XI FÒRUM "Cristianisme i Món d'Avui

NO PODEU SERVIR ALHORA DÉU I ELS DINERS

Amigues i amics:

L’any passat celebràrem com calia l’arribada al desè Fòrum. Amb aquesta onzena convocatòria manifestem la nostra voluntat de continuar endavant. Si Déu vol, doncs, un any més ens aplegarem per reflexionar pregar i compartir amb totes i tots els qui continuen fidels i esperançats en el redreçament del País valencià i en l’aplicació a L’Església de les intuïcions renovadores del Concili Vaticà II.

Enguany ens convoca la voluntat de discernir com hem de viure la fe enmig de l’actual societat neocapitalista. Les ponències, els minfòrums i el panel d’experiències, indicats en la programació adjunta, ens ajudaran a assabentar-nos millor de les característiques del sistema neoliberal del qual, ens agrade o no, formem part; a deixar-nos interpel·lar per l’actitud de Jesús davant els diners i a concretar escenaris i compromisos concrets d’actuació. En l’Eucaristia i en l’Assemblea farem especial memòria de les victimes del neoliberalisme: aqueix terç dde la societat que, segons ens volen fer creure, es necessari que muira per tal que els altres dos terços –nosaltres- puguem viure millor.

La vostra constant participació, la presència dee nous amics i amigues i la col·laboració –esperem- de nous coordinadors convertiran en realitat l’expressat desig de continuar.

Una advertència important: que ningú no deixe d’inscriure’s per problemes econòmics, sobretot la gent jove i/o aturada. Que cadascú aporte el que puga i Déu proveirà.

Amb renovada il·lusió us espera un any més,

LA COORDINADORA

PROGRAMA

Divendre 5 de març

19’30h: Acollida al temple del Col·legi.

20’00h: Assaig de cants.

19’45h: Vigília d’oració a “l’estil de Taizé”.

Dissabte 6 de març

09’15h: Recepció i acollida.

10’00h: Pregària i Presentació.

10’30h: 1ª Ponència i debat: “El Neoliberalisme econòmic i el seu supoprt ideològic”. Luís de Sebastián: Professor de la Universitat Ramon Llull de Barcelona.

12’00h: Descans.

2’30h: 2ª Ponència i debat: “Actitud de Jesús davant els diners”. Jesús Pelaez: Escripturista, Cordova

14’00h: Dinar.

16’00h: Minifòrums:

1. La condonació del deute externs. José L.Ferrando

2. El desenvolupament sostenible. Sal·lus Herrero.

3. La imparable immigració del tercer món. Xavier Botey.

4. La de gradació de l’estat del benestar. Ramir Reig

5. L’exclusió social (mercat de treball i marginació. Carlos Vila

6. La democratització de les institucions cíviques. Marita Macias.

7. L’economia social (cooperativisme i personalisme comunitari) Catalina Socias

8. L’empresa com a espai ètic. Emili Tortosa.

9. La cultura de la solidaritat. Vicent Marqués

10. La doctrina social de l’Església. Julian Alvarez

11. La denuncia del pensament únic i del pensament dèbil. Elvira Duran

12. L’Europa plurinacional i multicultural. Josep M. Alcañiz.

18’00h: Descans

18’30h: Panel d’experiències col·lectives:

“Dimensió política del voluntariat” (Quique Falcon)

“Solidaritat amb els immigrants (Fundación Javier Simon)

“Allò aparentment inútil per a aquells aparentment inútils” (El Rastrell)

“Comerç just i solidari” (Adsis)

20’00h: Pregària del vespre.

Diumenge 7 de març

10’00h: Pregària del matí.

10’20h: 3ª Ponència i debat: “El compromís cristià en la societat neoliberal: ser persones de referència i comunitats de crontrast”. Julio Ciges Marin: Rector de la Parròquia Santa Maria de Vera

(Inicialment estava prevista la ponència;“Com ser cristians dins una societat neocapitalista: camins possibles”. Imanol Zubero: Professor de Sociologia de la Universitat del País Basc. Con que Imanol Zubero a última hora no pogué vindre, la ponència va ser substituïda.)

11’50h: Descans.

12’30h: Memòria per les víctimes del Neoliberalisme.

13’45h: Dinar

15’00h:. Festa

16’30h: Eucarística i Missatge final. 

ACTITUD DE JESÚS DAVANT ELS DINERS

Jesús Peláez

1. LA PARÀBOLA DEL RIC I ELS GRANERS (LC. 12,13-40).

Encara que se’m demana que parle sobre l’actitud de Jesús davant els diners, vull començar descrivint amb brevetat què entenc per neoliberalisme¹, ja que per comprendre les paraules de Jesús sobre els diners pronunciades ahir, i posar-les en pràctica avui, al llindar del segle XXI, no n’hi ha prou a saber què és el que Jesús va dir, ni a conèixer el món al qual parlava; és necessari, a més, situar les seues paraules en el nou context de l’anomenada “societat neoliberal” o “postneoliberal”.

És en el context de la tan cloquejada globalització on hem d’indagar què diuen avui dia, als seguidors de Jesús, aquelles paraules antigues però tan actuals, i com s’han d’interpretar quan els destinataris han canviat de cultura i d’època.

I, com que parlarem sobre Jesús i els diners, hem d’apuntar també, d’entrada, que l’economia del temps de Jesús no és comparable amb la d’avui. Seria un error, per tant, traslladar els models o fórmules econòmiques del passat al present, encara que potser hi ha elements en comú entre les dues economies. Totes dues estan assentades sobre la base de l’acumulació d’uns béns que pertanyen a tots, però que són en mans d’uns pocs, i no sobre la base de la distribució dels béns de la terra entre tots els que l’habiten.

En temps de Jesús, l’acumulació de capital en mans d’uns pocs era tan gran que conta Flavio Josefo (Antigüitats Jueves, 15,365) que Herodes s’havia apoderat, per mitjà de confiscacions, d’una gran quantitat de terres (A.J. 17,307) i havia convertit un terreny d’uns quaranta-cinc quilòmetres quadrats, propietat de la seua germana Salomé, en regadiu. Salomé percebia, d’aquest terreny, rendes de fins a seixanta talents anuals (A.J. 17,321), o, el que és el mateix, percebia els diners equivalents als 360.000 jornals d’un treballador agrícola. Herodes, per la seua banda, s’havia vist obligat dues vegades a abaixar els impostos per evitar avalots generals, donada la pobresa, l’atur i la misèria en què es trobava sumida la immensa majoria de la població.

Sabem també que, a l’època d’Herodes i durant el breu regnat d’Agripa I (41-44 dC), era tan extremada la situació del poble que a Palestina es va haver de practicar mesures extraordinàries per a pal·liar la fam de la població. Així, es va estimular la beneficència privada, es van sancionar jurídicament les aspiracions dels pobres a compartir la collita, se’ls reservà una part de les finques (els productes de les quals podien arreplegar després de la recol·lecció),i se’ls va deixar els raïms caiguts a terra durant la verema².

Són només algunes pinzellades sobre la situació crítica de la immensa majoria del poble en temps de Jesús.

Avui dia s’esdevenen situacions semblants. Sols cal proposar alguns exemples:

• Del 1962 al 1992 la producció mundial es va triplicar. Però augmentà el consum dels sectors benestants del món desenvolupat i disminuí el consum dels sectors més pobres, fet que, traduït en xifres, diu que el 20% més ric de la població mundial consumeix més del 80% del producte brut mundial (també en despeses d’energia, educació, salut, etc.), mentre que el 20% més pobre amb prou feines arriba a consumir-ne l’1,5%.

• Les dades de l’Informe sobre el desenvolupament humà 1998 de les Nacions Unides ens aterroritzen quan sentim parlar de la concentració de la riquesa mundial en mans d’un grapat de rics: les 225 persones més riques del món acumulen una riquesa superior a un bilió de dòlars, l’equivalent a l’ingrés anual del 47% més pobre de la població mundial, és a dir, de 2.500 milions de pobres.

• Aquest mateix informe inclou, també, un índex específic de pobresa per als països desenvolupats que fa pensar molt. El 1960, el 20% de la població mundial que vivia als països més rics tenia 30 vegades l’ingrés del 20% més pobre. El 1985, aquesta relació era de 82 vegades.

• Fins i tot a Amèrica del Nord, el país de la prosperitat, estan succeint coses horribles, perquè no tothom hi prospera: el 1969, el 20% de les llars nord-americanes més riques tenia set vegades més renda que el 20% més pobre. El 1992 aquesta relació era ja d’onze vegades superior i ha continuat creixent. Açò equival a dir que, fins i tot dins els països més desenvolupats, els rics són cada vegada més rics i els pobres, més pobres. Ha augmentat la riquesa i, amb ella, la desigualtat i la pobresa³.

• Però no queda ací la cosa. Ha sorgit, a més, una porció reduïda de la població (un 5%?, un 10%?) que ha perdut tot contacte amb l’esfera de la ciutadania. És el que anomenem lumpen, els no ciutadans, que no constitueixen una classe social, i que no tenen cap contacte amb el món oficial. Per a aquests no ciutadans no existeix una explicació unificada, ni unificant, dels seus patiments. Els realment desfavorits per la globalització –i els qui temen perdre la seua condició- no representen una força productiva, ni tan sols un grup social amb el qual cal ajustar comptes. Els rics es fan més rics sense ells, els governs poden ser reelegits sense els seus vots, i el PNB continuarà creixent indefinidament sense la seua participació. De l’explotació a l’exclusió, això és el que Viviane Forrester anomena l’horror econòmic⁴.

Són alguns dels efectes més immediats del neoliberalisme i de la seua praxi globalitzant, els principals postulats del qual comentarem a continuació.

2. PRINCIPIS BÀSICS DEL NEOLIBERALISME.

El neoliberalisme és una ideologia basada en tres principis rectors:

• La primacia de l’individualisme.

• El predomini del materialisme.

• I la preeminència de l’hedonisme.

Segons aquests principis⁵, el centre de l’activitat humana és l’individu i la seua llibertat com a valor absolut i sense referència comunitària. Açò condueix a un individualisme bel·ligerant, en una insolidaritat que crea una franja de marginació i exclusió social cada vegada més àmplia i en una ferotge i agressiva competitivitat. Per al neoliberalisme, el valor suprem, que ho regeix tot, és l’econòmic, encarnat en el culte als diners, com a déu a qui s’ofereixen sacrificis de vides humanes, les dels pobres; i la seua meta suprema és la consecució a qualsevol preu d ela satisfacció sensible de l’individu.

Per portar a terme aquests postulats, el neoliberalisme proclama la llibertat de les activitats econòmiques i la sacralitat de la propietat privada, alhora que cerca l’enriquiment mitjançant l’expansió del mercat. El nou dogma d’aquesta religió neoliberal és “fora del mercat no hi ha salvació”.

El mètode que empra el neoliberalisme és la lliure competència, de la qual l’estat ha d’estar absent, i té per norma bàsica l’eficàcia. I en la lliure competència –ja se sap- guanya qui té més, qui pot més; vencen els forts, els rics i els hàbils; els pobres, els desfavorits no compten per a res.

Entès així el sistema neoliberal, caldria preguntar-se d’entrada: es pot ser cristià i neoliberal?

Si l’economia –anomene’s capital o mercat- és el valor suprem; si el mercat global o la globalització del mercat és l’únic camí a seguir; si la propietat privada – les meues coses és sagrada, i si l’enriquiment mitjançant l’expansió del mercat és la meta que s’anomena “desenvolupament”... ¿pot encara preguntar-se si es pot ser cristià i neoliberal?

Perquè no hi ha res més aliè a l’evangeli que aquests principis amb els quals diuen que es pretén aconseguir “la qualitat de vida”, la qualitat total, basada principalment –i quasi exclusivament- en l’enriquiment, la competitivitat, la cobdícia i l’acumulació del capital.

En aquesta societat neoliberal, la tan propugnada lliure competència en termes de mercat no és tal, ni crea igualtat, sinó desigualtat; és injusta per ella mateixa des del moment en què hi ha molts milions d’éssers humans del planeta que no poden competir en res ni amb ningú, perquè no tenen res a comprar ni a vendre, perquè no tenen accés al mercat.

En la nova “religió del mercat” la persona es valora pel “comprar” i pel “tenir”. Conseqüentment amb aquest principi, els 2.500 milions de pobres de la Terra sense capacitat de comprar, senzillament no existeixen, no compten, no són.

Davant aquest panorama, l’estat neoliberal redueix al mínim la seua participació i intervenció en l’activitat econòmica, i l’individu queda cada vegada més desprotegit i desvalgut davant els vertaders senyors de la terra que controlen el flux de capitals. Els estats venen avui les empreses, fins i tot aquelles rendibles, i les deixen en mans de les multinacionals i dels grans capitals, propugnen la lliure competència, però practiquen, cada vegada més, un monopoli a escala mundial en què els grans bancs i les grans empreses multinacionals es fonen amb d’altres igualment grans per a dominar totalment el mercat i acabar la tan proclamada llibertat de mercats.

Avui, més que mai, es fa realitat la vella màxima “Pagant, sant Pere canta”, que revesteix de patetisme paraules de Jesús com aquestes (llegiu capital o mercat global en lloc de diner): Lluc 16,13; Lluc 6,24; Lluc 18-24-25.

Qui creu avui açò o s’atreveix a proclamar-ho?

Avui dia, que es parla de l’Espanya de les oportunitats, cal afirmar contundentment que un sector gran de la població activa no té, senzillament, oportunitats, ni tan sols la possibilitat d’accedir a un lloc de treball digne. A Espanya, aquest sector arriba al 19%, al voltant de dos o tres milions de persones segons qui faça els comptes (l’enquesta de Població Activa o l’Institut Nacional d’Ocupació); a Europa hi ha ja 18 milions d’aturats i als Estats Units els pobres assoleixen la xifra de 40 milions.

I molts dels qui tenen un lloc de treball al nostre país, el tenen amb un contracte fem i un salari precari; no parlem ja de les pensions contributives o del salari social d’aquells que ni tan sols tenen treball, tan reduïts a mínims ni tan sols vitals.

Doncs bé, és precisament en aquest camp, en l’actitud que els cristians hem de tenir cap als diners (vertader déu de la societat neoliberal), on apareix, al meu entendre, més nítida que mai l’alternativa que l’evangeli ofereix avui; alternativa que, si es posara en pràctica, obriria la porta a l’esperança en un món que no estiga basat en els diners, sinó en el ple desenvolupament humà, vertadera meta proposada per Jesús en l’Evangeli.

3. LES DUES CARES DELS DINERS EN ELS EVANGELIS.

Per açò hem de preguntar-nos: ¿Què pensava Jesús, tal com descriuen els Evangelis, sobre els diners i la possessió del béns?

Per a Jesús, com per a nosaltres, els diners tenen dues cares: una de bona i amable; una altra de dolenta i temible. Els diners no poden endimoniar-se o satanitzar-se absolutament. Els diners –i quan diem diners, entenem també els béns- són bons o dolents segons l’ús que en fem. Jesús no era un somiador utòpic; sabia que els diners són una realitat important amb què cal comptar en la vida de cada dia, i així apareix en múltiples passatges dels Evangelis⁶.

3.1. La cara amable dels diners

Els diners tenen una cara amable perquè creen les condicions per a una vida digna, o el que és el mateix, els diners són necessaris per a viure. Però açò no vol dir que visquem per als diners, com molts es pensen. Els Evangelis són realistes en aquest sentit i expliquen, sovint, operacions de compravenda. Amb diners es compra i es ven tant el que és necessari com el que és superflu⁷:

Pregunta Jesús: “No es venen dos pardals per quatre xavos? I tanmateix, ni un sol no caurà a terra si no ho vol el vostre Pare” (Mt. 10,29). En la paràbola del gran banquet diu que els invitats tots a l’una van començar a donar excuses. El primer va dir: “Acabe de comprar un camp i em veig obligat a anar-lo a veure. Accepta, si et plau, la meua excusa”. Un altre li va dir: “Acabe de comprar cinc parelles de bous i me’n vaig a provar-los...” (Lluc 14,18-19). L’activitat de la gent en temps de Lot és descrita amb aquesta seqüència de verbs: menjaven i bevien, compraven i venien, plantaven i construïen (Lluc 17,28).

Encara que en l’Evangeli apareixen sovint els verbs comprar i vendre, no és sobrer observar que Jesús no aconsella comprar, sinó més aviat donar, o vendre i donar⁸. Davant la multitud famolenca, Jesús ordena als seus deixebles que li donen de menjar, però els deixebles, que entenen només de comprar i no de compartir, responen: “Ves si hem d’anar a comprar dos-centes denaris de pa per donar-los de menjar!” (Mc. 6, 37). Als que, sent rics, s’acosten a Jesús, ell els aconsella vendre i donar tot el que tenen per entrar al regne de Déu o comunitat cristiana, que és presentada com un tresor amagat que aquell qui ho descobreix, el deixa amagat; i, boig d’alegria, se’n va, ven tot el que té i compra aquell camp (Mt.13,44), o “també és semblant el regne de Déu a un comerciant que cerca perles fines. En troba una de gran preu; se’n va, ven tot el que té, i la compra” (Mt. 13,45-46). El regne de Déu o comunitat cristiana val, per a Jesús, més que tots els béns. El jove ric, per arribar a ser un home realitzat, ha de seguir l’ordre de Jesús: Vés, ven tots els teus béns i dóna’ls als pobres, i Déu serà el teu tresor. I au!, segueix-me! (Mt. 19,21; Mc. 10,21; Lluc 18,22). Jesús exhorta els seus deixebles amb aquestes paraules: “Veneu els vostres béns i feu-ne almoina. Feu-vos bosses que no envellesquen, un tresor segur al cel, on el lladre no s’acosta ni l’arna fa malbé. Perquè on hi ha el vostre tresor, allí hi haurà també el vostre cor” (Lluc 12,33-34).

Amb diners es compren també els animals per als sacrificis, però Jesús es mostra poc amic dels que venen als atris del temple i exploten el pobre. Per això, quan expulsa del temple els venedors i canvistes, Jesús no adreça la paraula als que venen bous o ovelles per als sacrificis (perquè només els que tenien poder adquisitiu, els rics, podien pagar-se aquestes ofrenes), sinó als venedors dels coloms; coloms que els pobres adquirien per a oferir-los en sacrifici expiatori pels seus pecats. Jesús diu als venedors de coloms: “Fora tot això d’ací! És la Casa del meu Pare! No la feu una casa de mercat!” (Jn.2, 16).

Amb diners es paguen els impostos o tributs (Mc. 12,13-17). Els diners serveixen també per a donar almoines i remeiar les mancances dels necessitats, encara que Jesús aconsella la màxima discreció en fer-ho (Mt. 6,3-4; Mt. 19,21). Llegim també l’escena de la unció de Jesús a Betània (Mc. 14,3-9). Amb diners –amb un denari- es paguen els jornals en la paràbola dels jornalers enviats a la vinya (Mt. 20,1-16).

Amb els diners es negocia, invertint-los o posant-los amb interès al banc. Açò és precisament el que ni tan sols va fer el serf de la paràbola que havia rebut un sol talent i a qui el seu amo li retrau: (Mt. 25,26-27).

Els diners serveixen, també, per a alleujar els mals del proïsme. Així, el samarità paga a l’hostaler dos denaris i es compromet a pagar de més el que siga necessari: «Però un samarità que anava de viatge, arribà fins a aquell home i, quan el va veure, en va sentir llàstima. S’hi acostà i li va embenar les nafres, li posà oli i vi per damunt, el féu muntar a cavall de la seua cavalcadura, el portà a l’hostal i el va atendre. L’endemà, tragué dos denaris i els donà a l’hostaler, dient: “Ocupa-te’n i tot el que coste de més, ja ho trobarem quan tornaré a passar” .» (Lluc 10,33-36).

Amb diners, finalment, l’Hemorroïsa intenta debades obtenir la salut. D’aquesta dona, que tenia un trastorn constant, es diu que (Mc.5,25-26).

En els Evangelis, com es pot veure, els diners s’usen, de la mateixa manera que en l’actualitat, com a valor de canvi en una economia basada en la moneda; amb ells es compra i es ven; es remeien les necessitats del proïsme, es paguen els impostos i es pot obtenir la salut. Els diners són necessaris per a viure i és una realitat amb què cal comptar per a obtenir una certa qualitat de vida, segons els evangelis. Aquesta és la cara amable dels diners.

3.2. La cara seductora dels diners

Però els diners tenen una altra cara, dolenta; tenen poder seductor i corruptiu, perquè qui els té, tendeix a tenir-ne cada vegada més; per això Jesús recomana: “No acumuleu riqueses en aquest món, on l’arna i el rovell les fan malbé i on els lladres foraden la paret i roben. Acumuleu-vos, més aviat, riqueses al cel, on ni arna ni rovell no les fan malbé i on els lladres no foraden ni roben. Perquè on hi ha el teu tresor, allí hi haurà també el teu cor” (Mt. 6,19-21).

Per a Jesús, els diners no són dolents. El pitjor n’és l’acumulació abusiva, allò pervers n’és l’avarícia i el desig de tenir-ne, que porta a acaparar. I aquest és el mal que afligeix la nostra societat neoliberal.

En l’Evangeli veiem com per diners pledegen els germans: “Mestre, digues al meu germà que repartesca amb mi l’herència!”. Però Jesús li va respondre: “Home, qui m’ha posat sobre vosaltres per fer de jutge o de marmessor?”. I afegí, encara: “Compte! Guardeu-vos de tot afany de tenir més. Perquè per molt que a un li’n sobre, les propietats no li garanteixen la vida”. (Lluc 12,13-15).

Amb la seguretat que donen els diners, el fill pròdig trenca amb son pare (Lluc 15, 11). I per cobdícia, el creditor de la paràbola, a qui havien condonat un deute immens (deu mil talents) és capaç d’empresonar a qui li devia una quantitat mínima (cent denaris) (Mt. 18,23-35). Per afany de diners s’abusa de la gent, com reconeix Zaqueu quan troba Jesús (Lluc 19,8). El desig de diners porta a robar. De Judes es diu: (Joan 12,6). Judes traeix Jesús per diners i està disposat a lliurar-lo a la mort: (Mc. 14,10-11).

Hi ha, també, qui usa els diners per a adquirir prestigi: «Per tant, quan fas una almoina, no ho anuncies a toc de trompeta; això ho fan els hipòcrites a les sinagogues i pels carrers, perquè la gent els aplaudesca. Us ho dic ben de veres: ja tenen la paga que volien. Tu, en canvi, quan fas una almoina, que la teua mà esquerra no sàpiga què fa la teua dreta. Així la teua almoina quedarà amagada. I el Pare, que veu fins allà que és amagat, t’ho recompensarà.» (Mt.6,2). Alguns fan servir els diners per a actes d’ostentació, com els rics que llançaven diners en quantitat en el tresor o en el caixonet de l’almoina del temple, enfront d’aquella pobra viuda que va donar dos xavos (Mc. 12,41-44).

Però els diners apareixen en els Evangelis, abans de tot, com a font d’injustícia que torna cecs els homes davant les necessitats dels altres, com en la paràbola del ric i els graners (Lluc 12,13-21) o en la del ric i Llàtzer (Lluc 16,14-31), dos rics que ignoren l’existència i els patiments del pobre.

Els diners, finalment, creen una falsa seguretat en qui els posseeix, ja que el bé més preat, que és la vida, no es pot comprar amb diners, com adverteix Jesús (Lluc 9,25).

Els diners, que serveixen per a obtenir certa qualitat de vida, vencen la pròpia vida quan no s’usen degudament, i es converteixen en el valor suprem. D’ací que Jesús, conscient com és de l’atractiva seducció i corrupció de les riqueses, proclama amb fermesa: (Lluc 16,13).

En síntesi, quan els diners es converteixen en déu, es posa en perill la convivència humana: es trenquen les relacions familiars, s’oblida el perdó, s’abusa, es roba, es traeix i fins s’arriba a traure la vida de l’altre, si cal. Amb els diners s’aconsegueix el prestigi i el poder que fa sentir diferents i superiors dels altres; l’ànsia de diners porta a oblidar el proïsme que pateix i fa sentir-nos segurs de nosaltres mateixos, fins al punt de fer-nos creure que la vida es pot assegurar amb diners. Els diners són un déu que demana acatament i adoració.

4. UNA PARÀBOLA PER AL NEOLIBERALISME:

EL RIC I ELS GRANERS (Lluc 12,13-40).

El mal ús o abús dels diners, l’afany de cobdícia que porta a acaparar i acumular, impedint compartir, fa que Jesús propose en els Evangelis un estil alternatiu de vida, on els diners no siguen déu i senyor absolut de tot i de tots. El vertader valor per a Jesús no són els diners sinó l’home, a qui ha de sotmetre’s tot. Aquest és el déu a qui cal servir per a servir el Déu vertader, el nou nom del qual és el de Pare, açò és, algú que, per amor, engendra la vida.

L’alternativa de vida que proposa Jesús centrada a ser i no a tenir, centrada en els altres i no en un mateix, centrada en la persona i no en els béns, apareix clara en tot l’Evangeli, però es manifesta en concret en una paràbola dirigida a tots, on Déu –no Jesús- recrimina un ric per la seua conducta. Es tracta de la paràbola del ric i els graners (Lluc 12,13-40). En acabar la paràbola, Jesús dóna als seus deixebles consells relatius a la riquesa i abús dels béns.

4.1. Paràboles i diners

La paràbola del ric i els graners no és l’única en què entren en joc, d’una manera o d’una altra, els diners o els béns.

Entre la llista de paràboles majors que expliquen els evangelistes Lluc i Mateu, es troben la del samarità, la dels convidats al banquet, la del fill pròdig, la de l’administrador, la del ric i Llàtzer, la dels talents, la dels vinyaters homicides, la del deutor no compassiu, la dels jornalers invitats a la vinya, la dels talents, la de les deu joves sensates i nècies, i la del ric i els graners. I, en totes, els diners, la riquesa o els béns, hi apareixen a tall de comparació.

En la del samarità, el dóna dos denaris de plata a l’hostaler i es compromet a pagar-li a la tornada el que gaste de més pels serveis que l’hostaler ha fet al malferit (Lluc 10,30-37). En la dels convidats al banquet, els primers convidats rebutgen la invitació perquè els seus béns o propietats els ho impedeixen: ja siga la compra d’un camp, cinc parelles de bous o el fet d’haver-se casat, açò és, de gaudir de la seua dona, propietat per aquells temps del marit (Lluc 14,16-24; Mt.22,2-14). En la del fill pròdig, aquest reclama al pare la part de l’herència que li pertoca i abandona el progenitor per anar a un país llunyà (Lluc 15,11-32). En la de l’administrador, quan aquest s’assabenta que el seu amo el vol despatxar, renuncia a la comissió que percep per administrar els béns del seu senyor, per garantir-se que en el futur, quan l’acomiadaran, l’acolliran els creditors del seu amo a sa casa (Lluc 16,1-8). En la del ric i Llàtzer, es parla d’un home extremament ric i d’un pobre de solemnitat que no arriba a menjar ni les molles que cauen de la taula del ric (Lluc 16,19-31). En la dels talents, el senyor recrimina l’empleat que havia rebut només un talent o unça, ja que no l’ha portat ni al banc perquè produïra interessos (Lluc 19,12-27; Mt. 25,14-30). En la dels vinyaters homicides, aquells decideixen matar l’hereu per quedar-se amb la vinya (Lluc 20,9-18; Mc. 12,1-11; Mt. 21,33-44). En la del deutor no compassiu, el rei condona el deute immens (deu mil talents) d’un dels seus empleats, però aquest no és capaç de perdonar un company que li devia uns pocs diners (cent denaris) (Mt.18,23-35). En la dels jornalers convidats a la vinya, els primers contractats protesten perquè han rebut el mateix salari –un denari- que els últims (Mt.20,l-6). En la de les deu xicotes sensates i nècies, aquelles, en lloc de donar el seu oli, recomanen a aquestes que vagen a comprar-ne a la botiga, no siga que no n’hi haguera prou per a totes (Mt. 25,1-13). I, finalment, en la del ric i els graners, les terres d’aquest van donar una collita de tal magnitud que va prendre la decisió de destruir els vells graners per construir-ne altres de nova planta i emmagatzemar-hi tot el gra i les provisions (Lluc 12,16-21).

Doncs bé, els diners o els béns són una cosa que preocupa tant la gent, que quan Jesús, en les seues paràboles, volia parlar sobre la naturalesa del regne de Déu, no tenia més remei que partir de la realitat i tenir-la en compte. Jesús sabia que el gran rival de Déu eren –i continuen sent- els diners, necessaris –per descomptat- per a viure, però amb una capacitat de perversió i seducció del cor dels homes tan gran, que arriba a captivar-los, com si d’un Déu es tractava, i de demanar-los submissió, veneració, adoració i culte. Per això va proclamar: (Lluc 16,13).

Doncs bé, d’entre totes les paràboles en què els diners o els béns materials entren d’algun manera en joc, vull passar ara a llegir i comentar la del ric i els graners (Lluc 12,13-40), perquè em sembla que il·lustra de manera gràfica l’actitud que la gent i els deixebles han de tenir, segons Jesús, davant els diners. La imatge d’aquest ric-neci encarna els postulats de la societat neoliberal, anteriorment enunciats: la primacia de l’individualisme, el predomini del materialisme i la preeminència de l’hedonisme. Aquests tres postulats van directament contra el nucli del missatge cristià que dóna prioritat a allò comunitari enfront d’allò individual, que posa l’ésser humà al centre en lloc dels diners i que proposa com a meta l’amor i el servei als altres fins a donar la vida, en lloc de la recerca del propi hedonisme, satisfacció o plaer.

El text de la paràbola en el seu context

a) Introducció

12,13. Un del públic li va dir:

- Mestre, digues al meu germà que repartesca amb mi l’herència!

14. Però Jesús li va respondre: Home, qui m’ha posat sobre vosaltres per a fer de jutge o de marmessor?

15. I els afegí, encara:

- Compte! Guardeu-vos de tot afany de tenir més. Perquè per molt que a un li’n sobre, les propietats no li garanteixen la vida.

b) La paràbola dirigida a la gent

16. I els explicava aquesta paràbola:

- Les terres d’un home ric van donar una gran collita.

17. L’home pensava dins d’ell:

18. Ja ho sé –es va dir-: enderrocaré els graners i me’n construiré uns de més grans i hi ficaré tot el blat i tots els meus béns. 19 I em diré a mi mateix: “Amic, tens béns dipositats per qui-sap els anys. Reposa, menja, beu, diverteix-te!”.

20. Però Déu li va dir: “Insensat! Aquesta mateixa nit et reclamaran la vida. I això que has amuntegat, de qui serà?”

21. És el que passa a qui tresoreja per a ell i no s’enriqueix amb vista a Déu.

c) Al·locució de Jesús als deixebles

22. Per això us dic: no passeu ànsia per la vida, pensant què menjareu, ni pel cos, pensant amb què us vestireu.

23. Perquè la vida val més que no l’aliment, i el cos més que no el vestit.

24. Fixeu-vos en els corbs: no sembren ni seguen, no tenen rebost ni granen, i Déu els alimenta. Vosaltres valeu bon tros més que no els ocells!

25. Qui de vosaltres, per molt que cavil·le, pot afegir un pam tan sols a la seua vida?

26. Ara bé, si ni sou capaços de tan poca cosa, per què passeu ànsia per tota la resta?

27. Mireu els lliris, com es fan. Ni treballen a filar. I us dic tanmateix que ni Salomó amb tot el seu luxe no es va poder vestir com un d’ells.

28. Doncs bé, si Déu vist tan meravellosament l’herba del camp que avui floreix i demà la tirem al forn, no farà molt més per vosaltres, homes de poca fe?

29. Tampoc vosaltres no us afanyeu ni passeu ànsia pensant què menjareu o què beureu.

30. Els pagans d’aquest món sí que s’afanyen per tot això. El vostre Pare sap que en teniu necessitat.

31. Això sí, que el vostre afany primer siga Déu, el vostre Senyor, i la resta Ell us ho donarà d’escreix.

32. No tingues por, ramadet meu, perquè el vostre Pare es complau a posar el seu regne en les vostres mans.

33. Veneu els vostres béns i feu-ne almoina. Feu-vos bosses que no envellesquen, un tresor segur al cel, on el lladre no s’acosta ni l’arna fa malbé.

34. Perquè on hi ha el vostre tresor, allí hi haurà també el vostre cor.

35. Manteniu-vos en actitud de servei –amb la roba de treball- i amb els llums encesos,

36. i vosaltres preneu com a model aquells homes que esperen quan tornarà l’amo de les noces, per tal d’obrir li la porta tan bon punt arribe i truque.

37. Sortosos aquells criats que l’amo, en arribar, trobe desperts. Sí, us ho assegure: es posarà la roba de treball, els farà seure a taula i es posarà a servir-los personalment.

38. I si els troba fent així, tant si arriba a mitjanit com més tard encara, sortosos d’ells!

39. Sapigueu això: si l’amo de la casa sabia l’hora que havia de venir el lladre, poc es deixaria foradar la casa.

40. També vosaltres estigueu a punt, perquè el Fill de l’home vindrà a l’hora que no us penseu.

Comentari

Un conflicte entre germans

13. Un del públic li va dir: Mestre, digues al meu germà que repartesca amb mi l’herència!

La paràbola comença amb un litigi entre dos germans, dels quals un vol quedar-se amb l’herència de l’altre. A gran escala açò és el que passava en temps de Jesús i passa encara al nostre món: un grapat de rics i uns pocs països s’han quedat amb els béns de la terra que pertanyen a tots. El motor de l’acció del germà, de la mateixa manera que el dels rics o dels països rics, és la cobdícia o l’afecció als diners, que porta a cometre la injustícia de no compartir l’herència comuna.

Al prec del germà de convertir Jesús en jutge o àrbitre entre ambdós, Jesús eludeix intervenir:

- Home, qui m’ha posat sobre vosaltres per a fer de jutge o de marmessor?

I els afegí encara:

- Compte! Guardeu-vos de tot afany de tenir més. Perquè per molt que a un li’n sobre, les propietats no li garanteixen la vida.

Les paraules de Jesús s’adrecen a la multitud; amb elles estableix un principi general que no convé oblidar: la vida, que és do de Déu, és el valor suprem; l’economia, el mercat, els diners o els béns han d’estar al servei de la vida. La seguretat, per tant, cal posar-la en el Déu de la vida i no en els béns, diners o capital. La cobdícia posa en perill la vida del germà en privar-lo del que li pertany per justícia. Però el germà de la paràbola valora més els béns que la vida del seu germà. Vol assegurar-se una llarga i feliç vida, quedant-se amb el que no li pertany i deixar el seu germà sense recursos.

Doncs bé, per si aquest principi general no quedava clar, Jesús proposa tot seguit a la multitud la paràbola. El seu missatge és vàlid per a tots, no sols per als deixebles; és universal.

Els altres rics

Però el ric de la paràbola no és l’únic que apareix en els Evangelis. Sabem també del ric de la paràbola del ric i Llàtzer (Lluc 16,19-30), tan ric (aquest ric havia convertit l’extraordinari en afer diari); i també sabem d’un pobre, immensament pobre, que, per ironies de la vida s’anomenava Llàtzer (que prové de l’hebreu eLc. azar, Déu ajuda) «que estava gitat davant del seu portal (el seu estat és de postració), fet una nafra (és malalt, a més de pobre). Esperava satisfer la seua fam amb les deixalles de la taula del ric (a més de pobre i malalt, té fam). Però res. Més prompte eren els gossos els que venien a llepar-li les nafres» (els gossos de la paràbola no són els gossos que proliferen a les nostres cases, uns animals de companyia, sinó els gossos semisalvatges, rondinadors, vertadera plaga en el món antic, sempre preparats per a mossegar una presa). Llàtzer és tan pobre que no parla en la paràbola ni després de mort: d’ell en parlen, en el més enllà, el ric (dues vegades) i Abraham (una) i l’anomenen pel seu nom. Per estar gitat davant el portal d’una casa i no als afores de la ciutat, cal esperar que el pobre entrarà a la casa del ric per menjar almenys les deixalles del banquet, o que el ric eixirà per trobar-lo i posar remei a la seua necessitat. No obstant això, els dos moren sense que es produesca l’encontre. La porta no arriba a obrir-se mai. Lamentable però real situació que es produeix ara al nostre món. En la nostra societat neoliberal, la gent mor de fam a milers, sense que ningú no els done la mà.

Però en l’Evangeli tenim també notícia d’un altre ric (Mc. 10,17-31; Lluc 18,18-30; Mt. 19,16-30), magistrat segons Lluc (l8,l8); jove, segons Mateu (19,22), que no sols s’assegura la vida present, sinó que volia garantir-se també la futura, i es va acostar a Jesús per preguntar-li. Ens sobta la gran preocupació d’aquest ric. Els que, com ell, no volen comprometre’s a fons amb el proïsme, s’estimen més parlar de l’altra vida com una droga que aliena els deures de la vida present. A la vida futura, li respon Jesús, no s’arriba pregant, sinó complint els manaments que contemplen el proïsme. Però, per a entrar en la comunitat de Jesús, no n’hi ha prou amb això: cal abandonar la riquesa, o el que és el mateix, cal deixar de ser ric, com proposa Jesús: tu realment vols arribar fins al final?; vés, ven tots els teus béns i dóna’ls als pobres, i Déu serà el teu tresor. I au!, segueix-me!. Per a pertànyer a la comunitat de Jesús cal posar remei a les mancances dels altres, cal traure’ls de la pobresa, i això es fa renunciant la riquesa. Quan el jove ric sentí allò, diu l’Evangeli que se’n va anar tot trist. Segons Jesús, ser ric i cristià és una cosa impossible, i el jove ric va preferir ser la primera cosa que la segona.

Apareix també un altre ric en els Evangelis, Josep d’Arimatea, de qui diu Mateu 27,57 que s’havia fet deixeble de Jesús. L’evangelista Mateu crea una tensió en el text. Josep d’Arimatea és un home ric; d’altra banda, s’havia fet deixeble de Jesús, o almenys ho havia estat (en grec, emathêteuthê és una expressió estranya i ambigua, que significa ambdues coses). No obstant això, Josep d’Arimatea continua sent ric i sembla que no ha posat en pràctica la doctrina de Jesús sobre la riquesa, perquè no se n’ha després. Podria comparar-se amb l’home neci que escolta les paraules de Jesús, però, per no ajustar-hi la seua vida, edifica sobre arena (cf Mt.7,26).

Hi ha, no obstant això, un altre ric en els Evangelis que adopta un tarannà diferent: Zaqueu (Lluc 19,1), cap de publicans que, com a ric, no té l’alçada adequada per veure Jesús. I quan Jesús el veu, el crida i el troba, es produeix l’inici de la seua conversió. Aquest ric compleix amb escreix les exigències de justícia de Joan Baptista per als que se l’acosten (compartir, no exigir més d’allò que s’ha establit, no abusar: Lluc 3,10-14). Però, com hem vist, Jesús exigeix més: cal estar disposat a donar-ho tot. Potser per això Jesús no el convida a ser deixeble seu, encara que ja ha entrat la salvació a la seua casa en la mesura que està disposat a donar (encara que siga la meitat) i tornar el que ha defraudat.

Coneixem una paràbola en què Jesús aconsella desprendre’s dels diners precisament per garantir el futur. Es tracta de la paràbola de l’home ric que tenia un gerent (solidari en la riquesa amb ell, se suposa) i li van anar amb la història que li malgastava la fortuna. (Lluc 16,1-13). Aquell gerent, en veure que el seu amo l’anava a despatxar, «Es deia: “Què faré ara que el meu amo em pren l’administració? Cavar? No m’hi veig amb cor. Captar? Quina vergonya! Ja tinc la manera que m’aculla a sa casa així que em desbanquen de la gerència”. Fa venir, d’un a un, els deutors del seu amo. “Quant deus al meu amo?, pregunta al primer. “Cent gerres d’oli”, respon. “Ací tens el teu albarà. De pressa, seu i escriu-ne cinquanta”. Després preguntà a l’altre: “I tu, quant li deus?”, “Cent sacs de blat’, li fa. “Pren el teu albarà i escriu-ne cinquanta”, li diu. »

Aquest gerent no va voler garantir-se el futur defraudant el seu amo, sinó renunciant la comissió que percebia per l’administració de la fortuna, açò és, renunciant el seu guany. La paràbola conclou amb aquesta recomanació de Jesús: «Feu-vos amics amb els diners fets sense escrúpols (açò és, renunciant els diners injustos; l’única vegada que s’anomenen així els diners en els Evangelis) perquè quan us falte, us acolliran a la mansió eterna. El qui és de fiar en coses ben minses, és de fiar també en coses d’importància, i el que és trampós en coses insignificants, també és trampós en coses d’importància. Ara bé, sinó heu estat de fiar amb els diners fets injustament, qui us confiarà l’autèntica riquesa? Si no heu estat de fiar en els béns dels altres, qui us confiarà el que és vostre? Cap criat no pot estar al servei de dos senyors: perquè o n’avorrirà l’un i estimarà l’altre, o bé optarà per l’un i prescindirà de l’altre. No podeu servir Déu i els diners» (en grec, mamônâs⁹) (Lluc 16,9-l3).

Per a Jesús “les coses ben minses” (allò que no té importància i que res no té a veure amb el deixeble) són els diners fets injustament. I això s’oposa a “l’autèntica riquesa, el que és vostre”. L’autèntica riquesa per al cristià no són els diners sinó el do de l’Esperit de Déu que comunica vida als seus (Lluc 11,12); per a rebre aquest do de Déu cal el despreniment dels diners (11,33-36) i la generositat cap als altres.

Aquesta és l’única vegada en el NT que els diners, anomenats amb el terme grec mamônâs, són qualificats, sense com va ni com ve, d’injustos. Els diners, els béns, les possessions acumulades... tot és injust perquè procedeixen de la injustícia o la fomenten. Ara bé, si ens desprenem dels diners per a guanyar amics, fem una bona inversió no en termes borsaris, perquè perdem guanys econòmics, sinó en termes humans. Desprendre’s dels diners obriria al gerent la porta del futur. Perduda l’ocupació, seria acollit en casa dels creditors del seu amo.

Jesús, com veiem, no vol tractes amb els diners, i no es deixa fascinar per la riquesa i els rics, que quan donen, si és que donen, donen del que els sobra. Diu Lluc que una vegada «Jesús, alçant els ulls, va veure els rics que tiraven ofrenes a la sala del Tresor. Hi va veure també, una vídua ben pobra, que va tirar-hi uns centimets, i comentà: “Us ho dic de veres: aquesta vídua tan pobra, hi ha tirat més que no tots els altres. Perquè tots aquests han tirat a les ofrenes d’allò que els sobrava. En canvi, aquesta, de la seua misèria, hi ha tirat tot el que tenia per a viure.» (Mc. 12,41-44; cf Lluc 21,1-4). Jesús aprecia més el donatiu insignificant de la pobra vídua que va donar tot el que tenia. Així, mostra Jesús que té la confiança posada no en els diners sinó en un Déu que no necessita diners sinó el lliurament total de la persona.

Una gran collita

La qüestió gira ara al voltant de com disposarà el ric d’aquesta collita abundant.

El llibre Eclesiàstic (31,3-11) preveu els perills de la riquesa i lloa l’home (ric) -rara avis- que no es deixa fascinar i pervertir per la riquesa, amb aquestes paraules:

3. “Quan reposa s’atipa de plaers.

4. El pobre es fatiga en les privacions de la vida, i quan reposa cau en la misèria.

5. Qui estima l’or no es veu lliure de pecat, qui empaita el lucre s’hi perdrà.

6. Molts han estat lliurats a la ruïna a causa de l’or, la seua perdició els ha arribat davant la pròpia cara.

7. És una barra on ensopeguen els que s’engresquen, tot insensat s’hi deixa agafar.

8. Feliç el ric que ha estat trobat irreprensible i no ha anat darrere l’or.

9. Qui és aquest? El proclamarem feliç, perquè s’ha portat admirablement enmig del poble.

10. Qui ha sofert aquesta prova i ha estat perfecte? Li serà un motiu de glòria.

Qui ha pogut prevaricar, i no ha prevaricat, fer el mal, i no l’ha fet?

11. Per això, és gran la seua felicitat, i l’assemblea proclamarà la seua recompensa”.

Les riqueses són un parany en què és difícil no caure fins al punt que qui no hi cau, serà proclamat feliç i digne de felicitació:

Aquesta gran collita de les terres del ric ens trasllada al llibre del Gènesi (41,35-46), quan Josep va desxifrar el somni del faraó que anunciava set anys d’abundància, seguits de set de carestia, representats en set vaques formoses i grosses, i en set lletges i magres. Triat virrei d’Egipte, Josep preveié un futur de sequera i escassetat i va manar guardar la cinquena part de la collita dels anys abundants com a reserva per a remeiar la fam de tota la terra als anys de carestia.

El ric podria intuir que aquella gran collita era una benedicció de Déu, que hauria de servir no sols per a ell sinó per a remeiar la necessitat i les mancances dels pobres. Però el ric sols pensa en ell mateix. Ací veiem reflectit el gran individualisme de la nostra societat neoliberal.

Monòleg del ric

17. L’home pensava dins d’ell:

18. Ja ho sé –es va dir-: enderrocaré els graners i me’n construiré uns de més grans i hi ficaré tot el blat i tots els meus béns.

L’home ric resol el problema de manera dràstica. No construeix més graners per a afegir-los als que ja té. Decideix enderrocar els vells i construir-ne altres de més grans. En principi, el ric sembla sensat, perquè vol emmagatzemar el gra per a prevenir el futur. Però la paràbola fa un gir inesperat.

19. I em diré, a mi mateix:

Fins ací hi ha hagut, en la paràbola, un narrador que deia. Però el narrador desapareix per uns instants i el ric parla a ell mateix i es desdobla en dos. El ric és tan individualista que no sols és el subjecte de la narració, sinó també el narrador. El ric, en els seus plans de futur, exclou tot el que no siga ell. No pensa en ningú. La collita no és per a ell un do de Déu, que cal compartir amb els altres, sinó quelcom per a ús i consum propi. Pensa sols en ell i en una vida futura de plaer.

Aquesta seqüència de verbs recorda la inscripció de la tomba de Sardinàpal. Sardinàpal era una llegendària figura de l’Assíria del segle VII aC, molt coneguda en el món hel·lenístic com un exemple de vida epicúria i llibertina.

Curiosament, aquesta actitud epicúria i hedonista del ric exclou fins i tot la idea de la mort futura, perquè diu:. En els plans del ric no entra la mort, com entrava en la dels epicuris que invitaven a gaudir de la vida precisament perquè la mort ve abans o després i acaba amb tot. Sembla que el ric se sent assegurat per molts anys, creu que aqueixa collita és garantia de vida perdurable, una assegurança de vida inesgotable¹⁰.

En la cultura de l’antic mediterrani, aquest ric peca contra dos principis interconnectats:

1. El primer mantenia que la riquesa havia de ser usada per al bé de la comunitat (ja hem vist com s’expressa açò en l’Eclesiàstic 31,5-11).

2. El segon partia del convenciment que els béns són limitats. D’aquest fet es dedueix que cal compartir el que un té, perquè hi haja per a tots. Si algú acumula béns, altres queden sense. L’abundància d’uns provoca l’escassetat de molts.

Al nostre món actual hem arribat a creure que els béns de consum no sols no són limitats, sinó que són inesgotables¹¹.

Intervenció de Déu

20. Però Déu li va dir:

No ens estranya que siga Déu qui entre en acció en aquesta paràbola, perquè si la collita era abundant, era considerada un do de Déu miraculós. Per això és Déu en persona qui es dirigeix a l’home amb una frase que contrasta amb les que ha pronunciat el ric:

- El ric es diu amic. Déu Ii diu insensat.

- El ric es diu: Tens béns dipositats per qui sap els anys. Però Déu li anuncia: Aquesta nit mateix et reclamaran la vida.

La intervenció de Déu posa els punts sobre les is. Representa la utopia d’un món on no hi haja gent de tal mena. La collita és un do-miracle de Déu que ha de servir per a tots, com la sobreabundància en temps de Josep a Egipte va servir per posar remei a la fam de la terra. El ric intenta emmagatzemar la riquesa no per a la comunitat, sinó per a ell mateix, per a la seua seguretat i confort, com a garantia de vida per molts anys. Però el seu propòsit quedà incomplit, perquè Déu li reclamarà la vida.

21. És el que passa al qui tresoreja per a ell i no s’enriqueix amb vista a Déu.

Aquest final retòric de la paràbola fa pensar que ara la riquesa serà utilitzada per aquells a què el ric havia d’haver fets partícips.

Al·locució de Jesús als deixebles

Acabada la paràbola, dirigida a la multitud, Jesús fixa la seua atenció en els deixebles i els diu:

22. Per això us dic: no passeu ànsia per la vida, pensant què menjareu, ni pel cos, pensant amb què us vestireu.

23. Perquè la vida val més que no l’aliment, i el cos més que no el vestit.

24. Fixeu-vos en els corbs: no sembren ni seguen, no tenen rebost ni granen, i Déu els alimenta. Vosaltres valeu bon tros més que no els ocells!

25. Qui de vosaltres, per molt que cavil·le, pot afegir un pam tan sols a la seua vida?

26. Ara bé, si ni sou capaços de tan poca cosa, per què passeu ànsia per tota la resta?

27. Mireu els lliris, com es fan! No treballen a filar. I us dic tanmateix que ni Salomó amb tot el seu luxe no es va poder vestir com un d’ells.

28. Doncs bé, si Déu vist tan meravellosament l’herba del camp que avui floreix i demà la tirem al forn, no farà molt més per vosaltres, homes de poca fe?

Aquest text ha estat, sovint, mal interpretat. Ha servit per a il·lustrar la idea de la “divina providència” i per convidar a resar i a confiar en Déu, tot oblidant les tasques quotidianes. Amb tot, això no es desprèn de les paraules de Jesús. Jesús no invita a despreocupar-se del manteniment, sinó a no obsessionar-nos pel futur que volem garantir amb possessions. Segons Jesús, l’obsessiva preocupació pel futur desperta el desig d’acaparar per a assegurar la subsistència i d’ací naix la cobdícia o el desig de riquesa. La preocupació central del cristià no ha de girar obsessivament al voltant d’allò material (el menjar o el vestit). La vida, que no pot reduir-se a les coses materials, no ha de ser només acaparar i acumular béns com a garantia de futur.

Jesús proposa com a model el comportament dels ocells, sempre inquiets per a buscar l’aliment de cada dia, sense preocupar-se pel futur, raó per la qual no entren en la dinàmica que porta a acumular i a acaparar per al dia de demà. Ningú no pot negar, no obstant això, que els ocells no treballen per buscar el manteniment; treballen i mengen per a viure cada dia. O l’exemple dels lliris, ben arrelats a terra.

I continua Jesús:

29. Tampoc vosaltres no us afanyeu ni passeu ànsia pensant què menjareu o què beureu.

30. Els pagans d’aquest món sí que s’afanyen per tot això. El vostre Pare sap que en teniu necessitat.

31. Això sí, que el vostre afany primer siga Déu, el vostre Senyor, i la resta Ell us ho donarà amb escreix.

32. No tingues por, ramadet meu, perquè el vostre Pare es complau a posar el seu regne en les vostres mans.

La preocupació central del cristià és que Déu regne en el món, no els diners, l’altre déu competidor del Déu de Jesús. El déu diners té una dinàmica de mort, consistent a fer nàixer en el cor de l’home la cobdícia i el desig de possessions que acaben amb la vida de les persones. El Déu de Jesús crea una comunitat d’amor i de vida en què les possessions, considerades do de Déu, es distribueixen per donar vida i suport a tothom.

Per això Jesús recomana, a continuació, per no caure en la cobdícia, en la insolidaritat i en el desamor:

33 Veneu els vostres béns i feu-ne almoina. Feu-vos bosses que no envelesquen, un tresor segur al cel, on el lladre no s’acosta ni l’arna fa malbé.

34. Perquè on hi ha el vostre tresor, allí hi haurà també el vostre cor.

El cristià, com a prova que té la confiança posada en Déu, haurà de renunciar, en la vida, el desig de tenir i d’acumular; i si té aquest desig, haurà de vendre i donar, o el que és igual, fer possible que els béns materials, que són de Déu, servesquen perquè a la taula de la vida s’assegue tothom, de manera que no hi haja exclosos del poble ni pobles exclosos, com propugna la paràbola dels invitats al banquet (Lluc 14,16-24; Mt. 22,2-14). Per voluntat divina, és la “humana providència” (vendre i donar) la que farà que siga de tots el que s’ha acumulat en mans d’uns pocs.

En estat d’alerta

Per a complir aquest objectiu, el cristià ha d’estar sempre alerta, disposat sempre al servei, seguint el camí de Jesús, fins al dia de l’encontre definitiu amb ell:

35. Manteniu-vos en actitud de servei –amb roba de treball- i amb els llums encesos.

36. I vosaltres preneu com a model aquells homes que esperen quan tornarà l’amo de les noces, per tal d’obrir-li la porta tan bon punt arribe i truque.

37. Sortosos aquells criats que l’amo, en arribar, trobe desperts. Sí; us ho assegure: es posarà la roba de treball, els farà seure a taula i es posarà a servir-los personalment.

38. I si els troba fent així, tant si arriba a mitjanit com més tard encara, sortosos d’ells.

39. Sapigueu això: si l’amo de la casa sabés l’hora que havia de venir el lladre, poc es deixaria foradar la casa.

40. També vosaltres estigueu a punt, perquè el Fill de l’home vindrà a l’hora que no us penseu.

Jesús, el nostre senyor, abans de morir es va posar el davantal i va rentar els peus dels seus deixebles. Amb això indicava quina ha de ser l’actitud del deixeble: servir fins a la mort per a donar vida i fer possible la vida; desprendre’s de tot el que li impedeix el servei; mostrar que està disposat a estimar Déu sobre totes les coses, posant a disposició dels altres el que tenim (els nostres diners) i el que som (la nostra persona), que servir Déu no consisteix en una altra cosa

Servir és el contrari de l’individualisme del ric que només pensava en ell; és el més oposat a l’hedonisme de qui, com el ric, busca sempre la satisfacció i el plaer propi com a valor suprem. Servir suposa trencar amb el materialisme imperant que posa com a centre del món els diners i les coses, i no la persona i el seu ple desenvolupament. Exigeix, en definitiva, no combregar amb el neoliberalisme, els pecats i vicis del qual estan clarament dibuixats en la paràbola que acabem de comentar.

La primer benaurança

I açò només ho poden fer els pobres, els de baix, els que han renunciat als béns per a posar la seua seguretat en Déu. Per això, Jesús, quan va voler substituir els antics manaments per un nou ideal de vida, no va dictar més manaments, sinó que va proposar als seus seguidors un camí de felicitat, tot dient-los allò que trobem en Mt. 5,3; formulació de la primera benaurança, que no ha estat sempre ben interpretada¹².

Els pobres d’esperit (en grec, hoi ptôkhoi tô pneumati)

Amb la paraula pobre designa Mateu un individu injustament reduït a la misèria, l’existència del qual depèn de la generositat d’un altre. Algú que, víctima de tots els que l’exploten (Sal 35,10; 73,2 1-22), posa tota la confiança en Déu, l’únic de qui espera rebre ajuda. L’expressió d’esperit (en grec, pneuma), afegida a pobres, indica l’esperit de l’home quant a impuls interior que el fa fer determinades eleccions o accions, en el nostre cas, triar voluntàriament la pobresa com a camí de joia i felicitat. Jesús proclama, per tant, feliços els pobres per decisió voluntària, per opció; els que opten o han triat ser pobres. Aquests pobres d’esperit no són, com a vegades s’ha proposat, els que s’han després espiritualment de la riquesa, però hi continuen adherits, ni els de cor humil o senzill, designats en hebreu amb el terme anawim, perquè pel context del discurs de la muntanya i de l’Evangeli de Mateu, es constata que no es pot ser “pobre d’esperit” sense ser materialment pobre. Jesús, en l’Evangeli, com hem vist, no té prou amb demanar als rics el despreniment “espiritual” de les possessions pròpies, sinó l’abandó efectiu, radical i immediat de la riquesa: (Mt. 19,21).

Proclamant “feliços” els pobres, Jesús no pretén idealitzar o sublimar la seua condició, sinó que demana als seus deixebles una elecció valenta que faça possible eliminar les causes que provoquen la pobresa, mitjançant la posada dels béns al servei dels necessitats.

Mitjançant l’ús del plural (“els pobres”), l’evangelista indica que Jesús no crida una pobresa individual, ascètica, que afavoresca la santificació de l’individu concret, sinó que llança, a tots, una proposta capaç de transformar radicalment la societat (cf. Mt. 13,33): Jesús convida tots els creients a fer-se voluntàriament pobres perquè cap no ho siga realment.

Encara que minoritària respecte a la més còmoda interpretació d’un despreniment “espiritual” dels propis béns, aquesta elecció voluntària de la pobresa “per l’esperit” és abundantment testificada en els Pares de l’Església¹³.

Climent d’Alexandria posa clarament en relació aquesta benaurança de la pobresa amb la dels que tenen fam i set d’ajustar-se al voler de Déu. Basili de Cesària escriu a la Regulae brevius: (Mt. 19,21); i Cromaci d’Aquilea, comentant les benaurances, afirma que «no tota pobresa és feliç, perquè sovint és conseqüència de la necessitat... Feliç és, doncs, la pobresa espiritual, açò és, aquella dels que es fan pobres per Déu en l’esperit i en la voluntat, renunciant als béns del món, i donant generosament els seus propis béns.»¹⁴.

Fer-se pobres no és sinó renunciar l’individualisme, el desig de cobdícia, el consum desenfrenat, el materialisme dominant, i obrir pas a la cultura de la moderació, triant el camí de l’austeritat solidària, nova formulació de la primera i principal benaurança, la que fa possible que Déu regne i que les persones siguen germanes.

Triar la pobresa és «negar-se al consum innecessari, fomentar una economia que subratlle allò social sobre qualsevol altre objectiu, oposar enfront de l’arrogància, la mentida i la supèrbia del neoliberalisme, la veritat de les relacions de poder, la misericòrdia amb els que sofreixen, el respecte a la dignitat de la persona, siga quina siga la seua relació amb el mercat, i la solidaritat personal i estructural com a principis ordinadors i conformadors de les relacions socials.».

Fer-se pobres obrirà el camí a la vertadera globalització, però «no a la del mercat sense control, la del consum sense fi, la de la competència sense límit, la de l’individualisme ferotge, sinó a la de la globalització o universalització dels drets humans, a la de la justícia i la igualtat sense discriminacions, a la globalització de la solidaritat des d’avall que incloga els que la globalització neoliberal exclou»¹⁵.

Fer-se pobres és¹⁶:

Fer-se pobres i austers, no consumistes i solidaris, ajudarà a cercar un desenvolupament sostenible per a la nostra germana naturalesa, cada vegada més assetjada pel desig de cobdícia i depredació dels rics i poderosos de la terra. I no oblidem que per no saber compartir a temps un poc, pot perdre’s molt i, cosa que és pitjor, pot desencadenar-se la violència a escala mundial¹⁷.

Avui, més que mai, és necessari cridar als quatre vents, emulant la frase de Karl Marx per construir un món on mai més no hi haja pobres i tots puguen seure a taula.

Aquesta tasca no és ni tan utòpica ni tan inabastable. Al cap i a la fi, eradicar la pobresa de tot el món només demana invertir l’1% dels ingressos globals; ajudar eficaçment els 20 països més empobrits exigeix només 5.500 milions de dòlars EUA, que és el que ha costat construir Eurodisney.

Jesús Peláez.

Universitat de Còrdova

Notes:

1. Més que de neoliberalisme, hem de parlar avui de postneoliberalisme. «La sorpresa d’enguany en el Fòrum Econòmic Mundial va consistir, justament, en la desaparició de l’optimisme beat, de la cega exaltació del model, de la puresa impol·luta i imprescindible del mercat... Ens trobem, de ple, en el postneoliberalisme, transició que es detecta en tres tendències: 1) la necessitat de regular els fluxos internacionals de capital especulatiu o de cartera; 2) la necessitat d’harmonitzar les polítiques econòmiques i els sistemes polítics i 3) la relació entre desigualtat, governabilitat i viabilitat de les polítiques de mercat». Vegeu J. Castañeda, Diari El País, 10-2-99, p. 13-14.

2. Shlomoh Ben-Ami, en A. Piñero (ed.), Orígenes del cristianismo. Antecedentes y primeros pasos. Ediciones El Almendro, Còrdova 1991, p. 22.

3. Antón Costas, El País, dissabte 30 de gener de 1999, p. 12.

4. Joaquín Estefanía, El País, 12 de novembre de 1997, p. 11.

5. Dec al professor i amic Eduardo Arens, del Perú, algunes de les idees que ací expose sobre el neoliberalisme, extretes d’un treball que em va fer arribar sobre neoliberalisme i valors cristians, publicat en la revista Páginas, de Lima.

6. Vegeu sobre això l’excel·lent article de F. Camacho, Revista Isidorianum, Centro de Estudios Teológicos de Sevilla, 6 (1997), p.393-415.

7. Els verbs comprar vendre són freqüents en el Nou Testament, junts o separats. Comprar -agorazô- apareix trenta vegades al NT, de les quals vint són en els Evangelis. Vendre -pôleô- en surt vint-i-dues al NT, de les quals disset són en els Evangelis.

Jesús aconsella només una vegada en els Evangelis comprar alguna cosa, emprant aquest verb en sentit metafòric. Quan està a punt de ser detingut a l’hort, diu als seus deixebles: «Ara, en canvi -els digué-, el que tinga serró que l’agafe, igualment la bossa; i el que no tinga espasa, que es venga l’abric i que se’n compre una. Mireu que us ho dic: cal que es faça realitat en mi aquella Escriptura: L’han considerat com un criminal. Sí, allò que es refereix a mi, arriba al seu acompliment.» (Lluc 22,35-37). Quan agafen Jesús, ningú no li proporciona suport o defensa. Açò és el que vol dir aquest consell de Jesús que els deixebles entenen al peu de la lletra, com si, abans de ser capturat per a ser ajusticiat, Jesús invitara a buscar la seguretat en la bossa (en enviar-los a la missió els havia recomanat no portar bossa, ni alforja ni sandàlies, cf Lluc 10,3) o utilitzar la violència per a implantar un ordre just, ell que havia proposat l’amor fins i tot envers els enemics, si calia (Mt. 5,44-45).

Els deixebles no entenen les paraules de Jesús. Però Jesús es mostra cansat de tanta incomprensió (Cf. Juan Mateos-Fernando Camacho, El evangelio de Mateo. Lectura comentada. Ediciones Cristiandad, Madrid 1981, p. 280.

8. Vendre i donar, no obstant això, és una fórmula evangèlica que, al meu parer, ha d’emprar-se al nostre temps només en casos d’extrema necessitat, perquè posa remei, a curt termini i no a llarg, a les mancances del proïsme. Altres fórmules com “invertir per a crear llocs de treball” poden resultar més eficaces i evangèliques avui. Cal traduir l’Evangeli a les noves circumstàncies aplicant fórmules que siguen aptes per a aconseguir la finalitat que Jesús pretenia amb les seues recomanacions, a saber, la creació d’una societat igualitària on els béns de la terra es distribuesquen entre tots.

9. La paraula grega mamônâs és una forma emfàtica de la paraula aramea mamôn, que apareix personificada quatre vegades al NT (Mt.6,24; Lluc 16,9-11-13) en dues de les quals (Lluc 16,9.11) va acompanyada de l’adjectiu “injust”: mamônâ tês adikias. Aquesta paraula ve, probablement, de l’arrel amen, que significa ‘ser ferm, segur, consistent, el que és segur, allò amb què es pot comptar, el que dura’. Aquesta paraula, que apareix també en el llibre Eclesiàstic 42,9, és molt freqüent en la literatura rabínica (Targumes i Talmud), utilitzada amb el sentit de ‘riquesa, possessions o béns injustos’.

10. Aquesta màxima, com a sistema de vida, no és recomanada per Isaïes (22,12- 14). Així apareix també en el judaisme, on la invitació a gaudir de la vida sol acompanyar sempre una referència a la mort (Tob 7,9-11). En 1 Cor 15,32, Pau, utilitzant el proverbi epicuri, diu: els morts no tornen a la vida, mengem i bevem! Tot plegat, demà ens morim.

11. Antón Costas. El País, 30 de gener de 1999, p. 9.

12. Seguim la línia interpretativa d’aquesta benaurança proposada per J. Mateos-F. Camacho (El Evangelio de Mateo. Lectura comentada, Madrid 1981); raonada des de la lingüística i la semàntica per F. Camacho (La Proclama del Reino. Análisis semántico y comentario exegético de las Bienaventuranzas de Mt.5,3-10. Cristiandad, Madrid 1987, p. 53-62 i 107-123), i seguida recentment per, A. Maggi (Le Beatitudini, Cittadella Editrice, Asis 1995, p. 53-88).

13. Vegeu A. Maggi, op. cit., p. 66-68.

14. Néstor O. Míguez, Revista Bíblica, núm. 59 (1997), p. 223-237.

15. Juan José Tamayo, 4 de gener de 1999. El País, p. 12.

16. Juan José Tamayo, El País, 29 de juny de 1998, p. 14.

17. Anaisabel Prera Flores, El País, 27 d’agost de 1998, p. 10.

18. Per a continuar la lectura, recomane alguns dels materials usats en aquest treball. Per al comentari de la paràbola, vegeu William R. Herzog, II, Parables as Subversive Speech. Jesús as Pedagogue of the Oppressed, Westminster / John Knox Press, Louisville, Kentucky 1994.

Un estudi molt complet sobre l’actitud de Jesús davant els diners és el de F. Camacho, Revista Isidonianum, Centro de Estudios Teológicos de Sevilla, 6 (1997), p. 393-415.

Podeu consultar també el meu article, Pastoral Misionera 143 (1985) p. 557-70. Més recent, Néstor O. Míguez, Revista Bíblica núm. 59 (1997), p. 223-237.

Sobre neoliberalisme, cristianisme i globalització, podeu mirar les actes del XVIII Congrés de Teologia (10-13 de setembre de 1998) publicades per Evangelio y Liberación, Madrid 1998. En el diari El País han aparegut articles en pàgines d’opinió, de fàcil lectura i molt interessants, d’entre els quals en cite alguns: Joaquín Estefanía, 12 de novembre de 1997, p. 11; Anaisabel Prera Flores, 27 d’agost de 1998, p. 10; José Vidal Beneyto, 16 de setembre de 1998, p. 8; Juan José Tamayo, 29 de juny de 1998, p. 14; AlainTouraine, 5 de setembre de 1998, p. 11; Juan José Tamayo, 4 de gener de 1999, p. 12; Adela Cortina, 21 de gener de 1999, p. 12; Antón Costas, 30 de gener de 1999, p. 12; Jorge G. Castañeda, 10 de febrer de 1999, p. 13.

De la sèrie Quaderns Cristianisme i Justícia, n’hi ha molts que tracten aquest tema. Podeu llegir: Luis de Sebastián, La gran contradicció del neoliberalisme modern... o la substitució de l’humanisme liberal pel darwinisme social, núm. 29; Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD), L’abisme de la desigualtat. Resum de l’informe sobre desenvolupament humà 1992, núm. 50; Fernando Lluís Espinal, “Teologia” del mercat. Creixement sostenible. Nous paràmetres. núm. 84; F. Javier Vitoria, Un ordre econòmic just, núm. 87; Luis de Sebastián, La pobresa als Estats Units, núm. 85.

Dissabte nit: 6/3/99

PREGÀRIA DEL VESPRE:

"¿DÉU O ELS DINERS?: LA OPCIÓ PER LA VIDA"

I. INTRODUCCIÓ

(Presideix el Bisbe Auxiliar En Rafael Sanus)

(En entrar a la Celebració, es dóna a cadascú dels participants un dòlar. A l'escenari es col·loca una gran creu elevada, i al centre una gran base. D'ella pengen 16 cintes de colors recollides, que estan preparades per a ser desplegades al seu moment formant un ventall de colors. A més, pels corredors hi ha papereres amb bosses de fem, on l'Assemblea llançarà, al seu temps, els dòlars.)

1.- Càntic:

(Mentre es canta, eix la processó d'entrada amb els quatre lectors: dos per a la Paraula i altres dos per a recolçar els salms a dos cors de l'Assemblea)

Kumbaià, Déu meu, kumbaià (3 v.)

Déu meu, kumbaià.

Algú està sofrint, kumbaià (3 v.)

Déu meu, Kumbaià.

Algú està afamat...

Algú està exiliat...

Algú està pregant...

2.- Salm 36 (paràfrasi)

1-No t'impacientes

si els veus fer molts milions.

Les seues accions comercials

són com el fenc dels camps.

2-No enveges els milionaris

ni les estrelles del cinema,

els qui figuren a vuit columnes

als diaris,

els qui viuen en hotels luxosos

i mengen en luxosos restaurants,

perquè promte els seus noms

no estaran a cap diari,

ni els coneixeran els erudits.

Perquè promte seran segats

com el fenc dels camps.

1-No t'impacienten els seus invents

ni el seu progrés tècnic.

Al líder que veus ara,

promte no el veuràs;

el cercaràs al seu palau i no el trobaràs.

2-Estan engrandint els camps d'exclusió,

estan inventant noves tortures,

nous sistemes "d'investigació".

1-A la nit no dormen fent plans, planejant

com xafar-nos i explotar-nos més,

però el Senyor es riu d'ells,

perquè veu que promte cauran del poder.

2-Les armes que ells fabriquen

es tornaran en contra seua,

els seus sistemes polítics i econòmics

seran esborrats de la terra

i ja no existiran

els seus "clubs de poder".

1-De res no valdran

els plans dels seus tècnics.

Les grans potències

són com la flor dels prats.

Els imperialismes són com el fum.

2-El Senyor no ens lliurarà

a les seues mans.

No permetrà que siguem condemnats

al judici.

AS-Glòria al Pare, al Fill i a l'Esperit Sant

com era en un principi,

ara i sempre i pels segles dels segles.

Amén.

(Ernesto Cardenal)

3.- Càntic

El poble està en esclavitut,

ell vol resorgir.

El poble és força del Senyor,

vol justícia i pau.

FEU CAS, PARE,

DEL CRIT DEL VOSTRE POBLE!

FEU CAS, PARE,

DONA'NS LLIBERTAT.

La marxa és dura, encega el sol,

lent el caminar.

El poble clama llibertat,

solidaritat.

II. VEU DE DÉU I AJUDA

DELS TESTIMONIS DEL SEGLE XX

1.- Paraula de Déu

L1-Al principi existia

el qui és la Paraula.

La Paraula estava amb Déu

i la Paraula era Déu.

Per ell tot ha vingut a l'existència.

En ell hi havia la vida,

i la vida era la llum dels homes.

La llum resplendeix en la foscor,

i la foscor no ha pogut ofegar-la.

Ha vingut a sa casa

i els seus no l'han acollit. (Jn. 1)

L2-En aquesta terra no hi ha amor ni fidelitat, no hi ha coneixement de Déu. Malediccions i enganys, homicidis, robatoris i adulteris es desborden: un assassinat en segueix un altre! (Os. 4)

L1-Poble meu, Jo no vull la mort de ningú, sinó que visca -Diu el Senyor.

L2-Per això Déu posa plet als habitants de la terra: "Ai del qui es construeix un palau violant la justícia, del qui edifica grans sales violant el dret: fa treballar debades la seua gent, no els paga el jornal que es guanyen! Ai del qui només té ulls i cor per al guany injust, per a escampar sang innocent, per a oprimir i atropellar". (Jr. 22)

Escolteu be tots: "¿Puc encara soportar, tresors mal adquirits i mesures raquítiques i detestables? ¿Puc justificar balances fraudulentes o bosses de pesos falsificats? Els rics d'aquesta ciutat són uns explotadors, els seus habitants parlen amb engany, de la seua llengua no ixen més que mentides". (Mq. 6)

L1-El Senyor no vol la mort de ningú, sinó que tothom tinga vida. Per això, diu el Senyor: "Defenseu el dret i la justícia, arranqueu l'oprimit de mans de l'opressor, no maltracteu ni injurieu l'immgrant, l'orfe o la viuda, ni escampeu sang innocent" (Jr. 22)

2.- Silenci (Breu reflexió del Bisbe)

3.- Salm 15 (paràfrasi)

1-I jo li vaig dir:

No hi ha felicitat per a mi fora de Vós!

Jo no rendesc culte a les estrelles de cinema, ni als líders polítics, i no adore els senyors dels diners.

2-No estem subscrits als seus diaris ni cadenes de televisió, no estem inscrits als seus partits, ni parlem amb els seus "slogans". No seguim les seues consignes.

1-No escoltem ni veiem els seus programes, ni creiem els seus anuncis; no ens vestim amb les seues modes, ni comprem els seus productes. No som socis dels seus clubs, ni mengem als seus restaurants.

2-Jo no envege el menú dels seus banquets, ni participe a les seues sagnants planificacions.

1-El Senyor és la meua parcel.la de terra a la Terra Promesa. Em va tocar en sort bella terra a la repartició agrària de la Terra Promesa.

2-Sempre esteu Vós davant meu i salten d'alegria les meues glàndules. Fins i tot a la nit, mentres dorm i encara al subconscient, vos beneesc.

AS-Glòria al Pare...

(Ernesto Cardenal)

4.- Invocació als profetes

del nostre segle

P-Hem escoltat la Paraula de Déu i la seua invitació a optar per la vida. A la nostra societat, l'ídol dels diners i el mercat, que vol sotmetre-ho tot, també colpeja la nostra porta per tal que seguim els seus dictats i ens acomodem a la seua manera de viure.

Aquest vespre, en què volem manifestar davant Déu i els germans i germanes la nostra opció per la vida, us invite a ser forts i valents.

Enmig de tanta injustícia i imperialisme dels diners, hem de recordar i evocar la memòria lluminosa de tants profetes que, des de tots els racons de la terra, ens han anant convocant i ens convoquen a la solidaritat. El testimoniatge de la seua vida i de la seua mort ens encoratja a la construcció d'una nova humanitat.

Dones i homes de totes les races, de tots els continents, de tots els credos, alcen amb enorme responsabilitat i coratje la bandera de l'alliberament.

En aquest moment, deixem que la nostra evocació siga universal i ecumènica; deixem que actualitze la memòria dels homes i dones del segle XX que han encés a la nostra terra el foc sagrat de la solidaritat i l'esperança.

(Quan es comença a evocar cadascun dels blocs dels testimonis o profetes, de l'Assemblea va eixint una persona per cada bloc. S'acosta al Ciri Pasqual i agafa una de les cintes de colors i un ciri roig. Escampa la cinta des del Ciri Pasqual cap a l'Assemblea (a mode de ventall) i després col.loca a l'extrem de cada cinta el respectiu ciri roig sense encendre'l)

L1-Mahatma Gandhi i totes les persones que s'oposen a les armes, profetes de la no-violència activa;

Martin Luther King i Victoria Mxenge, màrtirs de la igualtat entre les races.

AS-Camineu amb nosaltres.

L2-Marianella García Villegas, coratge d'heroi, i totes les persones que lluiten i moren per defendre els drets humans;

Rigoberta Menchú, paladí de la llibertat i emancipació dels pobles oprimits.

AS-Camineu amb nosaltres.

L1-Desmond Tutu i Nelson Mandela, homes de pau, i totes les persones masacrades per la discriminació racial;

Alfonso Pérez Esquivel, testimoni de lluita contra l'opressió política i les dictadures militars.

AS-Camineu amb nosaltres.

L2-Oscar Arnulfo Romero i Juan Gerardi, bisbes i profetes assassinats per denunciar la violència institucionalitzada;

Ignacio Ellacuría i companys màrtirs jesuïtes, defensors apassionats dels pobres.

AS-Camineu amb nosaltres.

L1-Maximiliano Kolbe, presoner dels nazis que va canviar la vida per un condemnat a mort;

Dietrich Bonhoeffer i Edith Stein, testimonis de la fe enmig de "l'abandó de Déu" als camps de concentració.

AS-Camineu amb nosaltres.

L2-Pedro Casaldàliga, Samuel Ruíz, Helder Cámara, Jacques Gaillot, bisbes compromesos del poble, veus del foc i zel profètic, i testimonis del Déu de vida entre els més pobres.

AS-Camineu amb nosaltres.

L1-Gustavo Gutiérrez, pioner de la teologia de l'alliberament;

Bernhard Häring, Ivone Gebara, i totes les víctimes silenciades per la repressió i prepotència ideològica a les Esglésies.

AS-Camineu amb nosaltres.

L2-Ernesto Sábato, Néstor Paz, Che Guevara, Camilo Torres, Rutilo Grande, Joan Alsina, Joan Llidó, i totes les persones lluitadores per la llibertat, que han estat "desaparegudes" de la terra i assassinades per l'imperialisme i les ideologies totalitàries.

AS-Camineu amb nosaltres.

L1-Carlos de Foucauld, Raúl Follereau, Teresa de Calcuta, Abbé Pierre, germanes i germans menuts de tots els germans menuts, testimonis silenciosos d'amor entre els pobres de la terra.

AS-Camineu amb nosaltres.

L2-Magdeleine Delbrêl, Alfonso Carlos Comín, Emmanuel Mounier, José María Llanos, testimonis d'una fe renovada i compromesa a la nostra Església, juntament amb tots els amants del diàleg entre tots els éssers humans i totes les ideologies.

AS-Camineu amb nosaltres.

L1-Dorothy Day, periodista inquieta davant la flagrant injustícia, i adalil del moviment cristià obrer als Estats Units.

Joseph Cardinj i Guillem Rovirosa, Diamantino García, apassionats evangelitzadors del món obrer.

AS-Camineu amb nosaltres.

L2-Simone Weil, intel.lectual compromesa al món obrer i solidària amb els oprimits; Gloria Fuertes, intel·lectual sensible a tot allò que és senzill, pobre i transcendent.

AS-Camineu amb nosaltres.

L1-Juan XXIII, el nostre germà major a l'Església de Jesús, profeta de l'amor, del bon humor i de l'esperança, i totes les persones que caminen en la vida estimulant els altres.

AS-Camineu amb nosaltres.

L2-"Mares de la Plaza de Mayo", defensores incansables de la justícia i de la dignitat d'un poble.

AS-Camineu amb nosaltres.

L1-Missioners i missioneres, voluntaris i voluntàries encarnats entre els pobres del "Tercer Món" i assassinats per la intolerància, el fanatisme i el fonamentalisme.

AS-Camineu amb nosaltres.

L2-Cristians i cristianes anònims, mares i pares de família, transmissors de la fe de generació en generació.

AS-Camineu amb nosaltres.

P-Davant el memorial d'aquest herois de la humanitat i de la ingent multitud que continua lluitant i morint per la mateixa causa, nosaltres proclamem que el Crist segueix actuant enmig nostre.

Aquest ciri que ara encenem ens recorda la vida insubornable de Jesús de Natzaret, que triomfà definitivament sobre la mort. En ell posem la memòria subversiva de tants homes i dones que no s'han deixat doblegar sota l'imperi del poder i dels diners.

(S'encen el ciri)

Davant aquest ciri encés, fem un gest col.lectiu de protesta i de renúncia a tots els poders satànics que ens esclavitzen i ens separen d'una vida autèntica i vertadera.

AS-Renunciem a posar els diners al centre de la nostra vida, com a símbol de tot poder, de tota vanaglòria i dominació.

Renunciem a col·laborar amb els poders que neguen la dignitat de l'ésser humà, amb els programes d'armamentisme que el destrueixen, i amb les formes de corporativisme que divideixen, empobreixen i causen la mort dels més febles.

Renunciem a participar en projectes d'explotació que desertitzen la terra, extingeixen les seues espècies, esgoten els seus recursos ecològics i destrueixen la llar de la vida de les persones i els animals.

P-Ja que heu fet aquestes renúncies, manifesteu-ho ara de forma ostensible amb un gest que signifique la ruptura amb els ídols que esclavitzen i maten la vida sobre la terra.

L1-Trossegeu eixe dòlar que us ha estat lliurat al principi de la celebració i llanceu-lo a les bosses de fem que són als corredors, com una anti-col.lecta destinada al foc.

L2-Acompanyant aquest gest col.lectiu, volem exterioritzar el desig d'alliberar-nos de la mort, tot cantant un càntic de llibertat.

(Mentre es trenquen els dòlars i l'Assemblea els llança a les bosses de fem, s'escolta l'himne de l'alegria de la IX Simfonia de Beethoven. Després tota l'Assemblea canta "Junts escriurem")

5.- Càntic

JUNTS ESCRIUREM AMB LLETRES LLUMINOSES

LA HISTÒRIA DE LA NOSTRA LLIBERTAT.

I JUNTS VEUREM BRILLAR SOBRE LA TERRA

LA LLUM PER TOTS ELS OPRIMITS.

1-La solidaritat

ritma la nostra marxa;

la solidaritat

guia els nostres cors.

2-Al cor de la nostra vida

Jesús ens espera

per bastir junts amb Ell

la terra de Déu.

3-El món tot ens espera,

l'Esperit ens avança.

Fem nàixer primaveres,

fem créixer matins.

6.- Cremada del dòlar

P-Cremem aquesta moneda, expressió major de la idolatria.

(Es crema el dòlar en el ciri)

P-Afirmem que no estem disposats a servir a dos amos. Per això llancem les bosses de fem, amb els dòlars trencats, fora de la nostra Assemblea.

(Es tiren les bosses de fem)

P-I plantem enmig de nosaltres, com un arbre mai abatible, aquest ciri encés per tal que il.lumine totes les persones i pobles.

(El President encén una candela del Ciri Pasqual. Des de l'Assemblea van pujant, amb candeles, les persones que han escampat les cintes. De la candela del President van encenent les seues respectives candeles per tal d'encendre el ciri roig que han col·locat a l'extrem de la cinta. Mentres tant s'escolta música clàssica i alegre. Una volta encesos els 16 ciris s'entona el cant "Tots junts vencerem", invitant l'Assemblea a unir les seues mans)

7.- Càntic

Tots junts vencerem (bis)

tots junts vencerem demà.

OH, DINS DEL MEU COR

CREC FERMAMENT

QUE TOTS VENCEREM DEMA.

Donem-nos les mans... ben fort.

8.- Opció pel Déu de la Vida

Crec en una altra humanitat,

més fraterna.

¡Crec en l'impossible i necessari

"Home Nou"!

No crec en la segregació racial o classista (perquè una és la imatge de Déu en l'ésser humà).

No crec en cap esclavitud (perquè tothom té el dret i el deure de viure en la Llibertat dels Fills de Déu).

No crec en cap capitalisme (perquè el vertader capital humà és la persona).

No crec en el desenvolupament a qualsevol preu (perquè l'ésser humà ha estat comprat al preu de la Sang del Crist).

No crec en la tècnica mecanitzadora dels qui diuen a l'ordinador: "el nostre pare ets tu" (perquè només el Déu Vivent és el nostre Pare).

No crec en la consumidora societat de consum (perquè només són benaurats els qui tenen fam i set de justícia).

No crec en l'anomenat ordre del "status quo" (perquè el Regne de Déu és el Cel Nou i la Terra Nova).

No crec en la ciutat celeste a costa de la Ciutat Terrena (perquè la Terra és l'únic camí que pot dur-nos al Cel).

No crec en la ciutat terrena a costa de la Ciutat Celeste (perquè no tenim ací ciutat permanent i anem cap a la que està per venir).

No crec en l'"home vell" (perquè crec en l'"Home Nou").

¡Crec en l'"Home Nou" que és Jesucrist Ressuscitat, primogènit de tot "HOME NOU"!

(Pere Casaldàliga)

9.- Benedicció final

10.- Càntic

Agermanats anirem caminant

sota un cel ben blau.

Joiosos himnes ressonaran

d'amor i de pau.

"EL COMPROMISO CRISTIANO EN LA SOCIEDAD NEOLIBERAL"

SER PERSONAS DE REFERENCIA Y COMUNIDADES DE CONTRASTE

Julio Ciges Marín

0.- Introducción: El desafío del Neoliberalismo

He sido tremendamente atrevido al aceptar pronunciar esta ponencia en el Fòrum. Después de diversas gestiones fallidas para sustituir al ponente previsto, que ha excusado su asistencia esta misma semana, la Coordinadora del Fòrum me encargó, ayer mismo, que fuese yo quien le sustituyera.

La Coordinadora, conocía las ponencias que había dado en Alemania el pasado mes de octubre, y pensaba que podría ser una buena aportación en este Fòrum.

Como en esta tercera ponencia del Fòrum se trata de concretar cauces y caminos del compromiso cristiano en nuestra sociedad neoliberal, mi aportación puede ayudar en este sentido, pues de esto es de lo que hablé en una de las ponencias pronunciadas en Alemania[1].

Lo primero que me gustaría hacer, antes de entrar de lleno en la concreción del compromiso, es decir unas palabras de valoración y crítica sobre las consecuencias que está produciendo el Neoliberalismo.

Con ello quiero contribuir, ya de entrada, a desmitificar el Neoliberalismo y hacer lo posible por desenmascarar su verdadero rostro sin tapujos, como nos proponía ayer el primer ponente, J. M. Mardones. Hay que caer en la cuenta del mal que está produciendo este sistema y calificarlo como se merece. Hay que enfrentarse a él con todo realismo y toda radicalidad.

¿Cómo calificar a una sociedad como la nuestra, en la que el 20% más rico consume el 85% de los recursos y bienes de este mundo, mientras que el 80% restante de la población mundial ha de repartirse el otro 15% de dichos bienes? ¿Qué pensar de un mundo en el que 325 personas poseen tanto como el 45% de toda la población mundial junta? Esto es: 325 personas poseen tanto como 2.300 millones de personas[2].

¿Qué decir de un mundo que, por mantener esta situación, es capaz de consentir que más de 70.000 personas mueran de inanición cada día, 1.000 millones sufran de hambre crónica, etc., cuando sobra el 10% de alimentos?

¿Cómo definir a un mundo en el que el Norte (provocador de tanta tragedia, sufrimiento e injusticia) es capaz de exigirle al Sur (al que ha robado y ha dejado en la miseria y la exclusión) unos 500.000 millones de dólares?

¿Cómo calificar este mundo al comprobar y comparar la cifra anterior con la que el Norte entrega al Sur para el desarrollo? Sólo entrega 54.000 millones de dólares y, aún así, cada día vemos cómo se hace el remingón para cumplir el acuerdo del 0'7%.

No hay que ser economista ni politólogo para darse cuenta de que el sistema económico-político que produce todo esto, es un sistema que técnicamente lleva a la autodestrucción. Y lo que es, también, importante: éticamente es un sistema, sencillamente, satánico. Desprecia de tal manera lo que Dios es y lo que El quiere, que se puede decir que es una auténtica provocación herética para el Dios cristiano[3]. Como ya hemos constatado, atenta contra lo que decimos en nuestro credo: contra nuestra visión del mundo, de la vida y del ser humano.

La historia del sistema económico hoy imperante y hegemónico, el capitalismo, es la historia de una violencia antropológica. A él no le preocupan las personas; sólo las que pueden bastarse a sí mismas. Su premisa social es que el capital sea caro y los seres humanos baratos. ¿Con qué desfachatez puede hablar de los estragos que han hecho otros regímenes, y no sonrojarse de lo que él ha hecho y sigue haciendo? Ahora ya no tiene excusa posible para justificar su mal en el mal de otros. El sistema imperante se ve obligado a contrastarse no con la inhumanidad de otro sistema, sino con la suya propia: con las víctimas de su propio funcionamiento. Tanta víctima es la relativización más palpable y radical de los proyectos y estrategias del capitalismo (Zubero). ¿Cómo puede presentarse como salvador?

Ante todo esto, que se ve que es así, que produce tanto daño y a tantos escandaliza, ¿por qué no se moviliza el personal para cambiarlo?. La desmovilización o resignación es tal que hoy el capitalismo y los ricos han dejado de tener miedo. Se presentan eufóricos y triunfantes.

El sistema se ha metido tanto en la gente que ha provocado algo impresionante: sabemos lo que hay que hacer (y en la mayoría de los casos es técnicamente posible porque, además, sabemos que hay soluciones), pero no queremos hacerlo. Nos negamos a asumir los costes que se derivan del compromiso real por solucionar esos graves problemas y estamos viviendo en una época de la "irresponsabilidad organizada", del crepúsculo del "deber". Hay altruísmo, pero queremos que sea indoloro (Zubero); es decir, altruísmo del que no nos cueste, a la carta, según los "humores" que uno tiene o cómo sale el día. Por eso somos incapaces de campañas a largo plazo, nos cansamos pronto de proyectos, somos poco constantes.

En medio de todo este tinglado del mundo, Dios nos llama a trabajar. Y nos llama a nosotros, que hemos tenido el encuentro con el Señor Jesús y al tenerlo hemos descubierto su plan salvador. ¿Qué hay que hacer? se pregunta, enseguida, el que quiere ser mínimamente honrado. Y sobre esto vamos a reflexionar.

I.- El compromiso cristiano en la sociedad neoliberal:

El quehacer. Propuestas y caminos.

Desarrollaré esta reflexión dividiendo las propuestas para el compromiso en dos planos: uno general y otro particular. Pero antes señalaré unos criterios comunes a ambos.

1.- Problemas que hay que afrontar[4]

Nuestro compromiso, bien sea a nivel general bien a nivel particular, debe incidir en cinco problemas (tocarlos, afectarlos, transformarlos) que el neoliberalismo nos plantea:

* El problema económico. Se están provocando impresionantes e insalvables diferencias entre los seres humanos, que causan mucha muerte e insolidaridad.

* El problema ecológico. No sólo grita la tierra sino también el pobre que con ella muere. Es importante saber escuchar el grito de la tierra, pero sobre todo, el del pobre de esa tierra.

* El problema legal y social. El amparo legal (o vacío legal) de situaciones que atentan contra la vida y la dignidad de las personas y contra sus derechos fundamentales, o que tolera dicriminación, explotación, etc., produce, lógicamente, conflicto social.

* El problema religioso. El papel de las religiones de la tierra en esta hora: ¿garantía de este orden o subversión total?

* El problema cultural. El modelo estandarizado de cultura única y americanizada, o el respeto a la diversidad cultural de todos los pueblos.

2.- El compromiso en el plano general: cambio de paradigma cultural.

Toda persona de buena voluntad está llamada, desde diversos frentes, a transformar esta sociedad. Se requiere un compromiso de todos (personas y grupos, colectivos y movimientos, sindicatos y partidos, intituciones e Iglesias), con vistas a un cambio de paradigma cultural. Dicho compromiso debe abarcar cuatro frentes de lucha que ya, el año pasado, G. Müller-Fahrenholz indicaba[5]:

a) Por una cultura sin violencia y por el respeto a la vida.

Por todas partes hay que inculcar, y llevar a la práctica, este principio: "Ten respeto a la vida, y a la vida de todos". Lo cual significa luchar por el derecho de todos a la vida y a una vida digna, a la integridad física y al libre desarrollo de su personalidad.

El compromiso por el respeto a la vida supone, por tanto, luchar contra toda forma de explotación, desigualdad o discriminación; contra toda forma de violencia y, por eso, contra el armamentismo; contra toda forma de explotación del fundamento de la vida natural o de destrucción de la biosfera.

El compromiso por una cultura sin violencia y por el respeto a la vida conlleva también una opción por la ecología. Esa opción significa preservar los bienes cósmicos que garantizan la vida de todo viviente (G. Müller):

* Aire limpio para respirar. Si se envenena, morimos todos. No se puede explotar el aire con nuestros negocios. La vida está por encima de ellos.

* Agua pura para beber. Hoy, debido al agua contaminada, millones de niños mueren todos los años, y muchas regiones pierden su fertilidad por la falta de agua. Hay que luchar para que este bien cósmico llegue a todo ser vivo y para que se administre bien y en buenas condiciones.

* Un lugar seguro donde habitar. Todo el mundo necesita un "hogar" para desarrollar su vida; necesita seguridad, intimidad, protección. No podemos permitir que millones de personas pierdan sus casas o no la tengan siquiera. Y tampoco, que a muchas especies de seres vivos se les destruya su espacio vital por la especulación económica, sea de la clase que sea.

* Tiempo para completar el ciclo vital. Hay que posibilitar para todos el tiempo de crecer, reproducirse, criar y cuidar a la descendencia. Esto, aplicado al ser humano, supone que todos deben tener tiempo de infancia y juventud, de reproducción, de productividad y de vejez y muerte.

* El libre acceso a la información, al saber y al intercambio. Todos vivimos en un mundo interconectado e interrelacionado y todo nos repercute.

Asegurar estos bienes cósmicos para todos, supone dejar claro que hay bienes que no se pueden privatizar directa o indirectamente. Es decir, que no se puede hacer negocio con ellos, maltratándolos o destruyéndolos.

a) Por una cultura de la solidaridad e igualdad

y por un orden económico internacional justo

Hemos de crear la conciencia de que "hay que actuar de forma justa y correcta". No habrá paz mundial sin justicia mundial. No hay que repartir el excedente que nos sobra, sino organizarlo todo desde los derechos de los menos-iguales. Porque unos derechos, los que sean, que no sean efectivamente universalizables, no pueden ser considerados derechos, sino privilegios[6]. Hay que tener la audacia y la libertad de decir que hoy la obligación de dar a los pobres es justicia, no caridad. Hay que devolverles (restituirles) lo que en justicia les pertenece. Así es como se irá haciendo una cultura solidaria y un orden económico justo. No sólo hay que condonar la "deuda externa"; habría que plantearse también la necesidad de devolver a estos pueblos los intereses de lo que se les ha robado. ¿Qué supone esto?

La cultura de la solidaridad nos exige compartir. Hacerlo supone ir contra nuestros intereses, porque repartir implica una gestión distributiva o redestributiva que garantice a todos la parte justa de lo común (Mendiluce).

Una cultura de la solidaridad tiene que cuestionar dos principios del sistema: 1º) El nivel y estilo de vida de los más ricos (individuos y países) es innegociable; 2º) Tal nivel y estilo será a medio plazo universalizable (Toda una falacia, porque se sabe que eso es absolutamente imposible y que, por vivir como vivimos nosotros, mueren tantísimas personas como mueren).

Nos sobra mucho de lo que quieren hacernos creer que es necesario, por cuyo logro se padece tanto infarto y angustia, tanta prisa y agobio, y tanta depresión.

Ha llegado el momento de diferenciar entre un consumo necesario y desenfrenado; entre uso social y no social de la propiedad; entre utilización justificada y no justificada de los recursos naturales; entre una sociedad de mercado puramente capitalista y una social y ecológica. A cada uno de nosotros nos toca hacer el discernimiento, especialmente en lo que al consumo se refiere.

Sólo quienes quieran construir coaliciones que apelen (en contra de sus propios intereses) a la solidaridad del mayor número posible de fuertes con los débiles, serán sujetos transformadores en este mundo. Sólo si, quienes podemos, hacemos lo que debemos, entonces la voz de los sin-voz adquierá peso político y cultural (Zubero).

c) Por una cultura de la tolerancia y una vida en la verdad

El compromiso debe ir consiguiendo que se "hable y se actúe con veracidad". Desvelar la verdad; no tener miedo a enfrentarse a ella; exigir que los políticos, los economistas, los medios de comunicación, los líderes religiosos, etc., digan la verdad y no la distorsionen según sus intereses (dinero o poder). Hay que luchar contra tanta demagogia y para que no se engañe al pueblo. Hay que trabajar para que se establezca un comportamiento ético de "pensar en lo que se cree; decir lo que se piensa y hacer lo que se dice", para que el discurso político y la política recuperen su buen nombre (Mendiluce).

Desde el amor a la verdad se podrá trabajar por una cultura de la tolerancia, el respeto y el diálogo, y para no dejar ningún espacio ni resquicio a actitudes xenófobas. Si se deja algún resquicio para esas actitudes, fácilmente se puede caer en la peste racista, intolerante y totalitaria. Y con esto, sí que hay que ser intransigentes.

d) Por una cultura de la libertad y la participación

Será verdad que nos comprometemos por todo lo anterior, si optamos por la libertad. Sin esa opción, no se toma en serio la vida. Si en este mundo se quiere vivir con dignidad, hay que vivir con libertad. Hoy es prácticamente imposible defender la vida y dignificar la vida de las personas, si no rompemos con la sumisión y el conformismo que nos exige el sistema. La globalización del sistema solo es posible porque en todos, de una manera o de otra, hay sumisión y conformismo. El sistema puede funcionar sin los excluidos (expulsados por el sistema), pero no lo puede hacer sin consumidores. Los marginados, dominados por el sistema, son para él consumidores rentables, pero los excluidos no (J.M. Castillo).

Ante esta situación no cabe otra salida que apostar por la libertad, que nos dará dignidad y coherencia. Sólo los libres resistirán al proceso educativo autoritario y de sumisión que exige el proceso económico y político actual. Hay que reivindicar la resistencia y la insumisión.

Nos quieren meter en la cabeza -si no lo han hecho ya- que el mundo tiene que funcionar como funciona, que tenemos que consumir lo que consumimos, que tenemos que vivir el nivel de vida que vivimos, que no podemos pasar sin las mil ofertas que el mercado nos presenta a todas horas. Ante esto, hay que ser resitentes y críticos. Educar para la desobediencia civil, la resistencia y la participación será bueno para todos.

En muchas ocasiones, para abrir espacios a la participación real, hay que empezar por negarse a participar en lo existente. Cuando esto se hace (desobediencia civil), cada uno se encuentra ante la responsabilidad de sacar adelante su proyecto de sociedad. Eso va contra la apatía moral y el absentismo social, ciudadano o político.

En la situación actual es importante incomodar, "aguar la fiesta", hacer ruido cuando sea necesario y por causas justas y solidarias. Los defensores del sistema han de enterarse de que estamos vivos y no atontados; de que existimos y queremos participar crítica y responsablemente; de que no estamos de acuerdo con lo que hay y por eso exigimos otro estado de cosas.

Desde esta rebeldía hay que ir construyendo espacios en los que sea posible la máxima participación, la máxima corresponsabilidad y la máxima implicación de las personas. Y esto a todos los niveles de la sociedad (Zubero).

3.- El compromiso en el plano particular, personal y de grupo.

Todo lo dicho hasta aquí está claro, pero puede resultar general y poco concreto. Algunos dirán: "Más que compromisos, son pistas para orientar el compromiso". Pues bien. Vamos a bajar a la vida diaria de cada uno y proponer algunas prácticas más concretas.

Pero antes unas preguntas comprometedoras. Cada uno de nosotros tenemos que ponernos la mano en el corazón para responder con seriedad a estas preguntas: ¿De verdad cada uno de nosotros estamos dispuestos a comprometernos en la transformación de la sociedad, sabiendo que eso va a ir en contra de nuestros intereses capitalistas? ¿Queremos verdaderamente asumir ese riesgo y esa aventura, o sólo quedarnos en análisis, palabras, quejas y críticas para así tranquilizar nuestra conciencia o para pensar que somos progresistas? ¿De verdad queremos "mover ficha", intentar cambiar el estilo de vida, el nivel de vida, etc. etc.? Son preguntas que cada uno, personalmente, tendrá que plantearse con toda sinceridad y honradez. Yo, como creo que todas y todos los que estamos en este Fòrum queremos hacer algo, os voy a presentar tres propuestas concretas. Éstas sí que se pueden concretar, operativizar, evaluar y revisar.

a) Recrear y potenciar la mística

Partiendo de la experiencia de tantos testigos -que anoche tuvimos presentes en la plegaria- y también de mi propia experiencia, estoy convencido de que no tendremos la fuerza necesaria para seguir apostando por un estilo de vida evangélico y por un compromiso real, firme y concreto por la justicia integral y la solidaridad universal, si no potenciamos la experiencia del encuentro con el Señor: la mística cristiana.

Es necesario cuidar la mística. Y para eso hace falta los tiempos de silencio; de plegaria personal y comunitaria; de meditación y lectura; de encuentro, contacto y contagio con los otros creyentes, etc. Si lo que hacemos en estos tiempos es sincero, estoy convencido de que, llenos de la fuerza de Dios, oiremos en nuestro interior: "Vete, sal fuera y ama; reparte, defiende, libera, juégate la vida por el Reino".

Entonces, misteriosamente, también se nos quitará el miedo a vivir comprometidos y con más austeridad. Entonces intentaremos dedicar nuestro tiempo y nuestra vida a causas nobles y a los demás. Entonces, como dice Jesús, viviremos.

b) Potenciar la comunidad cristiana

Hay que trabajar por convertir la comunidad cristiana en un lugar de apoyo y estímulo para cada uno de sus miembros, y una referencia para los demás.

El compromiso personal siempre arranca de cada uno por la fuerza de la Gracia (encuentro). Pero el Señor ha querido constituir una realidad tangible que nos sirva de apoyo y estímulo, y nos permita realizar el compromiso con más "seguridad" y agilidad: la comunidad cristiana.

Hay que hacer "palpable" que en ella se encuentra apoyo y estímulo para ser fieles y comprometerse de verdad, concreta y prácticamente. Desde nuestra comunidad particular, hemos de tener conciencia de nuestra pertenencia a la Iglesia y, por eso, tenemos que participar en su vida y sentirla como propia. Para ello, será necesario crear pequeños grupos (comunidades) que sean relevantes y eficientes para la misma Iglesia y para el mundo.

Hoy, más que nunca, es necesario. Dada la envergadura y los riesgos del compromiso en las circunstancias actuales, no podemos pedir a nadie que se comprometa y dejarlo en "la cuneta", solo. Las comunidades tendrán que animar al compromiso de sus miembros, pero sintiéndose responsables y siendo conscientes de que el compromiso es de toda la Comunidad, aunque lo lleven a cabo solamente uno o varios de sus miembros. Eso quiere decir que los riesgos del compromiso por la justicia y la solidaridad los asume la comunidad. De ahí la necesidad de crear el fondo de resistencia y solidaridad, de acompañar a quienes realizan el compromiso para que nadie se sienta abandonado, y de buscar (diseñar) los proyectos solidarios y de justicia que vayan exigiéndonos las necesidades de los hermanos y hermanas más empobrecidos que encontramos en el camino. Todo esto se ve bien con unos ejemplos de los que, por no alargarme, sólo transcribo uno en este escrito:

Imaginémonos un grupo cristiano de una comunidad, movimiento o parroquia, que se reúne para el discernimiento cristiano. Tras ese discernimiento, puede ser que alguno de los miembros, por la gracia del Señor y su disponibilidad, plantee que es necesario comprometerse concretamente en su lugar de trabajo. Probablemente eso le llevará a no hacer horas extraordinarias, a denunciar la precariedad en las condiciones laborales, etc. Tal como están las cosas, quizás hacer eso le acarree algunas consecuencias: disminución del salario, descenso de categoría o, incluso, el despido.

Pues bien. De lo que se trata es de que las consecuencias del compromiso no nos paralicen. Y para eso está la comunidad. Porque, en caso de ocurrir esas cosas, todos los miembros de la comunidad deberán sentirse llamados a aportar equitativamente la cantidad correspondiente para que quien ha sufrido las consecuencias de su compromiso pueda vivir dignamente. Trabajar y organizarse de esta manera animaría más al compromiso cristiano y exigiría ejercitarse cada vez más en la austeridad solidaria.

Hay que poner de manifiesto y testimoniar que el compromiso lo hace uno, pero es asumido, acompañado y potenciado por la comunidad. Y todo esto exige mucha creatividad, disponibilidad y desprendimiento. En definitiva, mucha austeridad.

Las dos propuestas señaladas toman cuerpo en la siguiente.

c) Vivir desde una práctica solidaria y con un estilo austero

Vivir austera y sencillamente reflejará que la práctica primera (el encuentro con el Señor) se vive bien; que se necesita la segunda (la comunidad); y que uno, personalmente, "no se anda por las ramas".

Es urgente, necesario, y quizá lo más significativo hoy, que cada uno de nosotros se plantee la vida desde una real y efectiva solidaridad con los empobrecidos. De ahí nuestra sencillez y austeridad, vividas con alegría, sentido y buen humor. Como dice Mardones[7], esta forma de vivir debe poner de manifiesto la posibilidad de otro estilo de vida, abrir espacios verdes, zonas liberadas, una alternativa de ser y vivir distinta a la que nos propone esta sociedad del tener: "Frente al carrerismo, la competitividad, el consumo, el afán de dinero, el exhibicionismo y la vanalidad del 'yuppismo' neoconservador, hay que presentar el atractivo de la vida sencilla, austera, centrada en el ser uno mismo radicalmente, en el encuentro con los otros y la solidaridad con los dolientes y menos favorecidos de nuestro tiempo".

Vivir con este estilo por solidaridad y por sentido, es la única manera creíble de mostrar que queremos ser personas de referencia (coherentes) y que nuestra propuesta es transformadora. No se puede seguir hablando contra la contaminación y contaminar intensamente, ni hablar de la perversión del consumo y consumir sin parar, etc. Hoy, como dice Jorge Riechmann, "no necesitamos vanguardias omniscientes; pero en cambio son inexcusables las minorías ejemplares".

Los buenos ejemplos, las actitudes y conductas testimoniales, rompen con la presión social al conformismo, rompen las unanimidades (todos hacen lo mismo); estimulan actitudes y conductas deseables. Cuando realicemos esta práctica de vida, y las que a continuación diremos para concretar más el compromiso, será importante acertar en lo que hagamos, pero no menos importante relativizar nuestros desaciertos.

Al decir esto me encanta recordar a Eduardo Galeano[8]: "Ocurrió en el tiempo de las noches largas y los vientos de hielo: una mañana floreció el jazmín del Cabo, en el jardín de mi casa, y el aire frío se impregnó de su aroma, y ese día también floreció el ciruelo y despertaron las tortugas. Fue un error, y poco duró. Pero gracias al error, el jazmín, el ciruelo y las tortugas pudieron creer que alguna vez se acabará el invierno. Y yo también."

En esta tarea de vivir con austeridad por la solidaridad y para realizar experiencias de transformación, no podemos dejarnos paralizar por el miedo al fracaso. En este momento debe aparecer el recuerdo[9] de la presencia activante y estimulante de Dios y de la comunidad. Del fracaso o error debemos ser capaces de hacer florecer experiencias de transformación. ¿Acaso la actividad científica no utiliza el método de ensayo y error para avanzar?

Es muy importante que a la hora de plantearnos proyectos, experiencias, etc., tengamos en cuenta que han de ser viables, evaluables y revisables, y que de nuestros errores aprendemos a avanzar.

Pues bien. Con todo esto en la mano (potenciar la mística -el encuentro-, potenciar la comunidad cristiana y decidirse por un estilo austero y sencillo a causa de la solidaridad), podemos emprender ahora todas las acciones que a continuación señalo[10]. Hay que tener en cuenta que nuestras acciones han de dirigirse a la globalidad del sistema, puesto que él así actúa. Por eso las que propongo hacen referencia siempre a un componente internacional.

CINCO BLOQUES DE CONCRECIONES DEL COMPROMISO

a) Revisar a fondo el nivel de vida y el consiguiente consumo en cada casa y en cada familia.

Esto supone hacer un consumo crítico y ecológico, lo cual significa, entre otras cosas:

1) Contemplar siempre en el presupuesto familiar a una persona más (la ausente o excluida, con la que tenemos que compartir) y destinar el importe mensual de esa parte añadida, a proyectos de solidaridad o a la caja de resistencia de la comunidad.

2) Destinar al menos el 0,7% de nuestra renta personal a ayudas al desarrollo, y exigir a todas las instituciones que lo hagan.

3) Al acabar el año, destinar una parte del ahorro a causas y alternativas de solidaridad, o a la caja de resistencia solidaria.

4) Contribuir a las ayudas de emergencia que, por tragedias naturales, luchas, etc., van surgiendo.

5) Consumir lo necesario y ecológico. Nada de superficialidad, de tener por tener, de derrochar... Buscamos lo sencillo y austero, lo necesario. Boicot a los productos que contaminan o explotan a otros pueblos. Por eso:

6) Apoyo al comercio justo.

¿Verdad que si hacemos esto nuestro nivel de vida empezará a equilibrarse y nuestras cartillas bancarias dejarán de acumular? ¿No hay que ser críticos en el consumo?

b) Colaborar, hasta donde se pueda, con grupos de voluntaridado o con las ONGs que activa, coherente y críticamente, fomentan la solidaridad.

Esto significa:

1) Colaborar económicamente con ellos según los proyectos que tenga la comunidad.

2) Afiliarse a estos grupos o participar en comités y plataformas de solidaridad.

c) Trabajar activamente por la solidaridad con los más empobrecidos.

1) Organizar y participar en campañas de solidaridad, bien para potenciarla con los colectivos más marginados de nuestros países o acrecentarla entre el Norte y el Sur.

2) Cercanía, acogida y solidaridad con los colectivos más desfavorecidos o marginados (inmigrantes, parados, minorías étnicas, etc.), lo cual nos lleva a plantear luchas o acciones que favorezcan y reclamen políticas más sociales: contra la Ley de Extranjería, por el reparto del trabajo, etc.

3) Presencia en los países empobrecidos en períodos vacacionales o de excedencia (año sabático), para colaborar en proyectos promocionales, formativos y de justicia.

Hacer las acciones propuestas en los bloques b) y c), ¿no nos exige dedicar tiempo a un quehacer no remunerable? ¿No queda cuestionado de esta manera lo de las "horas extra", el pluriempleo, etc.? ¿no favorece el planteamiento del reparto del trabajo y la reducción de la jornada laboral?

d) Expresar y manifestar, con libertad y audacia, la disconformidad radical con el sistema.

Las acciones de este bloque nos llevan a comprometernos mediante la protesta ciudadana, la desobediencia civil y la denuncia de aquellos actos, instituciones o personas que, de una manera u otra, violan los derechos humanos

Es importante hacer la protesta, pero también es muy necesario hacer propuestas. Al intentar concretar el compromiso, lo estamos viendo. Pero en este cuarto bloque aún más, ya que ponerlo en práctica significa:

1) Comprometerse para que en la Iglesia y entre los cristianos, no falte nunca la voz profética ni, por tanto, la libertad de palabra.

2) Participar en manifestaciones de solidaridad, y más si son de carácter internacional. También en actos de protesta para denunciar atropellos a los derechos humanos en cualquier rincón del planeta.

3) Enviar cartas individuales y colectivas para denunciar, exigir o crear conciencia de algún problema. V.gr. Amnistía Internacional, SOS Racisme, Green Peace, etc.

4) Elaborar hojas, boletines, tablones de anuncios, etc., para formar e informar acerca de los problemas de los países empobrecidos o de las gentes empobrecidas de nuestro "cuarto mundo".

5) Leer y difundir informes sobre las relaciones Norte-Sur y los problemas de los países empobrecidos.

6) Presionar y ofrecer información a los medios de comunicación social para protestar contra ciertos programas y exigir información veraz. Si no resulta, organizar campañas de boicot.

7) Trabajar para que en las escuelas, institutos, grupos formativos de Iglesia, de Barrio, etc., se vaya implantando una educación que apueste por el desarrollo y la solidaridad internacional.

8) Diseñar creativamente y utilizar juegos, dinámicas y actividades que ofrezcan la posibilidad de educar para el desarrollo y la solidaridad. Favorecer el intercambio de materiales entre los diferentes grupos.

9) Exigir que se cumpla el acuerdo de que el 0,7% del P.N.B. de los Estados se destine a ayuda real al desarrollo, que sea controlable esa ayuda por la ciudadanía y que pueda ser aumentada al 1%. Implicar a todas las instituciones en las que estamos (familia, asociaciones de padres, vecinos, ocio o cultura, sindicato o partido, Parroquia o Movimiento, Ayuntamiento o Comunidad Autónoma, Estado...) para que también ellas lo cumplan.

10) Oponerse radicalmente a la fabricación de armamento y a los gastos militares, impulsando el desarme para el desarrollo. Esto, entre otras cosas, supone hacer la objección fiscal a los gastos militares, solidarizarse con los insumisos, apoyar la objeción de conciencia y fomentar el voluntariado solidario.

11) Participar activamente en la vida pública para que los movimientos, grupos, sindicatos, partidos, etc..., vayan integrando en sus proyectos y programas la solidaridad internacional y trabajen para que se ponga en práctica en toda la red social en la que intervienen. Por ejemplo, los partidos, desde el mismo partido hasta las instituciones del Estado en las que participa (Ayuntamientos, Comunidades Autónomas, Parlamento, Gobierno, etc). Quien trabaje en sindicatos tendrá que exigir su acción internacionalista.

12) Apoyar y dar el voto únicamente a los partidos con políticas claras y concretas de solidaridad internacional.

13) Informarse y seguir las políticas de cooperación internacional, exigiendo el control por parte de la ciudadanía y que vayan en aumento.

14) Trabajar para que los nuevos movimientos sociales tomen conciencia de la necesidad del planteamiento internacionalista y creen redes de solidaridad Norte-Sur.

15) Todos los grupos, Parroquias, Movimientos, comunidades cristianas (de seglares o religiosos, de vida activa o contemplativa), deberían asociarse o hermanarse con otros de los países del Sur para comprometerse en su desarrollo. Eso significaría: compromiso constante en un proyecto, mantenimiento vivo de la conciencia solidaria y llamada permanente a practicarla de verdad. Si eso no fuera posible, cada grupo, comunidad, Parroquia o Movimiento, etc. debería elaborar proyectos de solidaridad para atender real y efectivamente a las necesidades y problemas más primarios y de promoción que aparecen en nuestro "cuarto mundo". Eso hará que, en estos grupos, se actualice la necesidad de estar atentos y ser solidarios. Pero además les recordará la obligación de la austeridad solidaria.

Estoy convencido de que si hiciésemos todo esto y lo hiciésemos todos los cristianos, las cosas empezarían a cambiar. Quizá entonces seríamos relevantes y animaríamos a mucha gente de buena voluntad a realizar también estas acciones. ¿Por qué no lo hacemos? Esta es una pregunta seria que nos mete en el quinto bloque de concreción del compromiso.

e) Luchar contra el pecado de omisión.

Dios a nadie y nunca pide lo imposible. Ni siquiera pide lo heroico a diario. Dios nos pide que hagamos lo que debemos hacer y hemos visto que tenemos que hacer. El problema es cuando, viendo todo lo que vemos y sabiendo lo que hay que hacer, no hacemos nada. Eso sí que es grave. En toda la tradición creyente se ha denominado a esto pecado de omisión.

Pues bien. Estando como están las cosas, lo más negativo para la situación global de los pobres y lo más determinante de su desgracia, es precisamente el pecado de omisión. Y hay que repetirlo con fuerza, porque mucha gente no ha caído en la cuenta de esto tan importante.

Importante porque, está claro hasta la evidencia, que (puestos a soñar despiertos) si la opinión pública general de los países desarrollados se plantara ante sus gobernantes, e incluso les negara el voto en caso de no cambiar sus políticas económicas con respecto a los países pobres y a los grupos marginados de la sociedad, esos gobernantes, por la cuenta que les trae, tomarían medidas distintas y sorprendentes en cuanto se refiere a la distribución de la riqueza, con todas sus consecuencias. Los movimientos de opinión pública, que conforman la conciencia colectiva de la población, pueden introducir variables decisivas e imprevisibles en las pretendidas leyes inmutables de la economía y de la política. Recordemos casos como el de Gandhi, Luther King, los objetores e insumisos, etc... El sistema se afianza o se tambalea según funcione la conciencia colectiva de la población.

Nuestra práctica personal y comunitaria puede crear corriente de opinión. Por eso es importante que nos interroguemos en este punto. ¿Qué hacemos, o no hacemos, respecto a todas las acciones anteriores? ¿Qué hacemos, o no hacemos, respecto a las leyes que nos parecen injustas o podrían ser mejorables? ¿Qué hacemos, o no hacemos, cuando llegan las elecciones?

Creo que en estos momentos históricos, los cristianos, los grupos y comunidades cristianas, estamos llamados a ser, con nuestro estilo de vida y con la forma de ser, estar y organizarse las comunidades, personas de referencia y comunidades de contraste que pongan en evidencia al sistema, sus modos, prácticas y maneras, e incluso sus presupuestos ideológicos.

Si lo hacemos, bien seguro que llegaremos a ser un potente movimiento de opinión pública que, unido a otros y en solidaridad con ellos, podrá hacer que se tambalee este mundo tan injusto que ofende tanto a Dios, causa tanta muerte inocente y, a quienes lo sostienen, les hace tan insolidarios e infelices.

Tenemos que convencernos de que el mundo puede transformarse y, por tanto, hace falta decidirse. Decidirse a hacer es la única manera de empezar a transformar la realidad y romper tres tipos de reacciones adaptativas (Zubero):

* La aceptación pragmática: el simple sobrevivir.

* El optimismo sostenido en el progreso o en la capacidad científico-técnica de las sociedades modernas.

* El pesimismo cínico: supervivencia hastiada o irónica.

Concluyendo: luchar contra el pecado de omisión supone hacer lo que sabemos que se debe y es posible hacer, siendo conscientes (como dice Galeano[11]) de que "son cosas chiquitas. No acaban con la pobreza, no nos sacan del subdesarrollo, no socializan los medios de producción y de cambio, no expropian las cuevas de Alí-Babá. Pero quizá desencadenen la alegría de hacer, y la traduzcan en actos. Y al fin y al cabo, actuar sobre la realidad y cambiarla, aunque sea un poquito, es la única manera de probar que la realidad es transformable".

Hacer todo lo que os he dicho, vuelvo a repetir, nos remite necesariamente a cuidar la experiencia fundante del encuentro. Es ella la que potencia la utopía y nos anima a no pararnos. Entonces descubrimos lo importante de esta mística, que nos lanza y potencia el compromiso práctico y concreto. Desde ella somos fecundados, nos anima ilusionadamente -y más que eso- a superar los nuevos recodos del camino, sabiendo que así hacemos avanzar, aunque sea un milímetro, la solidaridad y la justicia. En definitiva, la experiencia del Reino.

Pero hacer lo que tenemos que hacer también nos da conciencia de la necesidad de la comunidad para sentirnos acompañados y animados. No podemos olvidar estos dos frentes si queremos realizar la faena, que es mucha.

Para comprometernos en esa faena y para animarnos a hacerla lo mejor posible, hemos organizado este Fòrum. Sabed -como he comprobado en diferentes lugares- que hay muchas personas que quieren hacer lo mismo que nosotros, aunque eso no lo anuncia la CNN.

Julio Ciges Marín

Rector de la Parròquia Santa Maria de Vera

CELEBRACIO DE L'EUCARISTIA

I. COMENÇAMENT

1.- Monició introductòria

Comencem ara, la Celebració de l'Eucaristia. Comencem el nostre posar, ara i ací, en comunió amb Déu i amb els germans i germanes, tot el que al llarg d'aquests dies hem reflexionat, compartit, desitjat, pregat i fet pensament del nostre pensament, realitat de les nostres realitats i carn de la nostra carn.

Ara escoltarem la Paraula proclamada, pregarem tots plegats el nostre Déu, celebrarem la fe dels nostres avantpassats i nostra. Donarem gràcies al bon Déu pel seu missatge d'alliberament; pel seu missatge joiós per al nostre món i per al nostre temps; pel seu Fill, Jesús, mort i ressuscitat, per la vida de tothom, de tot home i dona del nostre entorn, sobretot pels més empobrits, pels més desheretats, pels més exclosos del nostre món.

Que aquesta Celebració, cimal del nostre XI Fòrum, ens esperone, ens anime i ens done la força i empenta necessàries per a la nostra lluita diaria.

Comencem, doncs, cantant: "Jo tinc set de Tu".

(La processó d'entrada comença amb la Creu gran que ha presidit tot el Fòrum. Després una persona amb un cossi d'aigua beneida. A continuació dos persones amb capaços i rams d'olivera. Finalment els ministres de la Paraula i els rectors)

2.- Processó d'entrada.

- Càntic:

Jo tinc set de Tu:

tinc set del teu amor.

Jo tinc set de Tu,

oh, Font de Llibertat.

3.- Salutació del President

4.- Acte penitencial

PRESIDENT:

L'esperança en el Déu de la vida ens invita a una renovació permanent. Déu ens ofereix sempre la seua gràcia per a véncer el mal i el pecat. En silenci, reconeguem la nostra complicitat amb el mal de l'egoisme i la insolidaritat.

(Llarg silenci)

Vós, el Déu de la fraternitat, que voleu la vida de totes les persones.

R/ KYRIE ELEISON, ELEISON.

Vós, que voleu que tots els homes i dones visquen en solidaritat i igualtat.

R/ CHRISTE ELEISON, ELEISON.

Vós, que ens crideu a la construcció del vostre Regne de justícia i pau.

R/ KYRIE ELEISON, ELEISON.

PRESIDENT:

Que Déu, bo i misericordiós, ens purifique del mal de l'egoisme i la insolidaritat, i ens faça dignes de participar en aquesta taula de la fraternitat, que és l'Eucaristia. Que l'aigua que anem a vessar damunt aquesta Assemblea santa, ens renove en el nostre compromís baptismal i ens faça testimonis de vida enmig del món.

(Aspersió de l'Assemblea. Breu silenci)

ASSEMBLEA. Càntic:

¡Oh Déu meu!, creeu Vós en mi,

creeu Vós en mi

un esperit ben pur;

per dins purifiqueu-me;

deu-me, Senyor, la vostra saviesa.

Tingueu pietat, deu-nos l'amor,

deu-nos l'amor,

deu-nos amor i gràcia.

Rebeu-nos i acolliu-nos;

il.lumineu-nos amb la Llum Santa.

Oh Senyor, misericòrdia;

demane perdó.

Que el vostre amor m'acompanye

sempre, en tot lloc.

¡Oh Déu meu!, creeu Vós en mi,

creeu Vós en mi

un esperit ben pur;

per dins purifiqueu-me;

deu-me, Senyor, la vostra saviesa.

Oh Senyor, deu-nos la pau,

deu-nos la pau,

deu-nos la pau de l'ànima.

Ens guie la Paraula

vers el camí de la Nova Pasqua.

¡Oh Déu meu!, creeu Vós en mi,

creeu Vós en mi

un esperit ben pur;

per dins purifiqueu-me;

deu-me, Senyor, la vostra saviesa.

5.- Pregària (Col.lecta)

Preguem. (Pausa)

Oh Déu, Pare de misericòrdia i Font de tota bondat. Vós ens heu ensenyat que el compartir és camí de vida; escolteu la nostra humil confessió en aquest temps de Quaresma. Renoveu amb el vostre Esperit el nostre compromís de solidaritat, i que ens vegem sempre alleugerits per la vostra misericòrdia. Per Crist, Senyor nostre. Amén.

II. LITURGIA DE LA PARAULA

1.- Primera Lectura: Ex. 17,3-7

2.- Salm interleccional 94

R/ TANT DE BO QUE AVUI

SENTISSEU LA SEUA VEU:

"NO ENDURIU ELS VOSTRES CORS".

1-Veniu, celebrem el Senyor

amb crits de festa,

aclamem la Roca que ens salva;

presentem-nos davant seu a lloar-lo;

aclamem-lo amb els nostres cants. R/

2-Veniu, prosternem-nos i adorem-lo,

agenollem-nos davant el Senyor,

que ens ha creat;

Ell és el nostre Déu,'

i nosaltres som el poble

que Ell pastura,

el ramat que Ell mateix guia. R/

3-Tant de bo que avui sentísseu

la seua veu:

"No enduriu els cors com a Meribà,'

com el dia de Massà, en el desert,

quan van posar-me a prova

els vostres pares,

i em temptaren, tot i haver vist

les meues obres". R/

3.- Segona Lectura: Rm. 5,1-2.5-8

4.- Càntic

1-Vós sou, Senyor, ma fortalesa,

ma Roca Viva sou, Senyor.

En Vós s'empara ma feblesa

que sou el Crist, mon Salvador.

Retut d'angoixa us he cridat

i Vós, clement, m'heu escoltat.

2-Sou nostre ajut en la quimera,

refugi nostre en la dissort.

El qui us coneix en Vós espera

i el conduïu sempre a bon port.

Mai no s'ha vist abandonat

el qui de cor us ha cercat.

A-Vós sou, Senyor, la llum que em guia;

l'estel que em mena sou, Senyor.

Vós sou el far que m'il.lumina

de la tempesta en la fragor.

Si mai perdia el bon camí,

Vós sou claror en la meua nit.

5.- Evangeli: Jo. 4,5-42

6.- Breu Homilia

7.- Professió de fe apostòlica

Crec en un Déu, Pare totpoderós

creador del cel i de la terra.

I en Jesucrist, únic Fill seu

i Senyor nostre;

el qual fou concebut

per obra de l'Esperit Sant,

nasqué de Maria Verge;

patí sota el poder de Ponç Pilat,

fou crucificat, mort i sepultat;

davallà als inferns,

ressuscità el tercer dia d'entre els morts;

se'n pujà al cel,

seu a la dreta de Déu, Pare totpoderós;

i d'allí ha de venir

a judicar els vius i els morts.

Crec en l'Esperit Sant;

la santa Mare Església catòlica,

la comunió dels sants,

la remissió dels pecats;

la resurrecció de la carn;

la vida perdurable. Amén.

8.- Pregària dels fidels

P-Preguem, germanes i germans, amb plena confiança, a Aquell que sempre ens escolta.

L-Preguem per l'Església. (Breu silenci)

A-Oh Senyor, que l'Església siga fidel a Jesús, exemple de pau i solidaritat, de servei al pobre; que denuncie tota injustícia i resplendesca enmig del món com a llum d'esperança. (Silenci)

L-Preguem pel nostre món. (Breu silenci)

A-Oh Senyor, que totes i tots fem del món on vivim un lloc de fraternitat entre totes les persones i pobles. Que acabe el predomini dels diners i cresca la solidaritat. (Silenci)

L-Preguem pels qui se'ls ha confiat alguna responsabilitat. (Breu silenci)

A-Pare de totes les persones: que els qui assumeixen responsabilitats polítiques, socials i econòmiques, servesquen sempre al poble en la justícia; siguen honrats i treballen per un repartiment just de la riquesa. (Silenci)

L-Preguem pels qui més pateixen les xacres de la nostra societat. (Breu silenci)

A-Oh Déu, Pare dels pobres: que tots els exclosos i marginats d'aquesta societat opulenta, aconseguesquen la oportunitat per al seu desenvolupament, i que se'ls respecte com a persones. (Silenci)

L-Preguem per les víctimes del sistema neoliberal. (Breu silenci)

A-Oh Déu: que les víctimes que s'han unit a Crist per un món millor, estimulen en tots nosaltres la solidaritat i el compromís, i que s'arranquen d'aquesta societat la crueltat, la indiferència i l'egoisme.

(Silenci)

L-Preguem pels qui sóm ací presents.

(Breu silenci)

A-Mireu, Senyor, els qui som ací, aplegats al Fòrum. Que la comunió amb Jesucrist ens done força per a viure el missatge alliberador de l'Evangeli i ens faça, a tots nosaltres, instruments de la seua justícia i llibertat per a tots els homes i dones de la terra. (Silenci)

P-Tot això, Senyor Déu nostre, vos ho presentem com el compromís de la nostra opció de seguir a Jesús i no als diners. Per Crist, Senyor nostre.

A-Amén.

III. LITURGIA EUCARISTICA

1.- Col.lecta

(Abans de començar les ofrenes es fa la col.lecta per tota l'Assemblea. Enguany es destinarà als afectats per l'huracà Mitx i pel terratrèmol de Colòmbia)

- Càntic:

1-Si tu desnues lligams de servitud

i si alliberes l'home encadenat,

LA NIT DEL TEU CAMI

SERA COM LLUM A PLE MATI. (Bis)

Llavors de les mans

brollarà un aigua viva.

Un aigua que fa viure la terra de demà,

un aigua que fa viure la terra de Déu.

2-Si destrueixes

allò que oprimeix l'home,

si dons la mà al germà humiliat,

LA NIT DEL TEU COMBAT

SERA COM LLUM A PLE MATI. (Bis)

Llavors del teu pas

podrà nàixer una dansa.

La dansa que inventa la terra de demà,

la dansa que inventa la terra de Déu.

3-Si denuncies el mal que trenca l'home,

si fas costat al germà abandonat,

LA NIT DEL TEU GRAN CRIT

SERA COM LLUM A PLE MATI. (Bis)

Llavors dels teus ulls

podrà nàixer una estrella.

L'estrella que anuncia la terra de demà

l'estrella que anuncia la terra de Déu.

4-Si tu abats

els murs que hi ha entre els homes

i si perdones el teu enemic,

LA NIT DEL TEU PATIR

SERA COM LLUM A PLE MATI. (Bis)

Llavors del teu pa

podrà viure una Església.

L'Església que aplega la terra de demà,

l'Església que aplega la terra de Déu.

- Presentació de les ofrenes

* Col.lecta:

Vos presentem, Senyor, la nostra aportació econòmica per a les accions de solidaritat en favor dels afectats per l'huracà Mitx i pel terratrèmol de Colòmbia. Feu que contribuisquen a satisfer les necessitats dels nostres germans enmig de tanta precarietat.

* Ciris:

Que la llum d'aquestos ciris ens manifeste la bellesa i l'harmonia de la natura, tan necessàries al nostre món.

* Flors:

Vós heu creat l'univers per a tots els homes i dones del món. Vos presentem les flors, senyal i símbol de l'alegria per viure i de l'esperit de pau de tot home i dona que confia en Vós.

* Carpetes del Fòrum:

Vos presentem, Senyor, els treballs, reflexions i pensaments d'aquest XI Fòrum. Que els convertim en accions, vida i solidaritat amb els empobrits i exclosos del nostre món.

* Pa:

Vos presentem, Senyor, el pa, símbol del treball humà i de la generositat i hospitalitat entre els humans. Que es convertesca en senyal de nova vida.

* Vi:

Vos presentem, Senyor, el vi que ens recorda els esforços i sofriments de tants i tantes persones que sofreixen. Que convertit en la vostra Sang, ens siga motiu de compassió, de compartir i de memòria de la vida nova segons Vós.

2.- Pregària Eucarística (III)

P-Es realment just i necessari,

és el nostre deure

i és la nostra salvació,

Senyor, Pare Sant,

Déu omnipotent i etern,

que, sempre i en tot lloc,

vos donem gràcies,

per Crist, Senyor nostre.

Ell, quan va demanar a la samaritana

aigua per beure,

ja havia fet nàixer en ella el do de la fe.

D'aquesta manera va encendre al seu cor

el foc de l'amor de Déu,

fent-li anunciadora d'eixe mateix amor

entre els seus germans i germanes.

Per això, vos donem gràcies

i proclamem amb els àngels

la vostra glòria, tot dient:

A-SANT, SANT, SANT ES EL SENYOR,

DEU DE L'UNIVERS.

EL CEL I LA TERRA SON PLENS

DE LA VOSTRA GLORIA.

HOSANNA A DALT DEL CEL.

BENEIT EL QUI VE EN NOM DEL SENYOR.

HOSANNA A DALT DEL CEL.

P-Vós sou realment sant, Déu i Pare nostre,

i amb raó vos canta lloances

tot l'univers creat, perquè

pel vostre Fill Jesucrist, nostre Senyor,

i amb el poder de l'Esperit Sant,

doneu vida a totes les coses

i les santifiqueu i no deixeu mai

de reunir-vos un poble, que,

de llevant fins a ponent,

presente al vostre nom una oblació pura.

ACLAMACIO DE L'ASSEMBLEA:

Pare bo, nosaltres vos donem gràcies

per l'amor que ens teniu.

El vostre amor és un amor

que mai no se'n torna arrere.

P-Per això vos supliquem, oh Pare,

que santifiqueu, pel vostre Esperit,

aquestes ofrenes que hem presentat

per a ser consagrades,

perquè es convertesquen en el Cos

i en la Sang del vostre Fill Jesucrist,

nostre Señor, que ens confià

la celebració d'aquest sagrament.

Ell mateix, el vespre en què el van trair,

prengué el pa i, donant-vos gràcies

i beneint-vos, el partí i el donà

als seus deixebles, tot dient:

PRENEU I MENGEU-NE TOTS,

QUE AÇO ES EL MEU COS,

ENTREGAT PER VOSALTRES.

P-Igualment, havent sopat,

prengué el calze

i, donant-vos gràcies i beneint-vos,

el passà als seus deixebles, tot dient:

PRENEU I BEVEU-NE TOTS,

QUE AQUEST ES EL CALZE

DE LA MEUA SANG,

LA SANG DE L'ALIANÇA NOVA I ETERNA,

VESSADA PER VOSALTRES

I PER TOTES LES PERSONES

EN REMISSIO DELS PECATS.

FEU AÇO, QUE ES EL MEU MEMORIAL.

P-Aclameu el misteri de la redempció.

ACLAMACIO DE L'ASSEMBLEA:

Salvator mundi salva nos (2 v.)

Salva nos, salva nos,

Salvator mundi salva nos.

P-Per això, Pare,

celebrant el memorial

de la passió salvadora del vostre Fill,

de la seua admirable resurrecció

i de la seua ascensió al cel,

mentre esperem el seu retorn,

vos oferim, en aquesta acció de gràcies,

el sacrifici sant i vivent.

ACLAMACIO DE L'ASSEMBLEA:

La vida i el sacrifici del vostre Fill

són per a nosaltres

font de vida i estímul

per al nostre compromís solidari.

P-Mireu, Senyor, l'ofrena

de la vostra Església:

reconeixeu-hi la víctima

que ens ha reconciliat amb Vós;

concediu-nos que, els qui prendrem

el Cos i la Sang del vostre Fill,

plens del seu Esperit Sant,

siguem en Crist un sol cos

i un sol esperit.

PETICIO DE L'ASSEMBLEA:

Que el seu Esperit

ens òbriga a la tendresa del cor,

per fer de la terra

un lloc de comunió i fraternitat.

P-Que Ell faça de nosaltres

una ofrena eterna a fi que obtinguem

l'herència amb els vostres escollits,

en primer lloc, amb la Verge Maria,

Mare de Déu, amb els apòstols

i els màrtirs, i amb tots els sants

i santes, que sempre ens ajuden

amb la seua intercessió.

PETICIO DE L'ASSEMBLEA:

Obriu els nostres ulls

a tots els sofriments humans,

doneu-nos generositat i decisió

per ajudar fraternalment

els oprimits i indefensos.

C-Vos preguem, Senyor,

que aquesta víctima

que ens fa novament amics vostres,

done a tot el món la pau i la salvació.

Enfortiu en la fe i en la caritat

la vostra Església,

que encara peregrina a la terra,

juntament amb el vostre servent,

el Papa Joan Pau, amb els nostres bisbes

Agustín, Victorio, Juan Antonio, Rafael, Jesús i Jesús, amb els altres bisbes

i amb tot el vostre Poble.

PETICIO DE L'ASSEMBLEA:

Que la nostra Església de València,

enmig del nostre poble valencià,

siga signe profètic en un món

dividit i competitiu.

Que siga un recinte de veritat i llibertat,

de justícia i de pau, de generositat

i decisió per ajudar fraternalment

els oprimits i indefensos.

C-Acolliu les súpliques d'aquesta família

que heu admès a la vostra presència.

Per la vostra pietat, Pare clementíssim,

reuniu els vostres fills

dispersos pel món.

Als nostres germans i germanes difunts

i a tots els qui han eixit d'aquest món

en la vostra amistat,

admeteu-los al vostre Regne.

Allà esperem retrobar-nos amb ells

i saciar-nos per sempre

de la vostra glòria,

per Crist, Senyor nostre,

pel qual Vós concediu al món

tots els béns.

PETICIO DE L'ASSEMBLEA:

Que totes i tots els difunts

que han lluitat per una terra

amb més igualtat, fraternitat i justícia,

participen en la plenitud

del vostre Regne.

Especialment, Senyor, vos demanem

per totes les persones que han mort

víctimes del sistema neo-capitalista.

Que tots i totes participen

de la plenitud de la vostra glòria.

PER ELL, AMB ELL I EN ELL,

VOS, DEU PARE OMNIPOTENT,

EN LA UNITAT DE L'ESPERIT SANT,

REBEU TOT HONOR I TOTA GLORIA

PELS SEGLES DELS SEGLES. AMEN.

3.- Parenostre

Pare nostre que esteu en el cel,

siga santificat el vostre Nom;

vinga a nosaltres el vostre Regne;

faça's la vostra voluntat

així a la terra com es fa en el cel.

El nostre pa de cada dia

doneu-nos, Senyor, el dia d'avui

i perdoneu les nostres culpes

així com nosaltres perdonem.

No permeteu que nosaltres

caiguem en temptació

ans deslliureu-nos de qualsevol mal.

No permeteu que nosaltres

caiguem en temptació

ans deslliureu-nos de qualsevol mal.

Amén.

4.- La Pau

(Es reparteixen a l'Assemblea els rams d'olivera. Amb els rams a les mans, l'Assemblea canta "Pau a la terra")

- Càntic

PAU A LA TERRA,

PAU A LES ALTURES.

QUE REGNE EN TOTS NOSALTRES

LA VERITAT I EL GOIG. (Bis)

Dóna pau, germà, dóna pau.

Treballa-la des del teu cor

i, amb el teu gest proclamaràs

que tu vols la pau.

Que la pau, germà, siga un do;

és el millor signe d'amor

que tu ens pots donar a tots:

el teu gest de pau.

5.- Comunió

HE NASCUT EN UN POBLE,

EN UN BANY DE LLIBERTAT;

NASCUT EN EL POBLE DEL CRIST,

MARCAT AMB EL DO DE L'ESPERIT,

UN POBLE QUE EM DONA LA FE

I EM FA CAMINAR AMB ESPERANÇA.

El meu poble va nàixer en un estable,

el meu poble va nàixer en plena nit,

en un racó tan miserable,

en una cova, molt humil;

el meu poble va nàixer clandestí,

molt abans que trenqués el matí.

El meu poble va nàixer en una festa,

el meu poble va nàixer entorn d'un pa;

la nit, la mort tenia llesta,

el vi passava de mà en mà;

el meu poble va nàixer a preu de sang

i la mort feria tot passant.

El meu poble va nàixer a Pentecosta,

el meu poble va nàixer als quatre vents,

per ser llevat d'aquest món nostre,

per dur l'Esperit a tanta gent;

el meu poble és un poble joiós,

fet al sol i al vent impetuós.

El meu poble ha fet un llarg viatge,

el meu poble camina en el temps,

en duu ferides a la imatge,

en duu les senyes a la pell;

el meu poble renàix a la il.lusió

quan es dreça fidel al seu Senyor.

6.- Acció de Gràcies

- Silenci meditatiu

- Missatge final

- Càntic

1-La meua ànima

canta al Senyor,

el meu esperit celebra Déu, Salvador,

perquè ha mirat

la petitesa

de la seua serventa.

EL SEU NOM ES SANT

I L'AMOR QUE TE S'ESTEN

DE GENERACIO EN GENERACIO,

DE GENERACIO EN GENERACIO.

2-Les obres del seu braç

són potents i grans,

dispersa els homes de cor altiu,

derroca els poderosos

i exalça els humils,

omple de béns els pobres.

IV. COMIAT

1.- Pregària final

P-Preguem. (Pausa)

Hem rebut, Senyor, la penyora de la glòria futura i, vivint encara a la terra, ja ens alimentem amb el pa del cel; vos preguem, Senyor, que allò que celebrem en aquest sagrament siga veritat en les nostres obres.

A-Feu-nos instruments d'alliberament enmig dels pobres i oprimits, per tal que la injustícia siga abolida, la llibertat conquerida i la solidaritat es faça realitat entre nosaltres. Envieu-nos el vostre Esperit per construir la societat nova i solidària, on la vostra presència siga manifestada per la vivència, sense fi, de l'amor mutu entre totes les persones. Vos ho demanem per Jesucrist, nostre Senyor. Amén.

2.- Benedicció

3.- Càntic final

1-Germà, escolta

la cançó de l'alegria,

la veu joiosa

de qui espera un nou dia.

VIU, CANTA, AMB ESPERANÇA,

I SOMNIANT UN MON MES JUST,

FAREM QUE SEMPRE

VISQUEM TOTS AMB ALEGRIA.

2-Si en el viatge

tan sols trobes la tristesa

i el dur bagatge

de la soledat completa.

(La Celebració del dissabte vespre i l'Eucaristia han estat compostes i dirigides per Juli Ciges i Mª del Mar Seguí)

---

[1]Esta ponencia del Fòrum recoge la segunda parte del tercer tema que dí en el "encuentro de militantes cristianos en la emigración" en Maiz (Alemania) del 23 al 25 de octubre de 1998.

[2]Ver informe del PNUD, 1996.

[3]Véase "De cara al tercer milenio. Lecciones y desafíos", en AA.VV.: Cristianisme i Justícia - Sal Terrae, 1994; págs. 35 a 56 y 77 a 111.

[4]Para el desarrollo de este punto, remito a la obra de J. M. Castillo: "Los pobres y la teología", DDB, 1997, págs. 271ss.

[5]Ponencia "Hacia una ética mundial", en Actas del X Fòrum "Cristianisme i món d'avui", València, 1998, págs. 55ss. También su obra "El Espíritu de Dios. Transformar un mundo en crisis", Sal Terrae, 1996.

[6]A partir de este punto, sería interesante acudir al libro de Inmanol Zubero: "Movimientos sociales y alternativas de sociedad" Ed. HOAC, 1996, así como al de J.M. Mendiluce: "Tiempo de rebeldes" Planeta, 1998. Algunas ideas de esta conferencia se desarrollan con más amplitud en estas obras.

[7]Citado por I. Zubero: o.c., pág. 174.

[8]Citado por I. Zubero: o.c., pág. 175.

[9]Pensemos en la fuerza del "recordar" cristiano (la anámnesis). Es un recuerdo peligroso porque acosa y pone en cuestión el presente, porque recuerda un futuro aún no experimentado (Metz). Ver Zubero, o.c., págs. 84-87.

[10]Muchas de estas acciones concretas se han tomado de la vida real de militantes cristianos. Remito a la conferencia de J. García Roca: "Redes internacionales de solidaridad para tiempos de globalización", València, 1998. También a la obra del Centro Nuovo Modello di Sviluppo - Cric: "Rebelión en la tienda. Opciones de consumo, opciones de justicia" (Icaria, Barcelona, 1997). Y a la obra, ya citada, de J. M. Castillo "Los pobres y la teología", especialmente las págs. 56 a 65 y 315ss.

[11]Citado por I. Zubero: o.c., pág. 210.