vegades.

• Fins i tot a Amèrica del Nord, el país de la prosperitat, estan succeint coses horribles, perquè no tothom hi prospera: el 1969, el 20% de les llars nord-americanes més riques tenia set vegades més renda que el 20% més pobre. El 1992 aquesta relació era ja d’onze vegades superior i ha continuat creixent. Açò equival a dir que, fins i tot dins els països més desenvolupats, els rics són cada vegada més rics i els pobres, més pobres. Ha augmentat la riquesa i, amb ella, la desigualtat i la pobresa3.

• Però no queda ací la cosa. Ha sorgit, a més, una porció reduïda de la població (un 5%?, un 10%?) que ha perdut tot contacte amb l’esfera de la ciutadania. És el que anomenem lumpen, els no ciutadans, que no constitueixen una classe social, i que no tenen cap contacte amb el món oficial. Per a aquests no ciutadans no existeix una explicació unificada, ni unificant, dels seus patiments. Els realment desfavorits per la globalització –i els qui temen perdre la seua condició- no representen una força productiva, ni tan sols un grup social amb el qual cal ajustar comptes. Els rics es fan més rics sense ells, els governs poden ser reelegits sense els seus vots, i el PNB continuarà creixent indefinidament sense la seua participació. De l’explotació a l’exclusió, això és el que Viviane Forrester anomena l’horror econòmic4.

 

Són alguns dels efectes més immediats del neoliberalisme i de la seua praxi globalitzant, els principals postulats del qual comentarem a continuació.

 

2. PRINCIPIS BÀSICS DEL NEOLIBERALISME.

 

El neoliberalisme és una ideologia basada en tres principis rectors:

 

• La primacia de l’individualisme.

• El predomini del materialisme.

• I la preeminència de l’hedonisme.

 

Segons aquests principis5, el centre de l’activitat humana és l’individu i la seua llibertat com a valor absolut i sense referència comunitària. Açò condueix a un individualisme bel·ligerant, en una insolidaritat que crea una franja de marginació i exclusió social cada vegada més àmplia i en una ferotge i agressiva competitivitat. Per al neoliberalisme, el valor suprem, que ho regeix tot, és l’econòmic, encarnat en el culte als diners, com a déu a qui s’ofereixen sacrificis de vides humanes, les dels pobres; i la seua meta suprema és la consecució a qualsevol preu d ela satisfacció sensible de l’individu.

 

Per portar a terme aquests postulats, el neoliberalisme proclama la llibertat de les activitats econòmiques i la sacralitat de la propietat privada, alhora que cerca l’enriquiment mitjançant l’expansió del mercat. El nou dogma d’aquesta religió neoliberal és “fora del mercat no hi ha salvació”.

 

El mètode que empra el neoliberalisme és la lliure competència, de la qual l’estat ha d’estar absent, i té per norma bàsica l’eficàcia. I en la lliure competència –ja se sap­- guanya qui té més, qui pot més; vencen els forts, els rics i els hàbils; els pobres, els desfavorits no compten per a res.

 

Entès així el sistema neoliberal, caldria preguntar-se d’entrada: es pot ser cristià i neoliberal?

 

Si l’economia –anomene’s capital o mercat- és el valor suprem; si el mercat global o la globalització del mercat és l’únic camí a seguir; si la propietat privada – les meues coses ­és sagrada, i si l’enriquiment mitjançant l’expansió del mercat és la meta que s’anomena “desenvolupament”... ¿pot encara preguntar-se si es pot ser cristià i neoliberal?

 

Perquè no hi ha res més aliè a l’evangeli que aquests principis amb els quals diuen que es pretén aconseguir “la qualitat de vida”, la qualitat total, basada principalment –i quasi exclusivament- en l’enriquiment, la competitivitat, la cobdícia i l’acumulació del capital.

 

En aquesta societat neoliberal, la tan propugnada lliure competència en termes de mercat no és tal, ni crea igualtat, sinó desigualtat; és injusta per ella mateixa des del moment en què hi ha molts milions d’éssers humans del planeta que no poden competir en res ni amb ningú, perquè no tenen res a comprar ni a vendre, perquè no tenen accés al mercat.

 

En la nova “religió del mercat” la persona es valora pel “comprar” i pel “tenir”. Conseqüentment amb aquest principi, els 2.500 milions de pobres de la Terra sense capacitat de comprar, senzillament no existeixen, no compten, no són.

 

Davant aquest panorama, l’estat neoliberal redueix al mínim la seua participació i intervenció en l’activitat econòmica, i l’individu queda cada vegada més desprotegit i desvalgut davant els vertaders senyors de la terra que controlen el flux de capitals. Els estats venen avui les empreses, fins i tot aquelles rendibles, i les deixen en mans de les multinacionals i dels grans capitals, propugnen la lliure competència, però practiquen, cada vegada més, un monopoli a escala mundial en què els grans bancs i les grans empreses multinacionals es fonen amb d’altres igualment grans per a dominar totalment el mercat i acabar la tan proclamada llibertat de mercats.

 

Avui, més que mai, es fa realitat la vella màxima “Pagant, sant Pere canta”, que revesteix de patetisme paraules de Jesús com aquestes (llegiu capital o mercat global en lloc de diner): Lluc 16,13; Lluc 6,24; Lluc 18-24-25.

 

Qui creu avui açò o s’atreveix a proclamar-ho?

 

Avui dia, que es parla de l’Espanya de les oportunitats, cal afirmar contundentment que un sector gran de la població activa no té, senzillament, oportunitats, ni tan sols la possibilitat d’accedir a un lloc de treball digne. A Espanya, aquest sector arriba al 19%, al voltant de dos o tres milions de persones segons qui faça els comptes (l’enquesta de Població Activa o l’Institut Nacional d’Ocupació); a Europa hi ha ja 18 milions d’aturats i als Estats Units els pobres assoleixen la xifra de 40 milions.

 

I molts dels qui tenen un lloc de treball al nostre país, el tenen amb un contracte fem i un salari precari; no parlem ja de les pensions contributives o del salari social d’aquells que ni tan sols tenen treball, tan reduïts a mínims ni tan sols vitals.

 

Doncs bé, és precisament en aquest camp, en l’actitud que els cristians hem de tenir cap als diners (vertader déu de la societat neoliberal), on apareix, al meu entendre, més nítida que mai l’alternativa que l’evangeli ofereix avui; alternativa que, si es posara en pràctica, obriria la porta a l’esperança en un món que no estiga basat en els diners, sinó en el ple desenvolupament humà, vertadera meta proposada per Jesús en l’Evangeli.

 

3. LES DUES CARES DELS DINERS EN ELS EVANGELIS.

 

Per açò hem de preguntar-nos: ¿Què pensava Jesús, tal com descriuen els Evangelis, sobre els diners i la possessió del béns?

 

Per a Jesús, com per a nosaltres, els diners tenen dues cares: una de bona i amable; una altra de dolenta i temible. Els diners no poden endimoniar-se o satanitzar-se absolutament. Els diners –i quan diem diners, entenem també els béns- són bons o dolents segons l’ús que en fem. Jesús no era un somiador utòpic; sabia que els diners són una realitat important amb què cal comptar en la vida de cada dia, i així apareix en múltiples passatges dels Evangelis6.

 

3.1. La cara amable dels diners

 

Els diners tenen una cara amable perquè creen les condicions per a una vida digna, o el que és el mateix, els diners són necessaris per a viure. Però açò no vol dir que visquem per als diners, com molts es pensen. Els Evangelis són realistes en aquest sentit i expliquen, sovint, operacions de compravenda. Amb diners es compra i es ven tant el que és necessari com el que és superflu7:

 

Pregunta Jesús: “No es venen dos pardals per quatre xavos? I tanmateix, ni un sol no caurà a terra si no ho vol el vostre Pare” (Mt. 10,29). En la paràbola del gran banquet diu que els invitats tots a l’una van començar a donar excuses. El primer va dir: “Acabe de comprar un camp i em veig obligat a anar-lo a veure. Accepta, si et plau, la meua excusa”. Un altre li va dir: “Acabe de comprar cinc parelles de bous i me’n vaig a provar-los...” (Lluc 14,18-19). L’activitat de la gent en temps de Lot és descrita amb aquesta seqüència de verbs:  menjaven i bevien, compraven i venien, plantaven i construïen (Lluc 17,28).

 

Encara que en l’Evangeli apareixen sovint els verbs comprar i vendre, no és sobrer observar que Jesús no aconsella comprar, sinó més aviat donar, o vendre i donar8. Davant la multitud famolenca, Jesús ordena als seus deixebles que li donen de menjar, però els deixebles, que entenen només de comprar i no de compartir, responen: “Ves si hem d’anar a comprar dos-centes denaris de pa per donar-los de menjar!” (Mc. 6, 37). Als que, sent rics, s’acosten a Jesús, ell els aconsella vendre i donar tot el que tenen per entrar al regne de Déu o comunitat cristiana, que és presentada com un tresor amagat que aquell qui ho descobreix, el deixa amagat; i, boig d’alegria, se’n va, ven tot el que té i compra aquell camp (Mt.13,44), o “també és semblant el regne de Déu a un comerciant que cerca perles fines. En troba una de gran preu; se’n va, ven tot el que té, i la compra” (Mt. 13,45-46). El regne de Déu o comunitat cristiana val, per a Jesús, més que tots els béns. El jove ric, per arribar a ser un home realitzat, ha de seguir l’ordre de Jesús: Vés, ven tots els teus béns i dóna’ls als pobres, i Déu serà el teu tresor. I au!, segueix-me! (Mt. 19,21; Mc. 10,21; Lluc 18,22). Jesús exhorta els seus deixebles amb aquestes paraules: “Veneu els vostres béns i feu-ne almoina. Feu-vos bosses que no envellesquen, un tresor segur al cel, on el lladre no s’acosta ni l’arna fa malbé. Perquè on hi ha el vostre tresor, allí hi haurà també el vostre cor” (Lluc 12,33-34).

 

Amb diners es compren també els animals per als sacrificis, però Jesús es mostra poc amic dels que venen als atris del temple i exploten el pobre. Per això, quan expulsa del temple els venedors i canvistes, Jesús no adreça la paraula als que venen bous o ovelles per als sacrificis (perquè només els que tenien poder adquisitiu, els rics, podien pagar-se aquestes ofrenes), sinó als venedors dels coloms; coloms que els pobres adquirien per a oferir-los en sacrifici expiatori pels seus pecats. Jesús diu als venedors de coloms: “Fora tot això d’ací! És la Casa del meu Pare! No la feu una casa de mercat!” (Jn.2, 16).

 

Amb diners es paguen els impostos o tributs (Mc. 12,13-17). Els diners serveixen també per a donar almoines i remeiar les mancances dels necessitats, encara que Jesús aconsella la màxima discreció en fer-ho (Mt. 6,3-4; Mt. 19,21). Llegim també l’escena de la unció de Jesús a Betània (Mc. 14,3-9). Amb diners –amb un denari- es paguen els jornals en la paràbola dels jornalers enviats a la vinya (Mt. 20,1-16).

 

Amb els diners es negocia, invertint-los o posant-los amb interès al banc. Açò és precisament el que ni tan sols va fer el serf de la paràbola que havia rebut un sol talent i a qui el seu amo li retrau: (Mt. 25,26-27).

 

Els diners serveixen, també, per a alleujar els mals del proïsme. Així, el samarità paga a l’hostaler dos denaris i es compromet a pagar de més el que siga necessari: «Però un samarità que anava de viatge, arribà fins a aquell home i, quan el va veure, en va sentir llàstima. S’hi acostà i li va embenar les nafres, li posà oli i vi per damunt, el féu muntar a cavall de la seua cavalcadura, el portà a l’hostal i el va atendre. L’endemà, tragué dos denaris i els donà a l’hostaler, dient: “Ocupa-te’n i tot el que coste de més, ja ho trobarem quan tornaré a passar” .» (Lluc 10,33-36).

 

Amb diners, finalment, l’Hemorroïsa intenta debades obtenir la salut. D’aquesta dona, que tenia un trastorn constant, es diu que (Mc.5,25-26).

 

 

En els Evangelis, com es pot veure, els diners s’usen, de la mateixa manera que en l’actualitat, com a valor de canvi en una economia basada en la moneda; amb ells es compra i es ven; es remeien les necessitats del proïsme, es paguen els impostos i es pot obtenir la salut. Els diners són necessaris per a viure i és una realitat amb què cal comptar per a obtenir una certa qualitat de vida, segons els evangelis. Aquesta és la cara amable dels diners.

 

3.2. La cara seductora dels diners

 

Però els diners tenen una altra cara, dolenta; tenen poder seductor i corruptiu, perquè qui els té, tendeix a tenir-ne cada vegada més; per això Jesús recomana: “No acumuleu riqueses en aquest món, on l’arna i el rovell les fan malbé i on els lladres foraden la paret i roben. Acumuleu-vos, més aviat, riqueses al cel, on ni arna ni rovell no les fan malbé i on els lladres no foraden ni roben. Perquè on hi ha el teu tresor, allí hi haurà també el teu cor” (Mt. 6,19-21).

 

Per a Jesús, els diners no són dolents. El pitjor n’és l’acumulació abusiva, allò pervers n’és l’avarícia i el desig de tenir-ne, que porta a acaparar. I aquest és el mal que afligeix la nostra societat neoliberal.

 

En l’Evangeli veiem com per diners pledegen els germans: “Mestre, digues al meu germà que repartesca amb mi l’herència!”. Però Jesús li va respondre: “Home, qui m’ha posat sobre vosaltres per fer de jutge o de marmessor?”. I afegí, encara: “Compte! Guardeu-vos de tot afany de tenir més. Perquè per molt que a un li’n sobre, les propietats no li garanteixen la vida”. (Lluc 12,13-15).

 

Amb la seguretat que donen els diners, el fill pròdig trenca amb son pare (Lluc 15, 11). I per cobdícia, el creditor de la paràbola, a qui havien condonat un deute immens (deu mil talents) és capaç d’empresonar a qui li devia una quantitat mínima (cent denaris) (Mt. 18,23-35). Per afany de diners s’abusa de la gent, com reconeix Zaqueu quan troba Jesús (Lluc 19,8). El desig de diners porta a robar. De Judes es diu: (Joan 12,6). Judes traeix Jesús per diners i està disposat a lliurar-lo a la mort: (Mc. 14,10-11).

 

Hi ha, també, qui usa els diners per a adquirir prestigi: «Per tant, quan fas una almoina, no ho anuncies a toc de trompeta; això ho fan els hipòcrites a les sinagogues i pels carrers, perquè la gent els aplaudesca. Us ho dic ben de veres: ja tenen la paga que volien. Tu, en canvi, quan fas una almoina, que la teua mà esquerra no sàpiga què fa la teua dreta. Així la teua almoina quedarà amagada. I el Pare, que veu fins allà que és amagat, t’ho recompensarà.» (Mt.6,2). Alguns fan servir els diners per a actes d’ostentació, com els rics que llançaven diners en quantitat en el tresor o en el caixonet de l’almoina del temple, enfront d’aquella pobra viuda que va donar dos xavos (Mc. 12,41-44).

 

Però els diners apareixen en els Evangelis, abans de tot, com a font d’injustícia que torna cecs els homes davant les necessitats dels altres, com en la paràbola del ric i els graners (Lluc 12,13-21) o en la del ric i Llàtzer (Lluc 16,14-31), dos rics que ignoren l’existència i els patiments del pobre.

 

 

Els diners, finalment, creen una falsa seguretat en qui els posseeix, ja que el bé més preat, que és la vida, no es pot comprar amb diners, com adverteix Jesús (Lluc 9,25).

 

Els diners, que serveixen per a obtenir certa qualitat de vida, vencen la pròpia vida quan no s’usen degudament, i es converteixen en el valor suprem. D’ací que Jesús, conscient com és de l’atractiva seducció i corrupció de les riqueses, proclama amb fermesa: (Lluc 16,13).

 

En síntesi, quan els diners es converteixen en déu, es posa en perill la convivència humana: es trenquen les relacions familiars, s’oblida el perdó, s’abusa, es roba, es traeix i fins s’arriba a traure la vida de l’altre, si cal. Amb els diners s’aconsegueix el prestigi i el poder que fa sentir diferents i superiors dels altres; l’ànsia de diners porta a oblidar el proïsme que pateix i fa sentir-nos segurs de nosaltres mateixos, fins al punt de fer-nos creure que la vida es pot assegurar amb diners. Els diners són un déu que demana acatament i adoració.

 

4. UNA PARÀBOLA PER AL NEOLIBERALISME:

EL RIC I ELS GRANERS (Lluc 12,13-40).

 

El mal ús o abús dels diners, l’afany de cobdícia que porta a acaparar i acumular, impedint compartir, fa que Jesús propose en els Evangelis un estil alternatiu de vida, on els diners no siguen déu i senyor absolut de tot i de tots. El vertader valor per a Jesús no són els diners sinó l’home, a qui ha de sotmetre’s tot. Aquest és el déu a qui cal servir per a servir el Déu vertader, el nou nom del qual és el de Pare, açò és, algú que, per amor, engendra la vida.

 

L’alternativa de vida que proposa Jesús centrada a ser i no a tenir, centrada en els altres i no en un mateix, centrada en la persona i no en els béns, apareix clara en tot l’Evangeli, però es manifesta en concret en una paràbola dirigida a tots, on Déu –no Jesús- recrimina un ric per la seua conducta. Es tracta de la paràbola del ric i els graners (Lluc 12,13-40). En acabar la paràbola, Jesús dóna als seus deixebles consells relatius a la riquesa i abús dels béns.

 

4.1. Paràboles i diners

 

La paràbola del ric i els graners no és l’única en què entren en joc, d’una manera o d’una altra, els diners o els béns.

 

Entre la llista de paràboles majors que expliquen els evangelistes Lluc i Mateu, es troben la del samarità, la dels convidats al banquet, la del fill pròdig, la de l’administrador, la del ric i Llàtzer, la dels talents, la dels vinyaters homicides, la del deutor no compassiu, la dels jornalers invitats a la vinya, la dels talents, la de les deu joves sensates i nècies, i la del ric i els graners. I, en totes, els diners, la riquesa o els béns, hi apareixen a tall de comparació.

 

En la del samarità, el dóna dos denaris de plata a l’hostaler i es compromet a pagar-li a la tornada el que gaste de més pels serveis que l’hostaler ha fet al malferit (Lluc 10,30-37). En la dels convidats al banquet, els primers convidats rebutgen la invitació perquè els seus béns o propietats els ho impedeixen: ja siga la compra d’un camp, cinc parelles de bous o el fet d’haver-se casat, açò és, de gaudir de la seua dona, propietat per aquells temps del marit (Lluc 14,16-24; Mt.22,2-14). En la del fill pròdig, aquest reclama al pare la part de l’herència que li pertoca i abandona el progenitor per anar a un país llunyà (Lluc 15,11-32). En la de l’administrador, quan aquest s’assabenta que el seu amo el vol despatxar, renuncia a la comissió que percep per administrar els béns del seu senyor, per garantir-se que en el futur, quan l’acomiadaran, l’acolliran els creditors del seu amo a sa casa (Lluc 16,1-8). En la del ric i Llàtzer, es parla d’un home extremament ric i d’un pobre de solemnitat que no arriba a menjar ni les molles que cauen de la taula del ric (Lluc 16,19-31). En la dels talents, el senyor recrimina l’empleat que havia rebut només un talent o unça, ja que no l’ha portat ni al banc perquè produïra interessos (Lluc 19,12-27; Mt. 25,14-30). En la dels vinyaters homicides, aquells decideixen matar l’hereu per quedar-se amb la vinya (Lluc 20,9-18; Mc. 12,1-11; Mt. 21,33-44). En la del deutor no compassiu, el rei condona el deute immens (deu mil talents) d’un dels seus empleats, però aquest no és capaç de perdonar un company que li devia uns pocs diners (cent denaris) (Mt.18,23-35). En la dels jornalers convidats a la vinya, els primers contractats protesten perquè han rebut el mateix salari –un denari- que els últims (Mt.20,l-6). En la de les deu xicotes sensates i nècies, aquelles, en lloc de donar el seu oli, recomanen a aquestes que vagen a comprar-ne a la botiga, no siga que no n’hi haguera prou per a totes (Mt. 25,1-13). I, finalment, en la del ric i els graners, les terres d’aquest van donar una collita de tal magnitud que va prendre la decisió de destruir els vells graners per construir-ne altres de nova planta i emmagatzemar-hi tot el gra i les provisions (Lluc 12,16-21).

 

Doncs bé, els diners o els béns són una cosa que preocupa tant la gent, que quan Jesús, en les seues paràboles, volia parlar sobre la naturalesa del regne de Déu, no tenia més remei que partir de la realitat i tenir-la en compte. Jesús sabia que el gran rival de Déu eren –i continuen sent- els diners, necessaris –per descomptat- per a viure, però amb una capacitat de perversió i seducció del cor dels homes tan gran, que arriba a captivar-los, com si d’un Déu es tractava, i de demanar-los submissió, veneració, adoració i culte. Per això va proclamar: (Lluc 16,13).

 

Doncs bé, d’entre totes les paràboles en què els diners o els béns materials entren d’algun manera en joc, vull passar ara a llegir i comentar la del ric i els graners (Lluc 12,13-40), perquè em sembla que il·lustra de manera gràfica l’actitud que la gent i els deixebles han de tenir, segons Jesús, davant els diners. La imatge d’aquest ric-neci encarna els postulats de la societat neoliberal, anteriorment enunciats: la primacia de l’individualisme, el predomini del materialisme i la preeminència de l’hedonisme. Aquests tres postulats van directament contra el nucli del missatge cristià que dóna prioritat a allò comunitari enfront d’allò individual, que posa l’ésser humà al centre en lloc dels diners i que proposa com a meta l’amor i el servei als altres fins a donar la vida, en lloc de la recerca del propi hedonisme, satisfacció o plaer.

 

El text de la paràbola en el seu context

 

a) Introducció

 

12,13. Un del públic li va dir:

- Mestre, digues al meu germà que repartesca amb mi l’herència!

 

14. Però Jesús li va respondre: Home, qui m’ha posat sobre vosaltres per a fer de jutge o de marmessor?

 

15. I els afegí, encara:

- Compte! Guardeu-vos de tot afany de tenir més. Perquè per molt que a un li’n sobre, les propietats no li garanteixen la vida.

 

b) La paràbola dirigida a la gent

 

16.         I els explicava aquesta paràbola:

- Les terres d’un home ric van donar una gran collita.

 

17.         L’home pensava dins d’ell:

 

18. Ja ho sé –es va dir-: enderrocaré els graners i me’n construiré uns de més grans i hi ficaré tot el blat i tots els meus béns. 19 I em diré a mi mateix: “Amic, tens béns dipositats per qui-sap els anys. Reposa, menja, beu, diverteix-te!”.

 

20.  Però Déu li va dir: “Insensat! Aquesta mateixa nit et reclamaran la vida. I això que has amuntegat, de qui serà?”

 

21. És el que passa a qui tresoreja per a ell i no s’enriqueix amb vista a Déu.

 

c) Al·locució de Jesús als deixebles

 

22. Per això us dic: no passeu ànsia per la vida, pensant què menjareu, ni pel cos, pensant amb què us vestireu.

 

23. Perquè la vida val més que no l’aliment, i el cos més que no el vestit.

 

24. Fixeu-vos en els corbs: no sembren ni seguen, no tenen rebost ni granen, i Déu els alimenta. Vosaltres valeu bon tros més que no els ocells!

 

25. Qui de vosaltres, per molt que cavil·le, pot afegir un pam tan sols a la seua vida?

 

26. Ara bé, si ni sou capaços de tan poca cosa, per què passeu ànsia per tota la resta?

 

27. Mireu els lliris, com es fan. Ni treballen a filar. I us dic tanmateix que ni Salomó amb tot el seu luxe no es va poder vestir com un d’ells.

 

28. Doncs bé, si Déu vist tan meravellosament l’herba del camp que avui floreix i demà la tirem al forn, no farà molt més per vosaltres, homes de poca fe?

 

29. Tampoc vosaltres no us afanyeu ni passeu ànsia pensant què menjareu o què beureu.

 

 

30. Els pagans d’aquest món sí que s’afanyen per tot això. El vostre Pare sap que en teniu necessitat.

 

31. Això sí, que el vostre afany primer siga Déu, el vostre Senyor, i la resta Ell us ho donarà d’escreix.

 

32. No tingues por, ramadet meu, perquè el vostre Pare es complau a posar el seu regne en les vostres mans.

 

33. Veneu els vostres béns i feu-ne almoina. Feu-vos bosses que no envellesquen, un tresor segur al cel, on el lladre no s’acosta ni l’arna fa malbé.

 

34. Perquè on hi ha el vostre tresor, allí hi haurà també el vostre cor.

 

35. Manteniu-vos en actitud de servei –amb la roba de treball- i amb els llums encesos,

 

36. i vosaltres preneu com a model aquells homes que esperen quan tornarà l’amo de les noces, per tal d’obrir ­li la porta tan bon punt arribe i truque.