PROGRAMA

XII FÒRUM "Cristianisme i Món d'Avui

FELIÇOS ELS QUI TREBALLEN PER LA PAU

Amigues i amics:

De nou, i en van dotze, ens aplegarem en el Fòrum d’enguany convocats sota el lema “Feliços els qui treballen per la pau”.

Malauradament, el segle XX ens deixa una herència de violències, discriminacions, injustícies i gueres de tot tipus. També, sortosament, un munt d’hòmens i dones que han treballat, inclús fins al martire, per la implantació dels drets humans, la no-violència, el desenvolupament de la democràcia i la pràctica de la justícia. Guiats pel seu testimoniatge i per la paraula de Déu volem dedicar aquest fòrum del 2000 a reflexionar, pregar i comprometre’ns en la promoció de quantes iniciatives i projectes s’encaminen cap a l’assoliment d’una cultura de la pau. Ho farem, malgrat les dificultats personals i col·lectives, en col·laboració amb totes les persones de bona voluntat, sabedors que els qui treballen per la pau fonamentada en la fraternitat universal, en la solidaritat amb les víctimes i en el perdó als enemics. Déu els anomenarà fills seus.

A tal fi hem preparat, el millor que hem sabut i pogut, les ponències, els minifòrums, els testimonis, les estones de pregaria i els altres actes que teniu indicats en el programa adjunt.

Animeu-vos, doncs, a animeu a participar-hi els vostres amics, familiars i coneguts. Si penseu que el Fòrum és una bona notícia, feu-vos-en pregoners. I que la pau que ve de Déu i que sobrepassa tot el que puguem pensar i desitjar siga amb totes i tots vosaltres.

LA COORDINADORA

PROGRAMA

Dissabte 1 d’abril

09’15h: Recepció i acollida.

10’00h: Pregària i Presentació.

10’30h: 1ª Ponència i debat: “Violència, una manera de veure i viure la vida”. Mari Pau Trainer: Antropòloga i llicenciada en teologia..

12’00h: Descans.

12’30h: 2ª Ponència i debat: “La bona notícia del Regne i la violència”. Rafael Aguirre: Professor de Sagrada escriptura de la Universitat de Deusto.

14’00h: Dinar.

16’00h: Minifòrums:

1.      Violència quotidiana i convivència cívica. Amparo Moreno

2.      Violència institucional i drets humans (presoners polítics, censura, pena de mort, tortura...). Miguel Angel Sanchez O.P..

3.      La indústria de les armes i la pau. J.M.Alcanyis.

4.      Dret a la diferència i violència. Marc Vicent Adell

5.      La violència al cinema i la televisió: problemes i respostes. J.M.Monzó.

6.      Masclisme i feminisme en les expressions i les idees: canvi de paradigma Neus Albertos.

7.      El nacionalisme com autoestima que no exclou. Marc Antoni Adell i Agustí Flors

8.      Educació per la pau a la família i a l’escola. Empar Martinez

9.      El moviment dels no-violents i la desobediència civil. Presen Saez (dones de negre).

10. Els organismes internacionals (ONU, OTAN, Tribunal de justícia...) i la construcció de la pau. Elisabet Perez

11. La justícia i la pau en la Sagrada Escriptura. Vicente Botella O.P.

12. Actituds i ensenyaments del Magisteri de l’Església sobre la violència i la pau. Agusti Domingo Moratalla.

18’00h: Descans

18’30h: Testimonis: Constructors de pau entre pobles i persones que pateixen la violència:

Isabel Sanjuan (vida i violència a Ruanda)

Abel Abdú (immigració política)

Maria Procesa (reinserció social dels violents i violentats)

20h: Pregària del vespre

Diumenge 2 d’abril

10’00h: Pregària del matí.

10’20h: 3ª Ponència i debat: “Pau i revolució a lèpoca de la globalització capitalista”. Giulio Girardi: Teòleg. I filòsof, professor emèrit de la Universitat de Sassari. Sardenya.

11’50h: Descans.

12’20h: Assemblea general.

13’45h: Dinar

15’00h: Festa

16’30h: Eucarística i Missatge final.

Dissabte, 1-IV-’00

PREGÀRIA PER LA PAU

(Presidix el Bisbe auxiliar En Rafael Sanus)

(La Celebració està presidida per un gran mapamundi pegat a la paret central, i per una creu gran de fusta. Davant d’ella hi ha un pebeter per encendre la flama de foc, i davant el mapamundi hi ha una taula per a col·locar els cinc ciris grosos que representen els cinc continents).

1.- Monició introductòria

L-¿Què pot voler un cristià sinó contribuir a la pau? La història ens acusa moltes vegades de la nostra incapacitat per a viure en pau, del nostre absentisme per a construir un món millor.

Jesús sempre ens convoca a la pau, i nosaltres, aquesta nit, volem comprometre’ns amb ella.

Que la nostra veu siga la veu de Crist, per tal que en tots els racons de la nostra vida s’anuncie l’Evangeli de la vida i de la pau.

2.- Càntic

Tu ets font d’aigua viva;

Tu ets foc, tu ets caritat.

Vine, Pare dels pobres;

vine, llum de la vida.

3.- Salutació

P-Que tots els pobles lloen el Senyor, que li cante tot l’univers. Veniu, preguem-li i supliquem-li per tots els homes i dones de la terra. Que hi haja pau per a tothom, que s’acabe el dolor, la tristesa, la fam i la guerra. Que nosaltres siguem missatgers i treballadors d’aquesta pau.

4.- S’encén el foc o el ciri. Càntic:

(En un pebeter que està preparat a un lloc ben visible, s’encén una flama de foc que estarà encesa durant tota la Celebració)

Senyor Jesús, oh foc que abrasa:

que les tenebres en mi no tinguen veu.

Senyor Jesús, dissipa les ombres

i que en mi només parle l’amor.

5.- Anunci del Pla de Déu

L1-L’Esperit del Senyor s’ha vessat damunt nostre. Ell ens envia a anunciar la Bona Nova als pobres, l’alliberament per als captius, la llum per als cecs. Ens envia a proclamar l’any de gràcia del Senyor.

L2-Que ningú no faça mal ni explote mai més el seu germà. Que es perdonen els deutes, que es repartesca la terra. Que no es fabriquen més armes, i que es produesca pa per a tothom.

L1-Que les Esglésies caminen cap a la unitat, i els creients treballen plegats pel bé de tothom i per la pau.

L2-Que tothom lluite perquè s’acabe el dolor i la tristesa i perquè en tots els ulls hi puga brillar la llum de l’esperança.

L1-Que es transformen els nostres cors i es convertesquen cap a Déu, el nostre Pare. Que Ell ens done el seu perdó, la seua misericòrdia, la seua gràcia infinita. I que l’alegria puga fer estada a la nostra terra, perquè això és el que Déu vol.

6.- Càntic

Volem ser signes de l’amor de Déu. (bis)

7.-El missatge de pau de Déu

L1-“El poble que caminava en la fosca ha vist una gran llum; una llum ha resplandit per als qui vivien al país tenebrós.

Les botes dels soldats que feien tremolar la terra i els mantells rebolcats en la sang, tot cremant alhora, el foc ho devora.

Ens ha estat donat un fill. Aquest és el seu nom: “Príncep de Pau”. Estendrà per tot la sobirania, i la pau no tindrà fi” (Is. 9,1.4-6a)

“L’Esperit del Senyor reposarà damunt d’ell. No jutjarà per les aparences. Farà justícia als desvalguts, sentenciarà amb rectitud a favor dels pobres. S’armarà de justícia, se cenyirà de fidelitat. El llop conviurà amb el corder, la pantera jaurà amb el cabrit; menjaran junts el vedell i el lleó, i un xiquet menut els guiarà... Ningú no serà roí ni farà mal en tota la muntanya santa, perquè el país serà ple del coneixement del Senyor”. (Is. 11,2-9)

“Ell ens ensenyarà els seus camins, i nosaltres seguirem les seues rutes.

Ell serà jutge entre les nacions, arbitrarà sobre els pobles. Forjaran relles de les seues espases i corbelles de les seues llances. Cap nació no empunyarà l’espasa contra una altra ni s’entrenaran mai més a fer la guerra. Casa de Jacob, veniu, caminem a la llum del Senyor.” (Is. 2,3b-5)

L2-Jesús diu:

“Feliços els qui treballen per la pau: Déu els anomenarà fills seus”. (Mt. 5,9)

“Ja sabeu que es va dir als antics: No mates, i el que mate serà condemnat pel tribunal. Doncs jo vos dic: el qui s’irrite amb el seu germà serà condemnat pel tribunal; el qui l’insulte serà condemnat pel Sanedrí, i el qui el maleïsca acabarà al foc de l’infern.

Ja sabeu que es va dir: Ull per ull, i dent per dent. Doncs jo vos dic: no vos hi torneu, contra el qui vos fa mal.

Ja sabeu que es va dir: Estima els altres, però no estimes els enemics. Doncs jo vos dic: estimeu els vostres enemics, pregueu pels qui vos persegueixen. Així sereu fills del vostre Pare del cel. Sigueu perfectes com ho és el vostre Pare celestial.” (Mt. 5,21-22.38-39.43-45a.48)

“Vos deixe la pau, vos done la meua pau. Jo vos done la pau que el món no dóna. Que els vostres cors s’asserenen i no temen”. (Jn. 14,27)

8.- Silenci meditatiu

- Breu reflexió del Bisbe

9.- Les creus dels cinc continents

Davant la Creu de Crist volem expressar el dolor i el retop més enèrgic contra tot allò que desencadena la violència i l’odi, la guerra entre persones i pobles.

El nostre planeta està poblat de moltes creus alçades per la violència i la guerra. Totes eixes creus ens fan actualitzar la Passió de Crist i el crit de protesta que la seua mort significà.

En recordar ara, nosaltres, totes eixes creus als diversos continents, alcem la nostra veu com la de Crist, tot dient:

Crist va morir perquè se sàpia que no tot està permés. La seua mort significa la condemna de tota pràctica opressora que segrega sofriment i mort.

Les creus que ara posarem damunt de cada continent, volen convocar-nos a allò que sempre convoca la Creu de Crist: a la lluita contra el dolor i contra les causes productores de creus per als altres.

(Mentre es canta “A la creu ens dónes vida”, ixen cinc membres de l’Assemblea i es col·loquen a una banda de l’escenari. Cadascú porta una creu de cartó, en la qual està escrit el nom d’un dels cinc continents).

EL TEU COS TOT FERIT PELS HOMES

ENS GUAREIX I ENS HA DUT SALVACIÓ.

A LA CREU ENS DÓNES VIDA,

AMB LA SANG EL TEU PERDÓ.

Et condemnen a mort per ser fidel,

innocent, testimoni de l’amor.

I et carreguen amb l’arbre de la creu

oblidat en la pena i el dolor.

També avui et tornem a condemnar

en els homes que moren sens raó,

torturat, famolenc i sense llar.

Som injustos: tanquem el nostre cor.

(En acabar el càntic, s’inicia el simbolisme de posar les creus als respectius continents i es va llegint el text corresponent. Mentre es posen les creus a cada continent, l’Assemblea canta el Kyrie).

1-Davant la vostra creu, Senyor, recordem la nostra Europa. És una terra d’antiga història cristiana plena, però, de terribles i cruels guerres entre els seus pobles i nacions, que han causat tanta divisió, dolor i mort. També aquesta Europa nostra ha provocat injustícia i violència a altres pobles de la terra.

Recordem ara, especialment, el dolor tan present de Kosovo i de Txetxènia, i tants altres dolors amagats. I recordem que som capaços de mantenir grans diferències enmig nostre, i discriminacions, i tancaments. Ací teniu, Senyor, la nostra Europa.

R/ KYRIE ELEISON.

2-Davant la vostra creu, Senyor, recordem les terres d’Amèrica. Les tenim molt a prop, hi ha una relació molt intensa des de fa segles. I no estan en situació fàcil. El Nord és poderós, però massa voltes aquest poder és a costa de fer mal als febles. I el Sud ha viscut i viu massa injustícies. A les seues terres s’ha produït l’exterminació de pobles indígenes i han sorgit fortes dictadures que han masacrat els pobles d’Amèrica enfonsant-los en deutes i extrema pobresa. Ací teniu, Senyor, les terres d’Amèrica. R/

1-Davant la vostra creu, Senyor, recordem els pobles d’Àfrica. Pensant en Àfrica, pensem en fams i guerres, i gent que fuig cap a la nostra Europa rica. Gent que potser moren pel camí o potser, si arriben, tot és immensament complicat per a ells, perquè ens fan nosa en els nostres països rics. l’Àfrica és plena de bellesa, Senyor, però està tan desfeta! Abandonada a la seua sort, perquè està exclosa del món, sorgixen en ella conflictes tribals i fanatismes fonamentalistes que produïxen molta sang i mort. Ací teniu, Senyor, els pobles d’Àfrica. R/

2-Davant la vostra creu, Senyor, recordem la immensa Àsia. Ens queda lluny, i és tan diversa! Des de la terra d’Israel, la terra on Vós nasquéreu, aquesta terra on ara costa tant de conviure en pau i justícia, fins a les terres tan distants de l’Índia o la Xina o el Japó, tan diferents de nosaltres i sovint tan difícils d’entendre. Potser és a l’Àsia, on més es nota la diversitat i riquesa de la raça humana, amb les seues angoixes i dolors, i amb les seues capacitats i troballes.

Recordem ara, especialment, les divisions violentes que es produïxen entre cristians i musulmans, i les tensions permanents entre Paquistà i l’Índia. Ací teniu, Senyor, la immensa Àsia. R/

1-Davant la vostra creu, Senyor, recordem finalment Oceania. Més lluny encara, a l’altra punta del planeta. Amb una barreja estranya de món occidental com nosaltres i de terres de poblacions antigues que tenen moltes dificultats per mantenir-se. Allà també hi ha el poble de Timor Est, tan tràgicament marcat. Ací teniu, Senyor, Oceania. R/

EL TEU COS TOT FERIT PELS HOMES

ENS GUAREIX I ENS HA DUT SALVACIÓ.

A LA CREU ENS DÓNES VIDA,

AMB LA SANG EL TEU PERDÓ.

Despullat de la teua dignitat

et condemnen l’enveja i el poder.

Et coronen d’espines com a rei.

Ho has donat tot pel Regne de Déu.

S’ha vessat també avui la teua sang

per cridar la justícia i l’amor;

mor el just defensant la veritat,

els més pobres, els qui no tenen veu.

10.- Actitud de conversió

P-Davant la Creu de Crist hem posat tot el nostre món. Les creus causades per la violència hi impedixen veure la glòria de Déu. Preguem Déu, doncs, demanant-li perdó, i també ajuda per canviar el nostre cor i ser constructors de pau.

Per la guerra i l’odi, per les armes i els insensats i orgullosos sobirans, per la sang irremeiable de milions d’innocents... Et cridem:

A-PERDÓ, SENYOR, VOLEM LA PAU.

P-Per la política de blocs, per la dialèctica divisió del món en rics i pobres, per l’absurditat de “la civilització occidental cristiana”, per idolatrar la llibertat econò-mica... Et cridem:

A-PERDÓ, SENYOR, VOLEM LA PAU.

P-Pels pecats històrics de l’Església contra la pau. Pel règim de cristiandat, per la Inquisició, per la canonització de la guerra, pel cesaropapisme, per l’ús del nom de Déu per masacrar els pobles, perquè no li fa mal en alguns pobles el dolor dels pobres, ni sent almenys necessitat de canviar... Et cridem:

A-PERDÓ, SENYOR, VOLEM LA PAU.

P-Perquè som “desencantats passius”. Perquè no estimem els més abandonats ni defensem sempre els drets del més pobres. Perquè temem perdre la nostra falsa “pau social” i la comoditat en què vivim. Perquè fem molt poc pels altres i damunt estem orgullosos de nosaltres mateixos... Et cridem:

A-PERDÓ, SENYOR, VOLEM LA PAU.

* Oració comunitària:

Déu, Pare nostre: Vós sou un Déu fracassat perquè les persones seguim dividides com enemics irreconciliables; la vostra Paraula segueix emmordassada mentre la injustícia i la desigualtat encenen violència i odi entre els pobles..

Moltes persones vos insulten com “el Déu de la mort” perquè el poder infernal de les nostres armes convencionals i atòmiques, químiques i bacteriològiques, enrogix de sang la terra i ompli el món de cadàvers.

Som tan bestialment poderosos que podem destruir-nos, cents, milers de vegades i fer de la història de l’ésser humà alguna cosa imperdonable.

Doneu-nos seny i imaginació, Senyor, per tal d’edificar sobre velles cendres eixe món nou de pau. I perdoneu-nos el pecat d’haver fet de la pau el drama de l’ésser humà. A Vós, que sou el Déu de la vida, hui volem cridar penedits: Volem la pau!

11.- Compromís comunitari i gest de la pau

L-Davant tanta violència i guerra com hi ha al món, alguna cosa hem de fer per tal d’evitar que la pau continue sent el gran drama de l’ésser humà.

Si unim els nostres esforços, Déu es posarà de la nostra part, i tot podrà canviar amb la seua força transformadora.

La rama d’olivera que vos entregaran, vol significar que volem ser constructors de pau. Amb ella a la mà, farem públicament i solemne, el nostre compromís per la pau.

(Mentre es repartixen les rametes d’olivera, s’escolta la IX Simfonia de Beethoven: l’Himne de l’alegria).

P-Proclamem ara en veu ben alta, el nostre compromís per la pau.

Ens podran llevar la vida, però ningú no podrà llevar-nos la llibertat de lluitar per la pau, per a totes les persones i per a tot l’ésser humà.

¿Ens comprometem a lluitar per la pau?

A-SÍ, ENS COMPROMETEM.

P-Ens podran llevar la vida, però ningú no podrà llevar-nos la llibertat d’imaginar, de buscar i realitzar nous i alternatius camins de pau.

¿Ens comprometem a aquest esforç d’imaginació i coratge?

A-SÍ, ENS COMPROMETEM.

P-Ens podran llevar la vida, però mai ens podràn llevar la llibertat de treballar per una Església particular i universal, on la llibertat i la igualtat dels fills de Déu siga l’espai eclesial de la pau.

¿Ens comprometem a treballar també per la pau dins de l’Església?

A-SÍ, ENS COMPROMETEM.

P-Que el Déu de Jesús, que ens digué en Ell tot allò que havia de dir a l’ésser humà, i a qui nosaltres invoquem company de viatge, ens done a tots el perdó i la pau.

Donem-nos, doncs, uns a altres, una abraçada de perdó i de pau.

* Càntic:

Hui comença una nova era:

les llances es transformen en podaderes,

de les armes surten les relles

i els oprimits són alliberats.

12.- Desig de pau i petició per tots els continents

(D’enmig de l’Assemblea van eixint cinc joves amb un ciri gros encés. Cada ciri representa un continent i, per això, cada u d’ells és d’un color: blanc per a Europa; vermell per a Amèrica; negre o verd per a Àfrica; groc per a Àsia; blau per a Oceania. Un a un pujen els joves a l’escenari i, amb el ciri encés a la mà, fan la salutació corresponent. Feta la salutació, es col·loca el ciri damunt la taula. Música suau de fons.)

1-A tots els homes i dones d’Europa, de part de Jesús, pau. Que per damunt de les fronteres, tots ens donem les mans, perquè mai més cap guerra no siga possible, el racisme i la temptació de l’eurocen-trisme siguen suprimits i tots junts treballem amb una visió més planetària i de solidaritat internacional.

2-A tots els homes i dones de l’Àfrica, de part de Jesús, pau i bé. Que puguen viure en una terra lliure i que ningú no s’aprofite de ningú, ja que negres i blancs som tots fills de Déu. Que tots els pobles de l’Àfrica isquen de la pobresa i el subdesenvolupament amb la cooperació de tots els altres pobles.

3-A tots els homes i dones de l’Àsia, de part de Jesús, pau i alegria. Que no els manque mai el pa i que tots els pobles puguen viure en pau com a germans. Que la seua diversitat i riquesa afavorisca un món de més diàleg des de la interculturalitat.

4-A tots els homes i dones d’Oceania, de part de Jesús, pau i solidaritat. Que tota la bellesa i riquesa ecològica de les seues illes i la grandesa dels mars que ho envolten tot, siguen respectades. Que les seues cultures més primitives puguen enriquir les altres. I que treballen tots convivint en harmonia fraternal.

5-A tots els homes i dones d’Amèrica, de part de Jesús, pau i justícia. Que no hi haja rics i pobres, sinó només germanes i germans. Que desaparega tota dependència i injustícia, que es condone el deute extern, i que els drets humans i dels pobles siguen respectats.

13.- Pare nostre

14.- Càntic

Agermanats anirem caminant

sota un cel ben blau;

joiosos himnes ressonaran

d’amor i de pau.

CONSTRUCCIÓ DE LA PAU I ALLIBERAMENT

A L’ÈPOCA DE LA GLOBALITZACIÓ CAPITALISTA NEOLIBERAL

Giulio Girardi

Com es planteja, per a nosaltres, el problema de la pau.

El problema de la pau es pot plantejar de diferents maneres, segons la definició de pau de la qual partim. Segons un primer plantejament, el qual sembla més natural, és evident que Europa occidental es troba en un estat de pau, fruit dels nostres règims democràtics, per tant, per a nosaltres, el problema és com conservar aquesta situació i com estendre-la, juntament amb la nostra democràcia i la nostra civilització, a tot el planeta, especialment a l’anomenat Tercer Món. Un segon plantejament parteix d’un altre pressupost: Europa occidental i tot el món es troben en un estat de guerra, oculta, però real i sangonosa. El problema que tenim al davant és descobrir les arrels d’aquesta guerra per a entendre com construir la pau.

Evidentment, aquestos dos plantejaments parteixen de dues diferents definicions de la pau i de dues anàlisis diferents del procés de globalització capitalista neoliberal. En la primera hipòtesi, la pau és l’absència de guerres militars. En la segona, la pau és un sistema social i mundial mancat de violència.

La segona hipòtesi, que propose com a punt de partida de la nostra reflexió, suposa que la guerra militar no és l’única forma de violència, encara més, que no és l’única forma de guerra. Perquè violència és tota forma de violació dels drets de les persones i dels pobles, i, en primer lloc, del dret a la llibertat i a l’autodeterminació; violència estructural és aquella que no sorgeix d’una iniciativa cojuntural (d’una persona, d’un grup social, d’una organització, d’un estat, etc.), sinó de les mateixes estructures del sistema econòmic i polític, és a dir, de les relacions de dominació que el marquen.

En la meua introducció, pararé una particular atenció en la violència cultural, que és la violació del dret de les persones, les comunitats i els pobles a pensar per ells mateixos, a triar el sentit humà i religiós de la vida, a elaborar, desenvolupar-ne i transmetre la cultura i la religió, amb el respecte, evidentment, al dret dels altres. Anomene guerra a l’exercici col·lectiu i sistemàtic de la violència contra un altre poble o un altre grup social, amb l’objectiu de sotmetre’l a la seua voluntat.

L’altre punt de contraposició entre els dos plantejaments que he assenyalat és l’anàlisi de la globalització capitalista. Per a la cultura dominant liberal-demòcrata, aquest procés és una organització de l’economia i la política que respecte els drets de les persones i dels pobles, que afavoresca el progrés de la societat i, amb perspectiva, el benestar de les grans majories; representa, per tant, un camí cap a la pau mundial.

Si, en canvi, com miraré de demostrar, la globalització neoliberal duu cap a una violació estructural i cultural dels drets de les persones i dels pobles, haurem de considerar-la com un estat de guerra. Aquesta perspectiva de pau, entesa com a organització social i mundial respectuosa amb els drets de les persones i dels pobles, suposa una transformació radical del sistema, és a dir, una revolució. Amb una paraula, no hi haurà pau sense revolució mundial. La construcció de la pau coincideix amb la construcció llarga i fatigosa d’una alternativa de civilització.

Vull ara aprofundir en aquest plantejament, primer amb la demostració que la globalització capitalista neoliberal és un estat de guerra, una guerra de colonització econòmica i política del món; segon, que un factor essencial d’aquest procés de colonització n’és la dependència intel·lectual, moral i religiosa de les grans majories; tercer, que l’alliberament intel·lectual, moral i religiós de les grans majories n’és el fonament de l’alliberament integral i, per tant, de la pau; quart, que el cristianisme, en el procés d’alliberament intel·lectual, moral i religiós n’és part del problema, però que amb una transformació profunda pot contribuir a la solució.

Primera part. La globalització capitalista neoliberal:

guerra de colonització política i econòmica del món.

La globalització neoliberal, procés d’unificació del món.

Amb el mot globalització designem, en una primera aproximació, el procés d’unificació que caracteritza la situació actual del món i que el transforma en una “aldea global”. Aquest procés té, fonamentalment, dos motors: d’una banda, el desenvolupament de la tecnologia, dels mitjans de transport i dels de comunicació, els quals afavoreixen, amb la supressió de les distàncies espacials i temporals, una forta interacció i interdependència entre les diverses zones del món. D’altra banda, la unificació dels mercats i la instauració del mercat total, el qual, amb la imposició a nivell mundial del manament de la lliure competència, orienta l’economia, i per tant la vida, de tots els estats. Ací la unificació es realitza al voltant d’un poder central i implica una homologació econòmica, política i cultural orientada vers el neoliberalisme.

Quan es parla hui de globalització, es designen alhora aquestos dos aspectes del procés d’unificació del món, la qual cosa és perfectament legítima, perquè en realitat aquestos no hi tenen una separació concreta: així doncs, les lleis de mercat total dominen l’esfera dels transports i de les comunicacions. Tot i això, aquesta és també una operació ideològica orientada a afirmar que els dos aspectes són inseparables, amb la insinuació que el mercat total i totalitari, regulat per la llei de la lliure competència, és l’únic camí per a realitzar la unificació del món i, per tant, el progrés que aquesta indubtablement representa. Una de les conseqüències més importants d’aquest primat és que els mitjans de comunicació i de transport, que són sota el control del gran capital, no són accessibles a tota la humanitat, ni, per consegüent, estan unificant la humanitat, com a vegades hom pretén.

La globalització capitalista neoliberal, nova guerra mundial.

La presa de consciència de la globalització neoliberal té com a objectiu fonamental el caràcter conflictiu d’aquest procés. És la descoberta que la globalització, presentada com a un procés d’unificació del món i com a la fi de la guerra freda, representa en realitat una nova guerra mundial, la més llarga i sangonosa de la història: guerra encetada per una minoria privilegiada contra les grans majories; encetada pel gran capital contra la natura i contra la humanitat present i futura.

La presa de consciència de la globalització capitalista és, a més, la descoberta que la unificació de l’univers, exaltada a sovint com una gran aportació de la tecnologia moderna, no és només un enfortiment de la comunicació i la col·laboració entre els pobles, sinó també, i sobretot, l’avanç del procés de concentració del poder i de colonització del món. Els pobles del Nord, convençuts de la superioritat de la seua civilització, s’atribueixen el dret-deure a l’autodeterminació dels altres pobles.

Volem ara evidenciar alguns aspectes d’aquesta unificació del món al voltant dels mercats i del seu caràcter conflictiu.

1. El fonament del sistema és el reconeixement de la plena autonomia del mercat, regit únicament per la llei de la lliure competència com a criteri de racionalitat i de progrés; aquesta autonomia s’afirma respecte a qualsevol intrusió política o respecte a consideracions ètiques i socials. La lliure competència entesa d’aquesta manera és en realitat la llei del més fort (no guanya el millor, sinó el més fort): la “modernització” consisteix en restaurar la llei de la jungla.

2. El mercat no és dominat pel capital productiu sinó pel capital especulatiu o financer; no per les fàbriques, sinó pel sistema bancari; no per l’economia real, sinó per l’economia especulativa o virtual. Més del 90% de l’activitat del mercat no obeeix a transaccions comercials, sinó a especulacions. Així, l’economia s’allunya cada vegada més de la vida real i de les necessitats de la gent per a convertir-se en una lluita pel poder mundial entre els gegants financers.

3. El mercat financer orienta la vida de la societat, particularment la política, la cultura i l’educació. L’estat no està cridat a regular el mercat, sinó que la seua política està dirigida pel mercat, és a dir, pels organismes financers internacionals i multilaterals. Per tant, l’autodeterminació dels mercats és incompatible amb l’autodeterminació dels pobles i amb el seu dret a la diversitat.

4. L’autonomia i el domini dels mercats són el fruit d’una decisió política de les potències del capitalisme central, especialment dels Estats Units de Reagan i de l’Europa de Margaret Tatcher. Els estats-nacions han sigut debilitats a la perifèria, però no al centre. El domini del mercat és en realitat instrument del domini polític de les grans potències, i sobretot dels Estats Units. És l’expressió més profunda de l’imperialisme, però també la més oculta, perquè es presenta en nom d’exigències objectives i científiques.

5. L’autonomia i el domini de la macroeconomia implica la devastació de la microeconomia. Enfront dels problemes locals, el procés de globalització neoliberal imposa el mètode deductiu. Partim de les lleis del mercat mundial i de les dependències internacionals que hi impliquen i plantegem, sobre aquesta base, els problemes nacionals i locals. Es tracta de “modernitzar” l’economia i la política amb l’adequació a aqueixes lleis, les conseqüències de les quals, i particularment els sacrificis imposats a les grans masses (acomiadaments, atur, desmembrament de l’estat social, etc.) es consideren inevitables.

La globalització capitalista, crim estructural de lesa humanitat.

Quina és la nostra avaluació d’aquest procés? Aquesta depén del “punt de vista” a partir del qual es realitze l’avaluació, el de la burgesia tecnòcrata internacional o el dels oprimits i les oprimides conscienciejats: punt de vista que és una presa de partit en aquesta guerra mundial. Per cert, des del punt de vista de la burgesia internacional, la globalització neoliberal representa un salt de qualitat en la història del progrés humà. Aquesta història implica, doncs, un ritme accelerat d’enriquiment dels rics i de concentració del poder en poques mans. Però alhora duu l’empobriment creixent dels pobles i la marginació de les grans majories. Amb altres paraules, la globalització és un procés de reorganització del món i de repartició dels guanys i del poder a favor d’una minoria privilegiada, que condemna les grans majories cada vegada més a l’exclusió i la superfluitat... Es tracta d’un sistema econòmic i polític on el genocidi ha deixat de ser un crim perpetrat per grups particulars per a convertir-se en un crim estructural, perpetrat per l’organització del món mateix i justificat per la seua cultura; on el genocidi ha deixat de ser un atemptat contra un poble particular per a convertir-se en una agressió contra la majoria de la humanitat; un delit, llavors, que defineix i judica la nostra civilització. Una civilització que representa un crim estructural i cultural de lesa humanitat. Aleshores, des del punt de vista dels oprimits i les oprimides, aquest procés no és un progrés, sinó una marxa cap a la destrucció i la mort.

La revolta indígena zapatista el Cap d’Any del 1994 contra el tractat de lliure comerç, i per això mateix, contra el model econòmic neoliberal, va ser una crida d’atenció dirigida a tot el país i a tota la humanitat: «aquest acord —proclamaren els indígenes insurrectes— que per a les minories privilegiades del país significa un accés al club dels rics i, per tant, un enorme progrés, representa per a nosaltres una sentència de mort».

Segona part. La dependència intel·lectual, moral i religiosa de les grans majories, factor essencial del procés de colonització.

El problema que vull posar en el centre de la nostra cerca naix d’una constatació. Un procés tan antipopular i sangonós com la globalització neoliberal, a diferència dels règims formalment dictatorials, no n’imposa la ideologia amb la força, el terror, la presó, sinó que pretén afirmar-se amb la persuasió, en nom de la raó, la ciència i la modernitat. El sistema capitalista aspira, amb altres paraules, a conquerir l’hegemonia, és a dir, una superioritat intel·lectual i moral lliurement reconeguda per les grans majories. Aspira a conquerir-la i la conquereix efectivament. A molts països del món, per exemple a la Unió Europea, els governs liberals han arribat al poder sobre la base d’eleccions formalment democràtiques, és a dir, d’un consens popular majoritari.

Llavors, si la globalització capitalista neoliberal és una guerra de colonització encetada per una minoria privilegiada contra les grans majories de la humanitat, aquestes no arriben a tenir consciència de la violència que les xafa. Així doncs, consideren la misèria i la marginació de les quals són víctimes com l’efecte de calamitats naturals, enfront de les quals se senten impotents. Es produeix així una identificació passiva de l’oprimit amb l’opressor, del qual interioritza les idees i els valors.

El mahatma Gandhi plantejava d’una altra manera el mateix problema. A l’Índia, observava ell, 300.000 anglesos aconsegueixen dominar 300 milions d’indis. Però això no seria possible sense la complicitat dels 300 milions d’indis. Potser podem aplicar aquesta anàlisi a l’organització actual del món capitalista: alguns milions de persones dominen a quatre mil milions. Però això no seria possible sense la complicitat dels quatre mil milions de persones. Aquesta complicitat consisteix concretament en el sotmetiment a aquesta situació, que ens duu a considerar-la normal i irreversible.

És aquest l’aspecte fonamental de les relacions de dorninació que constitueixen el sistema capitalista i que en garanteixen l’estabilitat: la dependència intel·lectual, és a dir, la incapacitat de les grans majories de pensar per ells mateixos i, per tant, de rebel·lar-se contra la injustícia i l’esclavitud.