XII FÒRUM "Cristianisme i Món d'Avui

FELIÇOS ELS QUI TREBALLEN PER LA PAU

 

Amigues i amics:

De nou, i en van dotze, ens aplegarem en el Fòrum d’enguany convocats sota el lema “Feliços els qui treballen per la pau”.

 

Malauradament, el segle XX ens deixa una herència de violències, discriminacions, injustícies i gueres de tot tipus. També, sortosament, un munt d’hòmens i dones que han treballat, inclús fins al martire, per la implantació dels drets humans, la no-violència, el desenvolupament de la democràcia i la pràctica de la justícia. Guiats pel seu testimoniatge i per la paraula de Déu volem dedicar aquest fòrum del 2000 a reflexionar, pregar i comprometre’ns en la promoció de quantes iniciatives i projectes s’encaminen cap a l’assoliment d’una cultura de la pau. Ho farem, malgrat les dificultats personals i col·lectives, en col·laboració amb totes les persones de bona voluntat, sabedors que els qui treballen per la pau fonamentada en la fraternitat universal, en la solidaritat amb les víctimes i en el perdó als enemics. Déu els anomenarà fills seus.

 

A tal fi hem preparat, el millor que hem sabut i pogut, les ponències, els minifòrums, els testimonis, les estones de pregaria i els altres actes que teniu indicats en el programa adjunt.

 

Animeu-vos, doncs, a animeu a participar-hi els vostres amics, familiars i coneguts. Si penseu que el Fòrum és una bona notícia, feu-vos-en pregoners. I que la pau que ve de Déu i que sobrepassa tot el que puguem pensar i desitjar siga amb totes i tots vosaltres.

 

 

LA COORDINADORA

 

 

PROGRAMA

Dissabte 1 d’abril

 

09’15h: Recepció i acollida.

10’00h: Pregària i Presentació.

10’30h: 1ª Ponència i debat: “Violència, una manera de veure i viure la vida”. Mari Pau Trainer: Antropòloga i llicenciada en teologia..

12’00h: Descans.

12’30h: 2ª Ponència i debat: “La bona notícia del Regne i la violència”. Rafael Aguirre: Professor de Sagrada escriptura de la Universitat de Deusto.

14’00h: Dinar.

16’00h: Minifòrums:

 

1.      Violència quotidiana i convivència cívica. Amparo Moreno

2.      Violència institucional i drets humans (presoners polítics, censura, pena de mort, tortura...). Miguel Angel Sanchez O.P..

3.      La indústria de les armes i la pau. J.M.Alcanyis.

4.      Dret a la diferència i violència. Marc Vicent Adell

5.      La violència al cinema i la televisió: problemes i respostes. J.M.Monzó.

6.      Masclisme i feminisme en les expressions i les idees: canvi de paradigma Neus Albertos.

7.      El nacionalisme com autoestima que no exclou. Marc Antoni Adell i Agustí Flors

8.      Educació per la pau a la família i a l’escola. Empar Martinez

9.      El moviment dels no-violents i la desobediència civil. Presen Saez (dones de negre).

10.  Els organismes internacionals (ONU, OTAN, Tribunal de justícia...) i la construcció de la pau. Elisabet Perez

11.  La justícia i la pau en la Sagrada Escriptura. Vicente Botella O.P.

12.  Actituds i ensenyaments del Magisteri de l’Església sobre la violència i la pau. Agusti Domingo Moratalla.

 

 

18’00h: Descans

18’30h: Testimonis: Constructors de pau entre pobles i persones que pateixen la violència:

  • Isabel Sanjuan (vida i violència a Ruanda)
  • Abel Abdú (immigració política)
  • Maria Procesa (reinserció social dels violents i violentats)

20h: Pregària del vespre

 

Diumenge 2 d’abril

 

10’00h: Pregària del matí.

10’20h: 3ª Ponència i debat: “Pau i revolució a lèpoca de la globalització capitalista”. Giulio Girardi: Teòleg. I filòsof, professor emèrit de la Universitat de Sassari. Sardenya.

11’50h: Descans.

12’20h: Assemblea general.

13’45h: Dinar

15’00h: Festa

16’30h: Eucarística i Missatge final. 

 

 

 

 

Dissabte, 1-IV-’00

 

PREGÀRIA PER LA PAU

(Presidix el Bisbe auxiliar En Rafael Sanus)

 

(La Celebració està presidida per un gran mapamundi pegat a la paret central, i per una creu gran de fusta. Davant d’ella hi ha un pebeter per encendre la flama de foc, i davant el mapamundi hi ha una taula per a col·locar els cinc ciris grosos que representen els cinc continents).

 

1.- Monició introductòria

L-¿Què pot voler un cristià sinó contribuir a la pau? La història ens acusa moltes vegades de la nostra incapacitat per a viure en pau, del nostre absentisme per a construir un món millor.

Jesús sempre ens convoca a la pau, i nosaltres, aquesta nit, volem comprometre’ns amb ella.

Que la nostra veu siga la veu de Crist, per tal que en tots els racons de la nostra vida s’anuncie l’Evangeli de la vida i de la pau.

 

2.- Càntic

Tu ets font d’aigua viva;

Tu ets foc, tu ets caritat.

Vine, Pare dels pobres;

vine, llum de la vida.

 

3.- Salutació

P-Que tots els pobles lloen el Senyor, que li cante tot l’univers. Veniu, preguem-li i supliquem-li per tots els homes i dones de la terra. Que hi haja pau per a tothom, que s’acabe el dolor, la tristesa, la fam i la guerra. Que nosaltres siguem missatgers i treballadors d’aquesta pau.

 

4.- S’encén el foc o el ciri. Càntic:

(En un pebeter que està preparat a un lloc ben visible, s’encén una flama de foc que estarà encesa durant tota la Celebració)

 

Senyor Jesús, oh foc que abrasa:

que les tenebres en mi no tinguen veu.

Senyor Jesús, dissipa les ombres

i que en mi només parle l’amor.

 

5.- Anunci del Pla de Déu

L1-L’Esperit del Senyor s’ha vessat damunt nostre. Ell ens envia a anunciar la Bona Nova als pobres, l’alliberament per als captius, la llum per als cecs. Ens envia a proclamar l’any de gràcia del Senyor.

L2-Que ningú no faça mal ni explote mai més el seu germà. Que es perdonen els deutes, que es repartesca la terra. Que no es fabriquen més armes, i que es produesca pa per a tothom.

 

L1-Que les Esglésies caminen cap a la unitat, i els creients treballen plegats pel bé de tothom i per la pau.

 

L2-Que tothom lluite perquè s’acabe el dolor i la tristesa i perquè en tots els ulls hi puga brillar la llum de l’esperança.

 

L1-Que es transformen els nostres cors i es convertesquen cap a Déu, el nostre Pare. Que Ell ens done el seu perdó, la seua misericòrdia, la seua gràcia infinita. I que l’alegria puga fer estada a la nostra terra, perquè això és el que Déu vol.

 

6.- Càntic

Volem ser signes de l’amor de Déu. (bis)

 

7.-El missatge de pau de Déu

L1-“El poble que caminava en la fosca ha vist una gran llum; una llum ha resplandit per als qui vivien al país tenebrós.

Les botes dels soldats que feien tremolar la terra i els mantells rebolcats en la sang, tot cremant alhora, el foc ho devora.

Ens ha estat donat un fill. Aquest és el seu nom: “Príncep de Pau”. Estendrà per tot la sobirania, i la pau no tindrà fi” (Is. 9,1.4-6a)

“L’Esperit del Senyor reposarà damunt d’ell. No jutjarà per les aparences. Farà justícia als desvalguts, sentenciarà amb rectitud a favor dels pobres. S’armarà de justícia, se cenyirà de fidelitat. El llop conviurà amb el corder, la pantera jaurà amb el cabrit; menjaran junts el vedell i el lleó, i un xiquet menut els guiarà... Ningú no serà roí ni farà mal en tota la muntanya santa, perquè el país serà ple del coneixement del Senyor”. (Is. 11,2-9)

“Ell ens ensenyarà els seus camins, i nosaltres seguirem les seues rutes.

Ell serà jutge entre les nacions, arbitrarà sobre els pobles. Forjaran relles de les seues espases i corbelles de les seues llances. Cap nació no empunyarà l’espasa contra una altra ni s’entrenaran mai més a fer la guerra. Casa de Jacob, veniu, caminem a la llum del Senyor.” (Is. 2,3b-5)

 

L2-Jesús diu:

“Feliços els qui treballen per la pau: Déu els anomenarà fills seus”. (Mt. 5,9)

“Ja sabeu que es va dir als antics: No mates, i el que mate serà condemnat pel tribunal. Doncs jo vos dic: el qui s’irrite amb el seu germà serà condemnat pel tribunal; el qui l’insulte serà condemnat pel Sanedrí, i el qui el maleïsca acabarà al foc de l’infern.

Ja sabeu que es va dir: Ull per ull, i dent per dent. Doncs jo vos dic: no vos hi torneu, contra el qui vos fa mal.

Ja sabeu que es va dir: Estima els altres, però no estimes els enemics. Doncs jo vos dic: estimeu els vostres enemics, pregueu pels qui vos persegueixen. Així sereu fills del vostre Pare del cel. Sigueu perfectes com ho és el vostre Pare celestial.” (Mt. 5,21-22.38-39.43-45a.48)

“Vos deixe la pau, vos done la meua pau. Jo vos done la pau que el món no dóna. Que els vostres cors s’asserenen i no temen”. (Jn. 14,27)

 

8.- Silenci meditatiu

 - Breu reflexió del Bisbe

 

9.- Les creus dels cinc continents

Davant la Creu de Crist volem expressar el dolor i el retop més enèrgic contra tot allò que desencadena la violència i l’odi, la guerra entre persones i pobles.

El nostre planeta està poblat de moltes creus alçades per la violència i la guerra. Totes eixes creus ens fan actualitzar la Passió de Crist i el crit de protesta que la seua mort significà.

En recordar ara, nosaltres, totes eixes creus als diversos continents, alcem la nostra veu com la de Crist, tot dient:

Crist va morir perquè se sàpia que no tot està permés. La seua mort significa la condemna de tota pràctica opressora que segrega sofriment i mort.

Les creus que ara posarem damunt de cada continent, volen convocar-nos a allò que sempre convoca la Creu de Crist: a la lluita contra el dolor i contra les causes productores de creus per als altres.

 

(Mentre es canta “A la creu ens dónes vida”, ixen cinc membres de l’Assemblea i es col·loquen a una banda de l’escenari. Cadascú porta una creu de cartó, en la qual està escrit el nom d’un dels cinc continents).

 

EL TEU COS TOT FERIT PELS HOMES

ENS GUAREIX I ENS HA DUT SALVACIÓ.

A LA CREU ENS DÓNES VIDA,

AMB LA SANG EL TEU PERDÓ.

 

Et condemnen a mort per ser fidel,

innocent, testimoni de l’amor.

I et carreguen amb l’arbre de la creu

oblidat en la pena i el dolor.

També avui et tornem a condemnar

en els homes que moren sens raó,

torturat, famolenc i sense llar.

Som injustos: tanquem el nostre cor.

 

(En acabar el càntic, s’inicia el simbolisme de posar les creus als respectius continents i es va llegint el text corresponent. Mentre es posen les creus a cada continent, l’Assemblea canta el Kyrie).

 

1-Davant la vostra creu, Senyor, recordem la nostra Europa. És una terra d’antiga història cristiana plena, però, de terribles i cruels guerres entre els seus pobles i nacions, que han causat tanta divisió, dolor i mort. També aquesta Europa nostra ha provocat injustícia i violència a altres pobles de la terra.

Recordem ara, especialment, el dolor tan present de Kosovo i de Txetxènia, i tants altres dolors amagats. I recordem que som capaços de mantenir grans diferències enmig nostre, i discriminacions, i tancaments. Ací teniu, Senyor, la nostra Europa.

 

R/ KYRIE ELEISON.

 

2-Davant la vostra creu, Senyor, recordem les terres d’Amèrica. Les tenim molt a prop, hi ha una relació molt intensa des de fa segles. I no estan en situació fàcil. El Nord és poderós, però massa voltes aquest poder és a costa de fer mal als febles. I el Sud ha viscut i viu massa injustícies. A les seues terres s’ha produït l’exterminació de pobles indígenes i han sorgit fortes dictadures que han masacrat els pobles d’Amèrica enfonsant-los en deutes i extrema pobresa. Ací teniu, Senyor, les terres d’Amèrica.  R/

 

 

 

1-Davant la vostra creu, Senyor, recordem els pobles d’Àfrica. Pensant en Àfrica, pensem en fams i guerres, i gent que fuig cap a la nostra Europa rica. Gent que potser moren pel camí o potser, si arriben, tot és immensament complicat per a ells, perquè ens fan nosa en els nostres països rics. l’Àfrica és plena de bellesa, Senyor, però està tan desfeta! Abandonada a la seua sort, perquè està exclosa del món, sorgixen en ella conflictes tribals i fanatismes fonamentalistes que produïxen molta sang i mort. Ací teniu, Senyor, els pobles d’Àfrica. R/

 

2-Davant la vostra creu, Senyor, recordem la immensa Àsia. Ens queda lluny, i és tan diversa! Des de la terra d’Israel, la terra on Vós nasquéreu, aquesta terra on ara costa tant de conviure en pau i justícia, fins a les terres tan distants de l’Índia o la Xina o el Japó, tan diferents de nosaltres i sovint tan difícils d’entendre. Potser és a l’Àsia, on més es nota la diversitat i riquesa de la raça humana, amb les seues angoixes i dolors, i amb les seues capacitats i troballes.

Recordem ara, especialment, les divisions violentes que es produïxen entre cristians i musulmans, i les tensions permanents entre Paquistà i l’Índia. Ací teniu, Senyor, la immensa Àsia. R/

 

1-Davant la vostra creu, Senyor, recordem finalment Oceania. Més lluny encara, a l’altra punta del planeta. Amb una barreja estranya de món occidental com nosaltres i de terres de poblacions antigues que tenen moltes dificultats per mantenir-se. Allà també hi ha el poble de Timor Est, tan tràgicament marcat. Ací teniu, Senyor, Oceania. R/

 

EL TEU COS TOT FERIT PELS HOMES

ENS GUAREIX I ENS HA DUT SALVACIÓ.

A LA CREU ENS DÓNES VIDA,

AMB LA SANG EL TEU PERDÓ.

Despullat de la teua dignitat

et condemnen l’enveja i el poder.

Et coronen d’espines com a rei.

Ho has donat tot pel Regne de Déu.

S’ha vessat també avui la teua sang

per cridar la justícia i l’amor;

mor el just defensant la veritat,

els més pobres, els qui no tenen veu.

 

10.- Actitud de conversió

P-Davant la Creu de Crist hem posat tot el nostre món. Les creus causades per la violència hi impedixen veure la glòria de Déu. Preguem Déu, doncs, demanant-li perdó, i també ajuda per canviar el nostre cor i ser constructors de pau.

Per la guerra i l’odi, per les armes i els insensats i orgullosos sobirans, per la sang irremeiable de milions d’innocents... Et cridem:

A-PERDÓ, SENYOR, VOLEM LA PAU.

 

P-Per la política de blocs, per la dialèctica divisió del món en rics i pobres, per l’absurditat de “la civilització occidental cristiana”, per idolatrar la llibertat econò-mica... Et cridem:

A-PERDÓ, SENYOR, VOLEM LA PAU.

 

P-Pels pecats històrics de l’Església contra la pau. Pel règim de cristiandat, per la Inquisició, per la canonització de la guerra, pel cesaropapisme, per l’ús del nom de Déu per masacrar els pobles, perquè no li fa mal en alguns pobles el dolor dels pobres, ni sent almenys necessitat de canviar... Et cridem:

A-PERDÓ, SENYOR, VOLEM LA PAU.

 

P-Perquè som “desencantats passius”. Perquè no estimem els més abandonats ni defensem sempre els drets del més pobres. Perquè temem perdre la nostra falsa “pau social” i la comoditat en què vivim. Perquè fem molt poc pels altres i damunt estem orgullosos de nosaltres mateixos... Et cridem:

A-PERDÓ, SENYOR, VOLEM LA PAU.

 

* Oració comunitària:

Déu, Pare nostre: Vós sou un Déu fracassat perquè les persones seguim dividides com enemics irreconciliables; la vostra Paraula segueix emmordassada mentre la injustícia i la desigualtat encenen violència i odi entre els pobles..

Moltes persones vos insulten com “el Déu de la mort” perquè el poder infernal de les nostres armes convencionals i atòmiques, químiques i bacteriològiques, enrogix de sang la terra i ompli el món de cadàvers.

Som tan bestialment poderosos que podem destruir-nos, cents, milers de vegades i fer de la història de l’ésser humà alguna cosa imperdonable.

Doneu-nos seny i imaginació, Senyor, per tal d’edificar sobre velles cendres eixe món nou de pau. I perdoneu-nos el pecat d’haver fet de la pau el drama de l’ésser humà. A Vós, que sou el Déu de la vida, hui volem cridar penedits: Volem la pau!

 

11.- Compromís comunitari i gest de la pau

L-Davant tanta violència i guerra com hi ha al món, alguna cosa hem de fer per tal d’evitar que la pau continue sent el gran drama de l’ésser humà.

Si unim els nostres esforços, Déu es posarà de la nostra part, i tot podrà canviar amb la seua força transformadora.

La rama d’olivera que vos entregaran, vol significar que volem ser constructors de pau. Amb ella a la mà, farem públicament i solemne, el nostre compromís per la pau.

 

(Mentre es repartixen les rametes d’olivera, s’escolta la IX Simfonia de Beethoven: l’Himne de l’alegria).

 

P-Proclamem ara en veu ben alta, el nostre compromís per la pau.

Ens podran llevar la vida, però ningú no podrà llevar-nos la llibertat de lluitar per la pau, per a totes les persones i per a tot l’ésser humà.

¿Ens comprometem a lluitar per la pau?

A-SÍ, ENS COMPROMETEM.

 

P-Ens podran llevar la vida, però ningú no podrà llevar-nos la llibertat d’imaginar, de buscar i realitzar nous i alternatius camins de pau.

¿Ens comprometem a aquest esforç d’imaginació i coratge?

A-SÍ, ENS COMPROMETEM.

 

P-Ens podran llevar la vida, però mai ens podràn llevar la llibertat de treballar per una Església particular i universal, on la llibertat i la igualtat dels fills de Déu siga l’espai eclesial de la pau.

¿Ens comprometem a treballar també per la pau dins de l’Església?

A-SÍ, ENS COMPROMETEM.

 

P-Que el Déu de Jesús, que ens digué en Ell tot allò que havia de dir a l’ésser humà, i a qui nosaltres invoquem company de viatge, ens done a tots el perdó i la pau.

Donem-nos, doncs, uns a altres, una abraçada de perdó i de pau.

 

 

* Càntic:

Hui comença una nova era:

les llances es transformen en podaderes,

de les armes surten les relles

i els oprimits són alliberats.

 

12.- Desig de pau i petició per tots els continents

(D’enmig de l’Assemblea van eixint cinc joves amb un ciri gros encés. Cada ciri representa un continent i, per això, cada u d’ells és d’un color: blanc per a Europa; vermell per a Amèrica; negre o verd per a Àfrica; groc per a Àsia; blau per a Oceania. Un a un pujen els joves a l’escenari i, amb el ciri encés a la mà, fan la salutació corresponent. Feta la salutació, es col·loca el ciri damunt la taula. Música suau de fons.)

 

1-A tots els homes i dones d’Europa, de part de Jesús, pau. Que per damunt de les fronteres, tots ens donem les mans, perquè mai més cap guerra no siga possible, el racisme i la temptació de l’eurocen-trisme siguen suprimits i tots junts treballem amb una visió més planetària i de solidaritat internacional.

 

2-A tots els homes i dones de l’Àfrica, de part de Jesús, pau i bé. Que puguen viure en una terra lliure i que ningú no s’aprofite de ningú, ja que negres i blancs som tots fills de Déu. Que tots els pobles de l’Àfrica isquen de la pobresa i el subdesenvolupament amb la cooperació de tots els altres pobles.

 

3-A tots els homes i dones de l’Àsia, de part de Jesús, pau i alegria. Que no els manque mai el pa i que tots els pobles puguen viure en pau com a germans. Que la seua diversitat i riquesa afavorisca un món de més diàleg des de la interculturalitat.

 

4-A tots els homes i dones d’Oceania, de part de Jesús, pau i solidaritat. Que tota la bellesa i riquesa ecològica de les seues illes i la grandesa dels mars que ho envolten tot, siguen respectades. Que les seues cultures més primitives puguen enriquir les altres. I que treballen tots convivint en harmonia fraternal.

 

5-A tots els homes i dones d’Amèrica, de part de Jesús, pau i justícia. Que no hi haja rics i pobres, sinó només germanes i germans. Que desaparega tota dependència i injustícia, que es condone el deute extern, i que els drets humans i dels pobles siguen respectats.

 

13.- Pare nostre

 

14.- Càntic

Agermanats anirem caminant

sota un cel ben blau;

joiosos himnes ressonaran

d’amor i de pau.

 

 

 

 

 

 

 

 

CONSTRUCCIÓ DE LA PAU I ALLIBERAMENT

A L’ÈPOCA DE LA GLOBALITZACIÓ CAPITALISTA NEOLIBERAL

 

Giulio Girardi

 

 

 

Com es planteja, per a nosaltres, el problema de la pau.

 

El problema de la pau es pot plantejar de diferents maneres, segons la definició de pau de la qual partim. Segons un primer plantejament, el qual sembla més natural, és evident que Europa occidental es troba en un estat de pau, fruit dels nostres règims democràtics, per tant, per a nosaltres, el problema és com conservar aquesta situació i com estendre-­la, juntament amb la nostra democràcia i la nostra civilització, a tot el planeta, especialment a l’anomenat Tercer Món. Un segon plantejament parteix d’un altre pressupost: Europa occidental i tot el món es troben en un estat de guerra, oculta, però real i sangonosa. El problema que tenim al davant és descobrir les arrels d’aquesta guerra per a entendre com construir la pau.

 

Evidentment, aquestos dos plantejaments parteixen de dues diferents definicions de la pau i de dues anàlisis diferents del procés de globalització capitalista neoliberal. En la primera hipòtesi, la pau és l’absència de guerres militars. En la segona, la pau és un sistema social i mundial mancat de violència.

 

La segona hipòtesi, que propose com a punt de partida de la nostra reflexió, suposa que la guerra militar no és l’única forma de violència, encara més, que no és l’única forma de guerra. Perquè violència és tota forma de violació dels drets de les persones i dels pobles, i, en primer lloc, del dret a la llibertat i a l’autodeterminació; violència estructural és aquella que no sorgeix d’una iniciativa cojuntural (d’una persona, d’un grup social, d’una organització, d’un estat, etc.), sinó de les mateixes estructures del sistema econòmic i polític, és a dir, de les relacions de dominació que el marquen.

 

En la meua introducció, pararé una particular atenció en la violència cultural, que és la violació del dret de les persones, les comunitats i els pobles a pensar per ells mateixos, a triar el sentit humà i religiós de la vida, a elaborar, desenvolupar-ne i transmetre la cultura i la religió, amb el respecte, evidentment, al dret dels altres. Anomene guerra a l’exercici col·lectiu i sistemàtic de la violència contra un altre poble o un altre grup social, amb l’objectiu de sotmetre’l a la seua voluntat.

 

L’altre punt de contraposició entre els dos plantejaments que he assenyalat és l’anàlisi de la globalització capitalista. Per a la cultura dominant liberal-demòcrata, aquest procés és una organització de l’economia i la política que respecte els drets de les persones i dels pobles, que afavoresca el progrés de la societat i, amb perspectiva, el benestar de les grans majories; representa, per tant, un camí cap a la pau mundial.

 

Si, en canvi, com miraré de demostrar, la globalització neoliberal duu cap a una violació estructural i cultural dels drets de les persones i dels pobles, haurem de considerar-la com un estat de guerra. Aquesta perspectiva de pau, entesa com a organització social i mundial respectuosa amb els drets de les persones i dels pobles, suposa una transformació radical del sistema, és a dir, una revolució. Amb una paraula, no hi haurà pau sense revolució mundial. La construcció de la pau coincideix amb la construcció llarga i fatigosa d’una alternativa de civilització.

Vull ara aprofundir en aquest plantejament, primer amb la demostració que la globalització capitalista neoliberal és un estat de guerra, una guerra de colonització econòmica i política del món; segon, que un factor essencial d’aquest procés de colonització n’és la dependència intel·lectual, moral i religiosa de les grans majories; tercer, que l’alliberament intel·lectual, moral i religiós de les grans majories n’és el fonament de l’alliberament integral i, per tant, de la pau; quart, que el cristianisme, en el procés d’alliberament intel·lectual, moral i religiós n’és part del problema, però que amb una transformació profunda pot contribuir a la solució.

 

 

Primera part. La globalització capitalista neoliberal:

guerra de colonització política i econòmica del món.

 

La globalització neoliberal, procés d’unificació del món.

 

Amb el mot globalització designem, en una primera aproximació, el procés d’unificació que caracteritza la situació actual del món i que el transforma en una “aldea global”. Aquest procés té, fonamentalment, dos motors: d’una banda, el desenvolupament de la tecnologia, dels mitjans de transport i dels de comunicació, els quals afavoreixen, amb la supressió de les distàncies espacials i temporals, una forta interacció i interdependència entre les diverses zones del món. D’altra banda, la unificació dels mercats i la instauració del mercat total, el qual, amb la imposició a nivell mundial del manament de la lliure competència, orienta l’economia, i per tant la vida, de tots els estats. Ací la unificació es realitza al voltant d’un poder central i implica una homologació econòmica, política i cultural orientada vers el neoliberalisme.

 

Quan es parla hui de globalització, es designen alhora aquestos dos aspectes del procés d’unificació del món, la qual cosa és perfectament legítima, perquè en realitat aquestos no hi tenen una separació concreta: així doncs, les lleis de mercat total dominen l’esfera dels transports i de les comunicacions. Tot i això, aquesta és també una operació ideològica orientada a afirmar que els dos aspectes són inseparables, amb la insinuació que el mercat total i totalitari, regulat per la llei de la lliure competència, és l’únic camí per a realitzar la unificació del món i, per tant, el progrés que aquesta indubtablement representa. Una de les conseqüències més importants d’aquest primat és que els mitjans de comunicació i de transport, que són sota el control del gran capital, no són accessibles a tota la humanitat, ni, per consegüent, estan unificant la humanitat, com a vegades hom pretén.

 

 

La globalització capitalista neoliberal, nova guerra mundial.

 

La presa de consciència de la globalització neoliberal té com a objectiu fonamental el caràcter conflictiu d’aquest procés. És la descoberta que la globalització, presentada com a un procés d’unificació del món i com a la fi de la guerra freda, representa en realitat una nova guerra mundial, la més llarga i sangonosa de la història: guerra encetada per una minoria privilegiada contra les grans majories; encetada pel gran capital contra la natura i contra la humanitat present i futura.

 

La presa de consciència de la globalització capitalista és, a més, la descoberta que la unificació de l’univers, exaltada a sovint com una gran aportació de la tecnologia moderna, no és només un enfortiment de la comunicació i la col·laboració entre els pobles, sinó també, i sobretot, l’avanç del procés de concentració del poder i de colonització del món. Els pobles del Nord, convençuts de la superioritat de la seua civilització, s’atribueixen el dret-deure a l’autodeterminació dels altres pobles.

 

Volem ara evidenciar alguns aspectes d’aquesta unificació del món al voltant dels mercats i del seu caràcter conflictiu.

 

1. El fonament del sistema és el reconeixement de la plena autonomia del mercat, regit únicament per la llei de la lliure competència com a criteri de racionalitat i de progrés; aquesta autonomia s’afirma respecte a qualsevol intrusió política o respecte a consideracions ètiques i socials. La lliure competència entesa d’aquesta manera és en realitat la llei del més fort (no guanya el millor, sinó el més fort): la “modernització” consisteix en restaurar la llei de la jungla.

 

2. El mercat no és dominat pel capital productiu sinó pel capital especulatiu o financer; no per les fàbriques, sinó pel sistema bancari; no per l’economia real, sinó per l’economia especulativa o virtual. Més del 90% de l’activitat del mercat no obeeix a transaccions comercials, sinó a especulacions. Així, l’economia s’allunya cada vegada més de la vida real i de les necessitats de la gent per a convertir-se en una lluita pel poder mundial entre els gegants financers.

 

3. El mercat financer orienta la vida de la societat, particularment la política, la cultura i l’educació. L’estat no està cridat a regular el mercat, sinó que la seua política està dirigida pel mercat, és a dir, pels organismes financers internacionals i multilaterals. Per tant, l’autodeterminació dels mercats és incompatible amb l’autodeterminació dels pobles i amb el seu dret a la diversitat.

 

4. L’autonomia i el domini dels mercats són el fruit d’una decisió política de les potències del capitalisme central, especialment dels Estats Units de Reagan i de l’Europa de Margaret Tatcher. Els estats-nacions han sigut debilitats a la perifèria, però no al centre. El domini del mercat és en realitat instrument del domini polític de les grans potències, i sobretot dels Estats Units. És l’expressió més profunda de l’imperialisme, però també la més oculta, perquè es presenta en nom d’exigències objectives i científiques.

 

5. L’autonomia i el domini de la macroeconomia implica la devastació de la microeconomia. Enfront dels problemes locals, el procés de globalització neoliberal imposa el mètode deductiu. Partim de les lleis del mercat mundial i de les dependències internacionals que hi impliquen i plantegem, sobre aquesta base, els problemes nacionals i locals. Es tracta de “modernitzar” l’economia i la política amb l’adequació a aqueixes lleis, les conseqüències de les quals, i particularment els sacrificis imposats a les grans masses (acomiadaments, atur, desmembrament de l’estat social, etc.) es consideren inevitables.

 

 

La globalització capitalista, crim estructural de lesa humanitat.

 

Quina és la nostra avaluació d’aquest procés? Aquesta depén del “punt de vista” a partir del qual es realitze l’avaluació, el de la burgesia tecnòcrata internacional o el dels oprimits i les oprimides conscienciejats: punt de vista que és una presa de partit en aquesta guerra mundial. Per cert, des del punt de vista de la burgesia internacional, la globalització neoliberal representa un salt de qualitat en la història del progrés humà. Aquesta història implica, doncs, un ritme accelerat d’enriquiment dels rics i de concentració del poder en poques mans. Però alhora duu l’empobriment creixent dels pobles i la marginació de les grans majories. Amb altres paraules, la globalització és un procés de reorganització del món i de repartició dels guanys i del poder a favor d’una minoria privilegiada, que condemna les grans majories cada vegada més a l’exclusió i la superfluitat... Es tracta d’un sistema econòmic i polític on el genocidi ha deixat de ser un crim perpetrat per grups particulars per a convertir-se en un crim estructural, perpetrat per l’organització del món mateix i justificat per la seua cultura; on el genocidi ha deixat de ser un atemptat contra un poble particular per a convertir-se en una agressió contra la majoria de la humanitat; un delit, llavors, que defineix i judica la nostra civilització. Una civilització que representa un crim estructural i cultural de lesa humanitat. Aleshores, des del punt de vista dels oprimits i les oprimides, aquest procés no és un progrés, sinó una marxa cap a la destrucció i la mort.

 

La revolta indígena zapatista el Cap d’Any del 1994 contra el tractat de lliure comerç, i per això mateix, contra el model econòmic neoliberal, va ser una crida d’atenció dirigida a tot el país i a tota la humanitat: «aquest acord —proclamaren els indígenes insurrectes— que per a les minories privilegiades del país significa un accés al club dels rics i, per tant, un enorme progrés, representa per a nosaltres una sentència de mort».

 

 

Segona part. La dependència intel·lectual, moral i religiosa de les grans majories, factor essencial del procés de colonització.

 

El problema que vull posar en el centre de la nostra cerca naix d’una constatació. Un procés tan antipopular i sangonós com la globalització neoliberal, a diferència dels règims formalment dictatorials, no n’imposa la ideologia amb la força, el terror, la presó, sinó que pretén afirmar-se amb la persuasió, en nom de la raó, la ciència i la modernitat. El sistema capitalista aspira, amb altres paraules, a conquerir l’hegemonia, és a dir, una superioritat intel·lectual i moral lliurement reconeguda per les grans majories. Aspira a conquerir-la i la conquereix efectivament. A molts països del món, per exemple a la Unió Europea, els governs liberals han arribat al poder sobre la base d’eleccions formalment democràtiques, és a dir, d’un consens popular majoritari.

 

Llavors, si la globalització capitalista neoliberal és una guerra de colonització encetada per una minoria privilegiada contra les grans majories de la humanitat, aquestes no arriben a tenir consciència de la violència que les xafa. Així doncs, consideren la misèria i la marginació de les quals són víctimes com l’efecte de calamitats naturals, enfront de les quals se senten impotents. Es produeix així una identificació passiva de l’oprimit amb l’opressor, del qual interioritza les idees i els valors.

 

El mahatma Gandhi plantejava d’una altra manera el mateix problema. A l’Índia, observava ell, 300.000 anglesos aconsegueixen dominar 300 milions d’indis. Però això no seria possible sense la complicitat dels 300 milions d’indis. Potser podem aplicar aquesta anàlisi a l’organització actual del món capitalista: alguns milions de persones dominen a quatre mil milions. Però això no seria possible sense la complicitat dels quatre mil milions de persones. Aquesta complicitat consisteix concretament en el sotmetiment a aquesta situació, que ens duu a considerar-la normal i irreversible.

 

És aquest l’aspecte fonamental de les relacions de dorninació que constitueixen el sistema capitalista i que en garanteixen l’estabilitat: la dependència intel·lectual, és a dir, la incapacitat de les grans majories de pensar per ells mateixos i, per tant, de rebel·lar-se contra la injustícia i l’esclavitud.

 

Però aquesta constatació es converteix en un problema dramàtic quan hom descobreix que tota la societat i totes les institucions que la composen estan organitzades en termes autoritaris; estan organitzades per a plasmar persones, comunitats i pobles dependents intel·lectualment i moral, i, per tant, incapaços de pensar i decidir autònomament; estan organitzades, amb altres paraules, per a garantir l’estabilitat i perpetuitat del sistema de dominació.

 

Per cert, l’afirmació de l’autoritarisme i, per tant, de la violència cultural en totes les estructures de la societat, particularment en les culturals i les educatives, no és pròpia de la nostra època, és una llei històrica, no determinista, però real, que marca totes les èpoques. És una aplicació de la llei del més fort en el camp cultural, educatiu i religiós. Tot i això, aquesta tendència es troba enfortida a l’època de la globalització neoliberal, que no és només una guerra de colonització política i econòmica, sinó també cultural, educativa i religiosa. En aquesta guerra, l’armament ideològic i educatiu del sistema ha assolit una força, una presència cabdal i una capacitat de penetració sense precedents. S’explica així que un sistema econòmic i polític tan antipopular com el neoliberalisme puga comptar, en quasi tots els països del món, amb el consens de la majoria del poble, la qual cosa li permet afirmar-se com la ideologia hegemònica a nivell mundial del nostre temps.

 

Vull ací cridar l’atenció sobre el terreny més decisiu de la nostra dependència intel·lectual, aquell que es refereix a la definició del sentit de la vida i de la història, a les opcions ètiques i religioses fonamentals; terreny confiscat per la fiosofia especialista, per les ideologies polítiques i religioses i per les institucions que s’atribueixen el dret d’imposar-les. Volem denunciar en aquesta dependència la més greu de les expropiacions de les quals som víctimes, la que afecta la nostra identitat mateixa, la més greu de les violacions dels nostres drets: la que colpeix el dret personal i col·lectiu a l’autodeterminació cultural i religiosa.

 

Arribem d’aquesta manera a formular el problema que ens preocupa i del qual volem subratllar-ne el centre: ¿és possible, en aquest context, la formació de persones capaces d’autonomia intel·lectual i moral, o el pes del sistema representa un obstacle insuperable? És possible hui en dia, per a les grans majories, reapropiar-se del dret de pensar i decidir autònomament? És possible per a les persones i els pobles construir la seua pròpia identitat a l’interior d’un sistema homologant, que pretén imposar-los a tots un pensament i una identitat únics? És possible la resistència intel·lectual i moral al bombardeig incessant dels mitjans de comunicació massiva? És possible, en aquest context, una educació popular alliberadora?

 

 

Considere aquestes preguntes d’importància dramàtica, perquè de la resposta en depén la possibilitat mateixa d’una alternativa de civilització, i, per tant, de pau. En depén també la possibilitat de construir una esquerra que siga realment antagònica i alternativa. Amb altres paraules: el problema de l’autonomia personal, intel·lectual i moral és un aspecte essencial del problema de l’esperança.

 

 

Com descobrir la meua pròpia dependència intel·lectual i moral.

 

L’eix de la rebel·lió i de l’alternativa és la presa de consciència de la dependència intel·lectual massiva que caracteritza la nostra esclavitud, i que és un component essencial de les altres dependències: la cultural i la religiosa, evidentment, però també l’econòmica i la política; volem denunciar i analitzar aquest fet com un dels signes més evidents i més tràgics de la dependència massiva que afecta la humanitat.

 

La dificultat principal que presenta l’anàlisi de la dependència intel·lectual i moral, quan es tracta d’u mateix, és que aquesta sol ser en gran mesura inconscient. Quan es parla de dependència i d’alienació intel·lectual, cada u sol referir-se a la situació dels altres, o a la condició de “les masses”. Perquè el pensament dependent implica una “identificació passiva” amb les idees dominants que engendra una falsa identitat personal (el súper-jo), màscara de la identitat real: i és molt més fàcil per a mi detectar les màscares dels altres que les meues.

 

La dificultat particular que presenta l’anàlisi i la superació de l’alienació filosòfica procedeix justament que, a diferència d’altres alienacions com l’econòmica i la política, aquesta és en gran mesura inconscient. La presó cultural i filosòfica és invisible. És una dependència profunda que coexisteix amb una il·lusió de llibertat intel·lectual, amb la il·lusió d’estar pensant i buscant lliurement. D’ací la importància decisiva que tenen, per a un procés d’alliberament intel·lectual i moral, la presa de consciència de la dependència, la rebel·lió a aquesta condició i l’exigència de superar-la.

 

La possibilitat d’analitzar la meua pròpia dependència intel·lectual sorgeix en el moment en què en prenc consciència perquè s’ha despertat en mi l’exigència de qüestionar les idees i els valors que havia rebut fins llavors i d’arribar a un pensament més personal i autònom.

 

Llavors, per a realitzar l’intent d’autoanàlisi que volem suggerir, hauríem de preguntar-nos si hi ha hagut en la nostra història personal un moment o un període en què s’haja produit una presa de consciència de la nostra dependència, i haja esclatat l’exigència de llibertat. Si fos així, l’autoanàlisi hauria de fer-se a partir d’aquest moment, amb l’aprofundiment de la presa de consciència que s’haja verificat llavors i les implicacions.

 

Tot i això, hom podrà dir que en la seua història no s’ha donat aqueix moment, aquest trencament entre dues èpoques de sa vida. Seria important que es preguntassen per què: deu ser perquè se senten tranquils i segurs en una situació de dependència, que els ubica en la societat, en la cultura, en l’Església, etc. al costat dels més forts? Deu ser perquè releguen i censuren els dubtes, que els podrien dur a qüestions massa inquietants i provocar-ne la marginació en l’ambient, en la societat, en l’Església, en l’orde religiós, en el partit, en la cultura? Deu ser perquè la concepció de la fe cristiana i de la fidelitat a l’Església, o la concepció del compromís polític que tenen, fa culpable els dubtes?

 

Als manuals de filosofia escolàstica que vaig estudiar, i sobre els quals vaig començar a donar classe, hi solia haver un debat introductori sobre la legitimitat per al creient de viure els problemes fiosòfics fonamentals, en primer lloc, el del valor del coneixement com a “dubtes reals”. Es contestava que no, que només es podria tractar de “dubtes metòdics”. Havíem de plantejar-nos els problemes “com si” fossen dubtes i, per tant, les preguntes fossen reals; però el creient no es podia permetre de qüestionar realment els pressupòsits de la seua fe. Em sembla que aquest plantejament teòric reflecteix fidelment l’actitud psicològica del creient, el qual censura el dubte perquè el considera una culpa, una forma d’infidelitat a la fe i, si és religiós o sacerdot o pastor, la seua vocació.

 

Mecanismes anàlegs van estar presents durant molt de temps (potser encara estiguen presents) en certs partits polítics, on la lleialtat coincidia amb l’assumpció d’una ortodòxia, per exemple, la dels manuals soviètics, i el dubte era viscut com una culpa, una forma de desviacionisme, una traició política.

 

Per diversos camins, hom verifica en nosaltres una resistència a tot problema que pot torbar la nostra seguretat i qüestionar el sistema de valors en què estem descansant. En altres paraules: l’autonomia intel·lectual no és una aspiració espontània, sinó que existeix en cada persona una resistència a la llibertat i als riscos, un desig de seguretat que troba satisfacció en la dependència intel·lectual i en la identificació amb els més poderosos.

 

En la història de l’alliberament del poble d’Israel, és important també el moment del desencant, del cansament, de la nostàlgia de les cebes d’Egipte i, per tant, de l’esclavitud: és a dir, d’una situació en què la solució dels problemes de supervivència del poble era en mans dels amos.

 

Llavors, el desig de llibertat, que és la motivació i la inspiració de tantes lluites, no és quelcom espontani, ni des del punt de vista personal, ni des del de masses. Perquè tota organització de la societat és orientada a reprimir-lo. I només experiències fortament qüestionadores, o un procés d’educació alliberadora, pot despertar-lo.

 

Ara, si reconeixem la importància, per a la maduració de la nostra personalitat, d’un pensament autònom, podríem intentar una verificació de la nostra condició intel·lectual amb el plantejament d’algunes preguntes d’aquesta mena: entre les coses que jo pense i crec, fonamentalment, quines són les que he assumit passivament de la meua família, de l’Església, de l’escola, de l’opinió pública (representada pels mitjans de comunicació de masses), d’una organització política o sindical, de les estructures de la revolució? I, quines són les que he conquerit o verificat personalment i crítica?

 

El procés d’autoanàlisi pot ajudar-nos i estimular-nos algunes hipòtesis de caràcter general sobre la gènesi i el desenvolupament de la dependència intel·lectual.

 

 

Dependència inteI·Iectual i educació familiar.

 

La interpretació del sentit de la vida i la consciència ètica, estretament vinculada amb aquesta, es forma en els primers anys de vida, sota l’influx decisiu dels pares i de l’ambient familiar (quan hi ha). La interpretació que es plasma en aqueixos anys marcarà pregonament l’evolució de la persona, però no en un sentit determinista, és a dir, que excloga possibilitats ulteriors de canvi i d’autonomització.

 

Freud ha caracteritzat aquesta relació amb els pares com un procés d’identificació, categoria psicològica que considere de gran importància per a una filosofia de l’alliberament. Segons la seua hipòtesi, la identitat i la consciència del menut o de la menuda (que ell denomina súper-jo) es formen a través de la identificació amb la consciència dels pares. Per a ell, es tracta pròpiament d’una identificació passiva, és a dir, d’una assimilació per part del xiquet i la xiqueta dels valors dominants en la família; assimilació que no és activa, conscient, crítica, sinó purament receptiva i inconscient. L’educació dels infants seria necessàriament autoritària i integradora. En la personalitat crec, com Freud, que és així d’ordinari, però afegesc que no és així necessàriament. Crec que una actitud respectuosa i madura per part dels pares pot dur als menuts a una identificació conscient i activa, és a dir, que és possible des dels primers anys una educació alliberadora.

 

Tot i això, generalment l’educació familiar sí és autoritària. Imposa al xiquet o la xiqueta comportaments i valors sense justificar-los: fes açò, no faces això; digues açò, no digues això; açò és bo i allò és dolent, etc. Llavors, en l’origen de la identitat de la persona hi ha una intervenció violenta. Violència que pot arribar a ser física, però és, més freqüentment, moral i afectiva. El menut i la menuda entenen que si volen ser estimats, mimats, aprovats, protegits, han de fer allò que els diuen i, més profundament, han de pensar allò que pensen els seus pares. Han d’ubicar-se al costat dels més forts. Així que la seua consciència ètica es construeix com a reproducció de la consciència dels pares.

 

Aquesta dependència intel·lectual refereix en particular a les opcions fonamentals, ètiques, filosòfiques i religioses, amb les quals les persones van definint el sentit de la vida: els pares les n’expropien amb estima d’aquest dret fonamental, constitutiu de la identitat, que és el dret d’orientar la vida mateixa. Dic que les n’expropien “amb estima”, que exerceixen una violència “dolça”, perquè els pares, generalment, i especialment les mares, actuen “per amor”. La seua arma és el “xantatge afectiu”. Però molt a sovint la concepció de l’amor que tenen no és alliberadora, sinó protectora, assistencial i autoritària. Ells no solen expressar-ne l’amor amb la promoció de la llibertat del fill o la filla i amb la creació de les condicions perquè ells puguen escollir el seu bé; parteixen del pressupòsit que ells saben quin és el bé dels fills i procuren condicionar-los perquè orienten sa vida en aquella direcció. Ells volen que els fills es formen a imatge i semblança dels pares, més que començar en la vida el seu propi camí; volen que els fills facen els projectes dels seus pares, especialment els que van restar frustrats, més que elaborar i realitzar els seus propis projectes.

 

És prou xocant descobrir que l’amor és una font important de violència, però una anàlisi objectiva ens imposa aquesta conclusió. Aquesta mateixa anàlisi ens imposa un aprofundiment d’allò que és autènticament l’amor: quin és en l’autoritarisme la part de l’amor i la de l’egoisme, és a dir, del desig de prolongar-se en l’altre o l’altra? Aquesta anàlisi ens obliga, per consegüent, a una autocrítica honrada de la nostra pròpia concepció i pràctica de l’amor.

 

Llavors, l’educació familiar sol ser una educació a no pensar autònomament, a pensar dòcilment, a identificar-se amb les idees dominants. Hi sol preparar el menut i la menuda a una actitud de sotmetiment enfront de la religió, de l’escola, de la societat, etc. Els prepara alhora a assumir en el futur una actitud autoritària en el desenvolupament de les tasques educatives: les persones tendeixen a reproduir, en la nova família, en la relació amb la parella i amb els fills, les relacions de dominació que han viscut en la família d’origen.

 

Llavors la família, lloc privilegiat de l’amor i la tendresa, és alhora un lloc de violència. La família reflecteix la violència i les relacions de dominació que caracteritzen la societat, però, a la vegada, contribueix a mantenir-les i a reproduir-les. És important, per descomptat, denunciar la violència física que en moltes famílies s’hi exerceix contra els infants i les dones. Però seria més important encara denunciar la violència psicològica amb què expropien a les persones en formació del dret de pensar, de decidir el sentit de la vida. El problema és que es tracta d’una violència inconscient i invisible; que, per ser considerada legítima i normal, deixa de ser percebuda com a violència.

 

Un aspecte particular de l’autoritarisme que la vida familiar sol practicar i inculcar és el masclisme, el qual s’expressa en les relacions de parella i en el caràcter discriminatori de l’educació dels fills i de les filles. Em referesc al masclisme dels hòmens, que s’arroguen el poder de la família; però també al masclisme de les dones, que se sotmeten a aquesta llei i no lluiten per canviar-la.

 

 

Dependència intel·lectual i sistema escolar i universitari.

 

El sistema escolar és concebut generalment com una preparació del xiquet i la xiqueta, del jove i la jove, a la vida social i laboral. La persona es considera “preparada” i “educada” quan ha assimilat “la cultura”, “les ciències”, “la història” i, sobretot, quan ha interioritzat el sistema dels valors dominants en una societat.

 

El mètode d’ensenyament sol ser, obertament o oculta, directiu. El seu objectiu no és formar el jove o la jove a pensar autònomament, sinó a aconseguir que “assimile” les distintes disciplines. Les avaluacions i els exàmens solen premiar molt més la capacitat de reproduir el discurs del mestre que la d’elaborar un discurs personal. La faena del mestre és la de desenvolupar un cert “programa”, definit per l’autoritat civil o eclesiàstica, i de comunicar als alumnes aquest patrimoni.

 

Les universitats, que pretenen formar especialistes en els diversos camps, amplien el patrimoni cultural que els mestres intenten comunicar: però rarament arriben a representar espais de formació de la llibertat intel·lectual. L’especialista és aquell que ha assimilat la “saviesa” en un cert camp, que coneix i practica els mètodes investigadors de la seua disciplina, però rares vegades manifesta la capacitat d’avaluar­-los i qüestionar-los.

 

 

A les escoles i les universitats, allò que es comunica a diversos nivells és el patrimoni de la cultura dominant, eurocèntrica: però aquest caràcter d’instrument de dominació es queda per a la gran majoria dels mestres i dels alumnes a nivell inconscient. Les ciències, la filosofia, la cultura occidentals es presenten com si fossen objectives i neutrals; l’educació aconsegueix ocultar-ne sistemàticament les preses de partit al costat dels més forts. L’efecte més greu de l’eurocentrisme és, una vegada més, la “normalització” de les relacions de dominació entre el Nord i el Sud, de les conquistes i dels processos de colonització, del conificte Nord-Sud que marca la civilització actual.

 

 

Dependència inteI·lectuaI i aparat informativoideològic de I’imperialisme.

 

L’hegemonia de la ideologia liberal-demòcrata per tot arreu, incloent-hi els sectors populars, té una doble vessant d’explicació: la que es funda sobre el sistema econòmic i polític mateix, que és també, objectivament, un sistema educatiu; i la que es funda sobre la presència de l’enorme aparat informatiu i ideològic de què disposen les potències del Nord, en primer lloc els Estats Units, que controla el 80% de les multinacionals d’informació.

 

Un aspecte particular però fonamental del nou orde mundial és l’unipolarisme ideològic. De la fase anterior, marcada pel conflicte Est-Oest, formava part també la polèmica liberalisme-marxisme. Ara, segons l’anàlisi dominant, el “enfonsament del comunisme” implica també la “mort del marxisme” i, per tant, la fi del debat ideològic amb aquest. El marxisme ja no es combat contrastant-lo, sinó proclamant­-ne la mort i celebrant-ne alegrement el soterrar.

 

El liberalisme s’ha convertit a nivell mundial en la ideologia dominant, a pesar que anuncie la fi de les ideologies (hem d’entendre, per descomptat, la fi de les altres ideologies). L’home imperial és reconegut com l’únic “home normal”. La ideologia liberal-demòcrata és el rerefons de totes les informacions, la clau de lectura de tots els esdeveniments, per exemple, de l’enfonsament del comunisme de l’est europeu i de la desvertebració del camp socialista.

 

L’aparat informatiu mundial és també, com hem assenyalat, un aparat educatiu, ordenat a formar un model d’home imperial, és a dir, identificat amb les potències del Nord, amb la seua cultura, ideologia, civilització; identificat, per tant, amb aquesta organització del món que margina les grans majories i disposat a reconèixer-la com “normal”. Es tracta d’un mètode educatiu autoritari, que no cerca un consens personal i crític, bastit amb arguments, sinó una identificació passiva i massiva, fundada en la repetició dels missatges.

 

Pregunta:   com s’explica la receptivitat de l’opinió pública mundial (i tal volta, també la meua) enfront dels missatges objectivament tan fràgils i mistificants? Crec que és una pregunta de gran importància per a entendre el sentit de la dependència intel·lectual i el de la lluita ideològica hui. Vull intentar contestar-la per aproximacions successives:

 

1. Una primera explicació l’ofereix la passivitat intel·lectual de la gran majoria de les persones: la seua actitud de sotmetiment acrític enfront dels missatges que es presenten amb el segell de l’autoritat, que en aquest cas és la del paper imprés i de la imatge televisiva. Aquesta autoritat queda enfortida quan entre missatges d’origen (aparentment) distint es verifica una forta convergència. La repetició del missatge substitueix el seu fonament. Per tant, aquell que té el poder sobre les agències informatives pot convéncer el públic d’una certa notícia a través de la repetició insistent i obsessiva que el dispensa de provar allò que afirma. Aquesta actitud intel·lectual passiva i acrítica de persones que viuen en un ambient àmpliament “pluralista” i “democràtic” hauria d’oferir elements de reflexió sobre la qualitat de la democràcia occidental.

 

 2. Una segona resposta a la nostra pregunta mira d’identi­ficar les raons d’aquesta receptivitat. I les troba en una predisposició a creure un cert tipus de notícies perquè són coherents amb els seu propi sistema de valors. Concretament, la informació teledirigida pels Estats Units i els seus aliats en trau la credibilitat dels valors de la ideologia liberal-demòcrata, de la suposada superioritat moral, intel·lectual i políticomilitar d’occident i del ”manifest destí” del poble nord-americà. És particularment important, en la gènesi de la convicció, aquesta convergència (explícitament o implícita afirmada) entre superioritat políticomilitar d’una banda, moral i intel·lectual de l’altra. El missatge informatiu i la proclamació dels valors formen part del mateix paquet i poden comptar amb la mateixa receptivitat. No és cert que aquesta receptivitat s’ha accentuat netament després del “enfonsament del comunisme”, percebut en massa com un triomf del capitalisme i del liberalisme? I és innata en cada persona la tendència a prendre partit, també ideològicament, al costat del vencedor.

 

 3. Una tercera resposta pretén penetrar més a fons amb la remissió de la imatge del món que explica aqueixa receptivitat. Per a acollir les informacions oferides per l’aparat ideològic imperial és necessari que el destinatari no en perceba ni l’origen ni la finalitat, és a dir, que no perceba l’organització imperial i, per tant, conflictiva del món; que no sospite l’impacte decisiu que aquesta organització exerceix sobre la informació i sobre la construcció dels fantasmes històrics; que li manque, llavors, aquella clau de lectura de la història que és el conflicte Nord-Sud. Existeix, per tant, un vincle molt estret entre l’ocultació de veritats parcials i l’ocultació de la veritat global, que és el caràcter conflictiu i marginant de l’organització del món.

 

S’entén llavors que l’ocultació del conflicte fonamental és la tasca primària de l’ofensiva ideològica imperial. Objectiu primari de l’imperialisme ideològic és el d’amagar-ne l’existència mateixa. La consecució d’aquest objectiu n’és l’èxit principal, el que condiciona tots els altres (exemple del dimoni en la catequesi cristiana).

 

 4. Una darrera resposta remet al model de persona que explica aquella receptivitat. Per a acollir sense sospita la informació oferta per l’aparat ideològic de l’imperialisme és necessari que el destinatari de la informació considere que l’actual organització del món és normal i no violenta; que ell l’haja interioritzada plenament; que no en perceba el caràcter criminal i genocida. La receptivitat que troba el sistema informatiu imperial és el signe que aquesta mena de persona ha aplegat a ser hui en dia expressió de la “normalitat”. A aquesta mena de persona pertany la gran majoria, generalment, inconscientment. La seua formació representa potser el més gran triomf històric de l’imperialisme, el que condiciona tots els altres, i que és un dels fonaments del nou orde mundial.

 

Aquestes anàlisis tal volta poden ser suggeridores per a plantejar una autoanàlisi personal orientada a contestar certes preguntes: quin és el meu nivell de consciència del caràcter ideològic i partidari de la informació, bé a nivell del meu país, bé, sobretot, internacionalment i mundial? Puc afirmar honradament que sóc autònom respecte a les informacions i les idees dominants? Tinc el valor de rebutjar el punt de vista dels més forts sobre els diferents esdeveniments i d’assumir el punt de vista dels marginats?

 

En una perspectiva pedagògica, s’imposa urgentment la pregunta: com pot l’educació popular alliberadora formar persones, començant pels xicons i les xicones, capaces d’autonomia i de sentit crític enfront de la televisió i dels altres mitjans de comunicació de masses?

 

 

Dependència inteI·IectuaI i militància “revolucionària”.

 

Després d’analitzar la nostra dependència respecte a les distintes estructures del sistema vigent, és necessari veure què passa amb les estructures que sorgeixen, suposadament, per a promoure processos alternatius, com són els sindicats, els partits i les altres organitzacions populars “d’esquerra”, especialment les que s’anomenen “revolucionàries”.

 

Aquestes organitzacions es consideraven, generalment, “avantguardes del poble”. Fonamentaven la seua autoritat (anàlogament a les esglésies) sobre el domini de la veritat, és a dir, de la teoria revolucionària, el “marxisme-leninisme”, i no sobre el reconeixement del poble. El domini de la teoria implicava, per a aquestes organitzacions, la convicció de saber quin era el bé del poble i de la humanitat i quina era l’estratègia concreta per a assolir-lo. Legitimava llavors una estratègia autoritària dins la mateixa organització i en les relacions entre l’organització i les “masses”. En aquesta context, l’obediència o disciplina de partit va poder justificar els pitjors crims amb la interpretació d’una expressió de fidelitat consegüent a la causa del poble, de la pàtria o de la revolució.

 

Quan denunciem, amb tot el fonament, la pretensió del neoliberalisme d’imposar un “pensament únic”, no hauríem d’oblidar que, durant diverses dècades, l’esquerra va pretendre també imposar un pensament únic, representat pels catecismes del “marxisme-leninisme”. Els continguts foren un tant diferents, però les lògiques foren prou semblants.

 

L’autoritarisme de les organitzacions populars i revolucionàries és un fenomen molt greu, perquè engendra militants i dirigents incapaços de pensament autònom i crític; i perquè anuncia inevitablement un tipus de societat autoritària. A més, les organitzacions autoritàries són incapaces de promoure autèntics processos d’educació alliberadora per a la formació dels seus militants i quadres, ni investigacions participatives per a elaborar, des de les bases, anàlisis i estratègies, perquè aquestos mètodes engendrarien persones intel·lectualment autònomes i crítiques enfront de la mateixa organització. A més, les organitzacions necessiten de temps ràpids de decisió i no entenen fàcilment les exigències, en una altra vessant, de processos a llarg termini per a l’educació i investigació popular o per a l’elaboració col·lectiva de decisions.

 

L’autoritarisme no marca només les organitzacions, sinó també, a sovint, els “moviments”, on les idees “noves” s’imposen pel prestigi d’alguns dirigents o per una pressió de grup, és a dir, per una forma de “identificació passiva”, sense que cada persona involucrada senta l’exigència de verificar personalment el valor de les consignes que repeteix.

 

A la llum d’aquestes anàlisis, pot ser interessant per a cada u de nosaltres avaluar-ne les opcions i l’evolució polítiques per a entendre en quina mesura foren fruit de la pressió d’un lider, d’un ambient, d’un grup, d’una comunitat, d’un moviment, d’una organització, i en quina mesura foren o arribaren a ser una opció personal i críticament assumida.

 

La crítica i l’autocrítica rigoroses de l’avantguardisme ha d’obrir el camí al rescat de la tasca originària d’una organització popular: la de crear les condicions perquè el poble mateix, la base mateixa de l’organització, siga el veritable subjecte de la iniciativa, el fonament de l’autoritat dels dirigents, la font sempre renovellada dels seus plantejaments polítics i estratègics.

 

Per a una organització popular que estiga decidida a renovar-se en aquesta direcció, hi assumeix una importància decisiva l’educació popular alliberadora, com a procés generador de les persones i del poble com a subjectes. I hi assumeix també una enorme importància en el procés de conscienciació i d’alliberament la formació de la capacitat de pensar autònomament, d’investigar, d’explorar sistemàticament el sentit de la vida i de la història, d’elaborar nous projectes polítics i econòmics.

 

 

Conclusions d’aquesta part.

 

Les anàlisis i autoanàlisis que hem desenvolupat ens permeten extraure algunes conclusions:

 

1. En les nostres societats, la dependència intel·lectual i moral no és una condició excepcional, sinó que és normal. Personalment, hem de reconéixer que aquesta condició va ser la nostra per un període més o menys llarg de la nostra vida; que potser continua sent la nostra condició actual perquè no hi hagué fins ara, en la nostra trajectòria, aquesta explosió de consciència que provoca un trencament amb el passat i el començament d’una nova fase.

La vessant més profunda i radical d’aquesta dependència intel·lectual és aquella que es refereix al sentit de la nostra vida i la nostra presència en el món; al sistema de valors que ens orienten; a les nostres opcions religioses o laiques. L’aspecte més greu i preocupant de la dependència intel·lectual és hui el sotmetiment passiu a la lògica i als valors del sistema neoliberal. És, per tant, el consens que el sistema aconsegueix mantenir mundialment, incloent-hi els sectors populars d’entre les seues víctimes.

 

 

2. La condició de dependència intel·lectual i moral té, d’una banda, un fonament objectiu en l’organització de les diferents institucions de les societats i del món; de l’altra, un fonament subjectiu en la psicologia de les persones. El fonament objectiu de la dependència intel·lectual és el sistema coherent de dominació en què estem integrats i, per tant, del paper educatiu autoritari que exerceix a través dels seus diferents components: la família, l’escola, la universitat, l’Església, l’economia i la política capitalistes, l’aparat ideològic de l’imperialisme, etc. Però l’autoritarisme no marca només les estructures del sistema vigent, sinó també les que sorgeixen suposadament per a promoure un projecte d’alternativa, com els partits, els sindicats i les altres organitzacions populars, especialment les revolucionàries, les estructures dels estats socialistes. El fracàs d’aquestes organitzacions en la construcció d’una societat realment nova depén justament, en gran mesura, del caràcter autoritari que tenen, és a dir, de la incapacitat de promoure el protagonisme del poble, que és l’eix de l’alternativa. Una estratègia autoritària engendra inevitablement una societat autoritària.

Tot i això, val aquesta observació tant a propòsit de la globalització cultural, educativa i religiosa com a propòsit de la globalització econòmica i política: no es tracta d’una organització autoritària de la cultura sorgida arran d’aquestes últimes dècades, sinó el final d’un procés que abasta tota la història humana. L’autoritarisme cultural, educatiu i religiós és vell com el món. Si, a propòsit de la política i l’economia, hem d‘arribar a la dramàtica conclusió que la violència és la llei de la història, és legítim afirmar també que la violència moral és la llei que preval en la història de la cultura, l’educació i la religió.

 

3. El fonament subjectiu de la dependència intel·lectual és la tendència de tota persona, en totes les etapes de la seua vida, a identificar-se passivament amb els més forts, a cercar la seguretat que procedeix del sotmetiment i de l’adhesió a les idees dominants; a fugir dels riscos de la llibertat i de la veritat. La tendència a no abandonar mai els braços de la mare. És, en altres paraules, una actitud que no considera l’autonomia i, particularment, l’autonomia intel·lectual com un valor, i que opta més bé per la integració en la societat, l’Església, el partit o una altra organització.

 

4. La divisió cultural del treball que institucionalitza la marginació intel·lectual de les grans majories suposa, explícitament o implícita, una ideologia racista, que divideix les persones entre les que tenen capacitat i vocació de pensar i les que només són capaces d’assimilar el pensament d’altres; entre les que han nascut per a dirigir la societat, ser-ne subjectes, i les que han nascut per a executar les orientacions d’altres, per a ser objectes. Aquesta antropologia racista és un dels capítols fonamentals de la filosofia neoliberal.

Des del punt de vista dels exclosos, la divisió social del treball cultural constitueix una alienació (filosòfica o cultural). Hi és la condició de les grans majories, excloses sistemàticament del paper actiu en la cultura i, particularment, en la filosofia. D’acord amb la cultura dominant, és “normal” que la gent reba passivament la visió del món que orientarà la seua vida, que la reba dels seus pares, de la religió, de l’escolar, de la societat. És normal que pensar siga el privilegi d’una minoria, quan hauria de ser el constituent de la persona.

 

 

5. Ara, l’exclusió de la fiosofia és d’una gravetat excepcional, perquè aquesta n’és el lloc on es defineix el sentit de la vida i la història. Reflexionem sobre un fet tan dramàtic, al qual ens hem acostumat, que ha arribat a formar part de la normalitat: la majoria de la humanitat està exclosa activament en la definició del sentit de la vida i de la història, està expropiada de la possibilitat de pensar autònomament, de construir la seua pròpia identitat, de definir-ne el futur; per això mateix queda exclosa de tot paper actiu en l’orientació de l’economia, la política i la història. A més, la incapacitat de pensar autònomament o, amb altres paraules, la necessitat de dependre intel·lectualment, li’n lleva a tot procés democràtic el fonament principal, que és justament la capacitat de les grans majories de participar autònomament en les decisions que els són pròpies.

Aquesta expropiació és, en cert sentit, més radical que les mateixes expropiacions econòmica i política perquè arriba a les arrels de la persona, de la identitat personal. Hom impedeix a una persona i a un poble ser ells mateixos. Ara, el dret de filosofar, entés d’aquesta manera, és el dret fonamental d’una persona o d’un poble, és part essencial i fonamental del dret d’autodeterminació. L’arrel de tot procés d’alliberament és, justament, per a cada persona i cada poble, la presa de consciència de la seua pròpia identitat, del seu dret a la vida i a la dignitat, és la capacitat i l’exigència de pensar per ell mateix i de decidir-ne el destí. Es tracta, llavors, d’una alienació estructural, és a dir, no fonamentada només en les relacions interpersonals o intergrupals, sinó en les estructures culturals, polítiques i econòmiques de la societat i del món. És a dir, que part essencial d’un orde mundial fonamentat en la violència és una immensa organització orientada a aconseguir que les grans majories no arriben a pensar autònomament, no arriben a conéixer la violència desencadenada en el món i, per tant, no s’hi rebel·len.

 

6. Per tant, el desig de llibertat intel·lectual, de lliure investigació, d’una filosofia de l’alliberament, no és quelcom espontani, sinó que ha de ser el fruit d’una opció que compromet i motiva la persona a nadar contracorrent i a véncer les seues pròpies resistències, a la presa de consciència i a l’autonomia. Perquè aquesta opció encete un procés personal i col·lectiu de cerca filosòfica i religiosa, cal que no només prenguem consciència del nostre dret a la llibertat intel·lectual, sinó també de la nostra capacitat d’exercir-lo.

 

7.      Tot i això, el fet que en un moment donat hàgem pres consciència de la nostra situació de dependència, que l’hàgem qüestionat, que actualment estem aprofundint en la nostra presa de consciència i, per tant, en la nostra autonomia, vol dir que el poder de dominació dei sistema i la seua ideologia no és absolut, que estem superant les nostres resistències interiors, que el desig d’autonomia i el valor d’assumir-ne els riscos s’està afermant en nosaltres.

 

 

Tercera part. L’alliberament intel·lectual, moral i religiós, fonament de la pau.

 

És possible la pau a l’època de la globalització capitalista neoliberal?

 

Per a aquells que percebem el procés de globalització capitalista com una guerra de colonització del món, la cerca de la pau coincideix amb la cerca d’una alternativa de civilització, la construcció de la pau coincideix amb la llarga i fatigosa construcció de l’alternativa a la globalització capitalista. Ara, un dels aspectes més inquietants del present orde mundial n’és la pretensió de representar el punt final imposat a les lluites alliberadores i a les revolucions populars, de proclamar, amb altres paraules, la impossibilitat d’una alternativa a la dictadura del mercat que exclou, per al futur de la humanitat, qualsevol perspectiva de novetat i que es presenta, per tant, com la fi de la història. Una alternativa a aquest orde mundial és impossible, se’ns repeteix, perquè no existeix ni pot existir una forma més racional i eficient d’organitzar la societat. Una alternativa és impossible perquè no existeix ni pot existir un sistema social més coherent amb la natura, egoista i competitiva, de l’home. Una alternativa és impossible perquè no existeix, no pot existir una força capaç de bastir-la que es contrapose al bloc dominant. Una alternativa és impossible perquè el bloc imperial no orienta només la política i l’economia mundials, sinó també la consciència de la gent: inculca, per tant, una cultura del fatalisme, que interioritza les relacions de dominació que les considera necessàries i naturals. El fracàs del comunisme, que pretenia representar l’alternativa al capitalisme, seria la prova flagrant que una alternativa és impossible, així, la civilització occidental no s’acontenta amb expropiar als pobles del seu passat i del seu present, sinó que pretén a més privar-los de tota perspectiva de futur. En la problemàtica que ens ocupa, aquesta anàlisi significa que si una alternativa a la globalització neoliberal és impossible, és impossible la pau. La guerra de tots contra tots és el destí final de la humanitat.

 

 

El crit dels exclosos.

 

Per a contestar preguntes tan dramàtiques, no volem imaginar el futur des d’un escriptori, sinó interrogar les grans mobilitzacions populars compromeses en la cerca. Perquè l’error més greu que podríem cometre en l’anàlisi de la globalització neoliberal seria creure que aquesta esgota el sentit de la història actual i que, per tant, com en pretenen els protagonistes, marca la fi de la història. La realitat, observada des del punt de vista dels oprimits i les oprimides, és molt més complexa, molt més contradictòria i, a la fi, molt més esperançadora.

 

A tot arreu del món, enfront del tro ensordidor del gran capital, s’escolta allò que hom ha anomenat el crit dels exclosos que afirmen el seu dret a la vida i l’aspiració a un món on aquest dret siga reconegut per a totes les persones i tots els pobles. El descobriment d’aquest aspecte de la història és l’aliment de l’optimisme històric i de la confiança en el poble oprimit, que és la seua font principal.

 

Pensant en totes aquestes experiències, aspiracions i esperances, proposem una descripció del nostre context geopolític no unipolar, sinó bipolar; no monolític, sinó conflictiu; en què els protagonistes del conflicte són, d’una banda, el model vigent de civilització i el bloc imperial que el sosté; de l’altra, la utopia popular, amb l’infinit de persones, grups socials, comunitat, organitzacions, associacions, pobles, compromesos, directament o indirecta, per la seua realització. La utopia popular que hem assumit en la nostra cerca com a hipòtesi històrica fecunda.

 

La mobilització indígena i popular deI 92.

 

A tot arreu s’encenen moviments que cerquen els camins de la supervivència i de l’alternativa. Jo vull concentrar-ne l’atenció sobre un, que considere particularment significatiu, el moviment indígena, negre i popular que va esclatar l’any 92. Al parer meu, dos esdeveniments d’importància transcendental marquen la fi del segon mil·leni: el primer, que ha colpit pregonament l’opinió pública mundial i ha imposat un replantejament de totes les estratègies polítiques, és l’enfonsament del comunisme europeu amb les conseqüències immediates, la fi de la guerra freda i la instauració del “nou orde mundial” unipolar, marcat pel procés de globalització neoliberal.

 

El segon esdeveniment, no menys significatiu, però totalment descurat per l’opinió pública mundial, és la mobilització indígena, negra i popular del 92, la qual representa una revolució cultural més important, al parer meu, que la del 68-59 a Europa, o del 89 mundialment. Una revolució cultural que constitueix un viratge en la història dels pobles indígenes, però també, potencialment, en la història del continent indoafrolatinoamericà i del món.

 

La mobilització indígena, negra i popular, amb el rebuig de les celebracions del “descobriment d’Amèrica” i de la “evangelització fundant” que les potències del Nord i la jerarquia catòlica pretenien imposar, qüestionava el “punt de vista” a partir del qual aqueixes celebracions s’havien plantejat, el dels conqueridors d’ahir i de hui. I el qüestionava en nom d’un “punt de vista” antagònic que emergia d’aquest clima, el de la resistència indígena negra i popular, és a dir, dels pobles oprimits que s’eleven a la consciència i la dignitat dels subjectes històrics.

 

Aquestos dos punts de vista es contraposaven no només en l’avaluació de la conquista i de la “evangelització fundant”, sinó en la interpretació de tota la història, la cultura, la civilització. Es contraposaven, amés, en els seus projectes de futur. Les potències del Nord, a l’hora de celebrar la conquista, pretenien reafirmar la vigència de la civilització occidental cristiana i, per tant, de les relacions de dominació que la caracteritzen; en canvi, la resistència indígena, negra i popular, quan rebutjà les celebracions, va reivindicar la urgència i la possibilitat d’una civilització alternativa, fonamentada en el dret de tots els pobles a la vida i l’autodeterminació.

 

En aquest sentit, els dos esdeveniments que hem evocat són de signe profundament oposats. El nou orde mundial unipolar, és a dir, el domini mundial del mercat, significa per a tots els pobles perifèrics, i per a molts d’altres, la supressió del dret d’autodeterminació i, per tant, l’ofegament de les sobiranies nacionals; significa per a tots els pobles el sotmetiment a un procés d’homologació i xafament del dret a la diversitat. En canvi, al cor de la mobilització indígena, negra i popular hi és la proclamació apassionada del dret d’autodeterminació solidària dels pobles indígenes i de tots els pobles oprimits del món, per açò mateix, l’afirmació vigorosa del dret a la diversitat.

 

Aquestos dos esdeveniments fonamenten dos projectes oposats per al tercer mil·leni. L’orde mundial unipolar anuncia un tercer mil·leni en continuitat substancial amb els dos primers, dominat, llavors, per la civilització occidental cristiana, és a dir, pel poder puixant de l’imperi i la marginació creixent dels pobles. Va ser molt significativa l’eufòria de George Bush quan, després dels esdeveniments del 89, va proclamar triomfalment: “el segle XXI serà nord-americà”. En canvi, la mobilització indígena, negra i popular anuncia un tercer mil·leni que represente una decidida inversió de tendència respecte als dos primers amb la instauració d’una nova civilització fonamentada sobre el dret d’autodeterminació solidària del poble i dels pobles. En aquest sentit, Rigoberta Menchú pogué afirmar: “el segle XXI serà indígena”.

 

Em referesc a aquest moviment no tant per la importància específica (que s’ha reduït prou després del 92), sinó com a expressió d’un immens conjunt d’organització, especialment indígenes, però també negres i populars, que en el clima del V Centenario s’han format, enfortit i coordinat, i que són cada dia més bel·ligerants. Aquesta mobilització representa, per les enormes potencialitats que té, l’esdeveniment polític i cultural més significatiu d’aquesta fi de segle a l’Amèrica llatina. Podria, doncs, anunciar el sorgiment d’un nou subjecte històric, d’un bloc social popular i continental, antagonista al bloc imperial del Nord.

 

El moviment sorgit al voltant de l’any 92 continua sent una referència vàlida també perquè expressa la presa de consciència de la importància estratègica de la unitat en la diversitat, és a dir, d’aliances fonamentades alhora en el reconeixement d’una profunda convergència d’interessos i valors i de les reivindicacions específiques de cada sector: conquista que representa un salt de qualitat en la història dels moviments indígenes, negres i populars.

 

 

El dret d’autodeterminació solidària de les persones i dels pobles, essència de la pau.

 

Però ací se’ns imposa una pregunta: és legítim afirmar la unitat entre realitats tan nombroses, disperses, a sovint dividides i conflictives? Pensem, per descomptat, en una unitat no purament formal i vaga, sinó suficientment arrelada com per a poder engendrar un moviment i, en perspectiva, un nou bloc històric. Ara, tota la producció de la Campaña 500 años, i de la mobilització que va provocar, es pot considerar com una resposta, fonamentalment positiva, a aquesta pregunta, a la llum de l’experiència de cada sector, de cada poble, de cada país. Resposta que, evidentment, no reflecteix el nivell de consciència difosa d’indígenes, negres i sectors populars, sinó de grups dirigents particularment conscienciejats que es poden, per tant, considerar intèrprets vàlids de les aspiracions dels seus pobles.

 

Ara bé, sembla que aquesta producció d’entre realitats tan distintes i disperses n’existeix, continentalment, una unitat fonamental sobre terrenys decisius com l’opció generadora dels moviments, les anàlisis de la societat, del continent, del món, el projecte d’alternativa, les grans orientacions estratègiques i, en aquestos distints terrenys, el fil conductor és l’afirmació teòrica i pràctica del dret d’autodeterminació solidària dels pobles oprimits. Per consegüent, la lluita pel reconeixement d’aquest dret, en els aspectes polítics, econòmics, ecològics, culturals, educatius i religiosos arriba a ser l’eix, no només de processos d’alliberament de cada poble, sinó també d’un projecte mundial de civilització. Atribuesc, llavors, un valor universal a la reivindicació fonamental dels pobles indígenes insurrectes de Mèxic, Equador i de tot el continent indoafrolatinoamericà; a la seua lluita pel dret a l’autonomia i la diversitat, i per un món nou en el qual, segons la fòrmula zapatista, càpien molts mons.

 

Parle d’autodeterminació solidària per a contraposar aquesta reivindicació a la interpretació imperialista del dret d’autodeterminació, en nom de la qual les grans potències occidentals han pretés legitimar-ne en un altre temps les empreses de conquista i colonització del món i pretenen hui en dia legitimar la nova guerra de conquista representada pel procés de globalització neoliberal. En la seua perspectiva, el dret d’autodeterminació no és universal, sinó que pertany exclusivament als pobles “avançats”, “civilitzats”, “superiors” i, per tant, implica el dret de conquista. Amb altres paraules, el seu dret d’autodeterminació és una versió disfressada del dret del més fort, que s’està imposant hui com a llei del mercat i de la història.

 

En canvi, quan els pobles indígenes en reivindiquen el dret d’autodeterminació solidària, volen reconéixer alhora el dret de tots els pobles del món, i afirmar la seua voluntat d’exercir l’autodeterminació política i econòmica per a construir comunitats i pobles solidaris en un món solidari.

 

Caminar en aquesta direcció significa per a les comunitats i pobles anar reafirmant-ne el dret d’autodeterminació solidària localment, bastir xàrcies cada volta més extenses de projectes i poders locals alternatius, mantenir constantment present la preocupació d’articular les lluites locals amb les lluites nacionals, continentals i mundials.

 

El missatge fonamental d’aquesta mobilització per a la nostra cerca és el següent: la pau és un món en què totes les persones i els pobles en poden exercir el dret d’auto­determinació solidària; on poden, en altres paraules, desenvolupar-se en la seua originalitat i en comunió amb d’altres persones i pobles. Un món en què, segons la fórmula zapatista, càpien tots els mons. Llavors, protagonistes de la pau són els pobles, els grups, les persones excloses pel model econòmic actual i compromeses en l’afirmació del seu dret d’autodeterminació política, econòmica, cultural i religiosa.

 

L’alliberament intel·lectual, fonament dels altres alliberaments.

 

Per a comprometre’s amb aquest procés d’alliberament polític i econòmic, les persones i els pobles han de trencar amb la ideologia liberal-demòcrata i, per tant, amb el punt de vista de la burgesia internacional. Açò suposa que hi hagen descobert o que estiguen descobrint el punt de vista dels pobles oprimits com a subjectes, i que en reconeguen la superioritat no només en el sentit eticopolític, sinó també en l’intel·lectual i científic. Suposa, endemés, que perceben l’autodeterminació no només com un dret, sinó com un valor constitutiu de la identitat i la dignitat de la persona i del poble, valor més important que la seguretat, la riquesa i la mateixa vida.

 

Llavors, per a comprometre’s en aquest projecte d’alliberament, les persones i els pobles s’han de moure en les seues anàlisis i avaluacions contracorrent, és a dir, contra les idees dominants al món, l’escola, el partit, la família, l’Església, etc. amb l’assumpció, per tant, del risc de l’aillament, la soledat, la marginació. A més, han de cercar i descobrir nous camins polítics i econòmics, organitzar-se per a pensar junts, posar la imaginació popular en el poder.

 

Vull evidenciar un altre aspecte fonamental de l’alliberament intel·lectual, inspirant-me en una metàfora del subcomandant Marcos. Al seu discurs introductori a la II Trobada Americana per la Humanitat i contra el Neoliberalisme, celebrat a Belén do Parà, discurs transmés amb vídeo, Marcos va desenvolupar una metàfora, suggerida suposadament pel seu mestre, el vell Antonio: l’objecte d’aquesta era la història de la lluita entre hòmens i dones de la dacsa, i els hòmens armats del poder que conclou amb el triomf dels primers. Vull tan sols subratllar la conseqüència principal que hòmens i dones de la dacsa n’extrauen del triomf: la d’alliberar les preguntes, les preguntes de les presons i dels cementeris, les preguntes que havien sigut esborrades per la tronada, la de lluitar per un món amb molts colors i moltes preguntes.

 

Em sembla extremadament important aquest aspecte de la dominació i de l’alliberament intel·lectual. La dominació és la tronada que esborra les preguntes; l’alliberament de les preguntes, de les grans preguntes sobre el sentit de la vida i de la història, sobre els camins de l’alternativa i de la pau és una dimensió fonamental de l’alliberament intel·lectual, moral i religiós.

 

És evident, per tant, que l’autonomia intel·lectual, moral i religiosa entesa d’aquesta manera condiciona i fonamenta l’alliberament polític i econòmic, condiciona i fonamenta la construcció de la pau: els oprimits i les oprimides no arribaran a afirmar-se com a subjectes polítics i econòmics si no s’afirmen com a subjectes culturals. Apleguem així a alliberar les preguntes clau de la nostra reflexió: la conquista de l’autonomia intel·lectual per a les grans majories, és possible en el món de hui? És possible en un món dominat capitalment pel poderosíssim aparat ideològic de l’imperialisme, capaç de plasmar les consciències i l’inconscient col·lectiu? És possible en un món en què l’autoritarisme és la llei de quasi totes les institucions educatives? Amb el plantejament d’aquestes preguntes radicals ens estem preguntant, en última instància, si és possible una alternativa a la globalització capitalista; ens estem preguntant si és possibie la pau.

 

Per a contestar-les, cada u i cada una de nosaltres ha de cercar una primera pista en la seua pròpia experiència. Començant, per exemple, per l’experiència d’autonomia que ens permet en aquest moment analitzar i avaluar el procés de globalització capitalista en termes que contradiuen frontalment la cultura dominant. Amb la valoració, a més, dels moments de rebel·lió contra les idees i els valors que ens havien imposat i que potser han imprés un nou curs a la nostra vida.

 

Però la pista més important és la que ens permet descobrir la rebel·lió contra la cultura dominant, no només com a part d’un procés personal d’alliberament, sinó com a moviment massiu, com una revolució cultural que sacseja tot el món i que anuncia una revolució econòmica i política. Pense en la revolta indígena, negra i popular, en els moviments de dones, en els ecologistes, en els llauradors sense terra, en els handicapats, en els homosexuals, etc. amb una paraula, en tots els sectors exclosos pel model polític i econòmic vigent i que es rebel·len contra aquesta condició en nom dels seus dret fonamentals.

 

L’alliberament intel·lectual, moral i religiós, dimensió essencial i fonamental de l’educació popular alliberadora.

 

L’objectiu de l’educació popular alliberadora és la gestació de la persona, la comunitat i el poble com a subjectes. La novetat del seu mètode consisteix en l’exercici de l’autodeterminació solidària en el camp de l’educació mateixa, de la vida, del pensament, la cultura, la religió, el compromís polític i social, etc. que es converteixen així en espais d’educació popular alliberadora.

Entre aquestos aspectes de la gestació dels subjectes, té un paper fonamental aquell que es refereix al pensament, a la capacitat de pensar autònomament, i, particularment, de prendre autònomament les decisions que defineixen el sentit de la nostra vida i de la nostra orientació en la societat. Aquest aspecte és fonamental perquè intervé decisivament en la definició de la identitat d’una persona, una comunitat, un poble. És fonamental també perquè l’autonomia intel·lectual i cultural condiciona totes les altres formes d’autonomia, com la política i l’econòmica, que suposen persones capaces de pensar lliurement, de coordinar-se autònomament, de cercar col·lectivament camins nous.

 

Amb el descobriment i l’anàlisi dels mètodes educatius autoritaris dels quals u mateix ha sigut víctima o en practica, arriba hom a qüestionar-se naturalment els mètodes de la seua família i de la família en general, de l’escola, la universitat, les organitzacions polítiques i sindicals, els organismes de masses, l’Església, etc. Descobreix així l’autoritarisme dominant i n’investiga les arrels estructurals i culturals.

 

Aquest procés assumeix una importància i força particulars en relació amb els organismes en què u està directament involucrat, com educand o educador. L’opció alliberadora es converteix ací en la llavor d’una “revolució institucional”.

 

En termes generals, l’autoritarisme educatiu és un intent de conquistar l’hegemonia sobre l’educand que en provoca la identificació passiva amb el educador. Açò significa que l’educador (persones, grup social, Església, organitzacions polítiques, etc.) imposa a l’educand la seua pròpia identitat, el seu sistema de valors, la seua cultura; i d’aquesta manera l’integra a la societat (familiar, civil, religiosa, etc.).

 

Parlem ací de identificació passiva per a voler dir que aquesta no és el fruit d’un dinamisme conscient i crític de la persona, sinó de factors extraintel·lectuals que dobleguen la intel·ligència. En aquest sentit, es tracta d’una educació i d’una identificació violenta. L’autoanàlisi desencadenada per l’educació popular alliberadora significa la presa de consciència d’aquesta violència originària i dels traumes psíquics que hi ha provocat.

 

El qüestionament de la identificació passiva manifesta una exigència de llibertat, entesa com a rescat de la seua pròpia identitat. Aquesta és una altra definició de l’objectiu de l’educació popular personalment i col·lectiva: el rescat de la identitat d’u mateix, personal i nacional, que no exclou la identificació amb l’altre, ans al contrari, l’exigeix amb la finalitat que siga una identificació activa, és a dir, conscient i crítica.

 

Llavors, la faena primària de l’educació popular alliberadora és l’alliberament intel·lectual i moral, que hi implica la presa de consciència de la nostra dependència, la rebel·lió respecte a aquesta situació, motivada per la descoberta de la llibertat com a valor essencial, i la formació a pensar autònomament, especialment des del punt de vista filosòfic i religiós.

 

La capacitat de pensar autònomament implica també la capacitat d’investigar, és a dir, de pensar de forma sistemàtica amb la descoberta d’aspectes fins al moment desconeguts de l’objecte. La investigació constitueix, per tant, un nivell superior de coneixement, anomenat científic, caracteritzat pel rigor del mètode emprat i per la novetat de les aportacions.

 

El tema de la investigació popular ha de ser objecte d’una discussió específica. Perquè els mateixos que proclamen el valor de l’educació i de la cultura popular, menyspreen a sovint la dimensió investigadora, O perquè exclouen, sense raons, la possibilitat i l’interés d’una investigació popular, o perquè, encara que els reconeguen teòricament, els descuren en la pràctica.

 

La novetat del problema de la investigació i la raó de la dificultat particular que té prové de la suposició d’una capacitat d’autonomia intel·lectual i de sistematicitat que possibilita un progrés del coneixement, mentre que la representació corrent de la intel·ligència popular li atribueix una actitud passiva, capaç només d’assimilar (i amb dificultat) la cultura produïda pels intel·lectuals. La promoció cultural de les classes populars, doncs, no es concep generalment ni com a creació, ni com a investigació, sinó com a “divulgació” d’una cultura elaborada pels altres. Segons aquestes idees, la investigació suposa una preparació “superior” i el domini de certes tècniques, que només s’aconsegueix amb estudis especialitzats. La resta, no només l’educació popular, sinó tota l’educació formal, primària i secundària, es desenvolupa en l’òptica de la ”assimilació” cultural, remetent a la universitat, en el millor dels casos, la formació de “investigadors”.

 

Aquest plantejament reflecteix fidelment les perspectives de la cultura dominant, la qual considera natural i definitiva la divisió social del treball entre la burgesia i les classes populars, i reserva a la primera el poder de decisió i, per això mateix, el treball intel·lectual. Perquè la capacitat d’investigar és una dimensió essencial del mateix poder.

 

Ara, l’educació popular alliberadora tendeix a instaurar una cultura popular alternativa i a superar, en la mesura del possible, les implicacions de la divisió social del treball. Tot i això, aquesta transformació cultural és un procés llarg i contradictori. És, a més, necessàriament conflictiu. Perquè s’ha d’enfrontar contínuament a les supervivències de l’antiga cultura i a la temptació de l’autoritarisme. A la temptació, per exemple, de transformar l’educació en un intent de “democratització” de la cultura que consisteix en crear condicions perquè tots tinguen “accés” a la cultura, sense que açò signifique un canvi d’actitud enfront de la cultura. Allò que es pretén en aquest cas és augmentar el nombre dels consumidors de cultura, no el de productors. Perquè es continua pensant, sense voler-ho confessar, que el poble no és capaç de produir cultura.

 

Per tant, en la lluita contra les supervivències de la cultura autoritària, un dels fronts decisius és el de la investigació. Perquè el poble no seria pròpiament subjecte de la cultura si no fos subjecte de la investigació, és a dir, font de progrés en el coneixement. La reapropiació de la cultura implica la reapropiació de la investigació i de la ciència. A l’hora d’afirmar que el poble no és capaç d’investigar es renuncia a reconéixer la capacitat d’iniciativa cultural d’aquest, la seua condició de subjecte potencial de la cultura. Al contrari, amb la creació de les condicions subjectives i objectives perquè aquestes potencialitats es puguen expressar, també s’estan posant les condicions del poder popular i de la democràcia directa. Perquè el poble pot, efectivament, exercir el poder si és capaç de pensar autònomament, de conéixer una realitat tan complexa, de descobrir possibilitats i camins nous. Amb una paraula, si és capaç d’investigar.

 

Aquesta actitud i capacitat de cerca pot referir-se a molts objectes com són, per exemple, la política i l’economia, especialment en les expressions locals. Justament un dels límits més greus de les organitzacions populars és la incapacitat que tenen de valorar la intel·ligència popular en la cerca d’alternatives polítiques i econòmiques, és, amb altres paraules, la incapacitat de reconéixer realment i promoure el poble com a subjecte.

 

Però el terreny fonamental en què la intel·ligència popular té el dret i la capacitat d’expressar-se és el de la filosofia i la religió: terreny del qual el poble sol estar sistemàticament exclós. En aquest sentit, la investigació sobre el sentit de la vida i la història se’ns imposa com a component essencial de l’educació popular alliberadora, com a presa de consciència de la dependència intel·lectual i dels seus factors objectius i subjectius, com a provocació del desig de llibertat i de reconeixement del seu valor, com a aprofundiment del vincle entre llibertat i amor, és a dir, entre opció per la llibertat i pels oprimits com a subjecte, com a pràctica de la llibertat fonamental.

 

 

Autonomia intel·lectual i refundació de l’esquerra.

 

La capacitat de pensar per ells mateixos dels militants és també essencial per a la refundació de l’esquerra revolucionària.

 

Designe amb aquestos termes el sector de l’esquerra que qüestiona el model econòmic neoliberal i la pretensió d‘aquest de ser la darrera paraula de la història, el qual, per tant, cerca els camins d’una alternativa econòmica i política que comença localment, però que manté viva la tensió utòpica cap a un nou model de país i de civilització. No incloc en la definició de l’esquerra revolucionària l’opció per la lluita armada, que és només una de les estratègies possibles, i tal volta no la més adequada dins els context geopolític actual. A Itàlia aquesta esquerra s’autoanomena “antagonista” per a contraposar-se a l’esquerra de govern plenament integrada en el sistema econòmic i polític que proclama obertament la intenció de realitzar la “revolució liberal”. Aquesta distinció entre les esquerres és important hui a tot Europa, on 13 dels 15 països membres de la Unió tenen governs d’esquerra, governs que, al costat dels Estats Units, protagonitzaren la guerra de Kosovo.

 

Ara, una esquerra que pretenga actualitzar-se i renova­se ha d’aprendre dels seus errors i de les derrotes del passat. I un dels errors més greus va ser i continua sent, em sembla, el “avantguardisme”, entés com la pretensió de les organitzacions de ser les autèntiques protagonistes de la transformació i de la nova societat que desconeix el poble com a subjecte i en descura els recursos morals, intel·lectuals i polítics.

 

La refundació de l’esquerra passa justament per la descoberta del poble oprimit com a subjecte, pel rescat dels seus recursos morals, intel·lectuals i polítics, de la capacitat de lliurament, de saviesa i de creativitat que tinga. Aquest és el vertader descobriment d’Amèrica, millor dit, d’Indoafrolatinoamèrica.

 

El reconeixement del poble com a subjecte suposa que cada organització popular, partit, sindicat, centre cultural, comunitat cristiana de base, moviment d’educació popular, es convertesca en un laboratori social i polític, en un lloc de cerca participativa popular, en un espai de construcció d’alternatives i de la nova història. Però la tasca que condiciona totes les altres és la formació, millor dit, l’autoformació del poble mateix com a subjecte no només polític i econòmic, sinó també, i en primer lloc, intel·lectual i cultural. L’home i la dona nous són persones capaces no només de lliurament i de compromís, sinó també de pensament autònom, de cerca apassionada, de creativitat profètica.

 

 

Quarta part. El cristianisme en el procés d’alliberament intel·lectual, moral i religiós.

 

Quan l’Església catòlica aborda els problemes plantejats per la crisi actual de civiització i per l’enfurismament de la violència i la guerra en el món, sol identificar l’arrel dels problemes en l’abandonament de Déu i del missatge cristià, i el camí de la solució en el reconeixement del missatge cristià, particularment de la doctrina social de l’Església. En aquest plantejament, llavors, el cristianisme no és part del problema, sinó que ho és de la solució. Ara em sembla que el tema de la pau i la violència ens obliga a alliberar moltes preguntes. Per exemple: podem considerar l’educació cristiana com una educació a la llibertat i el sentit crític? O hem de reconéixer honradament el seu caràcter sobretot autoritari?

 

El cristianisme, part del problema: educació cristiana i dependència intel·lectuaI.

 

Molts de nosaltres podríem, tal volta, contestar a partir de la nostra pròpia experiència. L’educació cristiana comença, generalment, en la família mateixa, es prolonga en la relació amb l’Església, en la participació en associacions cristianes, per a alguns en la formació religiosa i sacerdotal. El bateig dels infants és el punt de partida i el marc d’aquesta educació. El seu pressupòsit és que el xiquet i la xiqueta pertanyen de dret a l’Església i a aquesta denominació particular, i que l’educació cristiana ha de formar-los en la fidelitat cap a la seua “vocació baptismal”. Aquesta es preocupa, a tot estirar, de fonamentar-ne la fe. Però no li planteja a l’educand l’exigència d’optar entre ser cristià o no ser-ho. Entre ser creient o ateu. L’adhesió a la fe cristiana, catòlica o evangèlica, no es presenta com una opció lliure, sinó com un deure inqüestionable.

 

Quan, en aquest context, es parla de la fe com a cerca s’entén, generalment, un procés d’aprofundiment de la fe, que no en contempla un qüestionament de la veritat, la qual cosa, com observàvem adés, semblaria una culpa, una infidelitat.

 

En la història del cristianisme, la concepció autoritària de l’educació es fa oficial a partir del viratge constatinià, quan la fe cristiana deixa de ser la lliure adhesió a un projecte de vida i a un moviment transformador per a convertir-se en el sotmetiment a la religió de l’imperi, quan, a més, el primer manament deixa de ser el de l’amor i comença a ser, progressivament, el de l’obediència i l’ortodòxia.

 

Però la resposta més contundent a la pregunta sobre el sentit de l’educació cristiana, l’ofereix, potser, la història de la conquista i la colonització d’Amèrica llatina, l’ofereix el paper que han desenrotllat les esglésies amb l’enorme i tentacular aparat educatiu que tenen.

D’aquesta experiència històrica, entre d’altres, apareix, sense dubtar-ho, que l’educació cristiana, especialment la catòlica, és sobretot una formació al sotmetiment. Sotmetiment a Déu, per descomptat, però que es concreta després en el sotmetiment a les diferents autoritats humanes, les eclesiàstiques, les polítiques, les familiars, etc. La mateixa identitat cristiana es defineix, segons el magisteri catòlic, per la “comunió amb la jerarquia”, que és una paraula bonica per a designar l’obediència intel·lectual i pràctica. En la història de la colonització i l’evangelització del continent, ser cristià significava ser ciutadà de l’imperi cristià, súbdit fidel dels reis catòlics. A més, tradicionalment els bons cristians solen ser “bons ciutadans”, respectuosos amb les autoritats i l’orde vigent, part integrant del camp conservador. Pressupòsit d’aquesta educació és que hi existeix una veritat objectiva, de la qual l’Església, millor dir, la jerarquia, és depositària. Educar cristianament és disposar cap a l’acceptació dòcil d’aquesta veritat.

 

En el camp religiós és particularment evident que l’autoritarisme, amb la violència psicològica i física que implica, radica en una determinada concepció de l’amor. Les autoritats religioses, fonamentant-se en l’autoritat de Déu i de la seua paraula, pretenen conéixer quin és el vertader bé de les persones i dels pobles, quin n’és el camí de la salvació. S’atribueixen llavors el dret i el deure d’imposar-los a tots la seua doctrina. Així, quan van partir del principi “fora de l’Església no hi ha salvació”, l’Església va justificar les conquistes i les colonitzacions de part dels imperis cristians: aquestes, doncs, creaven les condicions de l’evangelització i, per tant, de la salvació dels pobles pagans.

 

Fonamentada en aquest mateix principi, l’Església catòlica va condemnar la llibertat religiosa, va perseguir les altres religions i confessions, molt més l’ateisme, i va defendre la “integritat de la fe” amb la violència física i moral, de la qual l’expressió més tràgica fou la santa Inquisició.

 

Un dels viratges més importants que va marcar el Concili Vaticà II va ser justament el debat sobre la llibertat de consciència (Decret Dignitatis Humanae). S’hi oposaren durament la minoria conservadora, la qual tenia els membres més influents en la cúria romana i que comptava amb el suport de molts bisbes italians, espanyols, llatinoamericans; i la majoria progressista, liderada pels bisbes d’Europa del Nord (França, Alemanya, Holanda, Bèlgica, etc.) i els seus experts. La tesi central dels conservadors, que havia estat fins llavors el plantejament oficial de l’Església catòlica, era que no es podien posar en el mateix nivell la veritat i l’error, que, per tant, l’Església catòlica, única veritable religió, única representant del Déu vertader, tenia el dret de ser reconeguda com a tal pels individus i els estats. Parlar de llibertat de consciència significaria reconéixer a les persones el dret de rebutjar la veritat, de posar en el mateix pla veritat i error, seria una forma de relativisme. L’Església catòlica havia justificat amb aquesta tesi la cerca d’aliances privilegiades amb l’imperi romà i després amb els nous imperis i estats d’Europa. Havia provocat la condemna, fins la vespra del Concili, de teòlegs que defenien la llibertat de consciència, error condemnat solemnement (amb molts d’altres “errors moderns”) pel Sílab. D’altra banda, si partim del principi “cuius regius, illius et religio” (el que té autoritat sobre la regió, també la té sobre la religió) els prínceps protestants imposaren alhora la seua interpretació del cristianisme i van perseguir els catòlics. En termes generals, l’integrisme religiós pot ser el més sectari i violent, perquè pretén tenir-ne el fonament en la veritat i l’autoritat de Déu.

Els fautors de la llibertat de consciència partien del reconeixement del valor absolut de la persona humana, del dret i el deure d’actuar sempre segons el dictamen de la seua consciència. Açò implica el dret a triar-ne lliurement la interpretació de la vida i la història, a optar entre fe i ateisme, i entre les distintes religions; implica el dret a cercar i, per tant, a errar. Açò, d’altra banda, imposa a l’Estat el deure de la laicitat, és a dir, de respectar la llibertat de pensament i de religió, amb l’únic límit imposat a cada pensament i a cada religió per la llibertat dels altres.

 

Tot i això, sobre aquest punt, com sobre molts d’altres, el triomf d’una tesi en el Concili no va implicar-ne l’assimilació efectiva per la jerarquia, ni en la teoria, ni en la pràctica. El “primat de la veritat sobre la llibertat” continua sent el principi inspirador del magisteri de Joan Pau II: el rescat de la visió objectivista de la veritat representa un dels punts clau de la restauració que ha marcat el seu pontificat.

 

Aquesta concepció de la fe afavoreix una actitud de dependència intel·lectual que s’expressa també en la concepció de la filosofia. Aquesta, doncs, engendra un tipus de filosofia entesa com a “serventa de la teologia” en el sentit medieval, i no com a investigació autònoma.

 

En aquest clima, l’educació cristiana forma a avaluar els diferents sistemes socials amb l’assumpció, com a criteri, dels interessos de l’Església, molt més que els del poble. Amb aquest criteri, els cristians arriben a sostenir règims autoritaris i antipopulars amb la finalitat que es reconeguen l’autoritat i els privilegis de l’Església. Amb aquest criteri, l’Església catòlica avalua positivament el “descobriment d’Amèrica” que va possibilitar la “primera evangelització” del continent.

 

Existeix, a més, un vincle estret entre l’eclesiocentrisme i l’eurocentrisme, fins i tot a nivell d’educació. Per això, l’educació cristiana és en gran mesura eurocèntrica. No només perquè tendeix a identificar “la cultura” amb la cultura, la filosofia, la teologia europees, sinó, sobretot, perquè porta a considerar normal, i fins i tot gloriós, el procés de colonització que ha construït la grandesa i la riquesa dels imperis europeus, per tant, a no percebre la radicalitat del conflicte Nord-Sud i l’escàndol que representa la marginació de les grans majories del món. La ideologia cristiana es converteix així en un obstacle a la llibertat d’avaluació i de qüestionament davant les contradiccions de la societat.

 

Una de les conseqüències més greus de la identificació entre cristianisme i cultura europea és la desqualificació i demonització, en nom del cristianisme, de les cultures i les religions extraeuropees, com les indígenes i les negres, condemna que va provocar-ne la sistemàtica persecució i destrucció (en nom de la veritat i l’amor).

 

En els ordes religiosos (considerats estats de la perfecció cristiana) els vincles de l’obediència es fan més rígids a causa de la sanció dels vots. I no manquen superiors que estenen aquestos vincles a la intel·ligència mateixa, i parlen de “obediència de juí” o de “obediència cega”. Per tant, la vida religiosa sol promoure més bé, en les institucions educatives, una formació a l’obediència, la qual cosa els planteja problemes seriosos a aquells que pretenen investigar lliurement en el camp fiosòfic o teològic.

 

 

El “penediment” de l’Església en el context jubilar, moment d’alliberament?

 

Tot i això, en el context del Jubileu el papa i la cúria romana s’està dedicant a confessar i repudiar molts dels pecats històrics de l’Església catòlica, com la Inquisició, les croades, l’evangelització coercitiva, l’ajusticiament dels heretges, la legitimació i la pràctica de l’esclavitud, l’antisemitisme, etc. Podem considerar aquestos penediments com a signes d’un canvi d’orientació i d’una conversió de l’Església respecte a la llibertat religiosa?

 

Un dels límits d’aqueixes autocrítiques és que no s’hi preocupen per identificar les arrels de les desviacions i dels pecats que denuncien. Si ho fessen, haurien de reconéixer que aquestes arrels persisteixen en l’actualitat, i que continuen produint efectes nefastos, dels quals, tot i això, l’Església no se’n penedeix.

 

En el context del Jubileu, l’Església es penedeix de les culpes del passat, i del passat remot, no del present. Denuncia l’antisemitisme, però no gosa a condemnar el silenci davant l’holocaust. Joan Pau II es penedeix de les culpes dels altres, no de les seues.

 

Ara, si es cercassen les causes dels pecats del passat, hom descobriria que aquestos no són desviacions cojunturals, sinó estructurals i culturals. Que aqueixes causes estan en la mateixa organització de I’Església i en la seua ideologia, la teologia de la cristiandat. Si es cercassen les causes d’aqueixos pecats, s’hauria de denunciar l’aliança de l’Església amb els poders opressors, especialment a partir de Constantí, s’hauria d’analitzar els canvis que l’adaptació a les exigències de l’imperi ha introduït en l’organització de l’Església, en la pràctica política i pastoral i en la doctrina; s’hauria de denunciar sobretot l’autoritarisme i el centralisme que marquen les relacions entre el papa i l’Església, entre la cúria romana i el poble de Déu, entre els bisbes i les seues diòcesis, entre el clergat i el laicat.

 

S’hauria d’analitzar el canvi profund provocat per l’autoritarisme en l’ètica cristiana. El primer manament deixa de ser el de l’amor i arriba a ser el de l’obediència. On l’obediència que l’Església pretén no és purament pràctica, sinó també intel·lectual, la que els moralistes anomenaran “obediència de juí”.

 

Si açò és cert, el penediment de l’Església, per a ser autèntic, deuria imposar la reforma de l’estructura i de la teologia autoritàries que han engendrat els pecats del passat, deuria imposar el reconeixement d’aquestos mateixos pecats en l’actualitat, en l’orientació d’aquest pontificat.

 

Deuria imposar el reconeixement de la complicitat històrica de les esglésies en la gènesi i la sacralització del procés de globalització capitalista i de la guerra d’agressió que s’està duent a terme contra els pobres del món. Deuria imposar particularment el reconeixement de la complicitat de les esglésies amb els processos de colonització cultural i religiosa i, per tant, amb la formació d’una humanitat acostumada al sotmetiment i al servilisme.

 

 

 

 

Alliberament religiós i rescat del protagonisme del poble.

 

Tot i això, amb l’aplicació a l’Església catòlica de l’anàlisi que Gandhi feia de la societat índia, hauríem de reconéixer que alguns centenars de mils de bisbes sacerdots i pastors no podrien dominar els mil cinc-cents milions de feligresos sense la complicitat dels mateixos feligresos. L’autoritarisme eclesiàstic es pot exercir perquè existeix el sotmetiment intel·lectual i moral dels feligresos, perquè existeix el nostre servilisme.

 

Si estem exigint que els nostres pastors confessen el seu pecat d’autoritarisme, per què els feligresos no confessem el nostre pecat de servilisme? Per què no ens en penedim i alliberem? Per què no prenem una iniciativa com a poble de Déu, com a moviment de Jesús, de rescatar l’esperit comunitari i autogestionari dels orígens?

 

Quantes vegades en els meus viatges pel món, quan la gent sap que vinc de Roma em pregunta: qui serà el nou papa? Serà conservador o progressista? És una pregunta legítima perquè en una estructura vertical, el futur de tots depén de l’orientació del comandant en cap. La pregunta és legítima, però perillosa, perquè parteix del pressupòsit que aquesta situació és definitiva, que en l’Església hem arribat a la fi de la història.

 

Jo intente llavors donar a la pregunta una resposta provocadora. Conteste que allò més important no és què pensarà i farà el futur papa, sinó què pensarà i farà la futura comunitat cristiana; que en l’Església, com en la societat, només un poble conscienciejat i rebel podrà ser protagonista de la nova història; que en l’Església, com en la societat, el detonant de la nova història serà l’alliberament intel·lectual, moral i religiós del poble, serà la gestació de persones i comunitats capaces de pensar per elles mateixes, d’assumir una actitud autònoma i crítica enfront de les idees dominants; serà la gestació de persones i pobles que reivindiquen el dret de bastir-ne autònomament la identitat, i que siguen capaces de rescatar, per aquest camí, la identitat cristiana, la identitat del moviment subversiu de Jesús i el seu compromís incandescent per la llibertat i l’amor.

 

Així, el moviment de Jesús, que l’aliança amb les imperis ha desfigurat i involucrat en la construcció d’una civilització tan antipopular, rescatarà la seua opció originària pels oprimits i les oprimides com a subjectes i invertirà la seua força històrica renovada en els processos d’alliberament de les persones i els pobles.

 

 

Conclusió: l’alliberament intel·lectual, moral i religiós en la refundació de l’esperança.

 

La conquista de l’autonomia intel·lectual de part del poble té com a primer resultat el de despertar-ne la capacitat crítica, en el sentit personal i col·lectiu. Sorgeix així la possibilitat concreta d’eradicar el consens del qual gaudeix el neoliberalisme, amb la crida d’atenció sobre els estralls que va perpetrant, especialment entre les masses populars, i sobre el fracàs dels intents de posar remei amb intervencions assistencials als efectes devastadors de les seues mesures de “ajust”. Sorgeix particularment la possibilitat de superar el sentit d’impotència provocat per la lògica xafant de la globalització neoliberal i pel poder del bloc imperial que l’orienta.

 

La conquista de l’autonomia intel·lectual significa per al poble el rescat de la confiança en ell mateix, en els seus recursos morals i en la saviesa intel·lectual que té, per tant, en la capacitat de promoure un poder alternatiu i d’elaborar projectes alternatius, polítics i econòmics, primer a nivell local.

 

La conquista de l’autonomia intel·lectual del poble n’imposa a les organitzacions populas i revolucionàries un viratge en l’organització i en l’estratègia, viratge fonamentat en el reconeixement i la promoció del poble com a subjecte, i en la creació de múltiples espais d’investigació participativa popular.

 

La conquista de l’autonomia intel·lectual significa per al poble el rescat del dret d’autodeterminació que té i, per tant, del seu paper protagonista nacionalment i mundial, paper que s’està reafirmant a tot arreu a través de les múltiples xàrcies nacionals i internacionals de resistència, cooperació i comunicació. Per tots aquestos camins l’alliberament intel·lectual arriba a ser un motor de l’alliberament integral i un factor decisiu en la refundació de l’esperança.

 

Em sembla que aquestes reflexions enllumenen la tasca alliberadora dels “educadors populas”, entesos amb aquesta denominació no només els que es dediquen a educar el poble, sinó sobretot els que inspiren la seua labor intel·lectual en una opció pels oprimits i les oprimides com a subjectes. Aquestes, doncs, evidencien la importància decisiva de l’alliberament intel·lectual i moral i de la nostra aportació a la maduració de les persones, les comunitats i els pobles.

 

Promoure l’alliberament intel·lectual i moral del poble significa contribuir al qüestionament del neoliberalisme i dels seus dogmes, com són el caràcter objectiu i científic de la llei de lliure competència, la racionalitat del mercat i la impossibilitat d’una alternativa a aquest sistema.

 

Promoure l’alliberament intel·lectual i moral significa contribuir a tornar al poble oprimit la confiança en ell mateix, en els seus valors i en la intel·ligència, per tant, en la seua capacitat d’elaborar projectes polítics i econòmics alternatius.

 

Promoure l’alliberament intel·lectual i moral del poble significa contribuir al sorgiment de poders locals i a la realització de projectes locals realment alternatius.

 

Promoure l’alliberament intel·lectual i moral del poble i dels pobles significa contribuir a enfortir les xàrcies internacionals de resistència, col·laboració i comunicació, que per molts camins s’està construint, i en les quals els zapatistes preveuen la internacional de l’esperança.

 

Promoure l’alliberament intel·lectual i moral del poble significa encetar des de baix un procés alternatiu de globalització capaç de contraposar l’autodeterminació dels pobles a l’autodeterminació dels mercats.

 

Llavors, els intel·lectuals orgànics estaran cridats al moviment popular a l’època del desencant, el fatalisme i la desesperació, a complir amb la faena històrica de superar la crisi de militància i de refundar l’esperança amb l’anunci a tot el món, ennom del poble oprimit i rebel, que la història no s’ha acabat, que una nova història és possible, que una nova història està començant.

 

Giulio Girardi.

Teòleg i filòsof. Professor Emèrit

de la Universitat de Sassari, Sardenya

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Diumenge, 2-IV-’00

 

CELEBRACIÓ DE L’EUCARISTIA

 

 

I. COMENÇAMENT

 

1.- Monició introductòria

Comencem ara el moment culminant del Fòrum: l’Eucaristia.

El Senyor, que ens ha acompanyat durant aquests dies, es farà present d’una manera singular i ens oferirà tot el seu ésser i la seua força transformadora. Ella és la que ens farà capaços d’eixir al món, a les nostres cases i els nostres barris, als nostres llocs de treball o estudi, de diversió o convivència i, allí, convertir-nos en portadors de la seua pau.

Disposem-nos bé, doncs, per tal de viure aquest gran encontre amb el Senyor i posar a les seues mans tot allò que, en aquests dos dies intensos del Fòrum, hem viscut.

Que units a Jesús, donem gràcies a Déu, el nostre Pare, perquè ens ha fet dignes de cridar-nos a la fe per a ser testimonis dels Cels Nous i la Terra Nova, als quals no existirà ni fam ni dolor, ni dol ni plor, ni violència ni guerra, perquè tot hi estarà ple del coneixement amorós del nostre Déu, que ens fa a tots germans i germanes.

 

2.- Càntic

1-Déu té nom:

Ell és sempre amb el seu Poble,

solidari dels pobres i oprimits,

consciència i clam en els profetes

fent memòria contra tants oblits.

2-Quaranta anys

pel desert, l’Egipte enrera,

fent camí, l’horitzó verge al davant:

llibertat que és tot festa en l’Assemblea,

terra nova que el Poble va creant.

3-Som temptats

de tornar al vell esclavatge:

els vells ídols són dolços d’enyorar...

Car seguir l’Esperit vol dir tothora

inventar de bell nou recomençar.

 

3.- Salutació del President

Que la gràcia i la pau de Jesús, que ens estima i ens salva, siga amb tots vosaltres.

 

4.- Acte penitencial

P-Amb l’anhel d’intensificar la nostra renovació personal per a ser constructors de pau en aquest món dividit i enfrontat per tanta violència i guerra, iniciem aquesta Celebració de la comunió demanant perdó de tot allò que ens separa dels germans i del nostre Pare Déu.

 

(Llarg silenci)

 

L-La terra era bona i generosa, i estem depredant-la; la terra era verda, i estem calcinant-la; l'atmosfera i l'aire eren nets, i nosaltres estem contaminant-los...

Vós, Senyor, que féreu una terra bona i generosa, tingueu pietat de nosaltres i reconcilieu-nos amb la terra.

 

R/ KYRIE ELEISON, CHRISTE ELEISON,

KYRIE ELEISON.

 

L-Senyor, l’ésser humà era la vostra imatge més propera. Vós volguéreu crear-lo per a la llibertat i la companyia, l’amor i la germanor. Però nosaltres estem sometent-lo a la misèria i el consumisme., a l’egoisme atroç i a desitjos voraços de domini. L’ésser humà ja no és la vostra imatge, Senyor.

Perdoneu-nos aquest pecat i ajudeu-nos a reconciliar-nos amb la vostra imatge. R/

 

L-El vostre Poble ha estat sempre, Senyor, el vostre somni més volgut. Però nosaltres hem trencat les vostres propostes; ens hem dividit antagònicament, ens hem declarat enemics, hem erigit fronteres amb tota sort d’armes, i sempre estem dirimint qui és el més fort... Mentrestant els més febles sofrixent, ploren i moren de fam, d’abandó i menyspreu.

El vostre Poble, Senyor, ja no és el vostre Poble. Perdoneu-nos aquest gran pecat, desbarateu els nostres plans injustos i ajudeu-nos a reconciliar-nos amb el vostre Poble. R/

 

P-Senyor, Déu i Pare nostre, resumint els desitjos i les veus d’aquesta Assemblea, vos suplique, vos demane: reconcilieu-nos amb la vostra terra, amb la vostra imatge, amb el vostre Poble. Torneu, Senyor, com sempre heu fet per la causa dels més febles.

I allà on regna el dolor i la misèria, la confusió i la violència, la guerra i la mort, sembreu Vós llavors de vida i esperança, d’amor i de pau.

Vos ho demanem per Jesucrist el vostre Fill i Senyor nostre. Amén.

 

 

II. LITÚRGIA DE LA PARAULA

 

1.- Primera Lectura: 2Cr. 36,14-16.19-23

 - Càntic:

1-Vós sou, Senyor, ma fortalesa,

ma roca viva sou, Senyor.

En Vós s’empara ma feblesa,

que sou el Crist, mon Salvador.

Retut d’angoixa us he cridat,

i Vós, clement, m’heu escoltat.

2-Sou nostre ajut en la quimera,

refugi nostre en la dissort.

El qui us coneix en Vós espera

i el conduïu sempre a bon port.

Mai no s’ha vist abandonat

el qui de cor us ha cercat.

3-Vós sou, Senyor, la llum que em guia;

l’estel que em mena sou, Senyor.

Vós sou el far que m’il.lumina

de la tempesta en la fragor.

Si mai perdia el bon camí

Vós sou claror en la meua nit.

 

2.- Segona Lectura: Ef. 2,4-10

 - Càntic:

Jesús és Veritat, Camí,

la Llum que il.lumina el nostre destí. (bis)

 

3.- Evangeli: Joan 3,14-21

 

4.- Homilia

 

5.- Professió de fe

P-Creiem en Déu, Pare de tots, creador del cel, de la terra i de la pau, que ha fet l’ésser humà a la seua imatge i semblança, i el convoca sempre a construir la pau.

 

A-Però no creiem en el déu que ens oferixen els qui construïxen murs que separen els pobles i tracen els meridians pel color de la pell. No creiem en el déu que s’inventen els qui desdijunen cada dia amb el producte de les armes.

 

P-Creiem en Jesucrist, el Fill de Déu, nascut de Maria i profeta de la reconciliació i la pau. Ell atemorí els ocupants del seu poble, desil.lusionà els violents extremistes i morí per construir la pau des de dins del propi ésser humà.

 

A-Però no creiem en la pau de les taules redones on s’hi repartix el món com en un joc d’escacs. Mai creurem els qui utilitzen Crist per a justificar la guerra, la violència, els “ghettos” i els camps de refugiats.

 

P-Creiem en l’Esperit Sant, promotor de la pau i animador de la vida, present i actuant en tots els homes i dones que treballen, lluiten, ploren i moren per la pau.

 

A-Però no creiem en els pobles i nacions que celebren les seues festes i calmen les seues pors amb desfilades militars, coartant l’alegria sana de les persones, les rialles dels xiquets i la llibertat dels seus joves.

 

P-Creiem en l’Església, sagrament de comunió per a tots els pobles, que aposta per la vida i la protegix, acull els marginats i treballa per la unitat del gènere humà.

 

A-Però no creiem en una església que justifique l’opressió o oprimisca per defensar lleis o doctrines. No creiem en una església que no treballe per la unitat dels cristians i que no es renove cada dia per a ser testimoni de pau i esperança per al món.

 

P/A-El nostre Déu, a qui estimem, la nostra Església a la qual celebrem, són el Déu i l’Església que beneïxen, animen i col.labo- ren amb els missatgers que anuncien la pau i la fan possible entre els pobles de la terra.

 

6.- Pregària dels fidels

P-Vós, Senyor, voleu la vida per a tothom. Des de la fe en el vostre projecte de salvació, vos presentem els nostres desitjos convertits en peticions.

 

L-Per tota l’Església, que s’ha definit a ella mateixa com a Sagrament universal de salvació.

(Breu silenci)

 

A-Que amb la vostra força prenga sempre postura a favor de la justícia i la pau.

 

L-Pels qui els ha estat atorgada alguna responsabilitat en la societat.

(Breu silenci)

 

A-Que no es convertisquen mai en classe dominant, i que potencien la participació més plena i responsable de tots els ciutadans i ciutadanes.

 

 

L-Per tots els pobles de la terra.

(Breu silenci)

 

A-Que cadascú d’ells, fidel a l’esperit de la pròpia cultura, visca en pau i col.labore solidàriament al desenvolupament dels altres pobles de la terra.

 

L-Per tots els pacifistes i profetes de la veritat.

(Breu silenci)

 

A-Que no es cansen mai de lluitar per la pau mitjançant el diàleg i la col.laboració, i que amb el seu testimoniatge contribuïsquen a mantenir viva l’esperança en un món més just i fratern.

 

L-Per les víctimes de la guerra i la fam, de l’opressió i la injustícia.

(Breu silenci)

 

A-Que el seu sacrifici no siga estèril i que suscite en tots nosaltres el compromís de treballar amb ells per la defensa de la dignitat de totes les persones.

 

L-Per tots i cadascún dels qui participem en aquesta Eucaristia.

(Breu silenci)

 

A-Que tot allò que hem viscut en aquest Fòrum servisca per a potenciar el nostre compromís per una cultura de la pau i la llibertat en tot el món.

 

P-Que el vostre amor, Senyor, dissipe les barreres dels nostres prejudicis, perquè siguem persones acollidores i dialogants, amb els mateixos sentiments i amor que Jesucrist, que viu i regna pels segles dels segles.

 

A-Amén.

 

III. LITÚRGIA EUCARÍSTICA

 

1.- Ofertori. Ofrenes:

(Abans de començar la col.lecta:)

Abans de començar la segona part de l’Eucaristia, farem la col.lecta com a signe del nostre compromís de compartir els nostres béns.

Enguany aquesta col.lecta es destinarà a paliar els efectes de la violència estructural:

- A les víctimes de Moçambique, l’ajuda a les quals arribà tard i malament.

- Als immigrants d’El Egido, que sofriren el brot violent del racisme i la xenofòbia.

 

Ofrena del treballa dels xiquets del Fòrum

Vos oferim, Senyor, el treball dels més menuts del Fòrum.

En aquest Fòrum, ells i elles han treballat també sobre la pau i han fet aquestes colomes de la pau.

Que entre tots i totes units construïm un futur de pau per als nostres fills i filles.

 

Ofrena de la col.lecta

Vos oferim, Senyor, aquesta solidaritat amb els germans i les germanes de Moçambique. Veent-les ofegar-se, no acudírem al seu auxili amb promptitud.

També vos la oferim per als germans i germanes que sofriren la violència racista i xenòfoba a El Egido.

Que aquest gest siga signe del nostre compromís per estar sempre al costat de les víctimes.

 

Ciris

Que enmig de tanta foscor i tenebra que produixen la violència i la guerra en aquest món, siguem, Senyor, llum d’esperança i que, com aquests ciris, que representen els cinc continents, siguem capaços de consumir-nos en servei de reconciliació entre les persones i tots els pobles de la terra.

 

Flors

Vós, Senyor, voleu la vida de tots els vostres fills i filles, perquè Vós sou un Déu de vius i desitgeu la bellesa per a tothom. Que, al igual que aquestes flors, les nostres vides siguen sempre motiu de pau i harmonia per a les persones que trobarem al nostre camí.

 

Carpeta de materials del Fòrum

El treball d’aquests dies, Senyor, ha volgut animar-nos a ser constructors de pau i potenciadors de la cultura de la pau per a tots els pobles. Que els materials del Fòrum que vos presentem hi siguen símbol del nostre compromís ferm per realitzar a la nostra vida diària la civilització de la pau i una cultura basada en el diàleg i la reconciliació.

 

El pa

La terra i el treball de l’home i de la dona ens han donat aquest pa, que és aliment en el nostre caminar. Que tots els esforços dels éssers humans siguen per a construir i no per a destruir, i que aquest pa que aneu a donar-nos, convertit en el Cos de Jesús, ens done força per a entregar-nos sempre per la causa de la pau.

 

El vi

El vi, Senyor, és símbol de l’esforç humà convertit en beguda per a l’encontre, la festa i el brindis de l’esperança. Vos l’oferim perquè ens transforme a nosaltres en instruments de vida, d’alegria i festa per a tots els altres, quan Vós ens el tornareu convertit en beguda de salvació.

 

 - Càntic:

1-Per quants carrers l’home haurà de passar

abans que se’l vulga escoltar;

dis-me quants mars li caldrà travessar

abans de poder descansar.

Fins quan les bombes hauran d’esclatar

abans que no en quede cap.

 

AIXÒ, AMIC MEU,

TAN SOLS HO SAP EL VENT;

ESCOLTA LA RESPOSTA DINS EL VENT. (bis)

 

2-Quants colps haurà l’home de mirar amunt

per tal de poder veure el cel.

Quantes orelles haurà de tenir

abans de sentir plorar el món.

Quantes morts veurà el seu entorn

per saber que ha mort massa gent.

3-Fins quan una roca podrà resistir

abans que se l’enduga el mar.

Quan temps un poble haurà de patir

per manca de llibertat.

Fins quan seguirà l’home girant el cap

per tal de no veure-hi clar.

 

2.- Pregària Eucarística (Reconciliació II)

 

P-Vos donem gràcies i vos lloem, Déu i Pare bo,

per nostre Senyor Jesucrist, perquè per Ell

heu acomplit la vostra obra d'amor sobre el món.

Sabem i proclamem que en aquesta humanitat,

dividida per les dissensions i les discòrdies,

Vós inclineu les voluntats a la reconciliació.

 

A-El vostre Esperit mou els cors dels homes i dones

perquè els enemics tornen al diàleg,

els adversaris es donen la mà i els pobles s'esforcen

a fer camí els uns cap als altres.

 

P-És també obra del vostre poder

que, amb voluntat de pau,

les lluites es calmen frater­nalment,

que l'odi siga vençut per l'amor

i que la venjança deixe pas al perdó.

Per això, cal que sempre vos donem gràcies

i que vos lloem amb els estols celestials

que eternament aclamen la vostra majestat:

 

A-SANT...

 

P-A Vós, doncs, Senyor de l'univers, us beneïm

per Jesucrist, el vostre Fill,

que va venir en nom vostre.

Ell és la Paraula que ens salva,

la mà que esteneu als pecadors,

el camí pel qual ens arriba la vostra pau.

 

A-Oh Déu, Pare de tots nosaltres,

quan nosaltres ens havíem apartat de Vós,

ens féreu retornar per mitjà del Fill,

que oferí la seua vida perquè

ens convertírem a Vós

i ens estimàrem els uns als altres.

 

P-Així, doncs, celebrant la reconciliació

que Crist ens ha obtingut, vos preguem

que santifiqueu aquestes ofrenes,

fent que hi davalle el vostre Esperit, com la rosada,

ara que complim el manament del vostre Fill.

Ell, en efecte, poc abans de donar la vida

per alliberar-nos, estant a taula amb els deixebles,

va prendre el pa amb les seues mans

i, donant-vos gràcies i beneint-vos,

el partí i els el donà tot dient...

PRENEU I MENGEU-NE TOTS,

QUE AÇÒ ÉS EL MEU COS,

ENTREGAT PER VOSALTRES.

 

Igualment, aquell vespre, prengué el calze

i, donant-vos gràcies per la vostra misericòrdia,

el passà als seus deixebles, tot dient:

 

PRENEU I BEVEU-NE TOTS,

QUE AQUEST ÉS EL CALZE DE LA MEUA SANG,

LA SANG DE L’ALIANÇA NOVA I ETERNA,

VESSADA PER VOSALTRES

I PER TOTES LES PERSONES

EN REMISSIÓ DELS PECATS.

FEU AÇÒ, QUE ÉS EL MEU MEMORIAL.

 

P-Proclameu el misteri de la fe.

 

A-ANUNCIEM LA VOSTRA MORT,

CONFESSEM LA VOSTRA RESURRECCIÓ,

ESPEREM EL VOSTRE RETORN, SENYOR JESÚS.

 

P-Senyor, Déu nostre, el vostre Fill ens deixà

aquesta penyora del seu amor;

fent ara el memorial de la seua mort i resurrecció,

vos oferim aquesta ofrena que Vós ens heu donat:

el sacrifici de la reconciliació perfecta.

 

A-Pare Sant, vos preguem que ens accepteu

amb el vostre Fill i que, en aquest convit fraternal,

ens concediu el seu Esperit

que faça desaparéixer tot allò que ens divideix.

Feu, Senyor, que la vostra Església

siga signe d'unitat entre els homes i dones,

i promoga la vostra pau.

 

P-Que aquest Esperit, vincle d’amor, ens conserve

en comunió amb el Papa i els nostres Bisbes,

amb els altres Bisbes i amb tot el vostre Poble.

A-Acolliu en el vostre Regne els nostres germans 

que s'han adormit en el Senyor i tots els difunts,

la fe dels quals només Vós heu conegut.

 

P-Que de la mateixa manera que ens heu congregat

entorn de la taula del vostre Fill,

units a la Verge Maria, i a tots els sants i santes, aplegueu també les persones

de qualsevol llengua o país,

de qualsevol raça o cultura,

al convit del vostre Regne en el món nou,

on resplendeix la plenitud de la pau;

allà, podrem celebrar

la unitat perfecta i la reconciliació sense fi.

Per Crist, Senyor nostre.

 

PER ELL, AMB ELL I EN ELL,

VÓS, DÉU PARE OMNIPOTENT,

EN LA UNITAT DE L’ESPERIT SANT,

REBEU TOT HONOR I TOTA GLÒRIA

PELS SEGLES DELS SEGLES. AMÉN.

 

3.- Parenostre

Pare nostre, que esteu en el cel.

Siga santificat el vostre nom.

Vinga a nosaltres el vostre Regne.

Faça’s la vostra voluntat,

així a la terra com es fa en el cel.

El nostre pa de cada dia

doneu-nos, Senyor, el dia d’avui.

I perdoneu les nostres culpes

així com nosaltres perdonem

els nostres deutors.

I no permeteu

que nosaltres caiguem a la temptació.

Ans allibereu-nos de qualsevol mal.

 

4.- Pau

(Es repartix una flor a cada persona de l’Assemblea. Amb aquesta a les mans, tots plegats cantem:)

PAU A LA TERRA, PAU A LES ALTURES.

QUE REGNE EN TOTS NOSALTRES

LA VERITAT I EL GOIG.

 

Dóna pau, germà, dóna pau.

Treballa-la des del teu cor

i, amb el teu gest proclamaràs

que tu vols la pau.

Que la pau, germà, siga un do;

és el millor signe d’amor

que tu ens pots donar a tots:

el teu gest de pau.

 

 

 

 

5.- Comunió. Càntic:

QUE JESÚS VINGA SEMPRE AMB MI, (bis)

TOT AL LLARG DEL MEU VIATGE.

VULL QUE JESÚS VINGA SEMPRE AMB MI.

 

1-En les proves, vinga amb mi. (bis)

Quan s’acosta la tenebra.

Vull que Jesús vinga sempre amb mi.

2-En les penes, vinga amb mi. (bis)

Quan el cos no resistesca.

Vull que Jesús vinga sempre amb mi.

3-En l’angoixa, vinga amb mi. (bis)

Quan em pesa més el viure.

Vull que Jesús vinga sempre amb mi.

»»»»»»»

Tu ets, Senyor, nostra Llum.

Senyor, dissipa les tenebres.

Oh Déu, mon Déu, dissipa les tenebres.

Oh Déu, mon Déu, dissipa les tenebres.

 

6.- Silenci meditatiu

 

7.- Missatge  final

 

8.- Càntic:

Magnificat, magnificat,

magnificat anima mea Dominum.

Magnificat, magnificat,

magnificat anima mea.

 

Lloa el Senyor, lloa el Senyor,

lloa el Senyor, ànima meua, amb tot el cor.

Lloa el Senyor, lloa el Senyor,

lloa el Senyor ànima meua.

 

IV. COMIAT

 

1.- Pregària final

P-Oh Déu, el vostre Fill ha vingut com a llum del món perquè totes les persones tinguen vida en plenitud; il.lumineu els nostres cors amb la resplandor de la vostra gràcia perquè puguem pensar sempre com el vostre Fill i vos poguem estimar amb tot el cor:

 

A-Feu de nosaltres, Senyor,

instruments de la vostra pau!

Que on hi haja odi, hi posem amor.

On hi haja ofensa, hi posem perdó.

On hi haja discòrdia, hi posem veritat.

On hi haja dubte, hi posem fe.

On hi haja tenebres, hi posem llum.

On hi haja tristesa, hi posem joia.

Oh Mestre, feu que busquem més

consolar que ser consolats,

comprendre que ser compresos,

estimar que ser estimats.

Perquè és donant-nos que obtenim,

és oblidant-nos que ens trobem,

és perdonant que som perdonats,

és morint que ressuscitem a la vida eterna.

 (Sant Francesc d’Assís)

 

2.- Benedicció

P-Que Déu vos beneïsca i vos protegisca sempre.

Que ajudeu sempre els altres i deixeu que els altres vos ajuden.

Que les vostres mans estiguen sempre ocupades i els vostres peus dispostos a anunciar la pau.

Que els vostres cors estiguen sempre alegres anunciant la Bona Nova del Senyor.

I que la benedicció de Déu, bo i misericordiós, Pare, Fill i Esperit Sant davalle sobre tots vosaltres.

 

A-Amén.

 

P-Germanes i germans, aneu-vos-en la pau de Crist.

 

A-Donem gràcies a Déu.

 

3.- Càntic final

Germà, escolta la cançó de l’alegria,

la veu joiosa de qui espera un nou dia.

 

VIU, CANTA AMB ESPERANÇA,

I SOMNIANT UN MÓN MÉS JUST,

FAREM QUE SEMPRE

VISQUEM TOTS AMB ALEGRIA.

 

Si en el viatge tan sols trobes la tristesa

i el dur bagatge de la soledat completa.

 

 

 

La Pregària per la Pau de dissabte i l’Eucaristia han estat compostes i dirigides per Juli Ciges i Mar Seguí.