XIX FÒRUM "Cristianisme i Món d'Avui
VOS DONE
LA MEUA CREACIÓ: CUIDEU-LA
Amigues i amics:
Enguany el Fòrum
convida a plantejar-nos la problemàtica mediambiental amb tota la seua
complexitat.
Tenint com a
referent el precepte diví de cuidar
la Creació i desenvolupar-la (Gn.
1, 28), reflexionarem i intentarem descriure la situació, causes i
conseqüències personals i estructurals del desastre que estem provocant en el
planeta pel desenvolupament insostenible del primer món.
Creiem que la
desfeta ecològica comporta unes dimensions sobre les quals nosaltres cristians
hem de reflexionar des de la fe per a actuar en conseqüència. Al nostre País
Valencià el tema de territori clama al cel. És una qüestió d’urgència.
També resultarà
enriquidor contestar-nos algunes preguntes referents a consum superflu,
sostenibilitat de matèries primeres demandades pel sistema, nivells de
contaminació, residus que generem, agressions mediambientals del Nord en el
Sud, les conseqüències de tot plegat en la nostra salut, els efectes econòmics
i socials de tot aquest desgavell...
Comprovareu que
el tema s’avé intensament a l’època en què vivim. Esperem la vostra
participació. Escampeu la veu perquè l’esdeveniment puga
arribar al màxim nombre de persones.
Una forta
abraçada i fins prompte.
LA
COORDINADORA
PROGRAMA
Dissabte 3
de març
09’15h:
Recepció i
acollida.
10’00h:
Pregària
inicial i Presentació.
10’30h:
1ª Ponència i
debat: “La destrucció de la natura a xicoteta i gran escala”.
Jordi Cuadros,
Professor
de l’Institut Químic de Sarrià , i membre de
Cristianisme i Justícia
12’00h:
Descans.
12’30h:
2ª Ponència i
debat: “Cuidar i desenvolupar la creació: el precepte diví.
(Gn. 1,
28)" Marcelo Barros: Monjo
Benedictí de Brasil i teòleg de l’alliberament.
14’00h:
Dinar.
16’00h:
Grups de
treball:
1.
La problemàtica de l’aigua i la responsabilitat del consum.
Paco Sanz i Roger
Pons.
2.
Salvem l’horta:
present i futur de l’agricultura.. Enric
Navarro.
3.
Un urbanisme
respectuós amb el medi ambient. Carles
Dolç.
4.
Educació ecològica en
l’escola. Roser Santolària
5.
Desenvolupament
sostenible, alternatives. Víctor
Fuentes
6.
Criteris ecològics en
l’àmbit domèstic.. Ricardo Carbonell
7.
L’aposta ètica per
les energies renovables enfront de la fòssil i la nuclear.
José Albelda.
8.
Àfrica com a
paradigma d’espoliació.
José Garcia Botia.
9.
La desaparició de la
biodiversitat de la natura.. Josep
Roselló.
10.
El compromís de les
tres religions monoteistes per la natura”. Ferran
Lluch
11.
Espiritualitat
ecològica: defensa i contemplació de la natura.
Carmen Pons.
18’00h:
Descans
18’30h:
Testimonis:
·
Marcelo
Barros:
Monjo Benedictí de Brasil i teòleg de l’alliberament
·
José
Garcia Botia:
Coordinador per l’Àfrica
Central d’UMOYA-Comités de solidaritat amb
l’Àfrica Negra.
19’45h:
Pregària del
vespre.
Diumenge 4
de març
10’00h:
Pregària del
matí.
10’20h: 3ª Ponència i debat: “El compromís cristià personal, de les
Esglésies i comunitats, per la cura de la creació”.
Carola Calabuig: Professora de
la Universitat
Politècnica de València.
11’50h: Descans.
12’20h: Assemblea general:
13’30h: Festa
14’15h: Dinar
16’30h: Celebració eucarística i missatge final.
Dissabte, 3-III-07
PREGÀRIA DEL MATÍ
1.- Càntic
1-Per quants carrers
l'home haurà de passar
abans que se'l vulga
escoltar.
Dis-me quants mars li
caldrà travessar
abans de poder
descansar.
Fins quan les bombes
hauran d'esclatar
abans que no en quede
cap.
AIXÒ, AMIC MEU, TAN
SOLS HO SAP EL VENT;
ESCOLTA LA RESPOSTA
DINS EL VENT.
2-Quants cops haurà
l'home de mirar amunt
per tal de poder veure
el cel.
Quantes orelles haurà
de tenir
abans de sentir plorar
el món.
Quantes morts veurà el
seu entorn
per saber que ha mort
massa gent.
2.- Va ser
la Llum
1-Va ser la Llum
un enlluernament de
rius,
un anhel de cims,
un navegar de
paisatges.
2-Va ser la Llum
un desplegament
d'aurores,
un bategar de
brolladors.
1-Va ser la Llum
un florir de cants,
una tempesta de colors,
una tremolor de
plomatges.
2-Va ser la Llum
un vendaval de
tendreses,
un desbordament
d'abraçades,
un torrent d'àngels.
L-I veu Déu que tot era
bo.
(Silenci i música)
1-Abans de crear Déu
l’ésser humà,
l'argila era només
fang;
l'argila no havia estat
morta per la Llum.
L-Prengué Déu argila
del sòl
i l'acaronà amb les
seues mans
-mentre somniava amb el
ser humà-.
I tota la Llum vingué a
recrear la seua Idea.
I fou l'ésser humà un
ser viu:
tota la Llum vingué a
despertar el seu cor.
2-I digué Déu a l'ésser
humà:
L-“Avui et faig aquesta
promesa:
Posseiràs la terra si
hi ets fidel!”
I Déu véu tot quant
havia fet i era molt bo.
1-I descansà Déu de
tota la seua tasca,
perquè digué:
ara l'ésser humà curarà
la terra.
2-“Però l'Ombra estava
allí”
1-Quan l'ésser humà
despertà
i, per primera vegada,
mirà les seues mans,
tot ell s'omplí de
sorpresa
i exclamà: Déu m'ha fet
a la seua imatge;
Déu m'ha donat la seua
Llum!.
2-Després va mirar
l'ésser humà
tot el que existia i
digué:
“Déu m'ha donat un lloc
per a viure,
Sóc fill de la terra”.
I el ser humà es sentí
compromès
i començà a posar nom a
totes les coses.
I Déu baixava cada
vesprada
a passejar amb ell.
L-Feliç seràs si ho
compleixes.
3. Lectura
bíblica: Rm. 8,18-23
4.- Lectura:
La profecia del Cap Seathl
...Com es pot comprar o
vendre el cel i la calor de la terra?.... Aquesta idea és estranya
per a nosaltres. Si fins ara no som amos de la frescor de l'aire o
de la resplendor de l'aigua, com ens els poden vostès comprar?...
Cada part d'aquesta terra és sagrada per a la meua gent ...
Nosaltres sabem que
vostés no entenen els nostres costums. Per a l’home blanc una porció
de terra és el mateix que una altra; perquè ell és un estrany que ve
durant la nit i pren de la terra el que necessita. La terra no és
una germana, sinó una enemiga... La seua gana devorarà la terra i
deixarà arrere un desert.
...No hi ha cap lloc
tranquil a les ciutats dels homes blancs. Cap lloc per a escoltar
les fulles a la primavera o el brunzit de les ales dels insectes...
Jo em pregunte què queda de la vida si el ser humà no pot escoltar
el bell crit de l’ocell nocturn i l'olor del vent mateix llavat per
la pluja del migdia o amb la fragància dels pins. L'aire és valuós
per a l'home pell roja. Perquè totes les coses comparteixen la
mateixa respiració... les bèsties, els arbres i el ser humà... Què
serà de les persones sense les bèsties? Si totes les bèsties
desaparegueren, el ser humà moriria d'una soledat en l'esperit,
perquè qualsevol cosa que passe a les bèsties, també li passarà a
ell. El que ferisca la Terra, també ferirà els fills de la Terra.
...Una cosa sabem
nosaltres i l'home blanc pot descobrir-la algun dia. El nostre Déu
és el mateix Déu. Vosté pot pensar ara que és el seu amo, així com
vosté desitja fer-se amo de la nostra terra. Però vosté no pot. És
el Déu del ser humà... Aquesta terra és preciosa per a Ell, i fer
dany a la Terra és amuntegar menyspreu al seu Creador.
Els blancs també
passaran. Continuaran embrutant el seu llit i alguna nit acabaran
asfixiant-se en la seua pròpia deixalla. Quan els búfals siguen tots
sacrificats, els cavalls salvatges tots amansits i els racons
secrets dels boscos s’omplin amb l'aroma de molts homes... on estarà
el matoll? Desaparegut. On estarà l'àguila? Desapareguda.
És a dir, adéu al que
creix... Serà la fi de la vida i el començament de la subsistència.
5.- Silenci
meditatiu
6.-
Benaurances de la fidelitat de la terra
1-Feliços els sers
humans pobres i humils, els indefensos, els desgraciats i els
oprimits de la terra; els qui feu palès que “la civilització del
progrés” i la “societat de l'abundància” estan plenes d'enganys, i
declareu que el ser humà, amb tot el seu poder i amb totes les seues
riqueses, no és suficient per ell mateix. Vosaltres ja posseïu el
goig del Regne de Déu.
2-Felices les persones
que sabeu gaudir de la naturalesa i de totes les seues ofrenes sense
exercir violència ni generar destrucció; les que no feu servir la
força per a ofegar la remor del mar, ni per a trencar l'èxtasi de la
bellesa; les que treballeu seguint el ritme de la vida. En veritat
vos dic que posseireu la terra.
1-Felices les persones
que ploreu i sofriu per la misèria de tants, pels camps assolats,
per les espècies oblidades…; les dones i homes que reconeixeu que
formeu part de l'univers i aconseguiu que tota la seua simfonia
s'encenga i ressone en el vostre ser diminut. Les vostres llàgrimes
veuran la llum dels estels i el vostre patiment exposarà el vostre
cor al sol de Déu.
2-Feliços els sers
humans que teniu fam i set d'un orde més just i no vos conformeu a
participar en la degradació de la humanitat i la seua estada, sinó
que busqueu amb esforç la superació de l’egoisme, de tota
injustícia, de tota violència, per tal de fer de la terra un lloc de
la vida. Vosaltres participeu del goig del Creador.
1-Feliços els homes i
dones que presteu ajuda amb saviesa i amor a tot ser que respira;
els qui cultiveu amb humilitat la bondat de les coses; els qui
recupereu la branca ferida i torneu a l'aire l’ocell caigut. Déu
mateix vos prestarà ajuda.
2-Feliços els sers
humans que teniu ulls nets i poseu sense temor el cor a la
intempèrie; els qui camineu vora els rius i mireu en la nit més
enllà de les estrelles; els qui ajunteu les mans per a arreplegar la
pluja; els qui no temeu del vent que ofegue la vostra veu. Perquè en
el reflex de cada criatura trobareu el reflex del bon Déu.
1-Felices les persones
que, com a xiquetes i xiquets, doneu menjar als coloms a les places
del món; les que no vos apunteu a les guerres encara que vos
anomenen covards; les que vos poseu davant dels tancs ondejant una
bandera blanca; les que amb la vostra lluita i el vostre amor
desbarateu les llavors de la violència. Perquè esteu mogudes per
l'Esperit de Déu.
2-Feliços els homes i
dones que sou perseguits per ser fidels a la terra; els qui, per
respectar la seua harmonia, patiu el fuet de la incomprensió; els
qui, en cada racó d'aquest planeta, descalceu els vostres peus,
perquè és sagrat; els qui dieu que és possible una terra germana.
Déu mateix serà la vostra terra.
A-Feliços sereu, si
apreneu a viure sense matar, a créixer sense destruir i a caminar
sense deixar deserts darrere dels vostres passos. Estigueu alegres i
contents, encara que haguéreu de sofrir per això. Vosaltres feu
possible la Terra Nova. No dubteu que Déu certificarà la vostra
obra.
7.-
Oferiment del dia
8.- Càntic
FE NO ÉS ESPERAR, FE NO
ÉS SOMNIAR.
FE ÉS PENOSA LLUITA PER
L'AVUI I PEL DEMÀ;
FE ÉS UN COP DE FALÇ,
FE ÉS DONAR LA MÀ;
LA FE NO ÉS VIURE D'UN
RECORD PASSAT.
Enterrem la nit,
enterrem la por;
apartem els núvols que
ens amaguen la claror.
Hem de veure-hi clar,
el camí és llarg
i ja no tenim temps
d'equivoca'ns.
Cal anar endavant sense
perdre el pas,
cal regar la terra amb
la suor del dur treball.
Cal que nasquen flors a
cada instant.
LA
DESTRUCCIÓ DE LA NATURA A XICOTETA I GRAN ESCALA
Jordi Cuadros
La
situació del nostre planeta ha canviat força des de l'època
preindustrial. Només recordem que a finals del segle XVIII, no hi
havia vehicles de transport motoritzats, ni electricitat, ni mitjans
de comunicació de masses, ni indústria química (la majoria d'aquests
invents es produeixen en el segle XVIII però no es generalitzen fins
al segle XIX). Al món hi vivien prop de 1000 milions de persones
(U.S. Census
Bureau, 2006 a).
Des
de llavors la humanitat ha estat capaç de mobilitzar més i més
recursos per al seu benestar. Actualment som més de 6.500 milions de
persones i segons les estimacions actuals superaríem els 9 mil
milions l'any 2050
(U.S. Census Bureau,
2006 b). Al
mateix temps, l'equilibri on es manté la vida s'ha anat tensant i ha
donat lloc a la problemàtica ecològica que actualment presenciem.
La
conferència que us ofereixo pretén la presentació d'aquesta
problemàtica com a camí necessari per poder reflexionar-hi, i des
d'aquí reconduir les nostres accions. Plantejaré tres nivells
d'anàlisi dels problemes ambientals.
La
primera anàlisi consistirà a exposar i mostrar de forma
analítica els diferents problemes ambientals tot agrupant-los entorn
a quatre grans preocupacions: la contaminació atmosfèrica, el
problema dels recursos, el problema de la seguretat alimentària i el
problema de la biodiversitat. Serà una primera anàlisi molt
descriptiva i científica des del punt de vista del que coneixem
sobre aquests diferents aspectes. No podré ser exhaustiu, però
espero poder donar pinzellades suficients com perquè puguem apreciar
les dimensions principals de la problemàtica.
La
segona anàlisi implicarà fer un esforç de síntesi per veure
els aspectes comuns dels diferents problemes ambientals i veure
quina informació ens donen des d'una perspectiva de globalitat. En
aquesta segona mirada, veurem com els problemes es relacionen entre
sí, es relacionen amb el nostre dia a dia, i entendrem una mica més
la complexitat de la situació actual.
Amb
la tercera i darrera anàlisi insistirem en un dels aspectes
més preocupants que provoca la problemàtica ecològica: la
intensificació de les desigualtats entre pobres i rics.
Amb
això acabarem la xerrada esperant haver pogut donar una certa visió
de la situació ambiental i la preocupació que se'n deriva.
Primera anàlisi: Els problemes ambientals
Com
deia, començaré l'exposició destacant alguns aspectes de la situació
actual i intentaré palesar l'existència d'un repte ecològic per a la
humanitat. Una situació que reclama a la societat un funcionament i
un comportament diferents.
Destacaré, en un primer moment, quatre conjunts de signes d'alerta
associats a la problemàtica ecològica actual: la contaminació
atmosfèrica, la sobreexplotació dels recursos, la seguretat
alimentària i la biodiversitat.
L'alerta
de la contaminació atmosfèrica
Comencem parlant de la contaminació atmosfèrica ja que inclou els
efectes més evidents i més estudiats de l'acció humana sobre el medi
ambient.
El canvi
climàtic
La
conseqüència més estudiada de la contaminació a l'atmosfera és el
canvi climàtic o la influència humana sobre l'efecte hivernacle.
Entenem per efecte hivernacle, el fenomen pel qual els gasos de
l'atmosfera absorbeixen part de la radiació infraroja emesa per la
superfície terrestre i això provoca un increment de la temperatura
del planeta. Aquest efecte es veu incrementat per les emissions
antropogèniques de determinats contaminants, especialment el diòxid
de carboni i el metà.
Sense entrar a una descripció més detallada del fenomen, són
nombroses les dades que indiquen que s'està produint un escalfament
del clima global del planeta i la humanitat n'és responsable.
-
Increment de les
concentracions atmosfèriques de gasos d'efecte hivernacle:
Les concentracions de diòxid de carboni a l'atmosfera han passat
de 280 parts per milió (ppm) a 379 ppm (2005) en els darrers dos
segles i mig. El valor actual és més gran que cap dels valors
històrics coneguts. La tendència es repeteix pel metà: de 715
parts per bilió (ppb) a 1774 ppb i l'òxid nitrós (de 270 ppb a
319 ppb).
(IPCC-WGI, 2007)
-
Correlació
històrica entre diòxid de carboni i temperatura: Les dades
històriques de la concentració de CO2 i la
temperatura mostren correlacions significatives
(UNEP &
UNEP/GRID-Arendal, 2005).
-
Simulació
consistent de les dades històriques de temperatura a partir dels
models actuals: Els models actuals de simulació permeten
reproduir, dintre dels marges habituals d'error, les
temperatures històriques només si es consideren conjuntament les
influències naturals i les antropogèniques
(UNEP &
UNEP/GRID-Arendal, 2005).
-
Observacions
directes de l'increment de la temperatura global en els darrers
temps:
-
Increment de
les temperatures mitjanes en superfície: Les estimacions
indiquen que la temperatura mitjana en superfície ha
augmentat entre 0,56ºC i 0,92ºC en el darrers 100 anys
(IPCC-WGI, 2007).
Des de 1860, els anys globalment més calorosos han estat els
2005, 1998, 2002, 2003 i 2006.
(NASA, 2006a;
NASA, 2007)
-
Retrocés de
les acumulacions d'aigua gelada: Les glaceres de
muntanya retrocedeixen arreu en el planeta. El casquet
glacial del Kilimanjaro ha patit una reducció del 33% del
1989 al 2000
(Amos, 2001).
A l'Antàrtida, s'han anat desprenent fragments de gel, per
exemple la plataforma Larsen B l'any 2002
(NSIDC, 2002).
A Groenlàndia, la velocitat de pèrdua de glaç s'ha doblat en
la darrera década
(NASA, 2006b).
Observacions semblants tenen lloc a l'Àrtic, als Alps, al
Caucas, a les Muntanyes Rocalloses, a l'Himàlaia...(IPCC-WGI,
2001; Mosley-Thompson & Thompson, 2000; Wikipedia, 2007b)
-
Increment
del nivell del mar: Durant el segle XX, s'ha determinat
un augment de 12 a 22 centímetres, que és més del 50% del
que havia pujat en els anteriors dos mil anys
(IPCC-WGI,
2001; IPCC-WGI, 2007). La velocitat d'increment del nivell
del mar ha augmentat del segle XIX al segle XX. (IPCC-WGI,
2007)
-
Increment
del nombre d'esdeveniments meteorològics extrems: En són
exemple els incendis al Mediterrani; a Espanya l'any 1994 i
a Grècia i Itàlia el 1998, les inundacions de Corea el 1998,
l'onada de calor de l'any 2003 a Europa o la temporada
d'huracans de l'any 2005. Entre les conseqüències
significatives d'aquests esdeveniments, cal destacar les
pèrdues en vides humanes i les seves implicacions
econòmiques.
(UCS & WRI,
2003)
-
Observacions
locals: Com per exemple, emblanquiment dels coralls,
canvis de comportament d'espècies animals: migració,
hibernació (marmotes)...(UCS
& WRI, 2003)
Les
previsions del IPCC apunten vers un increment de les temperatures
entre 1,1 i 6,4ºC respecte a 1980-1999 a finals del segle XXI. Així
mateix s'estima un augment del nivell del mar d'entre 18 i 59 cm.
Aquest podria ser molt major si hi hagués un procés accelerat de
desglaç de Groenlàndia i l'Antàrtida
(IPCC-WGI, 2007).
Les
probables conseqüències d'aquestes estimacions inclouen:
-
La inundació de
terrenys costaners: L'enfonsament de dues terceres parts de
les illes Marshall i Kiribati, 2340 quilòmetres quadrats al Japó
(durant la marea alta), les regions costaneres de Bangladesh o
el delta del Nil...
(Brown, 2001)
-
Increment dels
episodis meteorològics extrems. Increment de la intensitat
dels fenòmens tempestuosos. Més riscos d'inundacions. Increment
del nombre dels episodis de sequera.
-
El desplaçament
de malalties infeccioses: com la malària o el dengue.
-
Canvis en la
idoneïtat dels ecosistemes i cultius. Pèrdua de rendiment de
les collites. Degradació d'ecosistemes. Canvis en el fluxos
migratòries. Desaparició d'espècies.
-
Disminució dels
recursos d'aigua en determinades regions.
-
Conseqüències
sòcio-econòmiques. Aparició de col·lectius de refugiats
ambientals. Canvis en les destinacions turístiques.
Forat a la
capa d'ozó
La
disminució de la concentració d'ozó a l'estratosfera, fenomen
comunament anomenat forat a la capa d'ozó és una altra de les
conseqüències de la contaminació atmosfèrica.
L'ozó es forma a l'alta atmosfera (de 10 a 50 km d'altura) per la
reacció de les molècules d'oxigen amb la radiació ultraviolada. La
importància d'aquest compost rau en la seva capacitat d'absorció de
la radiació UV-b (de 280 a 320 nm). La quantitat d'aquesta radiació
que incideix a la Terra es relaciona inversament amb la quantitat
d'ozó a l'estratosfera.
(Newman et al.,
2003).
L'any 1920 s'inventaren els clorofluorocarburs, compostos de clor,
fluor i carboni molt estables i per tant presumiblement inerts. El
1985 es confirmava la disminució de la concentració d'ozó a
l'estratosfera i el 1987 es signava el protocol de Montreal a través
del qual la comunitat internacional es posava d'acord en eliminar
progressivament els clorofluorocarburs i altres compostos capaços de
catalitzar la descomposició fotoquímica de l'ozó.
(Wikipedia, 2007a)
Les
observacions actuals indiquen que la concentració atmosfèrica dels
compostos antropogènics que degraden la capa d'ozó estan disminuint
des dels seus valors màxims entre el 1992 i el 1994. La concentració
d'ozó a l'alta atmosfera ha deixat de disminuir per a les latituds
extrapolars. Aquesta concentració es manté en valors entorn a un 3%
(hemisferi Nord) i entorn a un 6% (hemisferi Sud) encara inferiors
als valors previs a 1980.
(NOAA et al.,
2006)
Pels
que fa als pols, l'any 2006 s'observà la disminució més important de
la capa d'ozó sobre l'Antàrtida a l'inici de la primavera austral.
Aquestes disminucions temporals seguiran tenint lloc fins als anys
2060-2075. (NOAA
et al., 2006)
Altres disminucions importants de l'ozó estratosfèric tenen lloc, i
en seguiran tenint, a l'Àrtic i als extrems meridionals de Xile,
Argentina, Austràlia i Nova Zelanda.
Les
principals conseqüències de l'increment de radiació ultraviolada
associat a la disminució de la capa d'ozó són l'augment de la
prevalença de càncers de pell, cataractes i problemes immunològics,
la reducció de la producció de fitoplàncton, efectes en el
creixement de les plantes i reducció de la resistència d'alguns
materials polimèrics. Diferents estudis han detectat un increment
dels casos de càncer de pell a Punta Arenas i una disminució entre
el 6 i el 12% de la producció de fitoplàncton als marges de les
regions gelades
(EPA, 2006; Leahy, 2006; Wikipedia, 2007a).
Contaminació
urbana
Una
altre aspecte important de la contaminació atmosfèrica és
l'increment de malalties respiratòries (asma, bronquitis,
al·lèrgies, emfisema...) associades a la contaminació a les ciutats
(partícules, òxids de nitrogen, ozó troposfèric, monòxid de
carboni...)
Segons la Organització Mundial de la Salut, els efectes de la
contaminació de l'aire provoquen 3 milions de morts anuals. Als
Estats Units, la contaminació causa 70.000 morts anuals un 75% més
que els 40.000 morts anuals en accidents de cotxe.(Brown,
2001)
Aquesta situació és especialment preocupant a Àsia i Amèrica del
Sud. Entorn al 40% de les morts d'infants per pneumònia tenen lloc a
Bangladesh, Índia, Indonèsia i Nepal; moltes d'aquestes morts estan
relacionades amb la contaminació derivada de la crema de
combustibles fòssils tradicionals. A l'Índia, hom estima que la
utilització domèstica de combustibles sòlids causa anualment 500.000
morts prematures de mares i nens menors de 5 anys.
També són conseqüències de la contaminació atmosfèrica la pluja
àcida i la formació de boires àcides i fotoquímiques.
L'alerta
dels recursos
Ja
al 1972, l'informe al club de Roma, Els límits del creixement
(Meadows,
Meadows, Randers & Behrens III, 1972)
apuntava que l'explotació dels recursos naturals no era sostenible.
Encara que aquelles previsions van ser superades a través de
millores tècniques i descobriments de nous jaciments, roman el dubte
sobre la possibilitat de mantenir el ritme actual d'explotació dels
recursos naturals.
Algunes estimacions
(Naredo & Valero, 1999;
UNFPA, 2001) de
la utilització actual dels recursos indiquen que:
-
El pic de Hubert
que correspon al 50% de petroli extret del total de recursos
recuperables, hom estima que se situarà entre l'any 2005 i l'any
2030. A partir d'aquest moment la producció de petroli no podrà
créixer, i es poden produir encariments en la producció,
tensions en els mercats de combustible i possible manques de
subministrament.
(Hirsch, Bezdek &
Wendling, 2005)
-
Un fenomen semblant
pot succeir amb alguns dels metalls on es referma la nostra
societat de consum. L'extracció acumulada d'alumini, coure, cinc
i plom supera el 40% dels recursos totals estimats.
-
L'ús actual de
l'aigua dolça accessible és d'un 54%. S'estima per a l'any 2000
en 5.189 km3. L'aigua dolça accessible és la fracció
d'aigua dolça renovable controlada per l'home.
-
Una estimació de
l'ús humà de la biomassa terrestre incloent-hi pèrdues i usos
indirectes pot suposar un mínim d'un 12,8 % de la producció
primària neta (PPN) total terrestre i pot tenir un valor real
superior al 40% de la PPN terrestre global. Això equival a 2,5
1018 kcal (1991).
A
aquestes dades cal afegir la disminució dels nivells del aqüífers en
diferents parts del món i l'erosió i la degradació del sòl que
comentarem a l'apartat següent.
Complementen la situació d'alerta referida als recursos, els
conflictes i els desastres ambientals associats a la seva extracció:
diamants, petroli, or, coltan, aigua... i l'existència d'una gran
desigualtat en la seva disponibilitat. En són exemple, l'existència
d' un 76% de la població d'Etiòpia sense accés a suficient aigua
potable a una distància raonable, o el fet que el consum d'energia
per càpita als Estats Units sigui 58 vegades més gran que a
Bangladesh (8159 kep per 139 kep).
(UNFPA, 2002)
L'alerta de
la seguretat alimentària
La
seguretat alimentària es defineix com aquella situació en què totes
les persones tenen en tot moment accés físic i econòmic a aliments
suficients innocus i nutritius per a satisfer les seves necessitats
alimentàries i les seves preferències en quant a aliments per tal de
dur una vida activa i sana. Així, s'inclouen els termes referits al
combat de la fam i al control dels tòxics.
Actualment (dades de l'any 2002) habiten el planeta 6.200 milions de
persones, de les quals s'estima que 840 milions estan subnutrides,
3.750 milions de persones viuen en països on es disposa de menys de
100 litres diaris d'aigua per persona i 1.100 milions de persones no
disposen d'accés a aigua no contaminada. 6 milions de nens de menys
de 5 anys moren anualment a causa de la fam.
Per
tal d'avançar vers la seguretat alimentària de la població mundial,
cal mantenir la disponibilitat d'aigua i conservar les fonts
d'aliment.
Les
observacions actuals indiquen que en molts punts del planeta els
recursos hídrics es troben sobreexplotats
(Brown, 2001):
-
La desviació dels
rius per a l'agricultura de regadiu i la indústria està
desproveint de recursos les poblacions d'aigües avall: el mar
d'Aral i el llac Txad s'estan assecant, grans rius com el
Colorado, el Nil o el riu Groc amb prou feines arriben al mar…
-
En diversos països
s'estan sobreexplotant els aqüifers, amb el conseqüent risc de
salinització: Al Yemen, els aqüifers disminueixen dos metres
cada any; a la plana del Chenaran al nord-est de l'Iran, el
nivell va caure 8 metres l'any 2001 després de disminuir 2,8
metres anuals durant els 90; el mateix problema afecta Índia,
Pakistan, Mèxic, el nord i l'est de l'Àfrica, Xina i els Estats
Units.
Els
aliments s'obtenen bé del sòl, agricultura i ramaderia, bé de rius i
mars, pesca.
En
els darrers anys, la producció de cereals ha estat inferior a
l'estimació del seu consum, les reserves estan en els valors mínims
de les darreres tres dècades.
La
degradació dels sòls és el segon gran repte que cal afrontar.
S'estima que el 40% de la superfície terrestre presenta símptomes de
desertització i que un 60% dels boscos està degradat de forma
significativa. La pèrdua de sòl llaurable afecta al 36% de la terra
de cultiu del planeta i al 1990, s'estimaven pèrdues de la producció
ramadera de 23,2 milions de dòlars per la degradació del sòl a les
regions seques. Diferents formes de degradació de la terra han
reduït en un 8% la collita de gra de l'Àfrica.
La
degradació del sòl afecta d’un 10% a un 20% de les terres de conreu
i un 70% de les terres de pastura.
(Worldwatch Institute,
2002b)
Especialment paradigmàtics són els exemples d'erosió i degradació
del sòl que han tingut lloc al nord de la Xina i al Kahzastan. En
els propers 20 anys, es preveuen reduccions de producció entre el
25% i el 50% a països com Argentina, Kenya o Uruguai per la mateixa
causa.
La
salinització de les terres irrigades és un altre problema associat a
la producció d'aliments. Un 34% de les terres de regadiu a
Bangladesh estan salinitzades.
Per
altra banda, l'increment de consum de productes ramaders i de carn
en particular, incrementa la pressió sobre la productivitat del sòl.
També la producció de biocombustibles pot tenir el mateix efecte.
Pel
que fa a la pesca, la desviació, la contaminació i l'acidificació
dels rius ha fet desaparèixer zones tradicionals de pesca interior.
Al mateix temps, la sobreexplotació de les pesqueries marines han
obligat a prendre mesures per evitar-ne l'exhauriment definitiu. La
pesca no constitueix una opció per millorar l'alimentació humana.
Per
altra banda, les activitats humanes estan provocant la destrucció
dels hàbitats de reproducció i alimentació de la fauna marina
(manglars, esculls de corall, praderies de Posidonia Oceanica…).
L'aqüicultura com a resposta implica una nova pressió sobre la
producció de la terra.
Els tòxics
L'altre aspecte de la seguretat alimentària és el que fa referència
a l'absència de tòxics en els aliments. Aquest aspecte va veure
magnificada la seva importància arran dels diferents casos apareguts
als mitjans europeus en els darrers anys: dioxines a la Coca-Cola o
als pollastres, vaques boges, febre aftosa…
Potser el més destacable dels compostos tòxics és el seu
desconeixement: d'un 71% dels productes químics més usats en els
Estats Units no existeixen dades bàsiques sobre els efectes sobre la
salut o l'entorn, només el 10% dels productes nous tenen registrades
les dades sobre la salut
(Worldwatch Institute,
2002a).
Aquest desconeixement és degut al gran nombre de compostos químics
existents (estimats en més 30 milions) i a la dificultat que implica
fer una avaluació completa de la toxicitat d'un compost. Fixem-nos
que per toxicitat entenem aspectes tan diferents com la toxicitat
aguda, la toxicitat crònica, la carcinogènesi, la teratogènia, la
disrupció hormonal, la neurotoxicitat... Per altra banda, cal tenir
en compte que les substàncies químiques poden transformar-se en
entrar en contacte amb altres compostos, en degradar-se... de forma
que també caldria avaluar la toxicitat de tots els possibles
subproductes.
Un
altre dels aspectes importants quan es parla de tòxics és la seva
capacitat per romandre en el medi (persistència) i bioacumular-se.
Això fa que la contaminació i les conseqüències es magnifiquin al
llarg de la cadena tròfica.
A
principi de la dècada dels noranta als Estats Units, per cada milió
de dòlars de producció de pasta de paper, paper i cartó s'emetien a
l'atmosfera vora 500 kg de compostos tòxics.
A
tot el món, l'emissió de plom a l'atmosfera per part del trànsit de
vehicles fou al 1990 de 88.739 tones, i l'emissió total de mercuri
de 2.235 tones. Per cada gram d'or extret pels garimpeiros de
l'Amazones, s'envia un gram de mercuri al riu i un altre a
l'atmosfera.
(Worldwatch Institute, 2002a)
Com
a referència de toxicitat, una setena part d'una culleradeta de
mercuri pot contaminar durant un any un llac de 50 hectàrees.
L'alerta de
la biodiversitat
L'ocupació que l'ésser humà fa de la Terra condueix, tant per la
seva forma com per la seva extensió, a la degradació de les
condicions de vida de les altres espècies que habiten el planeta.
Però aquestes formen part de les nostres investigacions per a les
millores agrícoles i la recerca de nous fàrmacs.
Per
altra banda, el coneixement del medi en què vivim duu a la certesa
que el sistema de la vida a la Terra es manté a través d'un sistema
complex d'equilibris que la desaparició d'espècies posa en entredit.
Entre 1970 i 2003, les poblacions d'espècies salvatges han disminuït
una mitjana estimada del 30%
(WWF, Zoological
Society of London & Global Footprint Network, 2006).
L'explotació de la pesca oceànica, la degradació dels ecosistemes
fluvials i lacustres, la desforestació i l'erosió del sòl són
algunes de les causes de la disminució de la biodiversitat causada
per l'home. D'altres són la introducció d'espècies invasores i la
fragmentació del territori o l'excessiva caça o captura.
S'estima que estan en perill d'extinció imminent un 12% de les
espècies d'aus, un 24% de les de mamífers i un 30% de les de peixos.
El nombre d'espècies greument afectades va augmentar en totes les
categories de l'any 1996 a l'any 2000, segons figura en la llista
vermella d'espècies amenaçades de la UICN (Unió Internacional per a
la Conservació de la Natura)
(Brown, 2001).
Segona anàlisi: Característiques generals dels problemes
mediambientals
Aquests problemes ecològics que hem anunciat fins al moment tenen
uns aspectes comuns que desborden sovint els límits del funcionament
científic i político-econòmic del món modern.
Fem-ne una breu referència:
-
Els problemes
ecològics manifesten profundes relacions d'interdependència.
Les relacions entre els
sers vius que ens mostra l'ecologia es fan paleses d'una forma
remarcable quan es plantegen els problemes ecològics: les
conseqüències de les accions humanes les descobrim a milers de
quilòmetres, els diferents aspectes de la problemàtica ecològica
estableixen relacions sinèrgiques (l'escalfament del planeta
augmentarà la desertificació i la pèrdua de fertilitat del sòl, això
farà que augmentin els problemes alimentaris de poblacions diverses,
la qual cosa influirà sobre els processos migratoris), les propostes
encaminades a reduir determinades pressions sobre el planeta poden
donar a lloc a noves dificultats (per exemple, els HCFC i els HFC,
que van substituir els CFC per la seva capacitat de degradació de la
capa d'ozó estratosfèric, són potents gasos d'efecte hivernacle i
per tant contribueixen a l'escalfament del planeta).
-
D'acord amb aquesta
interdependència, els problemes ecològics són complexos i
això vol dir que sovint les causes no són úniques, els
responsables no són persones ni institucions sinó comportaments
i modes de producció, consum i vida que estableixen el que és la
societat. Sovint ni les causes ni les conseqüències són
fàcilment determinables.
Això fa que plantejar i
implementar solucions no sigui habitualment senzill i que requereixi
la complicitat de la societat en bloc.
-
Els problemes
ecològics han de ser abordats des de la transdisciplinareïtat.
La complexitat planteja
la necessitat d'abordar aquests problemes des d'una òptica àmplia
que permeti a més de proposar solucions estudiar-ne la seva
viabilitat i les possibles conseqüències. L'estudi exclusivament
científic dels problemes es mostra insuficient per a plantejar
solucions i optar per les més adequades. Cal anar més enllà de la
ciència moderna basada en la parcel·lació de coneixements, per
cercar solucions assumibles tant des de la tècnica, com des de la
societat, com des de l’economia.
-
Els problemes
ecològics no estan acotats en l'espai i en el temps.
Aquestes solucions
requereixen sovint canvis en el nostre mode de vida, canvis
socialment difícils de dur a terme quan la motivació, la necessitat
no es fa evident. Aquest és el cas de la problemàtica ecològica, que
té unes conseqüències difoses que afecten poc el nostre entorn
immediat i que en canvi tenen repercussions importants quan
s'incrementen la distància en l'espai i en el temps.
-
Els responsables
i els afectats solen ser poblacions diferents.
Fins i tot aquells
problemes les conseqüències dels quals són actualment presents, el
fet que causes i conseqüències afectin poblacions diferents ens
dificulta la nostra capacitat d'informació i d'actuació.
-
Els problemes
ecològics s'engloben en la lògica de la probabilitat i el
risc i així posen en qüestió la visió moderna i dogmàtica
que es té de la tecnociència.
Un darrer aspecte de la
problemàtica ecològica que en dificulta la resposta és la manca de
certesa científica sobre la naturalesa i les conseqüències dels
problemes: aquests es coneixen en termes de probabilitat, no sabem
què està succeint ni què succeirà però detecta que és probable que
el món pugui evolucionar augmentant el patiment per una part
important de la població del planeta.
Aquesta manca de
certesa és sovint usada pels qui tenen interessos en el funcionament
actual del món per infravalorar la situació actual. Però això no ens
pot aturar, no tindrem la certesa de què pot passar fins que ja hagi
passat.
-
Per tot plegat, els
problemes ecològics demanen canvis en els nostres esquemes de
valors.
Per una banda aquesta
problemàtica demana tenir en compte els qui comparteixen el planeta
amb nosaltres, encara que no ens siguin propers; les generacions
futures i les altres espècies.
I per altra banda
exigeix tenir en compte en les nostres accions els costos que sovint
no es tradueixen a costos econòmics; per exemple, considerant les
despeses de materials i d'energia dels nostres comportaments.
-
I per últim, la
consciència de la problemàtica ecològica ens obre la vista vers
una nova dimensió de la relació de desigualtat que
s'estableix entre països pobres i països rics. A això
dedicarem els següents moments.
Tercera anàlisi: Desigualtat i deute ecològic
Els
estudis ecològics i la preocupació dels moviments ecologistes dels
països desenvolupats han provocat que hàgem desplaçat una part dels
nostres problemes ambientals vers els països en vies de
desenvolupament i que, al mateix temps, ens hàgem fet conscients de
les desigualtats que també en els aspectes ambientals estem duent a
terme amb els pobres d'aquest món.
Com
indica l'informe del PNUD de l'any 1998
(UNDP, 1998):
"Els consumidors dominants del món es concentren de forma dominant
entre els benestants, però el dany ambiental recau més severament
sobre els pobres."
Recuperant algunes dades d'aquest i altres informes
(Brown, 2001; UNDP,
1998; Worldwatch Institute, 2000)
podem dir, per exemple, que:
-
La cinquena part
més rica de la població de la població mundial consumeix el 84%
del paper i la cinquena part més pobra el 1,1%. Més de la meitat
del consum de fusta i més de les tres quartes parts de paper es
consumeixen als països desenvolupats, mentre que la
desforestació es concentra als països subdesenvolupats de forma
que entre 1970 i 1990 es van desforestar en aquests països 15
milions d'hectàrees de boscos tropicals.
-
El 20% més ric de
la població mundial consumeix el 45% de tota la carn i el peix i
el 20% més pobre menys del 4%, mentre que dels dos mil milions
de persones anèmiques que hi ha al món només 55 milions estan en
els països industrialitzats, i al voltant del 20% de la població
mundial té proteïnes insuficients a la seva dieta. Per altra
banda, la productivitat d’ 11 de les 15 principals regions
pesqueres del món s'ha reduït a causa de la contaminació marina
i la sobreexplotació.
-
La cinquena part de
població que viu en els països d'ingressos més elevats emet el
50% del diòxid de carboni i la cinquena part més pobra el 3%.
Els països rics emeten el 80% dels gasos d'efecte hivernacle i
els països més pobres un 0,4%, mentre aquests darrers pateixen
el 80% dels desastres "naturals" relacionables amb el
calentament global del planeta.
-
La majoria de
petroli i per tant de l'energia consumida pels països
desenvolupats prové dels països menys afavorits. Aquest flux
d'energia rendeix aliment i benestar en els països més rics,
mentre que provoca contaminació, migracions de poblacions
autòctones, desforestació i degradació del sòl en el països més
pobres.
-
Una part de les
innovacions farmacològiques s'obtenen a partir dels recursos
biològics i culturals dels països subdesenvolupats. Això no
obstant la majoria de la investigació es dirigeix a cobrir els
interessos de la població dels països desenvolupats i els països
més pobres tenen serioses dificultats per accedir als
medicaments que els són necessaris per causa dels drets de
propietat intel·lectual imposats des dels països rics.
-
En els països rics
la mortalitat dels infants de menys de cinc anys és inferior a
l’ 1% mentre en els països menys desenvolupats moren un de cada
set nens de menys d'aquesta edat.
-
Mentre els països
desenvolupats s'enriqueixen amb el comerç d'armament, diversos
països subdesenvolupats segueixen en guerres alimentades o
consentides des dels països rics i es troben infestats de mines
antipersona.
Deixant de banda aquestes dades concretes, els més pobres són els
qui més pateixen la tensió ecològica a la qual sotmetem el nostre
planeta. Són ells, els més pobres, els qui reben una major
incidència dels problemes ambientals, a vegades per la seva situació
geogràfica (sovint entre els tròpics), però d'altres vegades per la
voluntat dels qui habitem els països més desenvolupats.
A
més, donada la seva menor capacitat de resposta als problemes
ambientals (per la manca de recursos i sovint de formació), els
afecten amb més intensitat els problemes globals, dels quals ells en
tenen una part molt petita, de la responsabilitat.
I
encara, sovint els països rics desviem la pressió ambiental vers els
països pobres. Algunes de les formes com ho fem són les següents:
-
Exportació i
manteniment de tecnologies brutes: Mentre als països rics
els dirigents i la opinió pública es posiciona per a la
renovació o l'eliminació de tecnologies potencialment perilloses
com són l'energia nuclear i la benzina amb plom; la seva
actuació envers els països menys desenvolupats no afavoreix el
canvi vers tecnologies més netes ni vers la implantació de les
millors tècniques disponibles. Mentre en la major part dels
països rics la construcció de centrals nuclears està aturada i,
fins i tot en alguns d'ells estan en procés de desmantellament,
se segueixen proposant projectes de construcció de centrals
nuclears en els països subdesenvolupats i aquestes són
proposades per alguns països com a transferència de tecnologia
neta en la implantació del protocol de Kyoto
(EIA, 2006).
-
Exportació de
residus: A part de l'exportació no intencionada de residus a
través de l'abocament i difusió dels contaminants abocats al mar
i a l'atmosfera, des dels països rics s'exporten residus i
productes tòxics (prohibits als països del Nord) arreu del
planeta: a l'Àfrica s'hi han acumulat més de 7.000 tones
d'excedents de pesticides, 6.075 tones de pesticides molt tòxics
van ser exportats a Guatemala, Sri-Lanka i Brasil, alguns
pesticides tòxics es produeixen només per a l'exportació ja que
no estan autoritzats als països rics... A Rússia s'hi construirà
un cementiri per a residus nuclears. Al sud d'Àsia, s'hi envien
els vaixells que han de ser desballestats i contenen PCBs,
metalls pesats, amiant i biocides, i s'envien com a ajuda
humanitària els cereals transgènics que no es poden vendre per
les recances que generen als consumidors i governs del països
rics (Basel
Action Network, 2007).
Un problema creixent el
constitueix la brossa electrònica, constituïda per part dels
dispositius electrònics que es llencen als països desenvolupats i
que acaben a l'Àsia o a l'Àfrica, exportats sovint sota el pretext
del seu reciclatge o la seva reutilització. En els casos en què la
recuperació de metalls té lloc, les pràctiques utilitzades resulten
fins i tot més perilloses que les mateixes deixalles.
-
Desplaçament de
les indústries contaminants: La major exigència en quant a
controls d'emissions i qualitat i higiene ambiental en els llocs
de treball que té lloc en els països desenvolupats, ha tingut i
té com a contrapartida el desplaçament de les indústries
contaminants als països subdesenvolupats. Aquestes s'agrupen en
zones franques, zones que, habilitades pels governs dels països
pobres per a la creació d'ocupació, ofereixen a les empreses
exempcions fiscals, condicions laborals favorables (mà d'obra
barata) i poca o nul·la exigència ambiental. La producció que té
lloc a les zones franques de Mèxic, Hondures, El Salvador... es
destina a l'exportació i provoca el que es coneix com a
dúmping social i dúmping ecològic: l'adquisició de
productes fets a l'estranger en unes condicions socials o
ambientals que no són acceptables en el país importador.(Clean
Clothes Campaign, 2007)
-
Monocultius i
explotació dels recursos: Un altre aspecte important entre
les relacions de desigualtat a què sotmetem els països
subdesenvolupats fa referència a la utilització dels recursos
biològics. Per una banda, els deutes dels països pobres els han
obligat i els obliguen a mantenir monocultius per a l'exportació
i sovint per a l'alimentació animal, la qual cosa a més de ser
un risc per la menor resistència a plagues i fenòmens
meteorològics extrems, agreuja la situació de desnutrició
d'aquest països, encareix els cereals d'importació per al consum
humà i desincentiva l'agricultura de subsistència.
Per
altra banda, les indústries biotecnològiques del primer món exploten
els recursos culturals i genètics del països subdesenvolupats, i
n’obtenen importants beneficis que no repercuteixen sobre els països
i poblacions d'origen. Hom estima que si els innovadors locals
fossin pagats amb un 2% per drets de propietat intel·lectual pels
recursos genètics desenvolupats, els països del Nord tindrien un
deute de 5.000 milions de dòlars només per les plantes medicinals.
En
aquest punt encara cal tenir en compte un altre aspecte:
majoritàriament aquests recursos genètics obtinguts dels països
pobres s'usaran per al desenvolupament i fabricació de medecines
destinades als països rics i tenen llavors un preu que, tot i ser
útils als països de la perifèria, els seus habitants no poden
pagar-los.
Això
dóna peu a les reclamacions del deute ecològic per part
d'organitzacions ecologistes i humanitàries arreu del planeta.
Aquest deute ecològic sol concretar-se en dues dimensions: la
històrica i l'actual. Els quatre aspectes que es destaquen de la
dimensió actual del deute són: el deute del carboni, els passius
ambientals, la biopirateria i l'exportació de residus.(Deuda
ecológica, 2007; Observatori del deute en la globalització, 2007)
Aquestes desigualtats podrien ampliar-se en el futur atenent a la
possible evolució del canvi climàtic, la SIDA, la desforestació o la
desertització i les menors capacitats dels països pobres per
enfrontar-se a aquestes dificultats.
Jordi Cuadros
Margarit.
Doctor en
Química.
Professor del
Institut Químic de Sarrià i membre de Cristianisme i Justícia.
Lectures recomanades
Text curt i de fàcil
lectura que conté una descripció dels principals problemes
mediambientals així com alguns apunts de la relació d'aquests amb el
desenvolupament. També està disponible en castellà.
La primera part del
text descriu l'evolució de l'estat ambiental del planeta atenent als
principals problemes de les diferents regions geogràfiques. La
segona part recull els principals aspectes que poden afectar la
humanitat i la tercera planteja la possible evolució de la
problemàtica ambiental en funció de les opcions de desenvolupament
que la societat decideixi prendre. El text està en castellà.
Aquest text
descobreix i mostra la relació entre els problemes ambientals i els
nostres patrons de producció i consum estudiant els cicles de vida
del que consumim. El text està en anglès però el document és molt
gràfic.
Aquest text està
estructurat en dues parts principals: la primera recull un gran
nombre d'indicadors sobre la problemàtica ambiental i les
conseqüències per a la humanitat; la segona apunta cap a on hauria
d'avançar la nostra societat per afrontar els reptes actuals. El
text està en anglès. Altres títols dels mateixos autors i que poden
resultar igualment interessants estan publicats en català i/o
castellà.
La sacralidad de la
Tierra y el cuidado de la creación
CUIDAR Y DESARROLLAR
LA CREACIÓN: El precepto divino en Gn 1,28
Marcelo Barros
Hasta hace algunas
décadas, la Iglesia Católica y otras Iglesias hablaban de la
naturaleza como creación para acentuar la fe en la transcendencia
del Creador; o sea, la naturaleza es simple criatura y es
fundamental distinguir entre Dios y el mundo. El himno del Gloria de
cada misa canta: “Sólo Tú eres santo, sólo Tú Señor...”. Toda
afirmación de la sacralidad de la Tierra y del universo era acusada
de panteísmo. Las religiones que cultivan y adoran la presencia
divina en la naturaleza eran consideradas animistas.
Hoy, rescatar el
carácter sacro de la Tierra no es solamente una cuestión teológica o
académica, sino además la necesidad urgente de defender la vida
amenazada. La solidaridad con la Tierra y toda la creación es un
reto teológico y espiritual, pero es, ante todo, una cuestión de
vida o muerte.
Vandana Shiva, ecologista e
intelectual hindú, ha escrito que el más grande desafío actual para
el planeta Tierra es “sobrevivir al modelo de desarrollo social,
político y científico que la sociedad occidental ha consagrado como
el único”.
Hoy, la gente percibe
que la política internacional parece estar más en manos de personas
como Bush y Blair, que bajo la orientación de la ONU y otros
organismos internacionales. La Economía está dirigida por el Banco
Mundial y el FMI, mucho más que por los gobiernos locales. Por eso,
cada día es más frecuente que las personas se pregunten qué pueden
aportar a la humanidad las religiones en ese esfuerzo por cambiar la
manera de relacionarse la sociedad con la Tierra, el Agua y todos
los seres del universo. ¿Qué respuesta damos al mundo nosotros como
cristianos, como personas de fe, en esta cuestión?
1. Dios en el banquillo
de los acusados
En el 3º Foro Social Mundial,
algunos intelectuales han hablado del “factor Dios” como responsable
de tanta violencia y muerte que las religiones han provocado en el
transcurso de la historia. El mismo papa Juan Pablo II pidió perdón
por la parte de culpa de la Iglesia Católica en la historia de
cruzadas, inquisiciones, esclavitud de los negros y exterminio de
los indios. Hasta ahora, nadie ha pedido perdón por la violencia
cometida contra la naturaleza. Sin embargo, diversos estudiosos
europeos y norte-americanos han culpado a la cultura judeocristiana
de la mentalidad que predominó en la sociedad occidental y que ha
sido responsable del saqueo criminal y la destrucción de la
naturaleza.
El argumento más común es que la
cultura judeocristiana ha acentuado el antropocentrismo exacerbado
de la Biblia, según el cual Dios ha creado al ser humano como “señor
de la creación” con el mandato de someter la naturaleza y dominarla
para su placer. Según esta concepción, la Biblia enseña que el ser
humano es, entre todos los seres, el único creado “a imagen de
Dios”, el único considerado “semejante a Dios” (Cf. Gn 1, 28; Sl 8).
Esta concepción ha ofrecido el soporte necesario para que la
humanidad explore la tierra y la destruya, en vez de relacionarse
con ella amorosamente. También algunas ecologistas feministas han
comparado los relatos bíblicos de la creación con mitos del antiguo
Egipto y de Babilonia. Han visto que en estas historias de la
creación, incluso en el relato bíblico, hay una victoria de un dios
masculino ordenador que derrota un principio femenino considerado
responsable del caos.
Hemos de reconocer que,
durante siglos, en los ambientes cristianos se había desarrollado
una teología que separaba y, a veces, hasta oponía creación e
historia, orden natural y sobrenatural, de la misma forma que se
confundía fe cristiana y cultura patriarcal. Es claro que una
lectura fundamentalista de los textos bíblicos, leídos literalmente
y sin ninguna crítica histórica, ha permitido y favorecido esta
visión teológica y espiritual. Por eso, es urgente retomar una
exégesis de los textos de la creación: comprendidos en su contexto
histórico, pueden ayudarnos a fortalecer una visión nueva y mucho
más ecuménica y ecológica de los textos, pero especialmente de la
vida.
Los textos bíblicos
sobre la creación vienen de un contexto cultural en el que los
pueblos antiguos divinizaban la naturaleza. Los pueblos del Oriente
Medio adoraban el sol, la luna y los fenómenos cósmicos. La antigua
religión de los cananeos reflejaba el equilibrio de la naturaleza y
la fertilidad de la tierra para que diera buena cosecha. Para eso,
no sólo las comunidades hacían sacrificios en los jardines sacros de
la fecundidad y bajo árboles sagrados; muchas veces, los padres
debían sacrificar hijos o hijas para que el orden del cosmos fuera
respetado.
De hecho, cuando las
tribus y clanes empezaron a organizarse como Estados, el militarismo
pasó a ser un elemento importante y las sociedades evolucionaron de
una visión matriarcal más primitiva hacia el patriarcado. Dios dejó
de ser visto como femenino y pasó a ser representado con imágenes
masculinas de Padre, Creador y Señor. Las teologías feministas
tienen razón al decir que esta “evolución” del paradigma femenino
hacia el masculino trajo mayor desigualdad social, una cultura de
violencia y un alejamiento de la naturaleza.
2. Tras los textos
bíblicos sobre la creación
La mayor parte de los
textos bíblicos sobre la creación fue escrita en contexto de
cautiverio. Fue en los tiempos de la dominación siria, unos 200 años
antes de Cristo. Y parece que, en ese tiempo, los textos fueron
releídos desde la larga historia de dominaciones que el pueblo de
Israel había sufrido: egipcia, asiría, babilónica, persa y griega.
Durante todo este tiempo, el pueblo bíblico intentaba adquirir
autonomía e identidad histórica.
En el mundo antiguo la
religión era la base de toda la organización social. Era muy
frecuente, por tanto, la creencia de que, si la naturaleza es
divina, todo cuanto existe es así porque está escrito en los astros
y no puede ser cambiado jamás. Divinizando la naturaleza, el sol, la
luna, el Nilo, etcétera, la antigua religión de los egipcios
divinizaba al Faraón como hijo del Sol. Era considerado como la
fuente de la vida y tenía derecho absoluto sobre la vida y la muerte
de las personas. De la misma forma, en Babilonia el rey era adorado
como hijo de Marduk, el sol. La astrología fundamentaba las leyes y
la justicia de la sociedad. Ciertos manuscritos descubiertos
recientemente revelan que en toda la región de Palestina, los
cananeos sostenían que los buenos resultados de la agricultura
dependían de sacrificios de animales a Baal y asimismo de
sacrificios de niños a Moloc. Para acabar con estos sacrificios, la
fe yavista combatió los cultos a la naturaleza. Por el hecho de
venir de diversas fuentes, pero preponderantemente de grupos
oprimidos y de antiguos esclavos, la religión que después fue el
Judaísmo incorporó elementos subversivos a una visión de
divinización del cosmos y de la sociedad que legitimaba las
injusticias y la esclavitud. En una sociedad como aquélla, la única
forma para un grupo de campesinos de lograr liberarse de sus señores
era afirmar que Dios estaba de su lado; y este Dios desbarata el
orden del mundo. Lo opuesto a ser el principio divino del orden que
impera sobre el universo, que es como era considerado por la
sociedad.
El tiempo verbal usado en el
texto original del primer versículo del Génesis hace que diversos
intérpretes prefieran traducir así el inicio de la Biblia: “Al
empezar Dios a crear el cielo y la tierra, la tierra estaba sin
forma y vacía”. Al optar por esta traducción “Al empezar...”, queda
claro que ahí está narrado el principio de la creación (principio en
el sentido de comienzo y principio en el sentido de base o criterio
fundamental). Esto significa que la creación es un proceso que
continúa. Dios no ha creado todo de una sola vez. Lo que el Génesis
aporta es la narración de cómo empezó a crear. Sigue permanentemente
“generando”, “dando a luz” a todo cuanto existe, como una madre
siempre grávida.
La Biblia insiste en
que la naturaleza no es divina en el sentido de todopoderosa, pero
es madre generadora y como tal tiene poder. Según el relato del
Génesis, Dios da a la tierra y al mar la capacidad de producir
vegetales, animales y peces, cada uno según su especie (Cf. Gn 1, 11
y 22). La creación no es solamente creada. Es también co-creadora.
Participa del hecho creador de Dios. Por participación, es también
divina. Es creación porque depende de un amor que la ordena. Este
amor la hace ecológica, esto es, el espacio de una comunicación, de
una interrelación entre todos los seres vivos.
La Biblia no tiene una visión
romántica de la naturaleza. Para el campesino que trabaja la tierra,
ésta puede ser árida y hostil. Las aguas pueden ser tanto amigas
como peligrosas y terribles. Así es el conjunto de la naturaleza.
Por la experiencia de opresión tantas veces sufrida, el pueblo
bíblico aprendió a ver los imperios como reinos de fieras. La
literatura apocalíptica (por ejemplo, Daniel, el salmo 69) y el
mismo Génesis, presentan a los ejércitos enemigos como si fueran
aguas tumultuosas. El mismo relato del diluvio tiene como cortina de
fondo esta imagen de los ejércitos opresores, invadiendo y
destruyendo la vida del pueblo. El primer capítulo del Génesis dice
que Dios crea, o engendra, estableciendo un orden nuevo. Donde antes
era el caos, la palabra divina impone límites a las aguas
devastadoras y hace del conjunto de la creación una casa para el ser
humano y para todos los seres vivos.
Desde el inicio, el texto del
Génesis insiste en la relación absoluta entre el ser humano y la
tierra. Él es llamado Adam, el terroso, o el ser
hecho de tierra. De la tierra, debe sacar el alimento, la ropa,
el material para construir su casa. Cuando el ser humano falla en su
relación con Dios, la tierra lo oculta, lo cubre y lo protege. Al
morir, volverá a la tierra.
3 – Tras el orden de
Dios (Gn 1, 28).
Muchas de las críticas
a la Biblia como responsable de una ideología anti-ecológica se
fundamentan en el famoso verso del Génesis: “Dios dijo: Crezcan, se
multipliquen y sometan la tierra. Dominen sobre los peces del mar,
sobre los pájaros del cielo y sobre todo animal que se arrastra por
la tierra” (Gn 1, 28).
Para la sensibilidad actual,
esta forma de hablar es terrible. No es fácil releer este texto como
un libelo de subversión política contra un imperio que fundamentaba
su poder en los astros y en el poder de la naturaleza. Ludovicus
Garmus, exegeta brasileño, afirma: “El ser humano fue creado como la
última de las criaturas y ha recibido del Creador la tarea de
“someter” la tierra y “dominar” a los animales. El verbo hebreo
kabas puede ser traducido por reprimir o violentar, pero en la
mayoría de los textos bíblicos en los que aparece, tiene el sentido
de “amparar, proteger” (Vide el salmo 8, 7; Js 18, 1). Radah
es un término técnico. Es una lenguaje típico de la ideología del
Oriente, en la cual el rey es aquél que pastorea. Radah, que
en Gn 1, 28 se ha traducido siempre por “dominar” es el verbo usado
para expresar el caminar del pastor con su rebaño, conduciéndolo a
los pastos y protegiéndolo del ataque de animales salvajes. Según la
ley, el israelita tiene prohibido “dominar con dureza” (radah
bepparek) a otros israelitas e igualmente a los extranjeros,
asalariados o esclavos (Cf. Lv 25, 43.46.53). De hecho, para la
Biblia, el dominar no significaba la libertad de hacer lo que se
quisiera: de acuerdo con este texto del Génesis, el ser humano debe
ser vegetariano. No debería alimentarse de animales (Cf. Gn. 1,29 y
después del diluvio: Gn. 9,1-3). Vemos así que, en este texto del
Génesis, someter y dominar son expresiones que actualmente
deberíamos traducir por cuidar de la creación como pastores y
representantes del Dios Amor”.
En el relato bíblico de Gn. 1 y 2, el Reino es
representado por la obra del séptimo día. El proceso de los seis
días representa el desarrollo de la historia del mundo hasta el fin
de los tiempos. Y el séptimo día representa el reino escatológico.
Según los relatos del Génesis, la creación del ser humano sólo
acontece en el sexto día. Hoy la ciencia confirma que se trata de un
dato científico. Aún nos encontramos en el final del sexto día y en
la vigilia del reino. La cosmología actual habla de un pre-universo
anterior al Big ban que algunos científicos denominan de “vacío
cuántico”. Sin pretender hacer ciencia, ya en su tiempo la Biblia lo
llama de tohu bohu (sem forma e vazio). Es
una potencialidad. Una virtualidad.