XIX FÒRUM "Cristianisme i Món d'Avui

VOS DONE LA MEUA CREACIÓ: CUIDEU-LA

Amigues i amics:

Enguany el Fòrum convida a plantejar-nos la problemàtica mediambiental amb tota la seua complexitat.

Tenint com a referent el precepte diví de cuidar la Creació i desenvolupar-la (Gn. 1, 28), reflexionarem i intentarem descriure la situació, causes i conseqüències personals i estructurals del desastre que estem provocant en el planeta pel desenvolupament insostenible del primer món.

Creiem que la desfeta ecològica comporta unes dimensions sobre les quals nosaltres cristians hem de reflexionar des de la fe per a actuar en conseqüència. Al nostre País Valencià el tema de territori clama al cel. És una qüestió d’urgència.

També resultarà enriquidor contestar-nos algunes preguntes referents a consum superflu, sostenibilitat de matèries primeres demandades pel sistema, nivells de contaminació, residus que generem, agressions mediambientals del Nord en el Sud, les conseqüències de tot plegat en la nostra salut, els efectes econòmics i socials de tot aquest desgavell...

Comprovareu que el tema s’avé intensament a l’època en què vivim. Esperem la vostra participació. Escampeu la veu perquè l’esdeveniment puga arribar al màxim nombre de persones.

Una forta abraçada i fins prompte.

LA COORDINADORA

PROGRAMA

Dissabte 3 de març

09’15h: Recepció i acollida.

10’00h: Pregària inicial i Presentació.

10’30h: 1ª Ponència i debat: “La destrucció de la natura a xicoteta i gran escala”. Jordi Cuadros, Professor de l’Institut Químic de Sarrià , i membre de Cristianisme i Justícia

12’00h: Descans.

12’30h: 2ª Ponència i debat: “Cuidar i desenvolupar la creació: el precepte diví. (Gn. 1, 28)" Marcelo Barros: Monjo Benedictí de Brasil i teòleg de l’alliberament.

14’00h: Dinar.

16’00h: Grups de treball:

1. La problemàtica de l’aigua i la responsabilitat del consum. Paco Sanz i Roger Pons.

2. Salvem l’horta: present i futur de l’agricultura.. Enric Navarro.

3. Un urbanisme respectuós amb el medi ambient. Carles Dolç.

4. Educació ecològica en l’escola. Roser Santolària

5. Desenvolupament sostenible, alternatives. Víctor Fuentes

6. Criteris ecològics en l’àmbit domèstic.. Ricardo Carbonell

7. L’aposta ètica per les energies renovables enfront de la fòssil i la nuclear. José Albelda.

8. Àfrica com a paradigma d’espoliació. José Garcia Botia.

9. La desaparició de la biodiversitat de la natura.. Josep Roselló.

10. El compromís de les tres religions monoteistes per la natura”. Ferran Lluch

11. Espiritualitat ecològica: defensa i contemplació de la natura. Carmen Pons.

18’00h: Descans

18’30h: Testimonis:

· Marcelo Barros: Monjo Benedictí de Brasil i teòleg de l’alliberament

· José Garcia Botia: Coordinador per l’Àfrica Central d’UMOYA-Comités de solidaritat amb l’Àfrica Negra.

19’45h: Pregària del vespre.

Diumenge 4 de març

10’00h: Pregària del matí.

10’20h: 3ª Ponència i debat: “El compromís cristià personal, de les Esglésies i comunitats, per la cura de la creació”. Carola Calabuig: Professora de la Universitat Politècnica de València.

11’50h: Descans.

12’20h: Assemblea general:

13’30h: Festa

14’15h: Dinar

16’30h: Celebració eucarística i missatge final.

Dissabte, 3-III-07

PREGÀRIA DEL MATÍ

1.- Càntic

1-Per quants carrers l'home haurà de passar

abans que se'l vulga escoltar.

Dis-me quants mars li caldrà travessar

abans de poder descansar.

Fins quan les bombes hauran d'esclatar

abans que no en quede cap.

AIXÒ, AMIC MEU, TAN SOLS HO SAP EL VENT;

ESCOLTA LA RESPOSTA DINS EL VENT.

2-Quants cops haurà l'home de mirar amunt

per tal de poder veure el cel.

Quantes orelles haurà de tenir

abans de sentir plorar el món.

Quantes morts veurà el seu entorn

per saber que ha mort massa gent.

2.- Va ser la Llum

1-Va ser la Llum

un enlluernament de rius,

un anhel de cims,

un navegar de paisatges.

2-Va ser la Llum

un desplegament d'aurores,

un bategar de brolladors.

1-Va ser la Llum

un florir de cants,

una tempesta de colors,

una tremolor de plomatges.

2-Va ser la Llum

un vendaval de tendreses,

un desbordament d'abraçades,

un torrent d'àngels.

L-I veu Déu que tot era bo.

(Silenci i música)

1-Abans de crear Déu l’ésser humà,

l'argila era només fang;

l'argila no havia estat morta per la Llum.

L-Prengué Déu argila del sòl

i l'acaronà amb les seues mans

-mentre somniava amb el ser humà-.

I tota la Llum vingué a recrear la seua Idea.

I fou l'ésser humà un ser viu:

tota la Llum vingué a despertar el seu cor.

2-I digué Déu a l'ésser humà:

L-“Avui et faig aquesta promesa:

Posseiràs la terra si hi ets fidel!”

I Déu véu tot quant havia fet i era molt bo.

1-I descansà Déu de tota la seua tasca,

perquè digué:

ara l'ésser humà curarà la terra.

2-“Però l'Ombra estava allí”

1-Quan l'ésser humà despertà

i, per primera vegada,

mirà les seues mans,

tot ell s'omplí de sorpresa

i exclamà: Déu m'ha fet a la seua imatge;

Déu m'ha donat la seua Llum!.

2-Després va mirar l'ésser humà

tot el que existia i digué:

“Déu m'ha donat un lloc per a viure,

Sóc fill de la terra”.

I el ser humà es sentí compromès

i començà a posar nom a totes les coses.

I Déu baixava cada vesprada

a passejar amb ell.

L-Feliç seràs si ho compleixes.

3. Lectura bíblica: Rm. 8,18-23

4.- Lectura: La profecia del Cap Seathl

...Com es pot comprar o vendre el cel i la calor de la terra?.... Aquesta idea és estranya per a nosaltres. Si fins ara no som amos de la frescor de l'aire o de la resplendor de l'aigua, com ens els poden vostès comprar?... Cada part d'aquesta terra és sagrada per a la meua gent ...

Nosaltres sabem que vostés no entenen els nostres costums. Per a l’home blanc una porció de terra és el mateix que una altra; perquè ell és un estrany que ve durant la nit i pren de la terra el que necessita. La terra no és una germana, sinó una enemiga... La seua gana devorarà la terra i deixarà arrere un desert.

...No hi ha cap lloc tranquil a les ciutats dels homes blancs. Cap lloc per a escoltar les fulles a la primavera o el brunzit de les ales dels insectes... Jo em pregunte què queda de la vida si el ser humà no pot escoltar el bell crit de l’ocell nocturn i l'olor del vent mateix llavat per la pluja del migdia o amb la fragància dels pins. L'aire és valuós per a l'home pell roja. Perquè totes les coses comparteixen la mateixa respiració... les bèsties, els arbres i el ser humà... Què serà de les persones sense les bèsties? Si totes les bèsties desaparegueren, el ser humà moriria d'una soledat en l'esperit, perquè qualsevol cosa que passe a les bèsties, també li passarà a ell. El que ferisca la Terra, també ferirà els fills de la Terra.

...Una cosa sabem nosaltres i l'home blanc pot descobrir-la algun dia. El nostre Déu és el mateix Déu. Vosté pot pensar ara que és el seu amo, així com vosté desitja fer-se amo de la nostra terra. Però vosté no pot. És el Déu del ser humà... Aquesta terra és preciosa per a Ell, i fer dany a la Terra és amuntegar menyspreu al seu Creador.

Els blancs també passaran. Continuaran embrutant el seu llit i alguna nit acabaran asfixiant-se en la seua pròpia deixalla. Quan els búfals siguen tots sacrificats, els cavalls salvatges tots amansits i els racons secrets dels boscos s’omplin amb l'aroma de molts homes... on estarà el matoll? Desaparegut. On estarà l'àguila? Desapareguda.

És a dir, adéu al que creix... Serà la fi de la vida i el començament de la subsistència.

5.- Silenci meditatiu

6.- Benaurances de la fidelitat de la terra

1-Feliços els sers humans pobres i humils, els indefensos, els desgraciats i els oprimits de la terra; els qui feu palès que “la civilització del progrés” i la “societat de l'abundància” estan plenes d'enganys, i declareu que el ser humà, amb tot el seu poder i amb totes les seues riqueses, no és suficient per ell mateix. Vosaltres ja posseïu el goig del Regne de Déu.

2-Felices les persones que sabeu gaudir de la naturalesa i de totes les seues ofrenes sense exercir violència ni generar destrucció; les que no feu servir la força per a ofegar la remor del mar, ni per a trencar l'èxtasi de la bellesa; les que treballeu seguint el ritme de la vida. En veritat vos dic que posseireu la terra.

1-Felices les persones que ploreu i sofriu per la misèria de tants, pels camps assolats, per les espècies oblidades…; les dones i homes que reconeixeu que formeu part de l'univers i aconseguiu que tota la seua simfonia s'encenga i ressone en el vostre ser diminut. Les vostres llàgrimes veuran la llum dels estels i el vostre patiment exposarà el vostre cor al sol de Déu.

2-Feliços els sers humans que teniu fam i set d'un orde més just i no vos conformeu a participar en la degradació de la humanitat i la seua estada, sinó que busqueu amb esforç la superació de l’egoisme, de tota injustícia, de tota violència, per tal de fer de la terra un lloc de la vida. Vosaltres participeu del goig del Creador.

1-Feliços els homes i dones que presteu ajuda amb saviesa i amor a tot ser que respira; els qui cultiveu amb humilitat la bondat de les coses; els qui recupereu la branca ferida i torneu a l'aire l’ocell caigut. Déu mateix vos prestarà ajuda.

2-Feliços els sers humans que teniu ulls nets i poseu sense temor el cor a la intempèrie; els qui camineu vora els rius i mireu en la nit més enllà de les estrelles; els qui ajunteu les mans per a arreplegar la pluja; els qui no temeu del vent que ofegue la vostra veu. Perquè en el reflex de cada criatura trobareu el reflex del bon Déu.

1-Felices les persones que, com a xiquetes i xiquets, doneu menjar als coloms a les places del món; les que no vos apunteu a les guerres encara que vos anomenen covards; les que vos poseu davant dels tancs ondejant una bandera blanca; les que amb la vostra lluita i el vostre amor desbarateu les llavors de la violència. Perquè esteu mogudes per l'Esperit de Déu.

2-Feliços els homes i dones que sou perseguits per ser fidels a la terra; els qui, per respectar la seua harmonia, patiu el fuet de la incomprensió; els qui, en cada racó d'aquest planeta, descalceu els vostres peus, perquè és sagrat; els qui dieu que és possible una terra germana. Déu mateix serà la vostra terra.

A-Feliços sereu, si apreneu a viure sense matar, a créixer sense destruir i a caminar sense deixar deserts darrere dels vostres passos. Estigueu alegres i contents, encara que haguéreu de sofrir per això. Vosaltres feu possible la Terra Nova. No dubteu que Déu certificarà la vostra obra.

7.- Oferiment del dia

8.- Càntic

FE NO ÉS ESPERAR, FE NO ÉS SOMNIAR.

FE ÉS PENOSA LLUITA PER L'AVUI I PEL DEMÀ;

FE ÉS UN COP DE FALÇ, FE ÉS DONAR LA MÀ;

LA FE NO ÉS VIURE D'UN RECORD PASSAT.

Enterrem la nit, enterrem la por;

apartem els núvols que ens amaguen la claror.

Hem de veure-hi clar, el camí és llarg

i ja no tenim temps d'equivoca'ns.

Cal anar endavant sense perdre el pas,

cal regar la terra amb la suor del dur treball.

Cal que nasquen flors a cada instant.

LA DESTRUCCIÓ DE LA NATURA A XICOTETA I GRAN ESCALA

Jordi Cuadros

La situació del nostre planeta ha canviat força des de l'època preindustrial. Només recordem que a finals del segle XVIII, no hi havia vehicles de transport motoritzats, ni electricitat, ni mitjans de comunicació de masses, ni indústria química (la majoria d'aquests invents es produeixen en el segle XVIII però no es generalitzen fins al segle XIX). Al món hi vivien prop de 1000 milions de persones (U.S. Census Bureau, 2006 a).

Des de llavors la humanitat ha estat capaç de mobilitzar més i més recursos per al seu benestar. Actualment som més de 6.500 milions de persones i segons les estimacions actuals superaríem els 9 mil milions l'any 2050 (U.S. Census Bureau, 2006 b). Al mateix temps, l'equilibri on es manté la vida s'ha anat tensant i ha donat lloc a la problemàtica ecològica que actualment presenciem.

La conferència que us ofereixo pretén la presentació d'aquesta problemàtica com a camí necessari per poder reflexionar-hi, i des d'aquí reconduir les nostres accions. Plantejaré tres nivells d'anàlisi dels problemes ambientals.

La primera anàlisi consistirà a exposar i mostrar de forma analítica els diferents problemes ambientals tot agrupant-los entorn a quatre grans preocupacions: la contaminació atmosfèrica, el problema dels recursos, el problema de la seguretat alimentària i el problema de la biodiversitat. Serà una primera anàlisi molt descriptiva i científica des del punt de vista del que coneixem sobre aquests diferents aspectes. No podré ser exhaustiu, però espero poder donar pinzellades suficients com perquè puguem apreciar les dimensions principals de la problemàtica.

La segona anàlisi implicarà fer un esforç de síntesi per veure els aspectes comuns dels diferents problemes ambientals i veure quina informació ens donen des d'una perspectiva de globalitat. En aquesta segona mirada, veurem com els problemes es relacionen entre sí, es relacionen amb el nostre dia a dia, i entendrem una mica més la complexitat de la situació actual.

Amb la tercera i darrera anàlisi insistirem en un dels aspectes més preocupants que provoca la problemàtica ecològica: la intensificació de les desigualtats entre pobres i rics.

Amb això acabarem la xerrada esperant haver pogut donar una certa visió de la situació ambiental i la preocupació que se'n deriva.

Primera anàlisi: Els problemes ambientals

Com deia, començaré l'exposició destacant alguns aspectes de la situació actual i intentaré palesar l'existència d'un repte ecològic per a la humanitat. Una situació que reclama a la societat un funcionament i un comportament diferents.

Destacaré, en un primer moment, quatre conjunts de signes d'alerta associats a la problemàtica ecològica actual: la contaminació atmosfèrica, la sobreexplotació dels recursos, la seguretat alimentària i la biodiversitat.

L'alerta de la contaminació atmosfèrica

Comencem parlant de la contaminació atmosfèrica ja que inclou els efectes més evidents i més estudiats de l'acció humana sobre el medi ambient.

El canvi climàtic

La conseqüència més estudiada de la contaminació a l'atmosfera és el canvi climàtic o la influència humana sobre l'efecte hivernacle.

Entenem per efecte hivernacle, el fenomen pel qual els gasos de l'atmosfera absorbeixen part de la radiació infraroja emesa per la superfície terrestre i això provoca un increment de la temperatura del planeta. Aquest efecte es veu incrementat per les emissions antropogèniques de determinats contaminants, especialment el diòxid de carboni i el metà.

Sense entrar a una descripció més detallada del fenomen, són nombroses les dades que indiquen que s'està produint un escalfament del clima global del planeta i la humanitat n'és responsable.

Increment de les concentracions atmosfèriques de gasos d'efecte hivernacle: Les concentracions de diòxid de carboni a l'atmosfera han passat de 280 parts per milió (ppm) a 379 ppm (2005) en els darrers dos segles i mig. El valor actual és més gran que cap dels valors històrics coneguts. La tendència es repeteix pel metà: de 715 parts per bilió (ppb) a 1774 ppb i l'òxid nitrós (de 270 ppb a 319 ppb). (IPCC-WGI, 2007)
Correlació històrica entre diòxid de carboni i temperatura: Les dades històriques de la concentració de CO₂ i la temperatura mostren correlacions significatives (UNEP & UNEP/GRID-Arendal, 2005).
Simulació consistent de les dades històriques de temperatura a partir dels models actuals: Els models actuals de simulació permeten reproduir, dintre dels marges habituals d'error, les temperatures històriques només si es consideren conjuntament les influències naturals i les antropogèniques (UNEP & UNEP/GRID-Arendal, 2005).
Observacions directes de l'increment de la temperatura global en els darrers temps:

Increment de les temperatures mitjanes en superfície: Les estimacions indiquen que la temperatura mitjana en superfície ha augmentat entre 0,56ºC i 0,92ºC en el darrers 100 anys (IPCC-WGI, 2007). Des de 1860, els anys globalment més calorosos han estat els 2005, 1998, 2002, 2003 i 2006. (NASA, 2006a; NASA, 2007)
Retrocés de les acumulacions d'aigua gelada: Les glaceres de muntanya retrocedeixen arreu en el planeta. El casquet glacial del Kilimanjaro ha patit una reducció del 33% del 1989 al 2000 (Amos, 2001). A l'Antàrtida, s'han anat desprenent fragments de gel, per exemple la plataforma Larsen B l'any 2002 (NSIDC, 2002). A Groenlàndia, la velocitat de pèrdua de glaç s'ha doblat en la darrera década (NASA, 2006b). Observacions semblants tenen lloc a l'Àrtic, als Alps, al Caucas, a les Muntanyes Rocalloses, a l'Himàlaia...(IPCC-WGI, 2001; Mosley-Thompson & Thompson, 2000; Wikipedia, 2007b)
Increment del nivell del mar: Durant el segle XX, s'ha determinat un augment de 12 a 22 centímetres, que és més del 50% del que havia pujat en els anteriors dos mil anys (IPCC-WGI, 2001; IPCC-WGI, 2007). La velocitat d'increment del nivell del mar ha augmentat del segle XIX al segle XX. (IPCC-WGI, 2007)
Increment del nombre d'esdeveniments meteorològics extrems: En són exemple els incendis al Mediterrani; a Espanya l'any 1994 i a Grècia i Itàlia el 1998, les inundacions de Corea el 1998, l'onada de calor de l'any 2003 a Europa o la temporada d'huracans de l'any 2005. Entre les conseqüències significatives d'aquests esdeveniments, cal destacar les pèrdues en vides humanes i les seves implicacions econòmiques. (UCS & WRI, 2003)
Observacions locals: Com per exemple, emblanquiment dels coralls, canvis de comportament d'espècies animals: migració, hibernació (marmotes)...(UCS & WRI, 2003)

Les previsions del IPCC apunten vers un increment de les temperatures entre 1,1 i 6,4ºC respecte a 1980-1999 a finals del segle XXI. Així mateix s'estima un augment del nivell del mar d'entre 18 i 59 cm. Aquest podria ser molt major si hi hagués un procés accelerat de desglaç de Groenlàndia i l'Antàrtida (IPCC-WGI, 2007).

Les probables conseqüències d'aquestes estimacions inclouen:

La inundació de terrenys costaners: L'enfonsament de dues terceres parts de les illes Marshall i Kiribati, 2340 quilòmetres quadrats al Japó (durant la marea alta), les regions costaneres de Bangladesh o el delta del Nil... (Brown, 2001)
Increment dels episodis meteorològics extrems. Increment de la intensitat dels fenòmens tempestuosos. Més riscos d'inundacions. Increment del nombre dels episodis de sequera.
El desplaçament de malalties infeccioses: com la malària o el dengue.
Canvis en la idoneïtat dels ecosistemes i cultius. Pèrdua de rendiment de les collites. Degradació d'ecosistemes. Canvis en el fluxos migratòries. Desaparició d'espècies.
Disminució dels recursos d'aigua en determinades regions.
Conseqüències sòcio-econòmiques. Aparició de col·lectius de refugiats ambientals. Canvis en les destinacions turístiques.

Forat a la capa d'ozó

La disminució de la concentració d'ozó a l'estratosfera, fenomen comunament anomenat forat a la capa d'ozó és una altra de les conseqüències de la contaminació atmosfèrica.

L'ozó es forma a l'alta atmosfera (de 10 a 50 km d'altura) per la reacció de les molècules d'oxigen amb la radiació ultraviolada. La importància d'aquest compost rau en la seva capacitat d'absorció de la radiació UV-b (de 280 a 320 nm). La quantitat d'aquesta radiació que incideix a la Terra es relaciona inversament amb la quantitat d'ozó a l'estratosfera. (Newman et al., 2003).

L'any 1920 s'inventaren els clorofluorocarburs, compostos de clor, fluor i carboni molt estables i per tant presumiblement inerts. El 1985 es confirmava la disminució de la concentració d'ozó a l'estratosfera i el 1987 es signava el protocol de Montreal a través del qual la comunitat internacional es posava d'acord en eliminar progressivament els clorofluorocarburs i altres compostos capaços de catalitzar la descomposició fotoquímica de l'ozó. (Wikipedia, 2007a)

Les observacions actuals indiquen que la concentració atmosfèrica dels compostos antropogènics que degraden la capa d'ozó estan disminuint des dels seus valors màxims entre el 1992 i el 1994. La concentració d'ozó a l'alta atmosfera ha deixat de disminuir per a les latituds extrapolars. Aquesta concentració es manté en valors entorn a un 3% (hemisferi Nord) i entorn a un 6% (hemisferi Sud) encara inferiors als valors previs a 1980. (NOAA et al., 2006)

Pels que fa als pols, l'any 2006 s'observà la disminució més important de la capa d'ozó sobre l'Antàrtida a l'inici de la primavera austral. Aquestes disminucions temporals seguiran tenint lloc fins als anys 2060-2075. (NOAA et al., 2006)

Altres disminucions importants de l'ozó estratosfèric tenen lloc, i en seguiran tenint, a l'Àrtic i als extrems meridionals de Xile, Argentina, Austràlia i Nova Zelanda.

Les principals conseqüències de l'increment de radiació ultraviolada associat a la disminució de la capa d'ozó són l'augment de la prevalença de càncers de pell, cataractes i problemes immunològics, la reducció de la producció de fitoplàncton, efectes en el creixement de les plantes i reducció de la resistència d'alguns materials polimèrics. Diferents estudis han detectat un increment dels casos de càncer de pell a Punta Arenas i una disminució entre el 6 i el 12% de la producció de fitoplàncton als marges de les regions gelades (EPA, 2006; Leahy, 2006; Wikipedia, 2007a).

Contaminació urbana

Una altre aspecte important de la contaminació atmosfèrica és l'increment de malalties respiratòries (asma, bronquitis, al·lèrgies, emfisema...) associades a la contaminació a les ciutats (partícules, òxids de nitrogen, ozó troposfèric, monòxid de carboni...)

Segons la Organització Mundial de la Salut, els efectes de la contaminació de l'aire provoquen 3 milions de morts anuals. Als Estats Units, la contaminació causa 70.000 morts anuals un 75% més que els 40.000 morts anuals en accidents de cotxe.(Brown, 2001)

Aquesta situació és especialment preocupant a Àsia i Amèrica del Sud. Entorn al 40% de les morts d'infants per pneumònia tenen lloc a Bangladesh, Índia, Indonèsia i Nepal; moltes d'aquestes morts estan relacionades amb la contaminació derivada de la crema de combustibles fòssils tradicionals. A l'Índia, hom estima que la utilització domèstica de combustibles sòlids causa anualment 500.000 morts prematures de mares i nens menors de 5 anys.

També són conseqüències de la contaminació atmosfèrica la pluja àcida i la formació de boires àcides i fotoquímiques.

L'alerta dels recursos

Ja al 1972, l'informe al club de Roma, Els límits del creixement (Meadows, Meadows, Randers & Behrens III, 1972) apuntava que l'explotació dels recursos naturals no era sostenible. Encara que aquelles previsions van ser superades a través de millores tècniques i descobriments de nous jaciments, roman el dubte sobre la possibilitat de mantenir el ritme actual d'explotació dels recursos naturals.

Algunes estimacions (Naredo & Valero, 1999; UNFPA, 2001) de la utilització actual dels recursos indiquen que:

El pic de Hubert que correspon al 50% de petroli extret del total de recursos recuperables, hom estima que se situarà entre l'any 2005 i l'any 2030. A partir d'aquest moment la producció de petroli no podrà créixer, i es poden produir encariments en la producció, tensions en els mercats de combustible i possible manques de subministrament. (Hirsch, Bezdek & Wendling, 2005)
Un fenomen semblant pot succeir amb alguns dels metalls on es referma la nostra societat de consum. L'extracció acumulada d'alumini, coure, cinc i plom supera el 40% dels recursos totals estimats.
L'ús actual de l'aigua dolça accessible és d'un 54%. S'estima per a l'any 2000 en 5.189 km³. L'aigua dolça accessible és la fracció d'aigua dolça renovable controlada per l'home.

Una estimació de l'ús humà de la biomassa terrestre incloent-hi pèrdues i usos indirectes pot suposar un mínim d'un 12,8 % de la producció primària neta (PPN) total terrestre i pot tenir un valor real superior al 40% de la PPN terrestre global. Això equival a 2,5 10¹⁸ kcal (1991).

A aquestes dades cal afegir la disminució dels nivells del aqüífers en diferents parts del món i l'erosió i la degradació del sòl que comentarem a l'apartat següent.

Complementen la situació d'alerta referida als recursos, els conflictes i els desastres ambientals associats a la seva extracció: diamants, petroli, or, coltan, aigua... i l'existència d'una gran desigualtat en la seva disponibilitat. En són exemple, l'existència d' un 76% de la població d'Etiòpia sense accés a suficient aigua potable a una distància raonable, o el fet que el consum d'energia per càpita als Estats Units sigui 58 vegades més gran que a Bangladesh (8159 kep per 139 kep). (UNFPA, 2002)

L'alerta de la seguretat alimentària

La seguretat alimentària es defineix com aquella situació en què totes les persones tenen en tot moment accés físic i econòmic a aliments suficients innocus i nutritius per a satisfer les seves necessitats alimentàries i les seves preferències en quant a aliments per tal de dur una vida activa i sana. Així, s'inclouen els termes referits al combat de la fam i al control dels tòxics.

Actualment (dades de l'any 2002) habiten el planeta 6.200 milions de persones, de les quals s'estima que 840 milions estan subnutrides, 3.750 milions de persones viuen en països on es disposa de menys de 100 litres diaris d'aigua per persona i 1.100 milions de persones no disposen d'accés a aigua no contaminada. 6 milions de nens de menys de 5 anys moren anualment a causa de la fam.

Per tal d'avançar vers la seguretat alimentària de la població mundial, cal mantenir la disponibilitat d'aigua i conservar les fonts d'aliment.

Les observacions actuals indiquen que en molts punts del planeta els recursos hídrics es troben sobreexplotats (Brown, 2001):

La desviació dels rius per a l'agricultura de regadiu i la indústria està desproveint de recursos les poblacions d'aigües avall: el mar d'Aral i el llac Txad s'estan assecant, grans rius com el Colorado, el Nil o el riu Groc amb prou feines arriben al mar…

En diversos països s'estan sobreexplotant els aqüifers, amb el conseqüent risc de salinització: Al Yemen, els aqüifers disminueixen dos metres cada any; a la plana del Chenaran al nord-est de l'Iran, el nivell va caure 8 metres l'any 2001 després de disminuir 2,8 metres anuals durant els 90; el mateix problema afecta Índia, Pakistan, Mèxic, el nord i l'est de l'Àfrica, Xina i els Estats Units.

Els aliments s'obtenen bé del sòl, agricultura i ramaderia, bé de rius i mars, pesca.

En els darrers anys, la producció de cereals ha estat inferior a l'estimació del seu consum, les reserves estan en els valors mínims de les darreres tres dècades.

La degradació dels sòls és el segon gran repte que cal afrontar. S'estima que el 40% de la superfície terrestre presenta símptomes de desertització i que un 60% dels boscos està degradat de forma significativa. La pèrdua de sòl llaurable afecta al 36% de la terra de cultiu del planeta i al 1990, s'estimaven pèrdues de la producció ramadera de 23,2 milions de dòlars per la degradació del sòl a les regions seques. Diferents formes de degradació de la terra han reduït en un 8% la collita de gra de l'Àfrica.

La degradació del sòl afecta d’un 10% a un 20% de les terres de conreu i un 70% de les terres de pastura. (Worldwatch Institute, 2002b)

Especialment paradigmàtics són els exemples d'erosió i degradació del sòl que han tingut lloc al nord de la Xina i al Kahzastan. En els propers 20 anys, es preveuen reduccions de producció entre el 25% i el 50% a països com Argentina, Kenya o Uruguai per la mateixa causa.

La salinització de les terres irrigades és un altre problema associat a la producció d'aliments. Un 34% de les terres de regadiu a Bangladesh estan salinitzades.

Per altra banda, l'increment de consum de productes ramaders i de carn en particular, incrementa la pressió sobre la productivitat del sòl. També la producció de biocombustibles pot tenir el mateix efecte.

Pel que fa a la pesca, la desviació, la contaminació i l'acidificació dels rius ha fet desaparèixer zones tradicionals de pesca interior. Al mateix temps, la sobreexplotació de les pesqueries marines han obligat a prendre mesures per evitar-ne l'exhauriment definitiu. La pesca no constitueix una opció per millorar l'alimentació humana.

Per altra banda, les activitats humanes estan provocant la destrucció dels hàbitats de reproducció i alimentació de la fauna marina (manglars, esculls de corall, praderies de Posidonia Oceanica…).

L'aqüicultura com a resposta implica una nova pressió sobre la producció de la terra.

Els tòxics

L'altre aspecte de la seguretat alimentària és el que fa referència a l'absència de tòxics en els aliments. Aquest aspecte va veure magnificada la seva importància arran dels diferents casos apareguts als mitjans europeus en els darrers anys: dioxines a la Coca-Cola o als pollastres, vaques boges, febre aftosa…

Potser el més destacable dels compostos tòxics és el seu desconeixement: d'un 71% dels productes químics més usats en els Estats Units no existeixen dades bàsiques sobre els efectes sobre la salut o l'entorn, només el 10% dels productes nous tenen registrades les dades sobre la salut (Worldwatch Institute, 2002a).

Aquest desconeixement és degut al gran nombre de compostos químics existents (estimats en més 30 milions) i a la dificultat que implica fer una avaluació completa de la toxicitat d'un compost. Fixem-nos que per toxicitat entenem aspectes tan diferents com la toxicitat aguda, la toxicitat crònica, la carcinogènesi, la teratogènia, la disrupció hormonal, la neurotoxicitat... Per altra banda, cal tenir en compte que les substàncies químiques poden transformar-se en entrar en contacte amb altres compostos, en degradar-se... de forma que també caldria avaluar la toxicitat de tots els possibles subproductes.

Un altre dels aspectes importants quan es parla de tòxics és la seva capacitat per romandre en el medi (persistència) i bioacumular-se. Això fa que la contaminació i les conseqüències es magnifiquin al llarg de la cadena tròfica.

A principi de la dècada dels noranta als Estats Units, per cada milió de dòlars de producció de pasta de paper, paper i cartó s'emetien a l'atmosfera vora 500 kg de compostos tòxics.

A tot el món, l'emissió de plom a l'atmosfera per part del trànsit de vehicles fou al 1990 de 88.739 tones, i l'emissió total de mercuri de 2.235 tones. Per cada gram d'or extret pels garimpeiros de l'Amazones, s'envia un gram de mercuri al riu i un altre a l'atmosfera. (Worldwatch Institute, 2002a)

Com a referència de toxicitat, una setena part d'una culleradeta de mercuri pot contaminar durant un any un llac de 50 hectàrees.

L'alerta de la biodiversitat

L'ocupació que l'ésser humà fa de la Terra condueix, tant per la seva forma com per la seva extensió, a la degradació de les condicions de vida de les altres espècies que habiten el planeta. Però aquestes formen part de les nostres investigacions per a les millores agrícoles i la recerca de nous fàrmacs.

Per altra banda, el coneixement del medi en què vivim duu a la certesa que el sistema de la vida a la Terra es manté a través d'un sistema complex d'equilibris que la desaparició d'espècies posa en entredit.

Entre 1970 i 2003, les poblacions d'espècies salvatges han disminuït una mitjana estimada del 30% (WWF, Zoological Society of London & Global Footprint Network, 2006).

L'explotació de la pesca oceànica, la degradació dels ecosistemes fluvials i lacustres, la desforestació i l'erosió del sòl són algunes de les causes de la disminució de la biodiversitat causada per l'home. D'altres són la introducció d'espècies invasores i la fragmentació del territori o l'excessiva caça o captura.

S'estima que estan en perill d'extinció imminent un 12% de les espècies d'aus, un 24% de les de mamífers i un 30% de les de peixos. El nombre d'espècies greument afectades va augmentar en totes les categories de l'any 1996 a l'any 2000, segons figura en la llista vermella d'espècies amenaçades de la UICN (Unió Internacional per a la Conservació de la Natura) (Brown, 2001).

Segona anàlisi: Característiques generals dels problemes mediambientals

Aquests problemes ecològics que hem anunciat fins al moment tenen uns aspectes comuns que desborden sovint els límits del funcionament científic i político-econòmic del món modern.

Fem-ne una breu referència:

Els problemes ecològics manifesten profundes relacions d'interdependència.

Les relacions entre els sers vius que ens mostra l'ecologia es fan paleses d'una forma remarcable quan es plantegen els problemes ecològics: les conseqüències de les accions humanes les descobrim a milers de quilòmetres, els diferents aspectes de la problemàtica ecològica estableixen relacions sinèrgiques (l'escalfament del planeta augmentarà la desertificació i la pèrdua de fertilitat del sòl, això farà que augmentin els problemes alimentaris de poblacions diverses, la qual cosa influirà sobre els processos migratoris), les propostes encaminades a reduir determinades pressions sobre el planeta poden donar a lloc a noves dificultats (per exemple, els HCFC i els HFC, que van substituir els CFC per la seva capacitat de degradació de la capa d'ozó estratosfèric, són potents gasos d'efecte hivernacle i per tant contribueixen a l'escalfament del planeta).

D'acord amb aquesta interdependència, els problemes ecològics són complexos i això vol dir que sovint les causes no són úniques, els responsables no són persones ni institucions sinó comportaments i modes de producció, consum i vida que estableixen el que és la societat. Sovint ni les causes ni les conseqüències són fàcilment determinables.

Això fa que plantejar i implementar solucions no sigui habitualment senzill i que requereixi la complicitat de la societat en bloc.

Els problemes ecològics han de ser abordats des de la transdisciplinareïtat.

La complexitat planteja la necessitat d'abordar aquests problemes des d'una òptica àmplia que permeti a més de proposar solucions estudiar-ne la seva viabilitat i les possibles conseqüències. L'estudi exclusivament científic dels problemes es mostra insuficient per a plantejar solucions i optar per les més adequades. Cal anar més enllà de la ciència moderna basada en la parcel·lació de coneixements, per cercar solucions assumibles tant des de la tècnica, com des de la societat, com des de l’economia.

Els problemes ecològics no estan acotats en l'espai i en el temps.

Aquestes solucions requereixen sovint canvis en el nostre mode de vida, canvis socialment difícils de dur a terme quan la motivació, la necessitat no es fa evident. Aquest és el cas de la problemàtica ecològica, que té unes conseqüències difoses que afecten poc el nostre entorn immediat i que en canvi tenen repercussions importants quan s'incrementen la distància en l'espai i en el temps.

Els responsables i els afectats solen ser poblacions diferents.

Fins i tot aquells problemes les conseqüències dels quals són actualment presents, el fet que causes i conseqüències afectin poblacions diferents ens dificulta la nostra capacitat d'informació i d'actuació.

Els problemes ecològics s'engloben en la lògica de la probabilitat i el risc i així posen en qüestió la visió moderna i dogmàtica que es té de la tecnociència.

Un darrer aspecte de la problemàtica ecològica que en dificulta la resposta és la manca de certesa científica sobre la naturalesa i les conseqüències dels problemes: aquests es coneixen en termes de probabilitat, no sabem què està succeint ni què succeirà però detecta que és probable que el món pugui evolucionar augmentant el patiment per una part important de la població del planeta.

Aquesta manca de certesa és sovint usada pels qui tenen interessos en el funcionament actual del món per infravalorar la situació actual. Però això no ens pot aturar, no tindrem la certesa de què pot passar fins que ja hagi passat.

Per tot plegat, els problemes ecològics demanen canvis en els nostres esquemes de valors.

Per una banda aquesta problemàtica demana tenir en compte els qui comparteixen el planeta amb nosaltres, encara que no ens siguin propers; les generacions futures i les altres espècies.

I per altra banda exigeix tenir en compte en les nostres accions els costos que sovint no es tradueixen a costos econòmics; per exemple, considerant les despeses de materials i d'energia dels nostres comportaments.

I per últim, la consciència de la problemàtica ecològica ens obre la vista vers una nova dimensió de la relació de desigualtat que s'estableix entre països pobres i països rics. A això dedicarem els següents moments.

Tercera anàlisi: Desigualtat i deute ecològic

Els estudis ecològics i la preocupació dels moviments ecologistes dels països desenvolupats han provocat que hàgem desplaçat una part dels nostres problemes ambientals vers els països en vies de desenvolupament i que, al mateix temps, ens hàgem fet conscients de les desigualtats que també en els aspectes ambientals estem duent a terme amb els pobres d'aquest món.

Com indica l'informe del PNUD de l'any 1998 (UNDP, 1998): "Els consumidors dominants del món es concentren de forma dominant entre els benestants, però el dany ambiental recau més severament sobre els pobres."

Recuperant algunes dades d'aquest i altres informes (Brown, 2001; UNDP, 1998; Worldwatch Institute, 2000) podem dir, per exemple, que:

La cinquena part més rica de la població de la població mundial consumeix el 84% del paper i la cinquena part més pobra el 1,1%. Més de la meitat del consum de fusta i més de les tres quartes parts de paper es consumeixen als països desenvolupats, mentre que la desforestació es concentra als països subdesenvolupats de forma que entre 1970 i 1990 es van desforestar en aquests països 15 milions d'hectàrees de boscos tropicals.
El 20% més ric de la població mundial consumeix el 45% de tota la carn i el peix i el 20% més pobre menys del 4%, mentre que dels dos mil milions de persones anèmiques que hi ha al món només 55 milions estan en els països industrialitzats, i al voltant del 20% de la població mundial té proteïnes insuficients a la seva dieta. Per altra banda, la productivitat d’ 11 de les 15 principals regions pesqueres del món s'ha reduït a causa de la contaminació marina i la sobreexplotació.
La cinquena part de població que viu en els països d'ingressos més elevats emet el 50% del diòxid de carboni i la cinquena part més pobra el 3%. Els països rics emeten el 80% dels gasos d'efecte hivernacle i els països més pobres un 0,4%, mentre aquests darrers pateixen el 80% dels desastres "naturals" relacionables amb el calentament global del planeta.
La majoria de petroli i per tant de l'energia consumida pels països desenvolupats prové dels països menys afavorits. Aquest flux d'energia rendeix aliment i benestar en els països més rics, mentre que provoca contaminació, migracions de poblacions autòctones, desforestació i degradació del sòl en el països més pobres.
Una part de les innovacions farmacològiques s'obtenen a partir dels recursos biològics i culturals dels països subdesenvolupats. Això no obstant la majoria de la investigació es dirigeix a cobrir els interessos de la població dels països desenvolupats i els països més pobres tenen serioses dificultats per accedir als medicaments que els són necessaris per causa dels drets de propietat intel·lectual imposats des dels països rics.
En els països rics la mortalitat dels infants de menys de cinc anys és inferior a l’ 1% mentre en els països menys desenvolupats moren un de cada set nens de menys d'aquesta edat.
Mentre els països desenvolupats s'enriqueixen amb el comerç d'armament, diversos països subdesenvolupats segueixen en guerres alimentades o consentides des dels països rics i es troben infestats de mines antipersona.

Deixant de banda aquestes dades concretes, els més pobres són els qui més pateixen la tensió ecològica a la qual sotmetem el nostre planeta. Són ells, els més pobres, els qui reben una major incidència dels problemes ambientals, a vegades per la seva situació geogràfica (sovint entre els tròpics), però d'altres vegades per la voluntat dels qui habitem els països més desenvolupats.

A més, donada la seva menor capacitat de resposta als problemes ambientals (per la manca de recursos i sovint de formació), els afecten amb més intensitat els problemes globals, dels quals ells en tenen una part molt petita, de la responsabilitat.

I encara, sovint els països rics desviem la pressió ambiental vers els països pobres. Algunes de les formes com ho fem són les següents:

Exportació i manteniment de tecnologies brutes: Mentre als països rics els dirigents i la opinió pública es posiciona per a la renovació o l'eliminació de tecnologies potencialment perilloses com són l'energia nuclear i la benzina amb plom; la seva actuació envers els països menys desenvolupats no afavoreix el canvi vers tecnologies més netes ni vers la implantació de les millors tècniques disponibles. Mentre en la major part dels països rics la construcció de centrals nuclears està aturada i, fins i tot en alguns d'ells estan en procés de desmantellament, se segueixen proposant projectes de construcció de centrals nuclears en els països subdesenvolupats i aquestes són proposades per alguns països com a transferència de tecnologia neta en la implantació del protocol de Kyoto (EIA, 2006).

Exportació de residus: A part de l'exportació no intencionada de residus a través de l'abocament i difusió dels contaminants abocats al mar i a l'atmosfera, des dels països rics s'exporten residus i productes tòxics (prohibits als països del Nord) arreu del planeta: a l'Àfrica s'hi han acumulat més de 7.000 tones d'excedents de pesticides, 6.075 tones de pesticides molt tòxics van ser exportats a Guatemala, Sri-Lanka i Brasil, alguns pesticides tòxics es produeixen només per a l'exportació ja que no estan autoritzats als països rics... A Rússia s'hi construirà un cementiri per a residus nuclears. Al sud d'Àsia, s'hi envien els vaixells que han de ser desballestats i contenen PCBs, metalls pesats, amiant i biocides, i s'envien com a ajuda humanitària els cereals transgènics que no es poden vendre per les recances que generen als consumidors i governs del països rics (Basel Action Network, 2007).

Un problema creixent el constitueix la brossa electrònica, constituïda per part dels dispositius electrònics que es llencen als països desenvolupats i que acaben a l'Àsia o a l'Àfrica, exportats sovint sota el pretext del seu reciclatge o la seva reutilització. En els casos en què la recuperació de metalls té lloc, les pràctiques utilitzades resulten fins i tot més perilloses que les mateixes deixalles.

Desplaçament de les indústries contaminants: La major exigència en quant a controls d'emissions i qualitat i higiene ambiental en els llocs de treball que té lloc en els països desenvolupats, ha tingut i té com a contrapartida el desplaçament de les indústries contaminants als països subdesenvolupats. Aquestes s'agrupen en zones franques, zones que, habilitades pels governs dels països pobres per a la creació d'ocupació, ofereixen a les empreses exempcions fiscals, condicions laborals favorables (mà d'obra barata) i poca o nul·la exigència ambiental. La producció que té lloc a les zones franques de Mèxic, Hondures, El Salvador... es destina a l'exportació i provoca el que es coneix com a dúmping social i dúmping ecològic: l'adquisició de productes fets a l'estranger en unes condicions socials o ambientals que no són acceptables en el país importador.(Clean Clothes Campaign, 2007)

Monocultius i explotació dels recursos: Un altre aspecte important entre les relacions de desigualtat a què sotmetem els països subdesenvolupats fa referència a la utilització dels recursos biològics. Per una banda, els deutes dels països pobres els han obligat i els obliguen a mantenir monocultius per a l'exportació i sovint per a l'alimentació animal, la qual cosa a més de ser un risc per la menor resistència a plagues i fenòmens meteorològics extrems, agreuja la situació de desnutrició d'aquest països, encareix els cereals d'importació per al consum humà i desincentiva l'agricultura de subsistència.

Per altra banda, les indústries biotecnològiques del primer món exploten els recursos culturals i genètics del països subdesenvolupats, i n’obtenen importants beneficis que no repercuteixen sobre els països i poblacions d'origen. Hom estima que si els innovadors locals fossin pagats amb un 2% per drets de propietat intel·lectual pels recursos genètics desenvolupats, els països del Nord tindrien un deute de 5.000 milions de dòlars només per les plantes medicinals.

En aquest punt encara cal tenir en compte un altre aspecte: majoritàriament aquests recursos genètics obtinguts dels països pobres s'usaran per al desenvolupament i fabricació de medecines destinades als països rics i tenen llavors un preu que, tot i ser útils als països de la perifèria, els seus habitants no poden pagar-los.

Això dóna peu a les reclamacions del deute ecològic per part d'organitzacions ecologistes i humanitàries arreu del planeta. Aquest deute ecològic sol concretar-se en dues dimensions: la històrica i l'actual. Els quatre aspectes que es destaquen de la dimensió actual del deute són: el deute del carboni, els passius ambientals, la biopirateria i l'exportació de residus.(Deuda ecológica, 2007; Observatori del deute en la globalització, 2007)

Aquestes desigualtats podrien ampliar-se en el futur atenent a la possible evolució del canvi climàtic, la SIDA, la desforestació o la desertització i les menors capacitats dels països pobres per enfrontar-se a aquestes dificultats.

Jordi Cuadros Margarit.

Doctor en Química.

Professor del Institut Químic de Sarrià i membre de Cristianisme i Justícia.

Lectures recomanades

Menacho, Joaquim (1999). El repte de la terra. Ecologia i justícia en el s.XXI. Quaderns Cristianisme i Justícia, 89. URL: http://www.fespinal.com/espinal/llib/ct89.rtf

Text curt i de fàcil lectura que conté una descripció dels principals problemes mediambientals així com alguns apunts de la relació d'aquests amb el desenvolupament. També està disponible en castellà.

PNUMA (2002). Global environment outlook 3: Pasado, presente y futuro. Ediciones Mundi-prensa. URL: http://grida.no/geo/geo3/spanish/pdf.htm

La primera part del text descriu l'evolució de l'estat ambiental del planeta atenent als principals problemes de les diferents regions geogràfiques. La segona part recull els principals aspectes que poden afectar la humanitat i la tercera planteja la possible evolució de la problemàtica ambiental en funció de les opcions de desenvolupament que la societat decideixi prendre. El text està en castellà.

The Basel Convention, UNEP, GRID-Arendal (2006). Vital Waste Graphics 2. URL: http://www.vitalgraphics.net/waste2/

Aquest text descobreix i mostra la relació entre els problemes ambientals i els nostres patrons de producció i consum estudiant els cicles de vida del que consumim. El text està en anglès però el document és molt gràfic.

Brown, Lester R. (2006). Plan B 2.0: Rescuing a Planet Under Stress and a Civilization in Trouble. URL: http://www.earth-policy.org/Books/PB2/index.htm

Aquest text està estructurat en dues parts principals: la primera recull un gran nombre d'indicadors sobre la problemàtica ambiental i les conseqüències per a la humanitat; la segona apunta cap a on hauria d'avançar la nostra societat per afrontar els reptes actuals. El text està en anglès. Altres títols dels mateixos autors i que poden resultar igualment interessants estan publicats en català i/o castellà.

La sacralidad de la Tierra y el cuidado de la creación

CUIDAR Y DESARROLLAR LA CREACIÓN: El precepto divino en Gn 1,28

Marcelo Barros

Hasta hace algunas décadas, la Iglesia Católica y otras Iglesias hablaban de la naturaleza como creación para acentuar la fe en la transcendencia del Creador; o sea, la naturaleza es simple criatura y es fundamental distinguir entre Dios y el mundo. El himno del Gloria de cada misa canta: “Sólo Tú eres santo, sólo Tú Señor...”. Toda afirmación de la sacralidad de la Tierra y del universo era acusada de panteísmo. Las religiones que cultivan y adoran la presencia divina en la naturaleza eran consideradas animistas.

Hoy, rescatar el carácter sacro de la Tierra no es solamente una cuestión teológica o académica, sino además la necesidad urgente de defender la vida amenazada. La solidaridad con la Tierra y toda la creación es un reto teológico y espiritual, pero es, ante todo, una cuestión de vida o muerte.

Vandana Shiva, ecologista e intelectual hindú, ha escrito que el más grande desafío actual para el planeta Tierra es “sobrevivir al modelo de desarrollo social, político y científico que la sociedad occidental ha consagrado como el único”.

Hoy, la gente percibe que la política internacional parece estar más en manos de personas como Bush y Blair, que bajo la orientación de la ONU y otros organismos internacionales. La Economía está dirigida por el Banco Mundial y el FMI, mucho más que por los gobiernos locales. Por eso, cada día es más frecuente que las personas se pregunten qué pueden aportar a la humanidad las religiones en ese esfuerzo por cambiar la manera de relacionarse la sociedad con la Tierra, el Agua y todos los seres del universo. ¿Qué respuesta damos al mundo nosotros como cristianos, como personas de fe, en esta cuestión?

1. Dios en el banquillo de los acusados

En el 3º Foro Social Mundial, algunos intelectuales han hablado del “factor Dios” como responsable de tanta violencia y muerte que las religiones han provocado en el transcurso de la historia. El mismo papa Juan Pablo II pidió perdón por la parte de culpa de la Iglesia Católica en la historia de cruzadas, inquisiciones, esclavitud de los negros y exterminio de los indios. Hasta ahora, nadie ha pedido perdón por la violencia cometida contra la naturaleza. Sin embargo, diversos estudiosos europeos y norte-americanos han culpado a la cultura judeocristiana de la mentalidad que predominó en la sociedad occidental y que ha sido responsable del saqueo criminal y la destrucción de la naturaleza.

El argumento más común es que la cultura judeocristiana ha acentuado el antropocentrismo exacerbado de la Biblia, según el cual Dios ha creado al ser humano como “señor de la creación” con el mandato de someter la naturaleza y dominarla para su placer. Según esta concepción, la Biblia enseña que el ser humano es, entre todos los seres, el único creado “a imagen de Dios”, el único considerado “semejante a Dios” (Cf. Gn 1, 28; Sl 8). Esta concepción ha ofrecido el soporte necesario para que la humanidad explore la tierra y la destruya, en vez de relacionarse con ella amorosamente. También algunas ecologistas feministas han comparado los relatos bíblicos de la creación con mitos del antiguo Egipto y de Babilonia. Han visto que en estas historias de la creación, incluso en el relato bíblico, hay una victoria de un dios masculino ordenador que derrota un principio femenino considerado responsable del caos.

Hemos de reconocer que, durante siglos, en los ambientes cristianos se había desarrollado una teología que separaba y, a veces, hasta oponía creación e historia, orden natural y sobrenatural, de la misma forma que se confundía fe cristiana y cultura patriarcal. Es claro que una lectura fundamentalista de los textos bíblicos, leídos literalmente y sin ninguna crítica histórica, ha permitido y favorecido esta visión teológica y espiritual. Por eso, es urgente retomar una exégesis de los textos de la creación: comprendidos en su contexto histórico, pueden ayudarnos a fortalecer una visión nueva y mucho más ecuménica y ecológica de los textos, pero especialmente de la vida.

Los textos bíblicos sobre la creación vienen de un contexto cultural en el que los pueblos antiguos divinizaban la naturaleza. Los pueblos del Oriente Medio adoraban el sol, la luna y los fenómenos cósmicos. La antigua religión de los cananeos reflejaba el equilibrio de la naturaleza y la fertilidad de la tierra para que diera buena cosecha. Para eso, no sólo las comunidades hacían sacrificios en los jardines sacros de la fecundidad y bajo árboles sagrados; muchas veces, los padres debían sacrificar hijos o hijas para que el orden del cosmos fuera respetado.

De hecho, cuando las tribus y clanes empezaron a organizarse como Estados, el militarismo pasó a ser un elemento importante y las sociedades evolucionaron de una visión matriarcal más primitiva hacia el patriarcado. Dios dejó de ser visto como femenino y pasó a ser representado con imágenes masculinas de Padre, Creador y Señor. Las teologías feministas tienen razón al decir que esta “evolución” del paradigma femenino hacia el masculino trajo mayor desigualdad social, una cultura de violencia y un alejamiento de la naturaleza.

2. Tras los textos bíblicos sobre la creación

La mayor parte de los textos bíblicos sobre la creación fue escrita en contexto de cautiverio. Fue en los tiempos de la dominación siria, unos 200 años antes de Cristo. Y parece que, en ese tiempo, los textos fueron releídos desde la larga historia de dominaciones que el pueblo de Israel había sufrido: egipcia, asiría, babilónica, persa y griega. Durante todo este tiempo, el pueblo bíblico intentaba adquirir autonomía e identidad histórica.

En el mundo antiguo la religión era la base de toda la organización social. Era muy frecuente, por tanto, la creencia de que, si la naturaleza es divina, todo cuanto existe es así porque está escrito en los astros y no puede ser cambiado jamás. Divinizando la naturaleza, el sol, la luna, el Nilo, etcétera, la antigua religión de los egipcios divinizaba al Faraón como hijo del Sol. Era considerado como la fuente de la vida y tenía derecho absoluto sobre la vida y la muerte de las personas. De la misma forma, en Babilonia el rey era adorado como hijo de Marduk, el sol. La astrología fundamentaba las leyes y la justicia de la sociedad. Ciertos manuscritos descubiertos recientemente revelan que en toda la región de Palestina, los cananeos sostenían que los buenos resultados de la agricultura dependían de sacrificios de animales a Baal y asimismo de sacrificios de niños a Moloc. Para acabar con estos sacrificios, la fe yavista combatió los cultos a la naturaleza. Por el hecho de venir de diversas fuentes, pero preponderantemente de grupos oprimidos y de antiguos esclavos, la religión que después fue el Judaísmo incorporó elementos subversivos a una visión de divinización del cosmos y de la sociedad que legitimaba las injusticias y la esclavitud. En una sociedad como aquélla, la única forma para un grupo de campesinos de lograr liberarse de sus señores era afirmar que Dios estaba de su lado; y este Dios desbarata el orden del mundo. Lo opuesto a ser el principio divino del orden que impera sobre el universo, que es como era considerado por la sociedad.

El tiempo verbal usado en el texto original del primer versículo del Génesis hace que diversos intérpretes prefieran traducir así el inicio de la Biblia: “Al empezar Dios a crear el cielo y la tierra, la tierra estaba sin forma y vacía”. Al optar por esta traducción “Al empezar...”, queda claro que ahí está narrado el principio de la creación (principio en el sentido de comienzo y principio en el sentido de base o criterio fundamental). Esto significa que la creación es un proceso que continúa. Dios no ha creado todo de una sola vez. Lo que el Génesis aporta es la narración de cómo empezó a crear. Sigue permanentemente “generando”, “dando a luz” a todo cuanto existe, como una madre siempre grávida.

La Biblia insiste en que la naturaleza no es divina en el sentido de todopoderosa, pero es madre generadora y como tal tiene poder. Según el relato del Génesis, Dios da a la tierra y al mar la capacidad de producir vegetales, animales y peces, cada uno según su especie (Cf. Gn 1, 11 y 22). La creación no es solamente creada. Es también co-creadora. Participa del hecho creador de Dios. Por participación, es también divina. Es creación porque depende de un amor que la ordena. Este amor la hace ecológica, esto es, el espacio de una comunicación, de una interrelación entre todos los seres vivos.

La Biblia no tiene una visión romántica de la naturaleza. Para el campesino que trabaja la tierra, ésta puede ser árida y hostil. Las aguas pueden ser tanto amigas como peligrosas y terribles. Así es el conjunto de la naturaleza. Por la experiencia de opresión tantas veces sufrida, el pueblo bíblico aprendió a ver los imperios como reinos de fieras. La literatura apocalíptica (por ejemplo, Daniel, el salmo 69) y el mismo Génesis, presentan a los ejércitos enemigos como si fueran aguas tumultuosas. El mismo relato del diluvio tiene como cortina de fondo esta imagen de los ejércitos opresores, invadiendo y destruyendo la vida del pueblo. El primer capítulo del Génesis dice que Dios crea, o engendra, estableciendo un orden nuevo. Donde antes era el caos, la palabra divina impone límites a las aguas devastadoras y hace del conjunto de la creación una casa para el ser humano y para todos los seres vivos.

Desde el inicio, el texto del Génesis insiste en la relación absoluta entre el ser humano y la tierra. Él es llamado Adam, el terroso, o el ser hecho de tierra. De la tierra, debe sacar el alimento, la ropa, el material para construir su casa. Cuando el ser humano falla en su relación con Dios, la tierra lo oculta, lo cubre y lo protege. Al morir, volverá a la tierra.

3 – Tras el orden de Dios (Gn 1, 28).

Muchas de las críticas a la Biblia como responsable de una ideología anti-ecológica se fundamentan en el famoso verso del Génesis: “Dios dijo: Crezcan, se multipliquen y sometan la tierra. Dominen sobre los peces del mar, sobre los pájaros del cielo y sobre todo animal que se arrastra por la tierra” (Gn 1, 28).

Para la sensibilidad actual, esta forma de hablar es terrible. No es fácil releer este texto como un libelo de subversión política contra un imperio que fundamentaba su poder en los astros y en el poder de la naturaleza. Ludovicus Garmus, exegeta brasileño, afirma: “El ser humano fue creado como la última de las criaturas y ha recibido del Creador la tarea de “someter” la tierra y “dominar” a los animales. El verbo hebreo kabas puede ser traducido por reprimir o violentar, pero en la mayoría de los textos bíblicos en los que aparece, tiene el sentido de “amparar, proteger” (Vide el salmo 8, 7; Js 18, 1). Radah es un término técnico. Es una lenguaje típico de la ideología del Oriente, en la cual el rey es aquél que pastorea. Radah, que en Gn 1, 28 se ha traducido siempre por “dominar” es el verbo usado para expresar el caminar del pastor con su rebaño, conduciéndolo a los pastos y protegiéndolo del ataque de animales salvajes. Según la ley, el israelita tiene prohibido “dominar con dureza” (radah bepparek) a otros israelitas e igualmente a los extranjeros, asalariados o esclavos (Cf. Lv 25, 43.46.53). De hecho, para la Biblia, el dominar no significaba la libertad de hacer lo que se quisiera: de acuerdo con este texto del Génesis, el ser humano debe ser vegetariano. No debería alimentarse de animales (Cf. Gn. 1,29 y después del diluvio: Gn. 9,1-3). Vemos así que, en este texto del Génesis, someter y dominar son expresiones que actualmente deberíamos traducir por cuidar de la creación como pastores y representantes del Dios Amor”.

En el relato bíblico de Gn. 1 y 2, el Reino es representado por la obra del séptimo día. El proceso de los seis días representa el desarrollo de la historia del mundo hasta el fin de los tiempos. Y el séptimo día representa el reino escatológico. Según los relatos del Génesis, la creación del ser humano sólo acontece en el sexto día. Hoy la ciencia confirma que se trata de un dato científico. Aún nos encontramos en el final del sexto día y en la vigilia del reino. La cosmología actual habla de un pre-universo anterior al Big ban que algunos científicos denominan de “vacío cuántico”. Sin pretender hacer ciencia, ya en su tiempo la Biblia lo llama de tohu bohu (sem forma e vazio). Es una potencialidad. Una virtualidad.

4. Retos para una nueva relación con la Creación

Hasta hace pocos años decíamos que Dios confía al ser humano la misión de ser su administrador en el mundo. Parecía que tal misión estuviera clara. Hoy, sabemos que no está trazada de antemano en sus detalles. Dom Hélder citaba siempre el salmo 8: “Tú lo hiciste poco menos que un dios”. Ahora, las nuevas ciencias confirman: el ser humano puede construir el mundo escogiendo entre las muchas direcciones posibles, aquélla que le parezca mejor. ¿Cómo saber cuál es la que favorece la vida y es más acorde con la justicia?

La nueva teología de la Creación habla de la presencia y actuación divinas permanentes y progresivas en el universo. Es la noción de “creación continua” que, en cierto modo, forma parte de la Pneumatología y se orienta a la Escatología. Hasta hace poco, parecía que el hombre y la mujer eran considerados gerentes de la creación, pero sin formar parte de ella. Cada vez más, la ciencia muestra cómo el ser humano es hermano de cualquier mamífero y su cuerpo está formado del mismo material de las estrellas. Al admitirse una dinamicidad de la creación, se admite la posibilidad ética para el ser humano de programarse. Eso exige una profunda conexión entre la Biotecnología y la Bioética. Ésta es responsable de crear una conciencia crítica, ayudar a discernir las opciones a tomar en cada situación concreta y, en diálogo abierto y sin intolerancia dogmática, ayudar a establecer límites.

Esta nueva Teología de la Creación puede referirse al mito griego de Gaia o a la comprensión budista del alma universal. Pero, al mismo tiempo, tiene una profunda raíz bíblica. En diversos textos proféticos, la Biblia compara la relación entre Dios y su creación con un matrimonio. El tercer Isaías llega a declarar la Tierra “desposada” con el Creador que la embellece con joyas y adornos como una esposa preparada para la unión nupcial (Cf. Is 62).

Hoy parece que la humanidad, la Tierra y toda la naturaleza agredida y crucificada por los intereses del capital se asemejan más al “siervo sufriente de Dios” del 2º Isaías. Los primeros cristianos tuvieron que mostrar que Dios no estaba en el templo y con los jefes de la religión, sino en el desierto con Juan Bautista y en la periferia con Jesús. Hoy, la realidad de esta civilización que destruye la vida nos plantea de nuevo esta cuestión: “¿Donde está Dios?”.

¿Hay una intencionalidad teleológica en la evolución del cosmos y de la vida? Para una nueva Teología de la Creación, posiblemente tengamos que dejar diversas convicciones en las que fuimos formados para ser capaces de dialogar verdaderamente con las ciencias actuales. Para dialogar, tendremos que dejar a un lado nuestras certezas dogmáticas. Recordemos al Maestro Echkart que, en plena Edad Media, decía: “Que Dios nos libere de Dios”. Eso significa que hay una forma de hablar de Dios que no nos ayuda en el diálogo con la ciencia. Debemos sacar las consecuencias para la Teología del descubrimiento hecho por las ciencias actuales de que todos los sistemas vivos son sistemas “en aprendizaje”. Ellos se mantienen vivos y crecen en vitalidad en la medida en que siguen aprendiendo. Hay una unidad básica entre procesos vitales y procesos de aprendizaje. Esta especie de diálogo entre los seres vivos, ¿no significa que los seres son interdependientes y relacionales? Alguién decía: “La vida ‘se gusta’ naturalmente. Hay un nexo profundo entre dinámica de la vida y dinámica del placer. Por eso, la capacidad de vivir el placer es un aspecto importante del aprendizaje y de la vida”. ¿Qué consecuencias tendrá esto para una Teología hecha desde la cultura eclesiástica vigente, que jamás acepta unir “creación” y “placer”?

4 – Pistas para un cuidado espiritual de la Tierra

Esta espiritualidad de la Creación en diálogo con la actual Cosmología y con la Física Cuántica, conlleva un primero reto: desarrollar una visión ecológica desde la civilización urbana, con situaciones y retos urbanos, como son la cuestión del hábitat, el problema del hambre en el mundo, la crisis del agua, la polución en las grandes metrópolis y tantos otros problemas.

No podremos mantener una postura crítica y vigilante en relación a la concepción utilitarista y capitalista de la Biotecnología, que desarrolla semillas genéticamente modificadas y cualquiera día anunciará la clonación humana para fines reproductivos, si no construimos, en diálogo con otras religiones y con la parte más sana de la humanidad, una Bioética basada en la legítima búsqueda de la ciencia y en el respeto a la sacralidad de la vida.

¿Cómo vivir una efectiva solidaridad con la Creación en el marco de lo que se denomina comúnmente “desarrollo sostenible”? Parece que la propuesta es mantener el modelo capitalista, que es esencialmente depredador, pero controlándolo, al mismo tiempo, para que no llegue a matar a la víctima (en este caso, la naturaleza). Si queremos fundamentar una verdadera solidaridad con la creación, un punto fundamental será liberarnos y caminar en la dirección opuesta a este modelo de capitalismo vigente.

La solidaridad ecológica toma también los trazos del diálogo entre religiones y caminos espirituales.

Finalmente, el universo nos remite continuamente a su misterio más íntimo: un principio divino que es Amor creador, permanentemente operante como energía que es vida y nos da vida. Nosotros, cristianos, descubrimos en esta fuente de luz y de vida nueva, a un ser personal a quien llamamos Dios. Podemos contemplar en la tierra renovada y en la naturaleza con la cual la humanidad se ha reconciliado un cuerpo vivo y resucitado, como la figura que Pablo describe de un “Cristo Cósmico”. La espiritualidad debe hacernos capaces de captar en todas las criaturas, en su dinámica evolutiva, en su diversidad inmensa y su complejidad, un mensaje espiritual de belleza y de irradiación del amor universal. La misión humana es escuchar los ecos que vienen de esta gran Voz, celebrar su grandeza y unirse a la alabanza que todos los seres hacen a la vida y a su fuente maternal que es Dios. Sólo el ser humano puede realizar lo que testimoniaba el poeta y místico inglés William Blake: “ver el mundo en un grano de arena, el cielo en una flor silvestre; contener el infinito en la palma de la mano y la eternidad en una hora”.

Marcelo Barros

Monjo Benedicto de Brasil i teòleg de l’alliberament

Dissabte, 3-III-07

PREGÀRIA DEL VESPRE: EL DO DE LA NATURA

1.- Salutació i monició introductòria

2.- Càntic

1-Criatures totes del Senyor.

R/ BENEÏU EL SENYOR.

Sol, lluna, estrelles del cel.

R/ BENEÏU EL SENYOR.

Dies, nit, llum i tenebres.

R/ BENEÏU EL SENYOR. BENEÏU EL SENYOR.

2-Foc i ardor, fred i calor. R/

Núvols, muntanyes i tossals. R/

Mars i rius, font de les aigües. R/

3-El Senyor és el nostre Déu. R/

Ell ens ha creat i som d'Ell. R/

Ens ha salvat de la mort. R/

4-Enaltiu el Senyor com és de bo. R/

Perdura eternament el seu amor. R/

És fidel pels segles dels segles. R/

5-Honor i glòria al Pare. R/

Amb el Fill i Sant Esperit. R/

Amén. Amén. R/

3.- Acció de gràcies per la natura

1-Donem gràcies per tots els dons de la vida. Agraïm la mare terra perquè ens dóna tot allò que necessitem. Gràcies per les pregones aigües blaus que envolten la nostra mare terra i calmen la set de tots els sers vivents.

2-Gràcies per l’herba verda, que besa els nostres peus nus i dóna una fresca bellesa a la mare terra. Gràcies pel bon aliment que prové de la mare terra, font de la nostra vida, pel goig de satisfer el nostre desig de nodrir-nos.

1-Gràcies pel color i dolçor de les fruites i baies. Gràcies per les bones plantes medicinals, perquè així que estem malalts ens sanen. Gràcies per tots els animals del món, que mantenen nets els nostres boscos.

2-Gràcies pels arbres, per l’ombra i el calor que ens donen. Gràcies per totes les aus del món, perquè amb les seues cançons delecten tots els sers humans. Gràcies pels suaus quatre vents, que ens duen aire net per a respirar.

1-Gràcies per la pluja, que ajuda tots els éssers vivents a créixer. Gràcies pel sol, el nostre germà major, que amb la seua llum il·lumina i dóna calor a la nostra mare terra.

2-Gràcies per l’àvia lluna, que tots els mesos es torna plena per a posar llum, enmig de la foscor, per als xiquets i les aigües espurnejants. Gràcies per les titil·lants estrelles que tornen el cel nocturn tan bell; i per les gotes de rosada que cada matí podem trobar a les plantes.

1-I sobre tot, gràcies, Gran Esperit, per donar-nos tots aquests dons meravellosos per tal que gaudim de felicitat i salut tots els nostres dies i totes les nostres nits.

(Cap indi Jake Swamp)

4.- Càntic

1-Glòria a Vós, oh Crist, Senyor,

que ens heu donat la vida.

Que la Paraula vostra

reste sempre en el nostre cor.

2-Tots hem viscut amb joia

les vostres meravelles.

Feu que la nostra història

trobe en Vós l'acabament.

3-Vós heu vingut avui, Senyor,

enmig del vostre poble.

Guardeu la vinya que heu plantat,

l'obra de les vostres mans.

4-Glòria a Vós, oh Pare etern

i al vostre Fill, Senyor del món,

i a l'Esperit que ens fa cantar

la lloança de glòria.

5.- Lectura bíblica:

Job 38,1.4-5.8-11.16.18-19.22-23a.29b-30.33;42,1-3.5

6.- Càntic de les criatures

1-Altíssim, Omnipotent, bon Senyor,

vostres són les lloances, la glòria,

l’honor i tota benedicció.

Només a Vós, Altíssim, escauen,

i cap home no és digne d’anomenar-vos.

2-Lloat sigueu, Senyor meu,

amb totes les vostres criatures,

especialment el meu senyor el germà sol,

amb el qual fent el dia ens il·lumineu.

I és bell i radiant, amb tanta d’esplendor,

que de Vós, Altíssim, ens és un signe clar.

1-Lloat sigueu, Senyor meu,

per la germana lluna i les estrelles,

que al cel formàreu clares, precioses i belles.

2-Lloat sigueu, Senyor meu,

pel germà vent, i per l’aire i els núvols i la serenor i per tot temps, pel qual doneu

a les vostres criatures sosteniment.

1-Lloat sigueu, Senyor meu,

per la germana aigua,

que és molt útil i humil, preciosa i casta.

2-Lloat sigueu, Senyor meu,

pel germà foc; amb ell il·lumineu la nit,

i és alegre i bell, robust i fort.

1-Lloat sigueu, Senyor meu,

per la nostra germana, la mare terra,

la qual ens nodreix i ens governa

i lleva tants de fruits

amb flors acolorides i amb herba.

2-Lloeu i beneïu el meu Senyor,

siga per tot regraciat

i serviu-lo amb gran humilitat.

7.- Ofrena de fruits de la terra i intercessions

* Ofrena de la terra:

L-Senyor, esguardeu la nostra terra, tan rica i fecunda; ella produeix l’aliment per al nostre manteniment. Que la respectem i la preservem de tota destrucció i especulació. Que les persones que la cultiven puguen viure d’ella i s’associen a la vostra obra creadora.