XVII FÒRUM "Cristianisme i Món d'Avui

COM CANTAR EN TERRA ESTRANYA (SALM 137)

 

Amics i amigues:

De bell nou, s’ofereix a tothom l’espai del Fòrum “Cristianisme i món d’avui”; espai creat per gaudir la joia de trobar-nos.

 

Enguany hem escollit el tema: “L’Alegria Cristiana”, amb el seu lema: “Com cantar en terra estranya (salm 137). Aquest tema farà plantejar-nos (personalment i col·lectiva) com, vivint en aquest món conflictiu i problemàtic, on albirem poques alternatives i descobrim massa conformisme, podem ser capaços (o ja ho som) de viure feliços i esperançats. L’esperiència cristiana produeix vertadera felicitat i alhora qüestiona els valors enganyosos del sistema.

 

Caldrà reconéixer experiències personals de profunda alegria produïdes en tothom per l’Esperit,, com a conseqüència de viure els valors evangèlics. Des de les realitats descobertes o comunicades, intentarem buscar camins per poder ser instruments d’alegria i felicitat per a les persones que ens envolten, alhora que participem activament en l’esdevindre diari de la societat i el poble al qual pertanyem.

 

La segona Epístola als Corintis ens diu que “devem superar-ho tot: lluites, fatalitats, angunies... amb honestedat, amb seny, amb comprensió, amb bondat, amb l’Esperit Sant, amb amor de veritat...” intenta viure aquests i molts altres valors evangèlics ens portaran a poder experimentar eixa profunda alegria esmentada anteriorment.

 

Ànim! Viure contents és una bona nova.

 

LA COORDINADORA

 

 

PROGRAMA

Dissabte 12 de març

 

09’15h: Recepció i acollida.

10’00h: Pregària inicial i Presentació.

10’30h: 1ª Ponència i debat: “Fidels a la realitat i cantors d’esperança: com canta en terra estranya”. Fco. Javier Vitoria: Professor de la Universidad de Deusto, Bilbao.

12’00h: Descans.

2’30h: 2ª Ponència i debat: “L’alegria i la felicitat, dons de l’Esperit que revulsionen el Sistema i els seus valors”. Xavier Alegre: Professor de Biblia de la Facultat de Teologia de Catalunya.

14’00h: Dinar.

16’00h: Grups de Treball:

A)     Experiències compartides: Malgrat les situacions conflictives i/o conformistes que actualment existeixen en la societat i l’Església, com podem ser instruments d’alegria, felicitat i esperança en els següents àmbits:

1.      La família. Maria Sarrión i Ricardo Torregrosa.

2.      La vida parroquial. Manuel Olmos.

3.      Les situacions laborals i sindicals. Paco Corbacho.

4.      El desprestigi social del compromís polític. Ramon Cadona

5.      La globalització establerta. Vicent Garcés.

6.      La construcció del País Valencià. Vicent Ahuir i Joan Ramon Peris

7.      Austeritat i consumisme. Virtudes Espallardo.

8.      La vivència de la malaltia Carlos Sanchez de Castro.

9.      La condició d’immigrant. Marghot Leoro

B) Corrents d’espiritualitat.Com es potencia el compromís transformador del món actual des de...:

10.  L’alegria i el goig de la Biblia. Gerson Amat.

11.  L’actuació dels cristians en una societat laica.. Benjamin Forcano.

12.  Ensenyament de la religió en l’escola pública i laica. Marc Antoni Adell.

 

 

18’00h: Descans

18’30h: Testimonis: Pere Casaldàliga. Bisbe de Sao Felix do Araguaia. Jaime Garralda S.J. Capellà de presons i atenció als sense sostre. Madrid

19’45h: Pregària del vespre: XXV aniversari de MS Oscar Romero.

 

Diumenge 13 de març

 

10’00h: Pregària del matí.

10’20h: 3ª Ponència i debat: “Ser signes d’alegria; què fer perquè els altres tinguen vida i alegria?”. Margarita Bartolomé: Catedràtica de Pedagogia de la Universitat de Barcelona.

11’50h: Descans.

12’20h: Assemblea general.

13’30h: Festa: Mim, Siro López

14’15h: Dinar.

16’30h: Concelebració Eucarística i Missatge final. 

 

 

 

 

 

 

      Dissabte, 12-III-05

PREGÀRIA DEL MATÍ

 

1.- Introducció musical

 

2.- Oració salmòdica (Salm 137)

L-Cantem al Senyor creador de tot l’Univers. Invoquem tot cantant la misericòrdia del nostre Déu. Donem-li gràcies perquè ens ha creat i ens fa
col·laboradores i col·laboradors seus en l’acte inacabat de la creació. Cantem mentre fem progressar el món, alegrem-nos per tots els avanços de la humanitat on veiem la mà de Déu. I implorem el seu ajut per tal de crear àmbits de pau i de justícia. Sí, cantem la misericòrdia que ens té el Senyor.

 

1-Vora els rius de Babilònia ens asséiem
tot plorant d’enyorança de Sió.

2-Teníem penjades les lires
als salzes que hi ha a la ciutat.

1-Quan volien que cantàssem
els qui ens havien deportat,

2-quan demanaven cants alegres
els qui ens havien entristit,

1-i ens deien: canteu-nos algun càntic de Sió

2-¿com podíem cantar cants del Senyor
en una terra estrangera?

3.- Càntic

CAMINEM MENTRE TENIM LLUM;

ABANS QUE NO ARRIBE LA TENEBRA, CAMINEM.

 

4.- Oració salmòdica (Salm 126)

L-Trobem en el salm l’alegria del retorn quaranta anys després de l’exili a Babilònia, quan el persa Cirus facilita la tornada d’Israel a la seua terra. Dues imatges expressen la felicitat del retorn: la de torrents d’aigua que fan florir en primavera el desert i la de les llavors que moren sota terra però que retornen després en una collita abundosa. La insistència està en la desproporció entre la vivència del sofriment i l’alegria final: el pes de les garbes és molt més gran que el de les llavors sembrades entre llàgrimes.

Tot ha estat obra del Senyor, és Ell qui fa tornar, és Ell qui canvia la sort del seu poble i provoca la seua alegria i el desconcert dels gentils.

La sensació de plenitud d’una bona collita, la llibertat represa, la terra retrobada, tan sols són pàl·lides imatges de l’acció que Déu vol seguir realitzant amb el seu poble.

 

1-Quan el Senyor renovà la vida de Sió, ho créiem un somni. La nostra boca s’omplí d’alegria, de crits i de rialles.

 

2-Els altres pobles es deien: “És magnífic el que el Senyor fa a favor d’ells”. És magnífic el que el Senyor fa a favor nostre, amb quin goig ho celebrem!

 

1-Renoveu la nostra vida, Senyor, com l’aigua renova l’estepa del Nègueb. Els qui sembraven amb llàgrimes als ulls, criden de goig a la sega.

 

2-Eixien a sembrar tot plorant, emportant-se la llavor; i tornaran cantant d’alegria, duent a coll les seues garbes.

 

1-Glòria al Pare, al Fill i a l’Esperit Sant

 

2-Com era al principi, ara i sempre, i pels segles dels segles. Amén.

 

5.- Càntic

Lloat sigueu, Senyor,
pel Sol que ens il·lumIna;
és bell i radiant: reflex de llum divina.

1-Lloat sigueu Senyor; la lluna i les estrelles

també les féreu Vós: formoses, clares, belles.
2-Lloat sigueu, Senyor, pels vents, núvols i pluges;

les aigües dels torrents

de vida els camps fecunden.
3-Lloat sigueu, Senyor, pel foc, que encén i escalfa

pel vent, fresc i suau, que el nostre cor eixampla.

6.- Lectura bíblica: 1ª Cor. 1,3-6.8-9

 

7.- Lectura

Cada aflicció humana desencadena en mi un nou impuls d’Amor que voldria emportar-se en el seu remolí tot allò que és negatiu. Mare que has perdut el teu fill, dona que has perdut el teu marit, malalt torturat pel càncer, presoner d’un camp de concentració, o de l’alcohol, o de les drogues, o d’una sexualitat egoista, víctimes de les guerres, de la fam, de la injustícia, jo m’incline sobre la vostra misèria; ah! Si sabéreu que jo no he volgut això, i que invisiblement, jo lluite per vosaltres! Jo prepare per a vosaltres una eixida de llum. El meu Amor vencerà les resistències i eixugarà les llàgrimes. S’alçarà el vel. Llavors veureu, comprendreu. Optareu.

¿Heu cregut, doncs, que el Déu-Amor restaria indiferent al crit dels humans? Sabeu tan poques coses del vostre Déu! L’Amor ha vingut vers vosaltres sota la forma del Servent sofrent, la vida del qual, donada, immolada, expressava visiblement el gran desig diví. Molt abans, des de tota l’eternitat, hi havia en el meu Cor un sacrifici acceptat i preparat. Avui mateix hi ha una Passió secreta i contínua de l’Amor pel refús de les seues inspiracions, pel rebuig de les seues iniciatives. El colom no troba lloc on posar-se sobre una terra fangosa. El vostre Senyor Amor no té sinó un desig: donar, encara ara i sempre, la seua vida per tots aquells que estima. No hi ha un amor més gran...

(“Amor sense límits” –adaptat.

Un monjo de l’Església d’Orient)


8.- Silenci meditatiu

 

9.- Pare nostre

L-Amb plena confiança, podem dirigir-nos sempre a Déu, que és el nostre Pare-Mare. Ell és sempre amb nosaltres i ens acompanya en tots els moments de la nostra vida. Per això no tenim por i, plens d’alegria, ens adrecem a Ell amb la mateixa pregària que el nostre Germà Jesús ens va ensenyar:

 

A-Pare nostre, que esteu en el cel,

siga santificat el vostre nom.

vinga a nosaltres el vostre Regne.

Faça´s la vostra voluntat,

així a la terra com es fa en el cel.

El nostre pa de cada dia

doneu-nos, Senyor, el dia d´avui.

I perdoneu les nostres culpes,

així com nosaltres

perdonem els nostres deutors.

I no permeteu que nosaltres

caiguem a la temptació

Ans allibereu-nos de qualsevol mal. Amén.


10.- Càntic

TOTA LA VIDA CANTARÉ

LA BONDAT QUE TÉ EL SENYOR.

 

 

 

 

 

 

 

 

VIVIENDO EN TIERRA EXTRAÑA

Honrados con lo real y cantores de la esperanza.

 

F. Javier Vitoria Cormenzana

 

 

1. “Si se calla el cantor calla la vida”

 

           La organización del XVII Fòrum «Cristianisme i Món d’avui» me ha pedido que, sin apartarme un ápice de la dura realidad en la que vivimos, es decir, pisando tierra, responda a estas preguntas: «el creyente ¿puede o debe cantar la utopía del Reino? En medio del destierro los cristianos ¿podemos cantar las hazañas del Dios del Reino?»

 

           Me han planteado una grave cuestión que acompaña al cristianismo desde los años 70, tras la destrucción de Jerusalén, y de la que e cristianismo europeo de corte político ha tomado conciencia hace unos treinta años. El catolicismo progresista español se sintió concernido por ella algo más tarde (¿veinte años, quizás?). Seguramente debido a la influencia de las expectativas del final de un éxodo cultural y político, que generaron el tardofranquismo y alimentaron los procesos revolucionarios latinoamericanos.

 

           Como ilustración de esta situación me ha parecido pedagógico recordar, a pesar de su extensión, un texto de J. Moltmann, máximo representante europeo de la Teología política juntamente con J. B. Metz, publicado el año 1971:

 

           “¿Cómo cantar en tierra extraña? Todo hombre tiene hambre de felicidad y de alegría, pero el espectáculo de nuestro mundo no se presta excesivamente a la risa. Sólo en la libertad es posible reír. Y la libertad se hace cada día más difícil de encontrar.

 

           Reímos cuando se deshace aquello que nos oprime, cuando se alivian los pesares, cuando se rompen las ataduras, cuando cede lo que se nos resiste y las barreras empiezan a resquebrajarse. Brinca entonces el corazón en nuestro pecho y nuestra relación con personas y circunstancias se torna ligera. Se distancia uno de sí mismo y consigue sin estridencias lo que se proponía.

 

           Se puede prorrumpir en carcajadas aun cuando se está sumido en la desesperación. Hay quienes ríen sarcásticamente o sonríen con aire de superioridad o hacen muecas llenas de cinismo. Pero la risa jubilosa desde la libertad es siempre despreocupada e ingrávida, serena y alada.

 

           ¿Podemos reír así, cuando la situación del mundo nos acongoja, nos oprime y atormenta? La promesa del salmo 126 tiene resonancias bellísimas: «Cuando libere el Señor a los prisioneros de Sión, parecerá que estamos soñando; nuestros labios se llenarán de sonrisas». Queda aún mucho por andar. Mejor sería preguntarse en nuestra situación con el salmo 137: «¿Cómo podremos cantar la canción del Señor en tierra extraña?»...

 

           ¿Cómo puede uno reír, cuando en Vietnam son asesinados hombres inocentes? ¿Cómo tocar un instrumento, cuando en la India mueren de hambre los niños? ¿Cómo bailar, cuando en Brasil son torturados los hombres? ¿No pertenecemos todos al mismo mundo? ¿Tenemos derecho a reír, tocar y bailar, si al mismo tiempo, no gritamos y trabajamos por aquéllos que se consumen en la sombra de la vida? ¿No habrá que paralizar el renacimiento cultural del juego y la alegría festiva de la super-rica sociedad de occidente, mientras existan tales infiernos en la tierra?

 

           El homo ludens y la recuperación del derecho a la felicidad, al placer y a las diversiones produce buen efecto, pero sólo a aquellos que los pueden costear. A los demás les resulta de mal gusto.

 

           Si, no obstante, me atrevo a hablar de la alegría de la libertad y de la complacencia en el juego, no me dirijo a aquéllos que son incapaces de entristecerse, sufrir y compadecerse porque se sienten a gusto en su propio optimismo engañoso. Me dirijo a los que se entristecen, se compadecen, a los que protestan y están oprimidos por la enorme miseria de su sociedad y por su propia impotencia hasta el punto de desesperar o querer sumergirse en el olvido.

 

           ¿Cómo puedo jugar en tierra extraña, en una sociedad alienante y alienada? ¿Cómo se puede reír, cuando aún no están secas todas las lágrimas sino que brotan diariamente otras nuevas?

 

           Hace algún tiempo pasó por nuestros escenarios la obra El violinista en el tejado. Presenta a Tewje el lechero y su comunidad judía en la aldea ucraniana de Anatevka. El zar los oprime con excesivos impuestos. Los hijos tienen que hacer el servicio militar en un ejército extranjero y luchar en guerras que ellos no desean. Los cosacos organizan pogromas siempre que les viene em gana. Y, a pesar de todo, esta pequeña comunidad de perseguidos danza y canta el cántico del Señor en un país extranjero. ¿Pretenden tan sólo olvidar su mala situación? ¿Buscan un falso consuelo a sus miserias cantando bellas melodías? Pero lo que en realidad está allí presente es la alegría en el sufrimiento, la libertad en la esclavitud y la alabanza de Dios entre el suspiro de la criatura.

 

           Para descubrir las huellas de este misterio es preciso discernir críticamente entre una risa atormentada y una risa liberada. ¿Qué función desempeña la felicidad, el juego y la alegría en nuestra sociedad? ¿Qué formas adoptan? Hay que saber distinguir entre las formas alienantes de una felicidad sólo aparente y las formas liberadoras de la alegría. Fácilmente se deja uno engañar por entretenimientos, distracciones y diversiones confundiéndolas con la peligrosa, pero verdadera, felicidad de la libertad. Por otra parte, se puede anticipar la liberación mediante el juego y evitar riendo la senda que nos aliena de la verdadera vida”[1].

 

           Treinta y cuatro años más tarde puedo suscribir el texto punto por punto. Solamente necesitaría realizar algunos cambios de escenario geográfico ( p.e., Irak por Vietnam, Etiopía por India, Nigeria por Brasil) y sustituir El violinista en el tejado por la película La vida es bella de Roberto Benigni.

           Muchos cristianos y cristianas de la generación que convencionalmente solemos llamar del mayo del 68, se sienten  víctimas de un espejismo en su trayectoria histórica. Todavía ayer se vieron en las mismas puertas de una “tierra buena y espaciosa que manaba leche y miel” (cf. Ex 3, 8). Cuando sus pies se disponían a cruzarlas, comenzaron a masticar la arena del fracaso y la frustración de sus expectativas políticas y eclesiales. De pronto el desierto dejó de ser éxodo y camino, y se convirtió en exilio y confinamiento para ellos. Hoy sienten en carne propia la tentación de pensar que los sueños emancipatorios son inútiles. Muchos de ellos dan la razón a quienes proclaman que “los que ven espejismos no beben antes agua que aquellos que no ven más que arena” (Bernardo Atxaga).Y a todos les cuesta -¡y mucho!- digerir el naufragio de una esperanza “barata” y convertirlo en sabiduría para la vida.

 

           A pesar de compartir personalmente esta experiencia de “desencantamiento”, creo que podemos y debemos cantar en tierra extraña. En realidad cuantas veces entonamos con entusiasmo canciones en el pasado, siempre lo hicimos viviendo lejos de la tierra de las promesas. Más aún, en el caso de que de tanto penar se nos haya olvidado cantar, necesitamos aún con mayor urgencia aprender de nuevo. Si no volvemos a cantar terminaremos por acostumbrarnos a las condiciones del destierro y permitiremos que la esperanza se marchite. Nos lo recuerdan los versos de Horacio Guarany:

 

“Si se calla el cantor

calla la vida

porque la vida,

la vida misma es todo un canto

si se calla el cantor

muere de espanto

la esperanza, la luz y la alegría”.

 

           Ahora bien nadie canta sin motivo por mucho que quiera o se lo ordenen desde fuera. No seremos capaces de entonar nuevas canciones si no distinguimos restos de la tierra prometida en el exilio e identificamos señales de la patria en el destierro; si no avistamos la  victoria de la vida en los análisis del mundo que debe desaparecer; si no soñamos la utopía en el desencanto y paladeamos la alegría en el sufrimiento; si no desciframos códigos de la esperanza en el paisaje después de la catástrofe[2]; y si no escuchamos el canto de Dios entre los suspiros de las criaturas. Con este fin necesitamos recuperar la visión de nuestra situación y repasar nuestra hoja de ruta.

 

2. El exilio, condición natural del cristiano (Heb 11, 13-16; Fp 3, 20)

 

           Jamás la humanidad, ni ninguno de sus miembros ha habitado en “la tierra prometida”, ni residido en ciudad santa alguna que contuviese en su interior el paraíso (cf. Apoc 21, 6; 22, 1-2.). El exilio es la condición natural de todos los seres humanos, y no solamente de los cristianos. La vida misma se encarga de residenciarnos en parajes de deportación y desarraigo. Empezando por la experiencia del propio cuerpo. El envejecimiento y muy especialmente la enfermedad son aguijones que tarde o temprano nos hacen sentir que vivimos exiliados en nosotros mismos (2 Cor 12, 7). Me ayudaré para hacerme entender de unas palabras de un testigo excepcional de su propia muerte, Javier Tussell:

 

           “Lo que me pasó a mí le puede ocurrir a cualquier persona y en el momento más inesperado. No pretenderé que entonces se descubran verdades que nada tengan que ver con lo que el enfermo ha creído y vivido en el resto de su vida. Lo que es evidente es que se palpa ese sentido de la esencial indigencia del ser humano. Escribió Pascal que ‘la enfermedad es la condición natural del cristiano’, pero eso vale también para quien no lo sea. El cuerpo es normalmente un compañero fiel y obediente de tu ánimo e inteligencia, pero, de repente, deja de serlo y, como bien escribió Pla, ‘lo sientes’ (no es así en condiciones de salud). Descubres que es mucho más complicado de lo que te imaginas; que se compone de líquidos, secreciones y mucosidades, y que tiene sus exigencias que impone a menudo de modo perentorio, afectando a tu estado de ánimo y a tu inteligencia”.

 

           Nuestros más profundos deseos nos advierten permanentemente que nuestro verdadero hogar no es la tierra que moramos. En ella los hombres y las mujeres siempre se han percibido con un grado tal de extrañamiento que les ha conducido a pensar que alguna vez fueron expulsados por los dioses de un paraíso primigenio y confinados en una extraña tierra.

 

           Quizás nos convenga refrescar la memoria y recordar que a partir de los años 70 el paradigma del exilo sirvió para comprender la condición natural de los cristianos en el mundo. La destrucción de Jerusalén produjo una enorme conmoción en la fe no solo de la comunidad judía, sino también de la judeocristiana. Poco a poco y de manera cada vez más apremiante la primera comunidad cristiana pasó de la aflicción por la pérdida de la Jerusalén terrena a la contemplación anhelante de la Jerusalén celestial. Esta última se convirtió en la imagen de su esperanza apocalíptica. Los cristianos se consideraron, ya aquí en la tierra, hijos de la Jerusalén celestial que es libre, mientras que la Jerusalén terrena era esclava y lo mismo sus hijos (cf. Gal 4, 25-26). Los cristianos eran ciudadanos del futuro reino de Dios, simbolizado en la Jerusalén celestial, y consecuentemente viven como exiliados: “No tenemos aquí ciudad permanente, sino que andamos buscando la del futuro” (Heb 13, 14)[3].

 

           La consecuencia práctica es una invitación a vivir permanentemente como extranjeros en este mundo. Ni la autoproclamada “Roma aeterna” de ayer, ni la ensalzada España autonómica, moderna y europea de hoy son capaces de cumplir la promesa sagrada de ser ciudad permanente. Para los cristianos en este tiempo del mundo no hay ninguna ciudad sagrada, ni permanente. Para los cristianos como dice la Carta a Diogneto “toda patria será el extranjero y toda tierra extranjera será su patria”.

 

2.1.Breve recorrido por la geografía de nuestros exilios

 

           Tras estas observaciones generales sobre nuestra condición de exiliados, podemos hacer un breve recorrido por algunos puntos calientes de la geografía de nuestros destierros colectivos.

            La humanidad exiliada en Babilonia

 

           El Apocalipsis es un libro difícil, que fue escrito para sostener la esperanza de los cristianos e invitar a la resistencia frente a los imperios opresores de turno. Se trata de anuncio de una buena nueva eterna (Ap 14, 6) en medio de las persecuciones del imperio romano (Ap 2, 13)[4]. Babilonia, la gran ciudad del destierro de Israel en tiempos del rey Nabucodonosor, fue la antítesis veterotestamentaria por antonomasia de la Jerusalén terrena. El autor del Apocalipsis va usar este nombre como término cifrado para referirse a Roma en el imperio romano. A la Gran Ciudad no la denominará “la diosa Roma”, sino la Ramera, madre de todas las rameras y de las abominaciones de la tierra, que tiene la soberanía sobre los reyes de la tierra y embriaga con el vino de su prostitución a los habitantes de la tierra. La ciudad que domina el mundo es la “Bestia” que emerge del Abismo y se emborracha con la sangre de los santos y los mártires de Jesús (cf. Ap 17), y de todos los degollados sobre la tierra (cf. Ap 18, 24).

 

            La Babilonia actual en la que la humanidad vive exiliada, la Bestia, la gran Ramera, el Dragón, el Anticristo de los inicios del s. XXI es el Mercado. El fetichismo o autototalización del sistema económico, según los criterios de la razón instrumental, pone en riesgo la sobrevivencia de la humanidad y de la vida en el planeta tierra. Se trata del principio-Babilonia, de lo idolátrico «hecho de la mano de los humanos». La ideología neoliberal lo ha justificado como un absoluto que contamina con su lógica los más diversos sistemas y ámbitos en los que se establecen las relaciones humanas[5]. Las consecuencias no nos permiten llamar “nuestra patria” a este mundo así globalizado:

 

           “El sistema económico actual, como un enorme ídolo, como la bestia del Apocalipsis (Ap 13), cubre la tierra con su cloaca de desempleo y de falta de viviendas, con su hambre y desnudez, con su desesperación y muerte. Destruye otras formas de vida y de trabajo que sean opuestas a las suyas. Con hostilidad hacia el medio ambiente, destruye la naturaleza. A los pueblos conquistados por ella les impone una cultura extraña. En su insaciable ansia de bienestar, hace que las personas del Tercer mundo, pero cada vez más también las del Primer mundo, se ofrezcan a sí mismas como sacrificio en un holocausto sangriento. La bestia se ha convertido en un monstruo de furia rabiosa, armado hasta los dientes con carros de combate y cañones, con bombas atómicas y navíos de guerra, con misiles dirigidos por ordenador, con sistemas de radar y satélites, y que lleva a la humanidad hasta el borde de la total y repentina destrucción”[6].

 

            ¿El pueblo de Dios exiliado en la Iglesia?: “La Iglesia en invernada” (K. Rahner)

 

            Un número creciente de católicos y católicas vive de manera creciente su pertenencia eclesial como una experiencia de exilio en el propio hogar de la fe. El patriarcalismo, el uniformismo, el centralismo, la autoridad monopolizante, el privilegio clerical, la escisión entre Iglesias ricas y pobres, la “circuncisión occidental” de la fe, el sometimiento de las Iglesias locales a la central romana, la discriminación de la mujer, la situación de muchos divorciados y sacerdotes secularizados en el interior de la comunidad eclesial, la falta de reconocimiento del derecho a la opinión pública y al desacuerdo en el interior de la Iglesia católica, el procedimiento de designación y nombramiento de obispos, la ausencia de cauces reales de diálogo en la búsqueda de la verdad y de su expresión histórica, la fragmentación de las identidades y la confusión de unidad con identidad, la marginación canónica del laicado del ámbito de las decisiones, etc. son algunas de las lacras eclesiales que nos hacen vivir extrañados en nuestra propia casa.

 

            Muchas veces doloridos y extrañados nos hacemos preguntas como éstas: ¿la Iglesia actual será una institución zombi como la de Sardes que tiene nombre como de quien vive, pero estás muerta? (Ap 3, 1). O ¿estará ciega y desnuda como la de Laodicea? (Ap 3, 17).

 

2.2. “Exiliados”... sí, pero no tanto.

 

            Sin embargo hemos de aprender a relativizar nuestra experiencia de exilio. Reconozco que frecuentemente me confunde el modo demasiado superficial y ligero con el que los cristianos del mundo rico recurrimos a la clave del exilio para definir nuestra situación histórica. Olvidamos a menudo un par de datos de realidad: Primero. En Babilonia muchas veces nos experimentamos extrañados y echamos de menos “la patria”. Pero habitualmente sus parajes y sus beneficios ejercen un poder de fascinación tal sobre nosotros que vivimos satisfechos en una situación humana que bien podríamos calificar de auténtica abducción[7]. Segundo. Sin la escucha atenta de los gritos y el silenciamiento de las víctimas de la Babilonia «exterminadora» no tenemos derecho a lamentar nuestros exilios. Los seres humanos deportados en los actuales campos de exterminio Babilonia se cuentan por millones. Recordaré aquí únicamente algunas cifras que nos hablan de los supervivientes: Según la División de Población de las Naciones Unidas, del año 1960 al 2000 nuestro mundo ha pasado de tener 70 millones de emigrantes internacionales a 175 millones (1 de cada 35 personas). El año 2003 había 17,1 millones de refugiados en el mundo. El lugar primordial donde se despliegan las huellas de la experiencia bíblica del exilio está instalado en el corazón de África y en otros lugares de nuestra aladea global donde se crean círculos diabólicos de exclusión y muerte por razones económicas, culturales, religiosas y étnicas. Millones de hombres y mujeres, pueblos y países enteros son hoy la memoria viva y doliente del exilio bíblico. En esos lugares la muerte parece triunfar sobre la vida, el egoísmo sobre la solidaridad[8]. Son esos lugares donde parece perpetuarse el exilio de la Palabra, el silencio de Dios acontecido en Auschwitz[9].

            Finalmente hemos reconocer nuestra torpeza para saber gloriarnos con la presencia paradójica de la patria en el exilio. Somos ciegos para ver la edificación en medio de este mundo enemistado de una nueva Jerusalén que desciende del cielo (Ap 21, 10). E insensibles para alegrarnos con los santos de hoy que con sus buenas obras engalanan con un lino deslumbrante de blancura a la Iglesia, Esposa del Cordero (Ap 19, 7-9). Incluso la enfermedad y la cercanía de la muerte puede convertirse en oportunidad para gustar anticipadamente los sabores de la tierra propia. El impresionante testimonio de Javier Tussell nos lo recuerda:

 

 

“La sabiduría que te ofrece la cercanía de la muerte no es la de que puedes desaparecer; que, en definitiva, un día no estarás; eso se sabe siempre, aunque se suela trasladar al tiempo remoto. La enfermedad te ayuda a redescubrir y repensar lo esencial e incluso a disfrutar —a ansiarlo, por el momento— todo lo posible. Adquirida la conformidad ante la muerte, cualquier posibilidad aun limitada de vida en el tiempo o con pesadas incapacidades debe ser abordada con intensidad y entusiasmo. Los que han padecido el totalitarismo, como el Nobel húngaro Imre Kertesz, se ponen a menudo demasiado lúgubres asegurando que "se debe escribir siempre desde la muerte". No es así, sino exactamente lo contrario, sobre todo cuando gozas del privilegio de aceptar tu destino”.

 

            La enfermedad difícilmente puede ser sobrellevada con un esfuerzo meramente individual, pero hay en ella un poso inevitable de soledad absoluta. Si es grave se puede considerar que es también la plenitud de la vida. De ella es posible obtener mucha sabiduría. De forma inevitable se impone la meditación sobre el yo, sobre las raíces propias y el balance acerca de la personal trayectoria. Aparece más claro que nunca ante tus ojos el argumento que la ha presidido —y seguirá haciéndolo, caso de que sigas adelante—; eres consciente de que todo es irreversible, que te has equivocado en una infinitud de ocasiones, pero que también acertaste en algunas. Consigues respecto de ese pasado una distancia irónica...

 

            Insisto en que proporciona sabiduría porque te remite a la esencia propia. Una parte de ella consiste en la constatación de la insignificancia, no sólo de uno mismo sino del conjunto de pequeñas o grandes vanidades, de supuestos hercúleos propósitos convertidos en nada o en un intento desproporcionado y vano. Y de ello, aunque pueda parecer extravagante afirmarlo, surge también la risa. Por supuesto la risa, sobre todo dirigida a uno mismo, es también una demostración de inteligencia y un mecanismo de defensa. Pero tiene también algo de espontáneo y natural en situaciones como la cercanía de la muerte... Mi amigo el catedrático de Columbia Edward Malefakis, que ha pasado también por un periodo de enfermedad grave, me decía que siempre había sido feliz, pero que, tras esa circunstancia, lo era de modo mucho más consciente. Igual me ha sucedido a mí.

 

            La enseñanza más importante que se recibe de la experiencia de la enfermedad es la de la solidaridad. Éste es un término malbaratado por el abuso excesivo que de él se hace: la solidaridad se da por supuesta e incluso aparece monótonamente en los programas de los partidos políticos. Pero, como es lógico, se trata de algo más profundo y decisivo. Se refiere a la especie de comunión que se establece entre el enfermo —el indigente— y quienes le cuidan, le quieren de algún modo o se compadecen —en el más literal sentido del término— en sucesivos círculos concéntricos. En la enfermedad descubres, no rememoras porque hasta el momento no has vivido esta experiencia, los pliegues infinitos, hasta el último recoveco, del amor conyugal y familiar. Se te presenta con meridiana claridad que sin ese apoyo te resultaría imposible siquiera enfrentarse a las circunstancias. Te prometes, llegado a la esencia de las cosas, ser al máximo selectivo con tu tiempo y disfrutar hasta el fondo de los otros. Te preguntas si, llegada la ocasión, podrías tú responder de modo semejante (y tienes la desasosegante sensación de que la respuesta es negativa). Te sorprende y te emociona de modo especial descubrir que le importas a gente que has tratado poco o que te resulta desconocida. Te maravilla la gratuidad y espontaneidad de su sentimiento. De todo ello no podrías haber gozado antes —porque, en efecto, se disfruta— de no ser por la experiencia de la cercanía a la muerte”[10].

 

 

3. Cartografía de la esperanza.

 

3.1. El exilio en el tiempo del cumplimiento de la Promesa (Heb 11,1)

 

            En todo caso nuestra experiencia de exilio acontece en un tiempo histórico cualificado salvíficamente-“kairós”- de manera diferente al del pueblo judío. Mientras Israel lo vivió en la expectativa del cumplimiento de la promesa mesiánica divina, los cristianos creemos que esa promesa se ha cumplido en Jesucristo. El propio Jesús creyó que el tiempo de las expectativas se había cumplido y que había llegado la hora decisiva del Evangelio de la irrupción de la Promesa de Dios (cf. Mc 1, 15), que portaba no sólo un sentido nuevo para los hombres, sino de nuevas posibilidades históricas para los pobres (cf. Lc.4, 16-22). Todas sus acciones liberadoras en favor de los oprimidos y su compromiso solidario y extremo con los marginados que encuentra en su camino (cf. Mt 9, 35-36; 14, 14; Mc 6,34; 8,2; Lc 7, 12-13, tienen la pretensión de abrir espacios a esa promesa de Dios que con su presencia había ingresado definitivamente en la historia. Su confianza en el Dios de la promesa cumplida y su empeño en movilizarse hacia los de abajo para hacerla avanzar hacia adelante generaron una enorme conflictividad histórica. Los poderosos percibieron sus divinas prácticas en favor de los pobres como diabólicas (cf. Mt 12, 22-29). Jesús fue condenado a muerte y ejecutado en la cruz por orden de las autoridades romanas. Su resurrección representó la confirmación definitiva de la vigencia histórica de la promesa. Dios revela en el rostro crucificado del Resucitado su pertinencia definitiva para historia humana. La victoria de Jesús tras su muerte se convierte en el signo fecundo de la rebelión divina contra la inevitabilidad de todos los exilios de la historia. El poder ya no lo tendrá el Imperio, sino el Padre y Jesús resucitado (Ap 12, 10-12) El poder del pecado, entendido como todo aquello que niega y destruye la posibilidad histórica de la promesa de Dios, marca con los estigmas del Cordero degollado (cf. Ap 5, 6-14) su realización empírica. El fracaso, la derrota y la muerte serán para siempre sus señas de identidad. Pero ya no podrá jamás ser desalojada de la historia. El Espíritu de Jesús resucitado se constituye en primicia de la promesa divina (cf. Rom 8,23) y en garantía de su futuro cumplimiento para y en la historia humana (cf. Ef 1,13; 2 Cor 1,22). El Espíritu hace que la promesa de Dios porfíe terca y permanentemente por brotar justamente en aquellos parajes de sombra y de muerte donde más duelen sus capitulaciones y quebrantos. La resurrección de Jesús proclama de un modo terminante que “la patria”, -“la tierra nueva”,“la ciudad santa”, “la nueva Jerusalén” (cf. Apoc 21, 1-2)- de una humanidad reconciliada, solidaria y fraterna tiene definitivamente camino y futuro por delante. La comunidad cristiana cree que la promesa se ha instalado definitivamente en la historia y que, como su motor, su motivo, su resorte y su tormento[11], actúa ya con fuerza en su presente.

 

            Esta situación nueva nos permite esbozar una cartografía de la esperanza que nos permita dejarnos afectar por la tierra nueva, desearla, imaginarla y nos autorice a cantarla en tierra extraña.

 

3.2. La esperanza como sabiduría vital (Heb 3, 6)

 

            Hoy estamos en condiciones de convertir la esperanza en una sabiduría para el vivir cotidiano. Tenemos que reconocer que fuimos demasiado rápidos y contundentes en la proclamación de la esperanza[12]. Nuestro discurso terminó por volverse demasiado voluntarista, demasiado “profético” (entre comillas) hasta perder en parte su objetivo. Fuimos idealistas en exceso. De buena fe nos equipamos con una esperanza rígida, dictada por un sentimiento de urgencia,  fruto de una generosidad inocente e ingenua o de una posición ideológica y ciegamente militante. Hoy sabemos que estuvimos equivocados. El resultado es inapelable: una esperanza engañada o fatigada, una esperanza fracasada, por falta de sabiduría.

 

            Hoy ante tanta acomodación a las condiciones del exilio conviene -¡y mucho!- volver a recordar que sin utopía ni un grano de locura no se puede vivir. Pero nosotros los cristianos con sentimientos de destierro no debiéramos olvidar que tampoco se puede vivir sin una pizca de sabiduría, sin un poco de dulzura. “A veces - como nos recuerda A. Gesché- solemos temer que la sabiduría apague o extinga todo ideal y todo compromiso hacía el futuro. Sin embargo, en contra de tal idea, podemos afirmar que necesitamos la sabiduría para hacer que las posibilidades de la esperanza sean reales, para que su camino su futuro resulten de nuevo imaginables, familiares y posibles. Buscamos una sabiduría que, lejos de ahogar la fe cristiana, haga que su esperanza sea al fin algo que resulta posible alcanzarlo [...]. Se trata de la «sabiduría de la esperanza»”. Se trata de una sabiduría que, como la esperanza, viene de lo alto, y no es una forma astuta de adaptarse simplemente a la tierra. “Dame la sabiduría que se sienta junto a tu trono...Envíala de los cielos santos, mándala de tu trono de gloria para que a mi lado participe en mis trabajos” (Sab 9, 4.10).

 

            Para superar las condiciones del exilio necesitamos salir de nuestro encerramiento en la pureza del anuncio ortodoxo e intempestivo del futuro o en la nostalgia repetitiva y estéril del pasado, que solo provoca dolor, pataleo y desesperación. Necesitamos abrirnos, como la fe de Israel en contacto con la cultura griega, a una sabiduría nueva que pueda ayudarnos a lograr que la esperanza no sea ilusoria y encuentre los caminos y los medios de aquello que promete.

 

            La profecía sitúa la esperanza del pueblo Israel ante los riesgos de su frágil identidad en la vía de la contestación. Para mantenerse al abrigo de los peligros no basta con ser hijo de Abrahán o con ofrecer los sacrificios prescritos (identidad fundacional). Es preciso saber dar una respuesta adecuada al cuestionamiento y debilitamiento provocados por las amenazas internas (los pecados del pueblo y de sus dirigentes) y externas que originan la experiencia del exilio, donde la identidad ha forjase en y ante la amenaza de una cultura extranjera.

 

            Pero si la identidad se funda sólo en la contestación, en proponer sin cesar horizontes nuevos, en apelar siempre a las urgencias del compromiso, esta identidad profética “¿no correrá el riesgo de enervar las voluntades, minando sin cesar aquel fundamento que resulta indispensable para toda forma de vida, el fundamento de la paz y la quietud, de la tranquilidad y el retorno bienhechor al país de origen? Por su impaciencia y por su exaltación, la profecía -que debería fundar la esperanza- puede quizá mermar y hacer difícil el gusto de la vida. Y esto ¿no puede hacer paradójicamente que la esperanza desemboque en una nueva desesperación?” Si puede darse un encerramiento en la ley, puede haber también un encerramiento en el profetismo. El profetismo está encargado de mantener nuestra esperanza. Pero, por su obstinación en hacerlo a veces de manera demasiado intensa, se transforma casi en fatalismo y convierte la esperanza en desesperación. Y es aquí donde hoy nos ofrece socorro y salvación la sabiduría como en ayer lo hicieron los libros sapienciales de la Biblia a la identidad de la esperanza de Israel, que corría un riesgo de posible encerramiento.

 

            En el exilio se desarrolla la sabiduría que enseña a releer el éxodo desde las condiciones del destierro. Una sabiduría del pueblo ligada a la cotidianidad, con el realismo de cada día, con su pobreza, su prosa, su vulgaridad y sus contradicciones. Una sabiduría cuyo interés prioritario consiste en luchar por la propia vida y la de los demás. Una sabiduría recorrida por la fina ironía escéptica del Qohelet, la fiesta amorosa del Cantar de los Cantares y la paciencia de Job[13]. Una sabiduría que permite encontrar de nuevo los caminos de la esperanza en el mismo terreno donde se yerguen los ídolos y su (aparente) victoria.

 

            Los cristianos de esta hora debiéramos escuchar de la sabiduría exterior de la misma manera que en otros tiempos estuvimos atentos a la profecía exterior. No resistiré la tentación de transcribir aquí un texto que reclama nuestra escucha porque esta preñado de esa sabiduría:

 

            “La caída del comunismo parece a menudo arrastrar consigo, en un descrédito generalizado, no sólo al socialismo real, sino también a las ideas de democracia y progreso, a la utopía de la redención social y civil; el fracaso de la pretensión de poner fin de una vez por todas al mal y a la injusticia de la Historia afecta a veces a cualquier otra concepción de la solidaridad y la justicia. Pero el final del mito de la Revolución y el Gran Proyecto tendría que dar por el contrario más fuerza concreta a los ideales de justicia que ese mito había expresado con potencia, pero pervertido con su absolutización e instrumentalización; tendría que proporcionar más paciencia y tesón para perseguirlos y por lo tanto mayores probabilidades de realizarlos, en esa medida relativa, imperfecta y perfectible que es la medida humana. El final de esos mitos puede aumentar la fuerza de aquellos ideales, precisamente porque los libera de la idolatría mítica y totalizante que los ha vuelto rígidos; puede hacer comprender que las utopías revolucionarias son una levadura, que por sí sola no basta para hacer pan, contrariamente a lo que han creído muchos ideólogos, pero sin la cual no se hace un buen pan. El mundo no puede ser redimido de una vez para siempre y cada generación tiene que empujar, como Sísifo, su propia piedra, para evitar que ésta se le eche encima aplastándole. La conciencia de estas cosas supone la entrada de la humanidad en la madurez espiritual, en esa mayoría de edad de la Razón que Kant había vislumbrado en la Ilustración.

 

            El final y el principio del milenio necesitan utopía unida al desencanto. El destino de cada hombre, y de la misma Historia, se parece al de Moisés, que no alcanzó la Tierra Prometida, pero no dejó de caminar en dirección a ella. Utopía significa no rendirse a las cosas tal como son y luchar por las cosas tal como debieran ser; saber que al mundo, como dice un verso de Brecht, le hace buena falta que lo cambien y lo rediman. El despertar religioso, que sin embargo tan a menudo degenera en fundamentalismos, cumple la gran función de avivar el sentido del más allá, de recordar que la Historia profana de lo que sucede se intersecciona continuamente con la Historia sagrada, con el grito de las víctimas que piden otra Historia y que, en el Día del Juicio, presentarán a Dios y al Espíritu del Mundo el libro de cuentas y los llamarán a que les den razón del matadero universal.

 

            Utopía significa no olvidar a esas víctimas anónimas, a los millones de personas que perecieron a lo largo de los siglos a causa de violencias indecibles y que han sido sepultadas en el olvido, sin registro alguno en los Anales de la Historia Universal...

 

            La utopía da sentido a la vida, porque exige, contra toda verosimilitud, que la vida tenga un sentido; don Quijote es grande porque se empeña en creer, negando la evidencia, que la bacía del barbero es el yelmo de Mambrino y que la zafia Aldonza es la encantadora Dulcinea. Pero don Quijote, por sí solo, sería penoso y peligroso, como lo es la utopía cuando violenta a la realidad, creyendo que la meta lejana ha sido ya alcanzada, confundiendo el sueño con la realidad e imponiéndolo con brutalidad a los otros, como las utopías políticas totalitarias.

 

            Don Quijote necesita a Sancho Panza, que se da cuenta de que el yelmo de Mambrino es una bacinilla y percibe el olor a establo de Aldonza, pero entiende que el mundo no está completo ni es verdadero si no se va en busca de ese yelmo hechizado y esa beldad luminosa. Sancho sigue al enloquecido caballero -es más, cuando éste recobra la cordura, se siente perdido y reclama nuevas aventuras encantadas. Pero don Quijote, por sí solo, sería tal vez más pobre que él, porque a sus gestas caballerescas les faltarían los colores, los sabores, los alimentos, la sangre, el sudor y el placer sensual de la existencia, sin los cuales la idea heroica, que les infunde significado, sería una prisión asfixiante.

 

            Utopía y desencanto, antes que contraponerse, tienen que sostenerse y corregirse recíprocamente. El final de las utopías totalitarias sólo es liberatorio si viene acompañado de la conciencia de que la redención, prometida y echada a perder por esas utopías, tiene que buscarse con mayor paciencia y modestia, sabiendo que no poseemos ninguna receta definitiva, pero también sin escarnecerla. Demasiados desilusionados por las utopías totalitarias desmoronadas, excitadísimos por el desencanto en lugar de haberse vuelto a causa de ello más maduros, levantan una voz chillona y presumida para mofarse de los ideales de solidaridad y justicia en los que antes habían creído ciegamente. El énfasis con el que a menudo se celebra la caída del Estado social, en lugar de estudiar sus patentes defectos para corregirlos, es un aspecto de esa incapacidad de unir utopía y desencanto. Era ridículo, en 1929 o en los años sesenta, creer que el capitalismo estuviese agonizando y es ridículo creer hoy que la forma actual de su victoria constituye el orden definitivo del mundo. Creer que se ha vencido, que se tiene con el triunfo una relación inquebrantable, puede ser peligroso...

 

            Cada generación y cada individuo tienen que volver a experimentar, y no sólo una vez, la experiencia traumática pero salvífica de los primeros cristianos, que esperaban la parusía, el retorno del salvador que les había sido prometido, la llegada del Paráclito, el Espíritu de la consolación, confiados —por lo menos muchos de ellos- en que vendría ya durante sus vidas. La parusía no llegó y no debe haber sido fácil, para aquellos creyentes desilusionados, resistir a la decepción y entender que no se trataba de un mentís, sino de un aplazamiento de la salvación y quizás ni siquiera de una moratoria, sino de la revelación de que la salvación no llega una vez para siempre sino que está siempre en camino, hasta el final de los tiempos -que quizás no acaben, por lo menos durante la breve presencia del hombre en la tierra.

 

            Desencanto significa saber que la parusía no tendrá lugar, que nuestros ojos no verán al Mesías, que el próximo año no estaremos en Jerusalén, que los dioses se han exiliado. Occidente vive al calor de este desencanto, que Max Weber ha delineado en páginas admirables y definitivas, describiendo la jaula de hierro que ha aprisionado al mundo en las mallas de una racionalización inexorable, que lo encamina y lo empuja por una dirección obligatoria. Pero las mismas páginas de Weber contradicen este diagnóstico con el tono con que lo enuncia, con la música que las impregna cuando habla de los valores indemostrables pero irrenunciables, del sentido de la vida, que la racionalización hace inencontrable pero no apaga su insuprimible exigencia, o del demonio que hay en la vida de cada uno.

 

            Quienes creen que el encanto es algo fácil, son fáciles presas del cinismo reactivo cuando el encanto revela sus grietas o deja de manifestarse. En el desencanto, como en una mirada que ha visto demasiadas cosas, se da la melancólica conciencia de que el pecado original ha sido cometido, de que el hombre no es inocente y el yelmo de Mambrino es una bacía. Pero se da también la conciencia de que el mundo de vez en cuando es tan encantador como el Edén, de que los hombres débiles y malvados son también capaces de generosidad y amor, de que un cuerpo efímero y mortal puede ser amado con pasión y el yelmo de Mambrino, aun inencontrable, refleja su resplandor en las cazuelas oxidadas. El desencanto es un oxímoron, una contradicción que el intelecto no puede resolver y que sólo la poesía es capaz de expresar y custodiar, porque dice que el encanto no se da pero sugiere, en el modo y el tono en que lo dice, que a pesar de todo existe y puede reaparecer cuando menos se lo espera. Una voz dice que la vida no tiene sentido, pero su timbre profundo es el eco de ese sentido. Fue la ironía de Cervantes, que desenmascaró el fin y la torpeza de la caballería, la que expresó la poesía y el encanto de la caballería.

 

            El desencanto, que corrige a la utopía, refuerza su elemento fundamental, la esperanza. ¿Qué es lo que puedo esperar?, se pregunta Kant en la Crítica de la razón pura. La esperanza no nace de una visión del mundo tranquilizadora y optimista, sino de la laceración de la existencia vivida y padecida sin velos, que crea una irreprimible necesidad de rescate. El mal radical -la radical insensatez con que se presenta el mundo— exige que lo escrutemos hasta el fondo, para poderlo afrontar con la esperanza de superarlo. Charles Péguy consideraba la esperanza como la virtud más grande, precisamente porque la propensión a desesperar está tan fundada y es tan fuerte, y porque es tan difícil... reconquistar la fantasía de la infancia, ver cómo todo se va desarrollando y sin embargo creer que mañana irá mejor.

 

            La esperanza es un conocimiento completo de las cosas...; no sólo de cómo éstas aparecen y son, sino también de aquello en lo que se tienen que convertir para conformarse a su plena realidad aún no desplegada, a la ley de su ser. Se identifica con el espíritu de la utopía, como enseña Bloch, y significa que tras cada realidad hay otras potencialidades que hay que liberar de la cárcel de lo existente. La esperanza se proyecta en el futuro para reconciliar al hombre con la historia, pero también con la naturaleza, esto es, con la plenitud de sus propias posibilidades y pulsiones. Este espíritu de la utopía está custodiado sobre todo en la civilización judía, en la indómita tensión de sus profetas.

 

            El desencanto es una forma irónica, melancólica y aguerrida de la esperanza; modera su pathos profético y generosamente optimista, que subestima fácilmente las pavorosas posibilidades de regresión, de discontinuidad, de trágica barbarie latentes en la historia. Tal vez no pueda existir un verdadero desencanto filosófico, sino sólo poético, porque solamente la poesía es capaz de representar las contradicciones sin resolverlas conceptualmente, sino componiéndolas en una unidad superior, elusiva y musical... Todo mito revive y refulge sólo cuando se desmitifica su estereotipo, su hechizo de cartón... Sólo criticando un mito se pone de relieve la fascinación a la que se resiste. El verdadero sueño, escribe Nietzsche, es la capacidad de soñar sabiendo que se sueña...

 

            La literatura se sitúa a menudo frente a la historia como la otra cara de la luna, la cara que deja en sombra el curso del mundo. Este sentido de la existencia de una gran falta en la vida y en la historia es la exigencia de algo irreductiblemente distinto, de una redención mesiánica y revolucionaria, fallida o negada por cada revolución histórica. El individuo advierte una herida profunda que le pone difícil realizar plenamente su personalidad de acuerdo a la evolución social y le hace sentir la ausencia de la verdadera vida. El progreso colectivo resalta todavía más el malestar del individuo; pretender vivir es de megalómanos, escribe Ibsen, aludiendo así a que sólo la conciencia de lo arduo y temerario que es aspirar a la vida auténtica puede permitir que nos acerquemos a ella.

 

            En el desencanto resuena también el desengaño, el barroco desengaño que es, también él, doloroso desenmascaramiento de la ilusión que hace resplandecer una verdad reluctante a la Historia. Un poeta de este desencanto barroco y ultramoderno, el vienés Ferdinand Raimund, cuenta [...] cómo un hada benévola le da al protagonista, Ewald, una antorcha prodigiosa que tiene el poder de transfigurar la realidad: quien ve el mundo a su luz ve esplendor y poesía por doquier, incluso allí donde no hay más que miseria y sordidez. El hada Lucina, al entregarle el regalo a Ewald, le revela el truco, le advierte que la antorcha le mostrará cosas hermosísimas pero ilusorias. La conciencia de ello no destruye sin embargo el embrujo de las cosas iluminadas por esa luz y la vida de Ewald, merced a ese don, se enriquece extraordinariamente. Esa antorcha no es falsa. Quien la usa sin saber que embellece el mundo es víctima de un engaño, porque no ve el dolor y la abyección y se hace ilusiones creyendo que la existencia es armoniosa. Pero el que la rechaza es igualmente ciego y obtuso, porque ese don, que ilumina la grisura del presente, da a entender que la realidad no es sólo mísera y roma. Tras las cosas tal como son hay también una promesa, la exigencia de cómo debieran ser; está la potencialidad de otra realidad, que empuja para salir a la luz, como la mariposa en la crisálida.

 

            Quizás Raimund, cuando decidió dispararse un tiro con una pistola, algunos años después, se olvidara de ese don embrujado que había inventado[14].

 

3.3. El sueño de los excluidos, gramática del nuevo alfabeto de la esperanza (Ap. 11, 8)

 

            Una especie de "catarata" de melancólica nostalgia nos impide percibir que el compromiso con la utopía sigue estando vigente entre nosotros, aunque sea tan minoritario como siempre. Sin duda alguna ha sufrido cambios y transformaciones profundas. Sobre todo se ha curado de cualquier optimismo histórico. Pero está ahí con su capacidad crítica y su provocación movilizadora de siempre.

 

            Los antiguos sueños escatológicos han sido sustituidos por la pretensión de saber cómo el homo faber y aprendiz de brujo toma en sus manos y gestiona los medios por él ideados, que parecían estar al servicio de una meta universal, pero que se han emancipado y nos conducen a donde no queremos. Ya no soñamos con los estadios de plenitud de un proceso permanente de crecimiento; la mirada utópica se fija en sus límites y busca cómo gestionar democráticamente la crisis de civilización en la que nos encontramos inmersos[15]. La utopía ya no aparece como una representación ideal de la meta última de la historia, que nos invita a caminar en esa dirección hasta alcanzarla. Se ha producido una especie de mutación. Ahora la imaginación utópica se moviliza en la dirección del control y la administración democrática de los medios e instrumentos (políticos, técnicos, económicos y culturales) ingeniados por los hombres. La pretensión de una gestión y de una administración democráticamente solidaria del mundo y de sus recursos es el único dinamismo capaz de hacernos progresar -con el tiempo propio del fermento- en la dirección de un Nuevo Orden Internacional. Nos hemos dado cuenta que muchas de las metas con las que el hombre soñó hace una centuria (p.e., un mundo sin hambrientos) están hoy técnicamente al alcance de su mano, aunque cada día perezcan más lejanas de las verdaderas intenciones políticas de los poderosos. Se airea con insistencia la muerte del socialismo. Es cierto, en tanto llegue el día en que se construya el régimen con rostro humano que Dubcek quería para Checoslovaquia y que aplastaron los tanques soviéticos, hablar de comunismo evocará a muchos una "utopía que merece ser tenida en cuenta a condición de mantenerla a distancia". Pero se oculta interesadamente que la democracia se debilita en Occidente y que los medios humanos se encuentran cada día más bajo el control de instituciones tecnocráticas y burocráticas sin rostros humanos.

 

            En el Norte los nuevos movimientos sociales han arrebatado el testigo del sueño utópico a sus portadores clásicos: los partidos de izquierda (revolucionarios o revisionistas). Ellos, a pesar de su inmadurez, juntamente con otras tradiciones, están colaborando sin desmayo a que puedan surgir en el panorama mundial no simples alternativas políticas, sino políticas alternativas que golpeen el duro topos del militarismo, del productivismo y del patriarcalismo con el fin de abrir a paso de tortuga caminos al sueño inaplazable de una humanidad libre y justa en una Tierra habitable.

 

             El eclipse de la utopía lo sufre el Norte. En realidad el mundo que no le deja espacio es el nuestro, es decir, el “mundillo” de las sociedades avanzadas y de los beneficiarios de la cultura de la satisfacción. Nosotros no la necesitamos. Nos convendría y mucho que el triunfo del capitalismo democrático nos hubiera hecho entrar para siempre en “el fin de la historia”. En Europa, como padecemos el mal congénito del eurocentrismo, siempre terminamos por confundir nuestro barrio con la globalidad de la aldea y por calificar cualquiera de nuestros muchos atascos circulatorios (utópicos, ideológicos, financieros o humanos) de crisis mundiales.

 

            El mundo mayoritariamente real que vive en el exilio primordial, el de la pobreza, la exclusión social y la marginación cultural, no se puede permitir el lujo de negar la vigencia de la utopía. Desde su interior proclama contra viento y marea la visión de "una nueva y arrasadora utopía de la vida, donde nadie pueda decidir por otros hasta la forma de morir, donde de veras sea cierto el amor y sea posible la felicidad, y donde las estirpes condenadas a cien años de soledad tengan por fin y para siempre una segunda oportunidad" (G. García Márquez). No tienen -como ha recordado L. Boff- ningún mérito especial: si el presente no les pertenece y el pasado es el de sus colonizadores o el de sus señores, sólo les queda el futuro para soñarlo. Se trata de la utopía dura, flexible y solidaria de los pobres, que nada tiene que ver con la quimera de la generación privilegiada de Mayo del 68.

 

            Tomo prestadas unas palabras de mujer para concluir este punto:

 

            “Por lo que he podido observar, la esperanza y el grado de educación están en proporción inversa: cuanto mayor es la inteligencia, la cultura o los conocimientos de una persona, tanto menor es su esperanza. Periodistas, economistas, profesores de universidad, maestras de colegio e intelectuales de cualquier clase, apenas tienen esperanza de algo vaya a cambiar radicalmente. Su saber es, a lo más, un saber de muerte; porque lo único que saben es que la situación no tiene remedio, ha entrado en vía muerta. Resulta pavoroso pensar que su actitud ante la vida, no sea más que un docto cinismo; como la ceniza que, a veces, aún conserva un cierto rescoldo de lo que fue llama chispeante, pero que, por lo general, no es más que un montón de polvo estéril, absolutamente frío. He encontrado esperanza en los que se dedican al trabajo de base... Las cosas más triviales... son las pequeñas esperanzas de la gente, las que les proporcionan, día tras día, el pan de la subsistencia. Por otra parte, el hecho mismo de la desesperanza es un lujo del que sólo pueden gozar los que no están implicados en la lucha... A este propósito quisiera decir una palabra sobre mi relación con el gran filósofo judío Karl Marx... Su deseo más firme era conjugar 'saber' y 'esperanza', de modo que no fuera posible reconocer como auténtico un saber que no encerrase una buena dosis de esperanza, ni permitiese una esperanza que se resienta de saber... Sin embargo, veo que, en realidad, yo misma prescindo casi siempre de esos principios. Todo ese saber económico y ecológico que ha venido acumulándose en nuestro mundo huele a muerte. Y la creencia en una vida antes de la muerte se diluye en una añoranza y en un anhelo estéril. La dicotomía es indisoluble. La conciencia de muerte y la esperanza de vida se agarran con uñas y dientes en mi interior. Decía Walter Benjamin:´Sólo a causa de los desesperanzados se nos ha dado la esperanza´... Pero la palabra más compleja de esa afirmación de Benjamin es el pronombre ´nos´. ¿Se nos ha dado realmente algo? ¿Somos nosotros algo más que meros observadores de la miseria que inunda el mundo? Es decir, ¿somos observadores que no ven más que una planificada, o incluso tolerada, muerte de los pobres?”[16].

 

 

3.4. Las señales de la promesa como guía (Mt 16, 1-5)

 

            La sabiduría de la esperanza necesita pertrecharse con ese instinto del guía, que mezcla conocimientos y deseos. Ella misma ha de aprender pacientemente a encontrar en el "ya no" de las esperanzas culturales cercenadas, de las transformaciones sociales fracasadas y de los pasados socialistas sin futuro, el "todavía sí" de un mañana verdaderamente humano para nuestro mundo. Desprovista de falsas evidencias y descargada de toda intolerancia, enseñará así a descubrir fragmentos con futuro de totalidad y liberaciones parciales con vocación de plenitud en los materiales demolidos de la modernidad, que reclaman ser recuperados de ese "basurero" de la historia que es el olvido. Compañera de otros saberes y despegada de los caminos trillados se capacitará para provocar sobre el mundo la perspectiva de la redención en las búsquedas comunes. Se trata de una mirada desde la que aparece con mucha mayor claridad el abismo que separa la existencia real del mundo del estado de salvación. Es una perspectiva que “desenmascara lo-que-existe como lo-que-no-debe-existir, y presenta la salvación como el único estado que haría justicia a o desfigurado y dañado en la historia, si es que un día llegara a realizarse”[17]

 

            La sabiduría cristiana precisa percibir la dimensión salvífica de nuestros hechos históricos. Acompañar a nuestro mundo en la búsqueda de sentido significa anunciarle los indicativos del todavía sí de la justicia y no meramente sus imperativos. La praxis de la justicia necesita de una hermenéutica de la presencia de sus signos en nuestro tiempo. El cristianismo de ayer predicó infinidad de veces que había que ser casto, pero poquísimas que era posible serlo o, al menos, caminar hacia la castidad. Así la Buena Nueva se adulteró en moralismo y la Gracia se evaporó de la historia[18]. Una sabiduría de la esperanza, compañera en la lucha por un mundo más solidario, ha de evitar hoy el cometer el mismo error. Necesita más el ejercer la pedagogía de los indicativos de la justicia que el ser versada en sus imperativos, dedicarse al oficio de la mistagogía que al de la enseñanza moral. En las oscuras perspectivas de este final de siglo, revestida con la sensibilidad de las mujeres (cf. Lc 24, 23-24), “sin otra luz ni guía de la que en su corazón ardía”, ha de saber encontrar señales de la Patria, allí dónde otros sólo ven callejones sin salida, y ser capaz por ello mismo de señalar su presencia en los actuales caminos que conducen hacia ella.

 

            Existen ya propuestas político-económicas en la agenda del Sur, un número importante de iniciativas sociales en la sociedad civil de los países desarrollados, muchas de las nuevas sensibilidades y valores postmaterialistas de nuestras sociedades industriales avanzadas, y compromisos personales y comunitarios, que poseen esta capacidad de indicar la vigencia histórica de la justicia[19]. Todos ellos, en su debilidad, representan la aparición en la historia de lo inédito viable de la causa de la justicia humana. No tenerlos en cuenta sería una grave negligencia. Sin valorarlos, la lucha por la justicia resulta tarde o temprano será inviable. La sola percepción de su imperativo no capacita suficientemente para soportar "la carga" del amor solidario en esta sociedad inmisericorde. Suele conducir al maniqueísmo, al purismo rigorista o al catastrofismo. Todos estos talantes debilitan la capacidad de resistencia y  conducen tarde o temprano a claudicar razonablemente ante el inevitable empuje del dulce encanto de la burguesía y de la vida privada.

 

             La Iglesia es la administradora de la sabiduría cristiana. Así lo evidencian la multitud de sus mártires, los testigos por excelencia del significado salvífico del Evangelio. Hombres y mujeres, todos ellos capaces de vivir el imperativo de la entrega hasta el extremo de la muerte porque se supieron agraciados con el indicativo de la Justicia de Dios. La administración responsable de su legado pasa por el abandono de todos aquellos modos de Iglesia, que la asemejan a la institutriz regañona de Heidi, y por el ejercicio del talante evangélico de la buena vecina que se alegra con los pequeños hallazgos de su vecindario (cf. Lc 15, 8-10). Semejantes destrezas acreditará a la Iglesia en su pretendida condición de “experta en humanidad”.

 

3.5. El aliento y la compañía de los testigos (Heb 12, 1-2).

 

            “En tiempos oscuros nos ayudan quienes han sabido andar en la noche”. Estas palabras de E. Sábato nos sugieren la necesidad que tenemos los cristianos recordar y narrar las historias contemporáneas de cuño evangélico, que actualizan biográficamente la tradición de Jesús de Nazaret. No debiéramos dar por bueno el reproche que P. Berger dirige a los cristianos pensantes por haber mantenido una actitud pasiva e incluso perezosa ante la «sabiduría» del mundo moderno, es decir, una actitud de “«lectura» más bien que de «escritura»” de los signos de los tiempos[20]. En las horas más oscuras y en los lugares más sombríos del siglo XX siempre ha habido en nuestro entorno “una gran nube de testigos” (Heb 12, 1-2) que nos enseñaron a caminar en la oscuridad. Fueron escribiendo con sus propias vidas -y en numerosas ocasiones con su propia sangre derramada- evangelios de fraternidad contracultural a la medida del Testigo Fiel. Esas historias existen y están siendo narradas por algunas iglesias y muchas comunidades cristianas. Todos ellas portaban “esa débil fuerza mesiánica” del “enano jorobado”, que tanto añoró W. Benjamin[21].

 

            La última centuria produjo una rica cosecha de historias intempestivas de solidaridad. Sus protagonistas pretendieron dar la palabra a los sin voz y ser salida real para una sed de justicia que clamaba al cielo. Cada una de esas historias constituye un pequeño relato de un hombre o una mujer que pretendió ser bueno como Dios, sin conseguirlo plenamente. Todas ellas son reales como la vida misma. No tienen nada en común ni con los viejos mitos, ni con los nuevos grandes relatos virtuales. Sus protagonistas no son héroes, ni poseen poderes fantásticos. Son hombres y mujeres de carne y hueso que han experimentado el cansancio que produce la ayuda a las víctimas, el desgarro de su dolor sin límites, el amargor de sus lágrimas, la impotencia de la palabra, de cualquier palabra, ante el sacrificio cruel de la violencia. Frecuentemente se trata de hombres y mujeres derrotados y asesinados por la fuerza de los ídolos, cuya memoria es el mejor antídoto contra todo fundamentalismo militante. Incluso cuando accedemos aceptar la muerte como precio y condición de la vida, aun si nos atrevemos con franciscana simplicidad a llamarla “hermana” y “amiga”, sus muertes, como la de Jesús, son de esas muertes que nunca debieron existir. Sus historias -¡tan vulnerablemente humanas!- nos permiten recuperar un poco la esperanza en los seres humanos. Sus rostros poseían rasgos raciales diferentes y sus voces hablaban lenguas diversas. Sus biografías, sin embargo, responden a un perfil humano común: el de quienes son a la vez justos y pecadores; militantes incansables de las grandes causas históricas y enganchados a pequeñas aficiones familiares; navegantes enriquecidos en el interminable viaje hacia Itaca y náufragos tercamente aferrados a los restos del hundimiento de las utopías en medio de la inmensidad del océano; resistentes a las inclemencias y vulnerables a la ternura; constantes en el bregar y cansados de la faena; centinelas del mañana y con los ojos cargados por el sueño de incontables noches de vigilia. En fin, ¡hombres y mujeres de los que no era digno el mundo! Sin embargo Dios ni se avergonzó de ellos, ni tuvo a menos ser llamado Dios suyo. Errantes por el desierto de la historia paradójicamente recibieron su visita como Voz inquietante y Exceso amoroso (Heb 11, 16.38).

 

            Caminaron junto a sus contemporáneos, empeñados en inventar el mundo de nuevo, henchidos de esperanza en el futuro y de ironía hacia las pretensiones de los alquimistas de la inevitabilidad. Sus itinerarios vitales desprendían el seductor perfume del Evangelio y contagiaban el talante humano de Jesús. Sus vidas aleccionaron a cerca de que la auténtica espiritualidad consiste en vivir historia adentro, seducidos, movidos y consolados por el Espíritu de Jesús, buscando la ciudad futura y afincados “fuera del campamento”, en ese lugar donde los pobres cargan con “su oprobio” (Heb 13, 12) y su “necesaria” crucifixión (Jn 11, 50).

 

3.6. El retablo de las maravillas: la creación de espacios abiertos (Ps 31, 9).

 

            Sabemos que nuestro mundo abunda en horrores, pero también es cierto que seguimos viviendo. Podemos seguir siendo hombre y mujeres vivos y no muertos vivientes, porque en el exilio también encontramos espacios abiertos que nos permiten respirar y movernos con libertad. En el exilio es posible experimentar a Dios como “espacio amplio” donde se recibe y se da vida (Ps 31, 9). Estoy convencido de que esta experiencia es posible gracias al “retablo de las maravillas” que nos envuelve, aunque muchas veces no caigamos en cuenta de su presencia. Lo creo, aunque suene inocente y parezca que lo único que pretendo es negar el espanto. Lo proclamo, porque creo de verdad que el impulso que nos mueve a vivir está en esa búsqueda de las maravillas con mucha más intensidad que en el miedo.

 

            Con la ayuda impagable de Ángeles Mastretta[22] propondré una clasificación de maravillas cotidianas que cada uno de nosotros puede evocar desde su propio exilio, completando los puntos suspensivos.

 

             *Las que primero me vienen a la cabeza:.....

            *Las maravillas que uno recuerda:......

            Maravillas que uno anhela:.....

            Maravillas que uno descubre como tales en el momento mismo en que le llegan:.....

            *Maravillas que pueden conseguirse todos los días, pero que necesitan precisión:.....

            *Maravillas que no se pueden siempre:.......

            *Maravillas que se pueden siempre:........

            *Maravillas inolvidables:..........

            *Maravillas inesperadas:...........

            *Maravillas que nos estremecen:...............

            *Maravillas que añoramos:.....................

            *Maravillas que nunca alcanzaremos, ilusiones que no cabe ignorarlas. El puro anhelo de alcanzarlas es ya una maravilla:.......................

            *Maravillas secretas y maravillas públicas:..................

            *Maravillas escuchadas:................

            *Maravillas que nunca he visto:................

            *Maravillas que aún espero:...................

            *Maravillas que no siempre valoro:...............

 

3.7. Los juegos como regeneradores de vida.

 

             No podemos ignorar la función alienante el juego en nuestra sociedad. Panem et circenses, la antigua divisa del emperador romano, sigue teniendo una enorme actualidad entre nosotros. Los juegos desempeñan funciones de alivio para los pesares del exilio. Pero rara vez se encuentra en ellos la afirmación gozosa de la vida y una alternativa al esquema cotidiano de nuestra vida, al comportamiento convencional y a la mediocridad.  Sin embargo en el exilio no podemos renunciar al juego de la libertad por aquello de que se ha abusado de ella y se seguirá abusando. Necesitamos liberar los juegos del control de los especialistas en llenar el tiempo libre y promover una nueva autonomía, una nueva fantasía productiva en favor de un mundo más libre. El juego se torna desesperanzador y pierde su gracia cuando sólo sirve para olvidar durante algún tiempo lo que es imposible cambiar. Pero existe la posibilidad de que los juegos sean regeneradores de vida cuando nos sirven para liberarnos momentáneamente de las cadenas y recobrar así el gusto por la libertad y la felicidad[23].

 

            Lo expresaba muy bien el teólogo Hugo Rahner que escribió un librito sobre el juego: “Jugar es entregarse a una suerte de magia, representar el papel de otro absoluto, adelantarse al futuro, dejar de lado el mundo incómodo de los hechos. En el juego, las realidades terrenales se convierten de repente en cosas transitorias, que por un instante se dejan de lado y luego se desechan y se entierran en el pasado; la mente está dispuesta a aceptar lo inimaginado y lo increíble, a adentrarse en un mundo regido por unas leyes distintas, a desembarazarse de todos los pesos que la abruman, a ser libre. majestuosa, sin nada que la coarte, y divina. El hombre cuando juega intenta alcanzar... esa desenvoltura superlativa en la que incluso el cuerpo, libre de su carga terrenal, se mueve sin refuerzo al compás de una danza divina”[24].

 

3.8. El humor redentor (Ps 126, 2).

 

            El cristianismo está necesitado de recuperar la alegría y el humor que brotan de la fe para sostener la esperanza en la adversidad. Si uno revisa las fuentes de la revelación judeocristiana parecería que el humor es algo contrario a la fe. Más aún, la risa parecería una expresión de la falta de fe (cf. Gen 17, 15-21; 18, 1-5). Sin embargo el teólogo protestante R. Niebuhr no piensa lo mismo. Encuentra una relación entre humor y fe:

 

            “La íntima relación entre el humor y la fe procede del hecho de que ambos se ocupan de las incongruencias de nuestra existencia. El humor se ocupa de las incongruencias inmediatas de la vida y la fe de las incongruencias últimas. Tanto el humor como la fe son expresiones de la libertad del espíritu humano, de su capacidad para distanciarse de la vida, y de sí mismo, y contemplar el panorama en su conjunto. Sin embargo, cualquier visión de conjunto enseguida plantea el problema de cómo afrontar las incongruencias de la vida; en efecto, el esfuerzo para comprender la vida y el lugar que ocupamos en ella saca a la luz inconsistencias e incongruencias que no encajan en ninguna visión bien ordenada del conjunto. La risa es nuestra reacción ante las incongruencias inmediatas y las que no nos afectan de manera fundamental. La fe es la única respuesta posible ante las incongruencias últimas de la existencia, que ponen en entredicho el sentido mismo de la vida.

 

            La fe es el triunfo final sobre la incongruencia, la afirmación definitiva de que la existencia tiene sentido. No existe otro triunfo posible y nunca lo habrá, por mucho que se amplíe el conocimiento humano. La fe es la afirmación definitiva de la libertad del espíritu humano, pero también la aceptación definitiva de la debilidad del hombre y la solución definitiva del problema de la vida, a través de la negación de cualquier solución final al alcance del hombre”[25].

 

            Personalmente considero el humor como un elemento crucial de la experiencia humana y cristiana, en cuanto constituye una promesa de redención de la que da cuenta la fe cristiana. En todo caso acordemos que en la experiencia del exilio los cristianos deberíamos practicar, como pide M. Benedetti, la defensa de la alegría:

 

“Defender la alegría como una trinchera

defenderla del escándalo y la rutina

de la miseria y los miserables

de las ausencias transitorias y las definitivas

 

defender la alegría como un principio

defenderla del pasmo y las pesadillas

de los neutrales y de los neutrones

de las dulces infamias

y los graves diagnósticos

 

defender la alegría como una bandera

defenderla del rayo y la melancolía

de los ingenuos y de los canallas

de la retórica y los paros cardiacos

de las endemias y las academias

 

defender la alegría como un destino

defenderla del fuego y de los bomberos

de los suicidas y los homicidas

de las vacaciones y del agobio

de la obligación de estar alegres

 

defender la alegría como una certeza

defenderla del óxido y la roña

de la famosa pátina del tiempo

del relente y del oportunismo

de los proxenetas de la risa

 

defender la alegría como un derecho

 

 

            Deberíamos hacerlo de tal manera que un cristianismo malhumorado nunca jamás vuelva a dar pie a una estrofa como la última:

 

defenderla de dios y del invierno

de las mayúsculas y de la muerte

de los apellidos y las lástimas

del azar

y también de la alegría”[26].

 

 

4. Conclusión: volveremos a cantar en tierra extraña (Ps 137)

 

            Los cristianos de la Iglesia latinoamericana están habituados a vivir en el exilio de una manera diferente a los europeos. Ellos han sido capaces de descubrir en el hambre de justicia de los pobres y oprimidos y en su capacidad de organizarse, en la valentía y el coraje de sus mujeres, en la hospitalidad y el compañerismo, en el testimonio de los mártires, en las organizaciones campesinas, en las comunidades de base, etc. signos de la presencia maravillosa de la patria  en medio del exilio. Para la iglesia de los pobres la vida no se puede reducir a responder responsablemente a las preguntas kantianas: qué me está permitido esperar, qué puedo saber y qué tengo que hacer. Ella siempre añade esta otra cuestión: qué me es posible celebrar en el cautiverio. Y siempre encuentra algo que celebrar. De este modo el pueblo creyente y pobre nunca ha perdido su aptitud para celebrar y festejar a pesar de sus rudas condiciones de vida[27]. Paradójicamente con Violeta Parra es capaz de entonar “gracias a la vida, que me ha dado tanto”.

 

F. Javier Vitoria Cormenzana

Professor de la Universidad de Deusto, Bilbao.

 

 

 

 

 

 

 

 

L’ALEGRIA I LA FELICITAT, DONS DE L’ESPERIT QUE REVULSIONA EL SISTEMA I ELS SEUS VALORS.

 

Xavier Alegre

 

 

Introducció

           En encetar el nostre tema crec que ens hem de fer la pregunta: Es pot tenir alegria i felicitat en un món tan injust i excloent de les majories empobrides, com és el nostre? De fet, aquesta injustícia és la que portà a J. Moltmann a escriure l’any 1971:

“Todo hombre tiene hambre de felicidad y de alegría, pero el espectáculo de nuestro mundo no se presta excesivamente a la risa”. I afegeix, després d’esmentar diversos problemes que hi havia ja en aquell any: “¿No pertenecemos todos al mismo mundo? ¿Tenemos derecho a reír, tocar y bailar, si al mismo tiempo, no gritamos y trabajamos por aquellos que se consumen en la sombra de la vida? ¿No habrá que paralizar el renacimiento cultural del juego y la alegría festiva de la super-rica sociedad de occidente, mientras existan tales infiernos en la tierra?”[28]

 

           Per altra banda, però, és ben coneguda la crítica de Nietzsche al cristianisme: “Per a que jo cregui que Jesús és el salvador del món, caldria que els qui el segueixen tinguessin una mica més de cara de salvació”.

Perquè els cristians sovint no tenim “cara de salvació”? A què es degut que molts no hagin vist l’alegria i la felicitat com a trets característics dels cristians?

En aquesta ponència ens volem preguntar, sobre tot, on es pot recolzar una autèntica alegria i felicitat cristianes que no siguin alienants.

           No tots els cristians, ni de bon tros, són com els veu Nietzsche. Persones com Móns. Casaldàliga i Mons. Romero, com Teresa de Jesús, i tantes d’altres que trobem, p.ex., en les comunitats de base llatinoamericanes, són profundament alegres i felices. Tot i que la seva vida pot estar plena de dificultats, sofriments i persecucions. D’on brolla, doncs, aquesta alegria i felicitat no superficials que haurien d’ésser com la “denominació d’origen” de la vida cristiana? No neixen de la convicció de que els cristians som els millors del món, perquè no és pas així. Tampoc neixen del fet que, amb un esforç prometèic i comptant amb les pròpies forces, estiguem en condicions d’assolir un món feliç per a nosaltres i per als altres.

Més aviat brollen de l’experiència de sentir-nos estimats gratuïtament per aquella fonda realitat amorosa que anomenem Déu. És aquesta experiència la que capacita als cristians per a enfrontar-se amb el propi egoisme i amb els poders injustos d’aquest món. I ho poden fer amb una certa pau. Amb una mirada crítica, certament, però també a la vegada misericordiosa i tendre, que és do de l’Esperit. I això és possible si som capaços de creure que la vida, mort i resurrecció de Jesús va ser una Bona Notícia –i definitiva- per a aquest món.

           De fet, fou en un moment especialment crític, en el discurs de comiat de Jesús a l’evangeli de Joan, que el Senyor prometé l’alegria als seus deixebles: “vosaltres estareu tristos [durant la passió i mort de Jesús], però la vostra tristesa es convertirà en alegria [quan experimentin que Déu ha ressuscitat a Jesús]” (Jn 16,20). I afegeix que aquesta alegria ningú els la prendrà: “ara vosaltres esteu tristos, però el vostre cor s’alegrarà quan us tornaré a veure. I la vostra alegria, ningú no us la prendrà” (Jn 16,22). Aquí ja se’ns dóna una pista que indica on rau aquesta alegria cristiana que hom no ens pot prendre pas fàcilment: es recolza en la presència de Jesús ressuscitat a través del seu Esperit en les persones que creuen, confien, en Jesús.

           La font de l’alegria cristiana es troba, doncs, en Jesús perquè, com ens diuen els Evangelis, ell mateix fou un home lliure, feliç, que gaudia amb les coses bones d’aquest món (cf. Mt 11,19) i s’alegrava de l’èxit de la missió dels seus deixebles (cf. Lc 10,21). És el seu Esperit el que ells ens donà després de la seva resurrecció per a que continuéssim la seva obra.

També en presentar el seu projecte de vida cristiana, en un discurs tan programàtic, com és el sermó de la muntanya a Mt 5,3-12 (cf. també Lc 6,20-23), Jesús proposà clarament un programa de felicitat alternativa per a tots aquells i aquelles que el volessin seguir. Jesús estava convençut que amb ell el Regne de Déu es començava a fer ja present aquí a la terra (cf. Mc 1,14-15; Lc 11,20). Per això volia que els seus deixebles –i nosaltres!- prenguessin consciència del que significava haver pogut “veure” Jesús i la seva actuació alliberadora (cf. Lc 4,16-20) en el món: “Feliços els ulls que veuen el que vosaltres veieu! Us asseguro que molts profetes i reis van voler veure el que vosaltres veieu, però no ho veieren, i sentir el que vosaltres sentiu, però no ho sentiren” (Lc 10,23-24).

 

Aquest tarannà joiós de Jesús no és pas un tret casual, ni és exclusiu d’ell. Per això tot el Nou Testament, tal com ha estat recollit per les Esglésies cristianes, està emmarcat per “benaurances”. El discurs inicial de Jesús en el primer llibre del Nou Testament conté deu benaurances (Mt 5,3-10). I el darrer llibre, l’Apocalipsi, en conté set!, dues d’elles emmarcant tota l’obra (cf. Ap 1,3 y 22,14). Es tracta, però, en l’un i en l’altre cas, d’unes benaurances “alternatives”, car proposen un tipus de felicitat que no coincideix pas massa amb la felicitat que està de moda avui en el nostre món postmodern.

 

           El mateix es pot dir de l’Església als inicis del cristianisme. Quan Lluc, a Fets 13,52, a propòsit de la missió de Pau i Bernabé a Antioquia de Pisidia, parla de la missió als pagans i de la persecució que van patir per part dels jueus, treu la següent conclusió: “Els deixebles, per la seva part, vivien plens d’alegria i de l’Esperit Sant”. L’alegria, doncs, com veurem després en les comunitats paulines, era un tret fonamental del tarannà de les primeres comunitats cristianes. I això ja ens dóna una primera pista per a relacionar l’alegria cristiana i l’Esperit de Jesús, car és aquest Esperit el que guia i anima les primeres comunitats cristianes segons els Fets dels Apòstols.

 

           D’on brolla, doncs, aquesta alegria i felicitat que Jesús prometé als seus deixebles i que els primers cristians van viure malgrat les moltes dificultats i persecucions que van patir?

Moltmann ens confirma el que hem trobat a Joan quan afirma que “el que és propi de la possibilitat cristiana de l’esperança és que neix del record de la resurrecció del Fill de l’home crucificat”. Una resurrecció que mostra, contra tota esperança merament humana, que “un altre món és possible”. En tot cas, tots dos aspectes són essencials a l’alegria, felicitat, cristianes: l’experiència que Jesús segueix viu en nosaltres, en la comunitat, en el món, i la convicció de que “un altre món és possible”, quan aquesta convicció va unida al compromís en la creació d’aquest món solidari i fraternal en el qual no hi ha pobres perquè les lleis promouen la solidaritat global (cf. Dt 15) i tothom comparteix el que té (cf. Fets 2,32-37; 4,42-45).

Tot això, en darrer terme, és ara obra, do, de l’Esperit de Jesús que actua en el cor dels creients i els anima a viure el projecte de vida alternativa que Jesús encarnà i proposà als seus seguidors i seguidores. Perquè és l’Esperit el qui dóna als cristians la fe, l’amor i l’esperança que són la font de l’alegria i la felicitat cristianes.

            

Una mirada a la Bíblia, tenint en compta com aquesta es situa davant el passat, el present i el futur, ens pot ajudar a comprendre millor el que vull dir aquí. Perquè tan en el passat, com en el present i en el futur, és l’Esperit Sant el qui actua en el nostre món.

 

 

1. El passat: el testimoni dels evangelis (i de l’AT)

La fe, font d’alegria i felicitat

           Com deia a l’inici, en un món tan injust, tan cruel, tan amenaçat, com el nostre, no sembla pas obvi que hom pugui tenir alegria i felicitat, al menys si té un mínim de sensibilitat davant la injustícia, la fam, la violència, les malalties, que turmenten les majories empobrides del nostre món. I aquesta temptació de desesperança i de tristor, s’agreuja quan es forma part d’una Església cada cop més conservadora, més incapaç d’interpretar els signes dels temps, i més marginada per part de la societat[29]. D’on brolla, pot brollar, aleshores, l’alegria i felicitat cristianes en “aquesta terra estranya”?

           D’entrada vull subratllar que es recolza en una visió de fe de la realitat del nostre món, no en una mirada purament superficial del que està passant. Però, aleshores, on troba suport aquesta fe?

Es fonamenta en una reflexió teològica, inspirada per l’Esperit Sant, que ha quedat testimoniada en la Biblia. Es recolza, doncs, en uns fets molt significatius del passat, llegits a la llum de la fe. Alguns d’ells són especialment impactants i s’han convertit en el punt de referència fonamental per a la fe. Em fixaré en tres esdeveniments de l’Antic Testament i en un del Nou Testament.

 

El testimoni de l’Antic Testament

Per a Déu res és impossible! (cf. Jr 32,17; Mc 10,27)[30].

1) El primer esdeveniment és la fe d’Abraham que va creure la promesa que li va fer Déu, quan la seva dona era ja molt gran i estèril (cf. Gn 17,17), de que seria pare d’una gran descendència (Gn 15,5-6[31]). Una promesa que es feu realitat contra tot càlcul merament humà (cf. Rm 4,17-22), permetent així albirar al creient que Déu pot fer meravelles, fins i tot contra una lògica de càlculs merament humans.

2) El segon esdeveniment és l’Èxode. És el relat creient de la història del poble de Déu, que trobà en l’alliberament de l’esclavatge a Egipte el signe, donat per Déu, de que un altre món era possible, fins i tot quan un poble era tan feble com el d’Israel i un imperi tan poderós com l’egipci. L’Èxode es convertí així en paradigma de la realitat amorosa de Déu i de les seves possibilitats alliberadores.

Perquè, com molt bé revela l’AT, Déu no escollí el seu poble pels mèrits, per la grandesa humana, d’aquest poble (cf. Dt 7,7-9; cf. també 1Co 1,26-31), per les seves possibilitats merament humanes, sinó per a revelar a través d’aquest poble, el seu amor gratuït. I ho feu tot confiant que la revelació d’aquest amor es convertiria en benedicció per a tots els pobles de la terra (cf. Gn 12,1-3). I quan aquest poble fou esclavitzat a Egipte, el Déu de l’amor gratuït i de la misericòrdia infinita, tornà a intervenir, per a revelar al poble que Déu no vol l’opressió de ningú (cf. Ex 3,7-10). I ho feu per a possibilitar així, des d’aquesta experiència cabdal d’alliberament, que el poble tingués uns valor alternatius, no configurats per l’egoisme que sembla ser el criteri de funcionament dels poders d’aquest món (sobre tot l’econòmic), sinó per l’amor solidari.

Per això, des de la consciència, la memòria històrica i subversiva, de ser un immigrant (cf. Lv 25,23[32]), li encomana que creï un món alternatiu en el qual fins i tot les lleis defensis els drets dels més pobres i tinguin com a fita que no hi hagi pobres en mig d’aquest poble (cf. Dt 15,4; és el que aconsegueix –idealment- la primera Església cristiana, quan s’obra a l’acció de l’Esperit i comparteix els bens materials). Per això Moisès en el seu testament, recollit en el Dt, li recomana al poble que, quan tingui la primera collita, la porti als sacerdots del Temple i que, després de recitar un Credo, que recull la memòria històrica d’Israel (cf. Dt 26,5-10), els sacerdots reparteixin aquesta collita entre els pobres (els levites, que no tenen terra, els immigrants, els orfes i les viudes: cf. Dt 26,11-13).

És en el marc d’aquest projecte de Déu que es pot entendre perquè Lc, en presentar el programa de Jesús a la sinagoga de Nazaret, reculli precisament aquell text d’Is 61,1-2, que diu: “L’Esperit del Senyor reposa sobre meu, perquè ell m’ha ungit. M’ha enviat a portar la bona nova als pobres, a proclamar als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum, a posar en llibertat els oprimits, a proclamar l’any de gràcia del Senyor” (Lc 4,16-19). I que Jesús aleshores afegeixi: “Avui es compleix aquesta Escriptura que acabeu d’escoltar” (Lc 4,21).Jesús ho pot fer, perquè ell estava ple de l’Esperit (cf. 4,1.14). Però Lluc té interès també en assenyalar que és l’Esperit que es vessà sobre la comunitat cristiana el dia de Pentecosta (cf. Fets 2,1-4), possibilitant així que tots els membres de la comunitat, homes i dones, fossin profetes (cf. Fets 2,16-21).

3) El tercer fet és el retorn de l’exili (cf. Is 40), car en ell es mostra fins a quin punt l’amor de Déu és fidel (“el seu amor perdura eternament”, com canta el Sl 136,12) i capaç de donar al poble una nova possibilitat de vida feliç i alliberada, tot i que no s’ho mereix en absolut, atès que l’exili és interpretat, amb raó, com un càstig que el poble d’Israel ha provocat amb la seva infidelitat a l’Aliança que havia establert amb Déu.

 

El testimoni del Nou Testament

Però sobre tot la fe cristiana es recolza en la vida, la mort i la resurrecció de Jesús, llegides a la llum de l’Esperit que n’il·lumina el seu sentit més profund, més pregon. Aparentment Jesús havia fracassat perquè els seus adversaris havien triomfat sobre ell condemnant-lo a una mort ignominiosa. Però Déu el va ressuscitar (cf. Rm 10,9; 1Co 15,3-5), li va donar la raó. I el va constituir així en la pedra angular de tot el seu projecte salvífic (cf. Mc 12,1-12). Més encara, “Déu l’ha exaltat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom, perquè en el nom de Jesús tothom s’agenolli al cel, a la terra i sota la terra, i tots els llavis reconeguin que Jesucrist és Senyor a glòria de Déu Pare” (Flp 2,9-11).

A la vegada, aquesta visió de fe en descobreix les possibilitats que estan amagades, possibilitades, per aquest passat. Per això quan Mc recull les tradicions sobre Jesús de Nazaret i les col·loca en el marc d’una obra que explica com la vida de Jesús el portà a la mort i la resurrecció, anomena aquesta obra una “bona notícia”, un evangeli (cf. Mc 1,1), tot i que la creu plana contínuament sobre tota la obra, ja des dels inicis (cf. 3,6).

           Per això costa de veure que la vida de Jesús, tal com la va viure, enfrontat als poders injustos del seu (i nostre) món, sigui realment una Bona Notícia. De fet, segons Mc, els seus mateixos deixebles no acabaven d’entendre el que Jesús feia i deia i, sovint, tenien por de seguir-lo en el camí que Ell anava fent. Va ser necessari el do de l’Esperit per part del Ressuscitat per a que se’ls hi obrissin els ulls als deixebles i estiguessin disposats a fer el camí cap a Galilea (cf. Mc 16,7) que, a Mc, simbolitza el seguiment concret de Jesús tal com el proposa l’evangeli. És el mateix Esperit que, segons Joan, no només recorda el que Jesús va fer (cf. Jn 14,26), sinó que possibilita que se’n comprengui la seva profunditat (cf. Jn 16,12-13). És l’Esperit que il·lumina els cristians quan s’han de defensar davant els tribunals (cf. Mc 13,11).

           Per altra banda, paràboles com el sembrador (cf. Mc 4,3-9), la llavor que creix tota sola (cf. Mc 4,26-29), o el gra de mostassa (cf. Mc 4,30-32), semblen pressuposar que Jesús mateix s’adonà del poc èxit aparent que tenia la seva predicació (i la de l’Església primitiva; cf. Mc 4,14-20), per la qual cosa intentà amb aquestes paràboles mantenir ferma la fe i l’esperança dels seus deixebles i de l’Església.

 

Trets fonamentals de la vida de Jesús

De totes maneres, tot i aquest aparent fracàs, que culminà en la seva mort en un suplici tan horrorós com la creu, marginat entre els marginats, Jesús donà la impressió de ser un home profundament lliure i feliç (cf. Mt 11,16-19), pacient i serè, ple d’esperança i bondat contagioses. És des d’aquest tarannà que Jesús feu creïble  que el Regne de Déu s’havia apropat amb ell (cf. Mc 1,14-15). Així mostrava que “un altre món era possible”, un món, en el qual els pobres i marginats podessin portar una vida digna.

           Quin serien, aleshores, alguns dels trets fonamentals de la vida de Jesús, tal com ens la mostra l’Esperit, que per a ells foren font de vida i de felicitat i, a la vegada, li van permetre qüestionar radicalment el sistema de valors existent, revolucionar-lo i proposa una vida alternativa, mostrar que un altre món és possible?

En primer lloc, l’experiència de Déu com a Pare amorós, com Abbà, que no només l’estimava a ell, sinó al món sencer, fins el punt que va estar disposat a enviar al seu Fill al món per tal que, lliurant la seva vida per tothom (fins i tot per als qui, aparentment, podien semblar “enemics de Déu”, els pecadors: cf. Rm 5,6-11), possibilités a tothom la capacitat de ser lliures per a estimar els altres i de construir el món just i solidari que ja des de l’AT apareixia com el projecte de Déu en escollir el poble d’Israel. La gratuïtat que Jesús visqué de manera radical seria, aleshores, un valor fonamental que revulsiona el sistema injust que tan fa patir a les majories empobrides del nostre món, perquè aquest sistema es recolza en l’egoisme i no en el valor que té tota persona, que és objecte de l’amor gratuït de Déu.

           En segon lloc, l’opció que feu Jesús, per fidelitat al Pare, de posar el bé de l’home com a criteri decisiu i definitiu per a esbrinar quina és la voluntat de Déu i poder discernir així, en cas de conflicte de valors, què és el que vol realment Déu. Això el portà a relativitzar lleis aparentment tan sagrades en el judaisme com el dissabte (cf Jn 5,1-16; 9,1-16; Mc 2,23-28), la qual cosa provocà, segons Mc, que els fariseus i els partidaris d’Herodes decidissin matar-lo (cf. Mc 3,1-6).

           En tercer lloc, destacaria la confiança absoluta de Jesús en el Pare (cf. Mt 6,25-34). Una confiança que troba el seu fonament en la reflexió creient que trobem a l’AT. I la seva força en la pregària continuada des de la que Jesús, com a home, aprenia a veure i a interpretar la realitat del món en el qual vivia (cf. Lc 6,12; 9,9,28; 11,1). Per això pot pregar, fins i tot davant l’amenaça de la mort, que es faci la voluntat del Pare i no la seva (cf. Mc 14,36).

           En quart lloc voldria assenyalar la renúncia a qualsevol tipus d’estructura de dominació o de seguretat econòmica. Perquè Jesús, com a Fill estimat que era (cf. Mc 1,11) només va creure en la força de l’Amor. No va creure, en canvi, en el poder militar (cf. Mt 26,52-54), ni en el poder econòmic (cf. Lc 9,57-58), perquè per a ell era molt clar que no es podia servir a la vegada a Déu i al diner (cf. Lc 16,13).

 

Per altra banda, l’amor de Déu (cf. 1Jn 4,8) que palesà el Fill té uns trets contraculturals que es posen de manifest en la actuació de Jesús, que va a buscar l’ovella perduda, no perquè és la més grossa, la més maca (i per això se l’estima més que les altres, com indica l’Evangeli de Tomàs en la seva paraula 107), sinó, simplement, perquè està perduda (cf. Lc 15,3-7; Mt 18,10.14). I aquest amor és tan respectuós de la llibertat de les persones, com ho és el pare del fill pròdig que confia que, a la llarga, l’experiència d’amor infinit que el fill ha fet amb el Pare serà capaç de transformar-lo per dintre i de fer-lo tornar a la casa del Pare (cf. Lc 15,11-32).

           Per això vol Jesús que la seva comunitat, l’Església, faci present en el món el projecte de Déu i posi signes de que el Regnat de Déu és a prop. Per això vol que sigui una comunitat fraternal/sororal i no patriarcal (cf. Mt 23,8-12), sense les estructures típiques que presenta el poder en aquest món (cf. Mc 10,42-45; cf. Jn 13,12-17) ni la parafernàlia externa dels poderosos (cf. Mt 23,3-7). Vol també que sigui corresponsable (cf. Mt 18,15-20), capaç de perdonar sempre (cf. Mt 18,21-35), de renunciar a la riquesa (cf. Mc 10,17-27) i a tot tipus de violència (cf. Mt 5,38-42), estimant fins i tot els enemics (cf. Mt 5,43-48). A la vegada, li encarrega que sigui molt respectuosa de la pluralitat, però sense trencar la unitat (cf. Jn 17,11.20-23), i plena d’esperança, de manera que mantingui viva la utopia de que un altre món és possible, un món de solidaritat en el que Déu regni, perquè Ell és el qui “enderroca del tron els poderosos i exalta els humils, els famolencs els sadolla de béns i els rics els acomiada de buit”, com canta Maria en el Magnificat (Lc 1,52-53). Una comunitat que esperi el cel nou i la terra nova que Déu ha promès per a la fi dels temps (cf. Ap 21,1-5).

 

           Podem concloure, doncs, aquest apartat dient que la vida cristiana no es recolza en la saviesa d’aquest món, sinó en les possibilitats que s’obren al creient quan l’Esperit el capacita per a seguir Jesús i, per tant, li permet de viure aquesta vida alternativa, aquests valors que qüestionen el sistema egoista d’aquest món. Car aquests valors donen una llibertat, que es converteix en font de l’alegria del qui se sap realment estimat per Déu i capacitat  per a estimar als altres, com Jesús ens estimà a nosaltres (cf. Jn 13,34-35).

 

 

2. El present: El testimoni de les comunitats paulines

 

L’amor, font d’alegria i felicitat

           Què ens diu l’Esperit als cristians sobre el present? Si cerquem la il·luminació d’aquest present des del testimoni de la Paraula de Déu, Pau pot ser un bon testimoni de com va actuar l’Esperit de Jesús en les Esglésies paulines. Com tots sabem, la vida de Pau fou molt dura. Quan ell explica tot el que ell ha patit en la seva existència apostòlica, missionera, hom queda impressionat per tot el que ell va haver de patir (cf. 2Co 11,16-33).

           Per això crida l’atenció que en el que podríem considerar el seu testament espiritual, la carta als Romans, s’hi trobin textos que traspuen una alegria i felicitat sorprenents. Una alegria que brolla fonamentalment de l’experiència de l’amor de Déu que Déu mateix, a través de l’Esperit Sant, ha vessat en el seu cor i en el cor de tots els cristians:

“fins i tot en les tribulacions trobem motiu de gloriar-nos, perquè sabem que la tribulació engendra paciència; la paciència, virtut provada; la virtut provada, esperança. I l’esperança no enganya, perquè Déu, donant-nos l’Esperit Sant, ha vessat el seu amor en els nostres cors” (Rm 5,3-5).

           És aquesta experiència tan profunda de l’amor de Déu al llarg de tota la vida missionera de Pau la que el porta a cantar, després de reflexionar sobre el significat de la mort de Jesús a la creu i sobre la vida que brolla d’aquest acte d’amor incommensurable del Crist, amb un goig que, d’entrada, pot resultar sorprenent:

“Si tenim Déu amb nosaltres, qui tindrem en contra? Ell, que no va plànyer el seu propi Fill, sinó que el va entregar per tots nosaltres, com no es ho donarà tot juntament amb ell? Qui s’alçarà per acusar els elegits de Déu, si Déu mateix els fa justos? Qui gosarà condemnar-los, si Jesucrist mateix va morir, més encara, va ressuscitar, està a la dreta de Déu i intercedeix per nosaltres? Qui ens separarà de l’amor de Crist? ¿La tribulació, l’angoixa, la persecució, la fam, la nuesa, el perill, la mort violenta? Tal com diu l’Escriptura: És per tu que anem morint tot el dia, in ens tenen com anyells duts a matar. Però, de tot això, en sortim plenament vencedors gràcies a aquell qui ens estima. N’estic cert: ni la mort ni la vida, ni els àngels ni les potències, ni el present ni el futur, ni els poders, ni el món de dalt ni el de sota, ni res de l’univers creat no ens podrà separar de l’amor de Déu que s’ha manifestat en Jesucrist, Senyor nostre” (Rm 8,31-39).

           És l’experiència de l’amor absolut, gratuït, de Déu la que capacità a Pau –com abans havia capacitat a Jesús- per viure amb alegria una “vida alternativa”. Per això els hi recomana als cristians de Filips, que formen una de les comunitats amb les quals ell hi té unes relacions més entranyables, que es signifiquin pel seu tarannà alegre:

“Viviu sempre contens en el Senyor! Ho repeteixo: viviu contents! Que tothom us conegui com a gent de bon tracte. El Senyor és a prop. No us inquieteu per res. En tota ocasió acudiu a la pregària i a la suplica i presenteu a Déu les vostres peticions acompanyades d’acció de gràcies. I la pau de Déu, que sobrepassa tot el que podem entendre, guardarà els vostres cors i els vostres pensaments en Jesucrist” (Flp 4,4-7; cf. també Col 3,12-17, on apareixen clarament els valors alternatius cristians, uns valors que Pau havia formulat molt bé a Rm 12,9-21).

 

Quan hom llegeix Pau s’adona que ell experimentà la alegria que comporta el sentir-se lliure per a no acceptar la divinització dels poders fàctics que avui ens deshumanitzen (s’anomenin diners, consumisme, poder, plaer a qualsevol preu, interessos nacionals, europeus, etc.), ni la dels seus valors. Per això Pau recomanava als cristians de Roma: “No us amotlleu al món present, transformeu-vos renovant el vostre criteri perquè puguem reconèixer quina és la voluntat de Déu i distingir allò que és bo, agradable a Déu i perfecte” (Rm 12,2).

És la llibertat que portà a Jesús a proclamar –contra tota lògica “humana”- “benaurats els pobres, els humils, els que tenen fam i set de justícia, els compassius, els qui posen pau, els perseguits per causa de la justícia” (cf. Mt 5,3-10). Perquè no hi ha res tan alliberador i que doni tanta felicitat, si hom és mínimament sensible i humà, com descobrir la vanitat dels ídols d’aquest món que tan sovint ens esclavitzen i no ens deixen ser i fer el que com a dones i homes voldríem ésser i fer –i estem cridats a fer.

 

Per l’altra, Pau s’adonà, des de la seva experiència pasqual, que li canvià radicalment els valors que havia tingut fins aleshores (cf. Flp 3,7ss), que no era pas veritat que no s’hi podia fer res contra els ídols i el seu poder. L’amor de Déu l’empenyia a estimar al proïsme, perquè això era el que Déu volia, esperava, realment del creient. Per això escriu als cristians de Roma: “No quedeu a deure res a ningú, si no és l’amor que us deveu els uns als altres. Qui estima els altres ha complert plenament la Llei. No cometre adulteri, no matar, no robar, no desitjar allò que és d’un altre, i qualsevol altre manament, tots es resumeixen en això: Estima els altres com a tu mateix. Qui estima, no fa cap mal als altres. Estimar és la plenitud de la Llei” (Rm 13,8-10).

La conseqüència aleshores d’aquest amor que Déu ens ha revelat en el Crist és que ara podem dir, amb confiança, que no és pas veritat que “les coses són sempre així i no es poden fer d’un altre manera”. No és veritat que no hi podem fer res contra l’atur, la marginació, la fam al món, la cursa d’armaments, les desigualtats socials, l’estructura masclista de la societat i de l’església.

No és pas veritat que un altre món no és possible. Això és el que ens voldrien fer creure els ídols que dominen avui el nostre món. Però l’experiència cristiana allibera, en principi, per a esdevenir “ateus” d’aquests ídols de mort que se’ns presenten com si fossin font de vida i de felicitat, com si tinguessin realment poder sobre nosaltres. La Bona Nova és que malgrat el poder real d’aquests  ídols que provoquen el dolor i la mort de tanta gent, aquest ídols no són totpoderosos. I que l’amor de Déu no només al final s’imposarà, sinó que ja ara dóna la força per a poder resistir i per a mostrar que un altra manera de viure, un altra felicitat, un altre món, és possible.

Això fa que els cristians seguim vivint, som fins i tot feliços. I trobem un sentit autèntic a la vida i a la nostra actuació. Aquesta és precisament una de les coses que em semblen més encisadores en aquell gran home que fou Jesús de Nazaret (cf. Mt 11,16-19). I el mateix podem dir dels grans profetes de la humanitat.

La Bona Nova és que podem viure en l’oposició a aquest sistema, intentant viure, com Església, una manera de viure marcada pel que podríem anomenar el “virus del Magnificat” (cf. Lc 1,51-53), el virus que possibilita la “resistència cristiana” en un món profundament injust.

La possibilitat d’aquesta llibertat cristiana per a estimar radicalment els altres ens  brolla, doncs, de l’Esperit Sant que ens ha estat donat gratuïtament per Déu i que ens capacita, ens allibera (cf. Ga 5,1-13-24) per a ser –i per a viure com- fills i filles de Déu (cf. Ga 4,4-7). És l’experiència de tota persona que, com Pau, pot arribar a dir, gràcies a l’Esperit: “Ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi. La meva vida terrenal, la visc gràcies a la fe en el Fill de Déu, que em va estimar i es va entregar ell mateix per mi” (Ga 2,20).

És bo que notem aquí que és precisament des d’aquesta experiència profunda de Déu que el cristià pot viure l’alegria, la pau, la serenor, que l’hauria de caracteritzar i que, en tot cas, li donen un tarannà peculiar. És una experiència espiritual que es viu com a do, com a gràcia, que l’allibera per a viure uns valors que avui poden interpel·lar a les persones que estan a la recerca d’una felicitat fonda. I això és tan important que K. Rahner va dir amb gran lucidesa: “el cristià del segle XXI, o serà místic, o no serà cristià”.

 

Aquesta experiència cristiana, que és la de Jesús de Nazaret i la que Pau va saber explicar a les seves comunitats, és la que portà a Mons. Casaldàliga a proclamar en una de les seves poesies que porta el títol En Éxode:

 

“A l’aguait d’aquest Regne diferent,

vaig estimant les coses i la gent,

ciutadà i foraster de tot, alhora.

 

La teva pau m’atreu com un abisme

mentre travesso l’ombra, guerriller

del món, de mi mateix i de l’Església”.

 

           És també la que fa escriure a Moltman:

“El que Cristo haya muerto por nosotros tiene su fin y su futuro en el hecho de que él está con nosotros y nosotros reímos, vivimos y reinamos con él. El existir-para-los-otros en el amor vicario tiene como finalidad el estar alguna vez con los otros en la libertad. Dar pan a los hambrientos en el mundo tiene como finalidad el comer su pan con todo el mundo. Si no es ésta la finalidad, la asistencia es sólo una nueva forma de dominio. La «iglesia para los demás» acaba fácilmente en el antiguo paternalismo, si su último fin no es aquel reino en el que nadie tiene que defender a nadie, sino que cada uno se puede alegrar con el otro y con todos juntamente. El existir-para-otro es el modo de redención de la vida. El existir-con-el-otro es la forma de la vida misma salvada y libre.

Convendría, pues, que la iglesia no se comprendiese como medio para un fin, como iglesia para el mundo, sino que evidencie en sí misma también la existencia libre y redimida con aquel a quien todavía quiere servir. La iglesia es en este sentido y sólo en este sentido fin en sí misma, no como iglesia jerárquica y burocrática, sino como comunidad de los hombres libres. Bajo este aspecto la iglesia no sólo tiene funciones de ayuda a un mundo rodeado de dificultades, sino que posee un valor óntico demostrativo. En la libertad esperada y recordada de Cristo la iglesia presta un servicio de liberación a los hombres, demostrando a un mismo tiempo esta libertad y dejando traslucir el gozo de esta libertad”[33].

 

           De totes maneres, no som una mica ingenus confiant tan en la força i en la alegria que dóna de l’Esperit, en uns moments en els quals estem vivint “hores baixes” en les Esglésies cristianes? Penso que una darrera mirada a l’Apocalipsi ens pot ajudar a veure millor de qui ens hem –i ens podem (cf. 2Tm 1,12)- fiar.

 

 

3. El futur: el testimoni de l’Apocalipsi

L’esperança, font d’alegria i felicitat

           Què esperem, doncs, els cristians? No són, en el fons, molt ingènues aquestes reflexions que acabo de fer? Es pot cantar Déu en una terra tan estranya com la nostra?

Penso que en aquest apartat ens pot ser molt valuosa la aportació d’un gran profeta cristià, Joan, l’autor de l’Apocalipsi, que anomena la seva obra una “Bona Noticia (un evangeli) eterna” (Ap 14,6). Perquè és l’obra escrita per un profeta cristià que viu amb duresa la persecució per part de l’imperi romà i que, aparentment, té tots els motius per a viure amb tristesa i desesperança la situació que li ha tocat viure. Però no fou així!

           De fet, tot el llibre és una reflexió profètica sobre el sentit de la història, que està resultant molt dura per a la comunitat que pateix les persecucions de l’Imperi romà (concretament, de l’emperador Domicià). Hi ha màrtirs, que han estat immolats per causa d’haver viscut la Paraula de Déu i haver-ne donat testimoni (cf. Ap 2,13; 6,9-11). I l’Imperi sembla totpoderós.

           Per això sorprèn que Joan anomeni la seva obra, que és una revelació de Jesucrist (cf. Ap 1,1), una “bona notícia eterna” (14,6). Com sorprèn també que tot els llibre estigui marcat per set benaurances (set és el número que significa la plenitud!) que conviden a la comunitat a descobrir els motius que tenen per a poder tenir esperança i ser benaurats.

 

           On es recolza, doncs, Joan per a poder tenir aquesta visió esperançada de la vida i de la història?

El fet cabdal és la resurrecció de Jesús (cf. Ap 5,6-14). Un Jesús que participa ara del poder de Déu després d’haver donat la vida per amor a la humanitat en una creu (cf. Ap 1,5-7). Per això tota l’obra està plena de “cants de resistència” en front de l’Imperi que subratllen que el poder, realment, no el té l’Imperi, sinó el Pare i Jesús ressuscitat: “Ara és l’hora de la salvació, del poder i regnat del nostre Déu, i el seu Messies ja governa, perquè l’acusador dels nostres germans, el qui els acusava nit i dia davant el nostre Déu, ha estat expulsat. Ells l’han vençut per la sang de l’Anyell i pel testimoniatge del seu martiri, ja que no van estimar tant la vida que els fes por la mort. Alegreu-vos-en, cel i tots els qui hi habiteu! Ai de la terra i del mar, perquè ha baixat a vosaltres el diable[34] ple de fúria, sabent que el temps se li acaba!” (Ap 12,10-12; cf. també 4,11; 5,9-10.12.13-14). I que res, ni tan sols l’imperi, pot escapar, si no a la curta[35], si al menys a la llarga, al domini de Déu.

 

Però aquesta resurrecció no és considerada al marge del que l’Antic Testament revela sobre l’actuació de Déu en la història. I, en aquest sentit, podríem dir que tot el llibre és una reflexió sobre la història del món –i del poble de Déu-, feta des de la perspectiva de la fe, il·luminada per l’Esperit. De fet, els tres septenaris (el dels segells, el de les trompetes i el de les copes) ofereixen una visió creient i esperançada, des de diferents perspectives, de la història del món. Per a Joan, el fil conductor d’aquesta història és que
Déu és fidel i misericordiós, alliberador i protector del pobre i del oprimit. És un Déu que si en el passat històric d’Israel es va revelar amb aquestes característiques, en el futur es manifestarà també de la mateixa manera. Un Déu que no tolera que a la llarga, el mal pugui triomfar sobre el bé.

Quan el profeta Joan reflexiona sobre la realitat que li ha tocat viure és molt lúcid. Ho és, en primer lloc, amb les esglésies cristianes, que acostumen a ser una barreja de bo i dolent (cf. Ap 2-3). Però ho és sobre tot amb l’imperi romà, que és l’amo absolut del món on es desenvolupen aquestes Esglésies. Sap que els valors que viuen els creients per la força de l’Esperit són uns valors alternatius, contraculturals, en un món dominat per l’imperi romà, que margina, assassina, als creients que, per fidelitat a l’Anyell degollat (Jesús, el primer màrtir), es situen críticament davant de l’imperi i no n’accepten els seus falsos valors. Per això diu de la “bèstia de la terra”, que està al servei de l’imperi romà: “li han permès que pugui condemnar a mort els qui no adorin l’estàtua [de la bèstia del mar, de Roma: cf. Ap 13,1-10]. I a tots, petits i grans, rics i pobres, esclaus i lliures, els fa portar a la mà dreta o al front un encuny, perquè ningú no pugui comprar ni vendre si no porta l’encuny, és a dir, el nom de la bèstia o la xifra del seu nom” (Ap 13,15-17; cf. també el que diu de l’Imperi a Ap 17-18).

           Però per a ell, tota la història del món, llegida des de la perspectiva creient que proposa l’Antic Testament (sobre tot l’Èxode, Ezequiel i Daniel), i que culmina en la mort i resurrecció de Jesús en el Nou Testament, palesa que Déu és el Senyor de la història. Per això no hi ha hagut –ni hi haurà mai- un imperi injust que, a la llarga acabi triomfant. En aquest sentit, així com l’Antic Testament revela la caiguda de tots els imperis que fins aleshores han oprimit el poble de Déu, així també Déu revela ara que l’imperi romà caurà (cf. Ap 17-18), perquè és profundament injust i vol contraposar-se al projecte solidari i fraternal de Déu. Ara el projecte de Déu ha estat confiat, mitjançant l’Aliança, a l’Església, com a poble de Déu. Ella ha de ser ara l’instrument d’aquest projecte, d’aquest regnat de Déu. Aleshores, en mig de les dificultats que comporta el voler ser fidel a aquest projecte, la certesa de que el pla de Déu acabarà triomfant és font de joia per al cristià.

           En aquest sentit, la certesa (aparentment “contra tota esperança merament humana”!) de la caiguda de l’imperi injust és ja ara font d’alegria i felicitat per als creients, que canten, entre d’altres coses:

“Al·leluia! La salvació, la glòria i el poder són del nostre Déu. Les seves sentències són justes, no van mai errades. Ha condemnat la gran prostituta [l’imperi romà] que corrompia la terra amb la seva prostitució, li ha demanat comptes de la sang dels seus servents, que ella havia vessat amb les seves mans” (Ap 19,1-2). O bé: “Al·leluia! El Senyor nostre, el Déu de l’univers, ha instaurat el seu Regne. Alegrem-nos-en i celebrem-ho, cantem la seva glòria. Ha arribat l’hora de les noces de l’Anyell, i la seva esposa està engalanada. Li ha estat concedit de vestir-se de lli blanc i resplendent, que són les bones obres del poble sant” (Ap 19,6-8).

           Amb aquest darrer cant es veu també una altra de les fonts de l’alegria cristiana: la fidelitat a Déu és també penyora de la salvació definitiva, quan Déu creï el cel nou i la terra nova (cf. 21,1). Llavors Déu “eixugarà totes les llàgrimes dels seus ulls, i no existirà més la mort, ni dol, ni crits, ni sofriment. Perquè les coses d’abans han passat. I el qui seu al tron va afirmar: Jo faig que tot sigui nou. I afegí: Escriu aquestes paraules, perquè són veritat i dignes de tota confiança” (Ap 21,4-5). Però aquesta esperança no té res d’alienant perquè passa per la lluita de l’Església per a instaurar el regne de Déu en aquest món (cf. Ap 12-13).

 

           De totes maneres, aquest triomf no resulta fàcil. Perquè no s’hi arriba sense passar abans per la persecució i la creu. La manera com el creients s’enfronten a l’imperi i als poders assassins d’aquest món, és l’assimilació de la Paraula de Déu, que els converteix en profetes (cf. Ap 10). El llibret que el vident ha de menjar és, per una banda, dolç al paladar (és l’Evangeli!); però per l’altra es converteix en amarg (car és causa de persecució per part de l’imperi). L’assimilació de l’Evangeli converteix al creient en profeta.

D’entrada el testimoni profètic de l’Església (cf. Ap 11,3ss) no li estalviarà el martiri (cf. Ap 11,7-9). I la gent que no volia escoltar aquest testimoni, perquè els cridava a la conversió, a viure els valors alternatius de l’Evangeli, se n’alegrarà, perquè així s’estalvien tenir d’escoltar-los (cf. Ap 11,10). Però la promesa de Déu és que els ressuscitarà (com va ressuscitar Jesús) i que el seu martiri contribuirà a la fi de l’imperi injust i a la instauració, per tant, de la justícia (cf. Ap 11,11-13). I això és, òbviament, font d’alegria i felicitat.

 

 

Conclusió

 

           Començava la meva ponència preguntant-me si es podia tenir alegria i ser feliç en un món com el nostre en el que hi ha tant de sofriment i exclusió. Després del que hem vist, espero que la resposta pugui ser afirmativa, si és veritat que els cristians som persones plenament obertes a l’amor de Déu, que se’ns feu palpable en Jesús i que és do de l’Esperit.

Però, òbviament, no es pot tractar d’una alegria alienant que es desentengui de la injustícia que pateixen les majories empobrides del nostre món. L’alegria cristiana, la que pugui tenir la “denominació d’origen” de cristiana, brolla precisament de la fe en el Ressuscitat i del do que ell ens fa del seu Esperit. És un Esperit que ens dóna autèntica llibertat per a posar-nos al servei d’aquest món –i dels seus marginats- com ho feu Jesús. I de fer-ho amb tenacitat, però també amb aquella pau i misericòrdia, que fou pròpia de Jesús. Esperant fins i tot contra tota esperança merament humana. I amb la paciència i bondat que dóna el saber-se també misericordiosament perdonat per Aquell que donà la vida per un món solidari i fraternal.

 

Aquesta llibertat que dóna la fe profunda en Déu és el que vol subratllar J. Sobrino quan escriu[36]:

“La libertad refleja el «triunfo» del resucitado no porque nos aleje de nuestra realidad material, sino porque nos introduce en la realidad histórica para amar sin que nada de esa realidad sea obstáculo para ello. El hombre libre, cristianamente hablando, es el que ama y a fin de cuentas sólo ama, sin que ninguna otra perspectiva le desvíe del amor. Dicho en lenguaje paradójico, la libertad es atarse a la historia para salvarla, pero –siguiendo la metáfora- de tal manera que nada en la historia ate y esclavice para poder amar.

(...) En este tipo de amor se hace presente la libertad. La libertad cristiana es en último término libertad para amar. Es la libertad del mismo Jesús cuando afirma: «Nadie me quita la vida, sino que la doy» (Jn 10,18). Es la libertad de Pablo que «se esclaviza a todos, para ganarlos a todos» (1Cor 9,19). Y desde ahí, sí, se puede y se debe recordar la afirmación paulina: «el Señor es el Espíritu y donde está el Espíritu está la libertad» (2Cor 3,17). Esta libertad nada tiene que ver con salirse de la historia, pero ni siquiera tiene que ver en directo con el derecho a la propia libertad, aunque ese derecho sea legítimo y su ejercicio sea cada día más necesario y apremiante dentro de la Iglesia. La libertad que expresa el triunfo del resucitado consiste en no estar atado a la historia en lo que ésta tiene de esclavizante (el miedo, la prudencia paralizante); consiste en la máxima libertad del amor para servir, sin que nada ponga límites ni sea obstáculo a ese amor”.

 

           És aquesta llibertat per a estimar, com Jesús estimà, sense deixar-se drogar pels falsos déus, pels falsos valors d’un món profundament injust -una llibertat que és do de l’Esperit que ens dóna el Ressuscitat-, la que és la font d’una alegria que ningú no ens pot prendre.

És alegria perquè se’ns ha donat poder compartir un projecte encisador, el de Jesús de Nazaret, que ens anima a treballar amb totes les persones que comparteixen la nostra fe en les comunitats eclesials –i amb totes les persones autènticament humanes, creients o no- en la construcció d’un món just i solidari. I ho podem fer tenint  la confiança certa –perquè es recolza en la fe en la resurrecció de Jesús- de que “un altre món és possible”.

           Per això els creients en Jesús, el Crist, seguim cantant –com les comunitats de l’Apocalipsi- “en terra estranya”, plens de la joia pasqual que ens esperona a participar en la construcció del regnat de Déu aquí a la terra (cf. Mc 1,14-15), a l’espera del cel nou i la terra nova que, segons la promesa de Déu (cf. Ap 21,1-5), un dia seran plena realitat.

 

A tall d’exemple, voldria concloure amb un text que traspua l’alegria que és pròpia de les comunitats de base llatinoamericanes. L’escriví un dels meus alumnes de la UCA al final d’un treball escolar sobre l’Apocalipsi, tot imitant l’estil de la literatura apocalíptica:

 

            «Yo, Juan, ciudadano y hermano de vosotros, Pedro, Pablo, María y José, participo de la tribulación y angustia que sufre mi pueblo. Estaba orando, cuando oí que un monstruo daba voces que venían de los cuatro puntos cardinales. Eran voces penetrantes e insoportables que golpeaban la inocen­cia de la gente, sacudiéndola con violencia.

                       Como un viento recio, la voz venía del norte, traspa­sando las fronteras. Me dijo: soy el poder económico. Después de ir a muchos lugares he venido a ti para decirte: mi misión y mi responsabilidad es muy grande. De mí depende el desarrollo de los pueblos y la distribución de las riquezas. Yo tengo la llave de la abundancia y de la escasez. Yo soy el responsable de que el pueblo tenga prosperidad y bienestar o tenga miseria y dolor. Haz lo que te mando y te daré lo que quiero.

                       Después de esto vi que el monstruo sopló por el sur y del mar salió una mano gigante con una espada reluciente, con la cual azotó la tierra y a sus habitantes. Y me dijo: Yo soy el poder militar y tengo por misión guardar la paz y el orden, y hacer prevalecer la justicia y el derecho y respetar la vida. Si inclinas la cabeza, yo te protegeré.

                       La voz que vino del occidente llegó sutilmente. Y ofreciéndome una manzana, me dijo: Yo soy el poder políti­co. Mi misión es formar gobiernos y sostenerlos, cambiarlos para mejorar o para empeorar. Por esto todos esperan en mí. Si me sirves, te daré un lugar junto a mí.

                       La voz del oriente venía hacia mí, cuando fue atrave­sada por el sol. Esa voz se convirtió en pequeñas voces y me dijo: Yo soy el poder de la fe. Tengo por misión desper­tar o adormecer la conciencia de Juan, Pedro, Pablo, María y José; hacer que su vida tengo sentido o que la pierda. Sin mí, los otros poderes valen poco. Por esto están siempre conmigo y me usan para su fin. Mira que somos muchas voces. Usa tu discernimiento y encontrarás un tesoro escondido. El que tiene oídos, que entienda.

 

                       Después de esto vi una gran muchedumbre de hombres, mujeres y niños que caminaban con una cruz en el pecho, librando una batalla contra la muerte y queriendo alcanzar una paloma blanca.

 

                       Estando afligido y aterrorizado por los males que vi en mi tierra, busqué el tesoro escondido y encontré una caja muy blanca que en su interior tenía escritas las palabras "justicia, paz, liberación, fraternidad, esperanza y vida". De su interior salió una luz intensa que cegó y destruyó al monstruo de las cuatro voces.

 

                       La luz se convirtió en río cristalino, el cual regaba la tierra. Y comenzaron a salir del corazón de la tierra innumerables casas. Los árboles saltaban de alegría. Y vi que del cielo cayó un pan muy grande y una copa semejante, rebalsando de alegría. Y lloré por última vez y reí con ganas, porque alrededor del pan y de la copa estaban Juan, Pedro, Pablo, María y José».

 

Xavier Alegre

Professor de Biblia de la Facultat de Teologia de Catalunya.

 

Bibliografia:

J. Moltmann, Sobre la libertad, la alegría y el juego, Salamanca: Sígueme 1972; R. Pánnikkar, La joia pasqual, Montserrat: Publicacions de l’abadia de Montserrat 1988; X. Alegre, Memoria subversiva y esperanza para los pueblos crucificados, Madrid: Trotta 2003, pp. 25-86 (sobre l’ Apocalipsi de Joan)

 

 

 

 

 

 

 

VIGÍLIA EN EL XXV ANIVERSARI DEL MARTIRI DE Mn. ÒSCAR A. ROMERO:

LES 7 PARAULES

 

(Aquesta vigília està inspirada en allò que les comunitats cristianes fem el Divendres Sant en celebrar les set paraules de Crist. Seguint eixe esquema hem composat ací la pregària amb set paraules-exhortacions de Mn. Òscar A. Romero.

El lloc de la Celebració està presidit per un quadre gran de Mn. Romero en què llegim: “San Romero de América, Pastor y Mártir nuestro”. Al costat de l’esquerra del quadre està la Creu i a la dreta el Ciri Pasqual encés. Davant del quadre de Mn. Romero hi ha set ciris grans apagats. El del centre ha de ser vermell o verd.)

 

I. PART INTRODUCTÒRIA

 

1.- ”Veu en off” de Mn. Romero:

Cesse la repressió

(final de l’homilia del 23 de març de 1980: CD “Romero”, nº 4)

 

2.- Monició introductòria

En acostar-se l’aniversari del martiri del testimoni fidel de Jesús, defensor de la justícia i dels pobres, Mn. Òscar Romero, ens reunim en vigília. Farem servir les seues paraules profètiques i de vida en aquesta pregària del Fòrum.

Ell, que ha estat exemple del bisbe que somniem, ens anima a lluitar per eixa Església Poble de Déu que el Concili ens va ensenyar.

Tres coses admirem i agraïm Mn. Òscar Romero: Fou, en primer lloc, anunciador de la fe i mestre de la veritat. Mai no refusà dir la veritat de Déu, i dir-la amb valentia evangèlica, perquè creia que la veritat de Déu il·lumina realment els cors de les persones i jutja la societat. Sempre digué, arriscant la seua vida, la veritat sobre la situació d’opressió i repressió dels més pobres, sent veu dels sense-veu.

Fou, en segon lloc, un ferm defensor de la justícia i, com Jesús i els profetes, denuncià i fustigà totes aquelles persones que venen el pobre per un parell de sandàlies. Somià sempre, treballà i lluità per una veritable societat de germanes i germans en què es fa present el Regne.

I, en tercer lloc, fou l’amic, el germà, el defensor dels camperols, dels obrers i de les persones que viuen als barris marginals. La seua profunda fe en Déu i la seua total donació a Crist, li dugué a veure en ells el mateix Jesús i a defensar la causa dels empobrits com la causa del mateix Déu.

Perquè Mn. Romero ha estat un bisbe exemplar, bisbe dels pobres, és també el símbol d’una Església compromesa amb el poble.

Avui, amb aquesta pregària, volem repetir la nostra protesta i condemna a la injustícia del món, i també comprometre’ns a estar sempre al costat de les persones més oprimides i necessitades, en qui el Senyor s’ha encarnat.

 

3.- Càntic

1-No era això, companys, no era això

pel que varen morir tantes flors,

pel que vàrem plorar tants anhels.

Potser cal ser valents un altre cop

i dir no, amics meus, no és això.

2-No és això, companys, no és això,

ni paraules de pau amb garrots,

ni el comerç que es fa amb els nostres drets,

drets que són, que no fan ni desfan;

nous barrots sota forma de lleis.

3-No és això, companys, no és això;

ens diran que ara cal esperar.

I esperem, ben segur que esperem.

És l’espera dels que no ens aturarem

fins que no calga dir no és això.

 

II. SET PARAULES DE Mn. ROMERO

 

(En començar la lectura de cada exhortació per un dels lectors, sempre se sent música de fons, què roman molt suau durant la lectura solemne de cada paraula. Continua un poc més fort durant el gest que té lloc després de cada paraula o exhortació, i finalitza quan va a intervenir l’Assemblea mitjançant una pregària o càntic.)

 

1.- Primera exhortació:

cristianisme veritable

L-“Germans, ¡Com voldria jo gravar al cor de cadascun aquesta gran idea: el cristianisme no és un conjunt de veritats que s’han de creure, de lleis que s’han de complir, de prohibicions! Així resulta molt repugnant. El cristianisme és una persona, que m’estimà tant que em reclama el meu amor. El cristianisme és Crist.”

“Una religió de molta pregària, però amb hipocresies al cor no és cristiana. Una Església que s’instal·lara tan sols per a estar bé, per a tenir molts diners, molta comoditat, però que oblidara el reclam de les injustícies, no seria la veritable Església de Jesús.”

(novembre-desembre, 1977)  

 

(Quan el lector o lectora de cada exhortació acaba la lectura corresponent, ix una persona de l’Assemblea, mentre continua la música de fons, amb una bella rosa vermella. S’acosta on estan els set ciris apagats i posa la rosa al costat del ciri que va a encendre. Amb una candela agafa la llum del Ciri Pasqual i encén el primer ciri. Acabat aquest gest, finalitza la música i, una volta ha tornat al seu lloc la persona que l’ha fet,, tota l’Assemblea recita la pregària o fa el càntic corresponent. Aquest gest es repeteix després de cada exhortació. El ciri vermell o verd, s’encén en últim lloc).   

 

A-Déu i Pare nostre, vos preguem per l’Església del vostre Fill Jesús. Feu que resplendisca amb la seua bellesa i evite adornar-se amb la bellesa vana d’aquest món. Feu que no es desfigure amb les arrugues de la vellesa i represente per a tots els pobles l’esperança del futur. Feu que el seu rostre siga purificat de tota taca d’orgull i que preferisca els pobres i humils. Feu que siga santa i sense taca. Feu que siga bella com una núvia engalanada per al seu marit i evite la seducció dels diners i del poder. Senyor Jesús, Vós heu estimat l’Església; vos preguem, doncs, que la guieu per tal que ella, al mateix temps, estime tots els pobles i es lliure al seu servei d’alliberament.

 

2.- Segona exhortació:

joia i fidelitat de Déu

L-“Jo els convide que, durant aquesta setmana, en aquestes hores en què El Salvador sembla que no té lloc per a l’alegria, escolten St. Pau que ens repeteix: Visquen sempre contents, preguen contínuament, donen gràcies en tota ocasió. El cristià, la comunitat cristiana, no ha d’estar desesperada. Si es mor algú de la família, no hem de plorar com a homes sense esperança. Si en la història de la nostra pàtria s’han entenebrit els cels, no desesperem. Som una comunitat d’esperança, i, com els israelites a Babilònia, esperem l’hora de l’alliberament. Arribarà. Arribarà, perquè Déu és fidel, diu St. Pau. I aquesta alegria ha de ser com una pregària. “Aquell que els ha cridat és fidel i complirà les seues promeses”.

             (desembre, 1978)

 

(S’encén el segon ciri de la mateixa manera que s’ha fet amb el primer)

 

A-El Senyor és la meua força;

el Senyor, el meu cant.

Ell m’ha estat la Salvació.

En Ell confie i no tinc por.

 

 

3.- Tercera exhortació: pregar pels altres

L-“Jo vull agrair ara en públic, també, aquesta força de pregària que m’arriba de tants llocs. No hi ha cosa més bonica per a mi que sentir dir: “Estem pregant per vosté; no hi està sol. Li estem acompanyant amb la nostra pregària”. ¡Beneït siga Déu! ¡Mil gràcies! I ara vos dic, germans: preguem per aquells que flaquegen, preguem per aquells que traeixen, preguem per aquells que s’avergonyeixen de la nostra fe, preguem pels nostres pobrets germans que dubten fins i tot de la sinceritat del bisbe, preguem per tal de ser ferms en allò que s’ha de predicar i, com els primers cristians, de vegades s’haurà de dir: “Hem d’obeir abans Déu que els homes”. I de Déu em vindrà la força per predicar eixa doctrina que és única, vertadera.”

                                     (abril, 1978)

(S’encén el tercer ciri.)

 

A-Gràcies vos siguen donades, Pare, pel desig que heu posat en el cor de cada ser humà de trobar-se amb els seus germans i germanes, de viure compartint amb ells la vida, els béns i la cultura. Gràcies per la preocupació que els uns tenen pels altres, manifestant així que tots som els vostres fills i filles.

Gràcies vos siguen donades, Jesús, perquè ens heu donat un cor fraternal i heu volgut que ens estimem uns als altres. Gràcies per l’atenció que ens manifesten els altres i perquè ens posen a les vostres mans.

Gràcies vos siguen donades, Esperit Sant, perquè ens feu combregar els uns amb els altres, malgrat que de vegades alguns ens resistim. Gràcies, Esperit, perquè en la vostra persona formem comunitat: la persona estranya es fa hostessa, la llunyana es fa germana; l’adversari es fa amic i tothom comensal de Déu. ¡Glòria a Vós, Senyor!

 

4.- Quarta exhortació: els pobres

L-“No és un prestigi per a l’Església estar a bones amb els poderosos. Aquest és el prestigi de l’Església: sentir que els pobres la senten com seua... Perquè només ells són els benaurats.                                                  (Febrer, 1980)

Déu en Crist viu propet de nosaltres. Crist ens ha donat la norma: “Vaig tenir fam i em donàreu de menjar”. On hi haja un famolenc, hi és Crist, molt a prop. Quan algú arriba a ta casa demanant-te aigua, és Crist, si tu hi mires amb fe... ¡Quant s’avergonyeixen avui de donar el seu testimoniatge en favor de l’innocent...! ¡Quin terror s’ha sembrat al nostre poble, que fins i tot els amics traeixen l’amic en veure’l en dissort.

Si vérem que és Crist l’home necessitat –l’home torturat, l’home presoner, l’assassinat-, i en cada figura d’home rebutjat pels nostres camins, descobrirem eixe Crist rebutjat, medalla d’or que replegaríem amb tendresa i la besaríem i no ens avergonyiríem d’ell. L’home està per damunt de tot. L’home és Crist. I en l’home, vist amb fe i tractat amb fe, mirem Crist, el Senyor”.

                                                   (març,1980)

 

(S’encén el quart ciri.)

 

1-Si tu deslligues lligams de servitud,

i si alliberes l'home encadenat,

LA NIT DEL TEU CAMÍ

SERÀ COM LLUM A PLE MATÍ.

Llavors de les mans brollarà un aigua viva.

Una aigua que fa viure la terra de demà,

una aigua que fa viure la terra de Déu.

2-Si destrueixes allò que oprimeix l'home,

si dons la mà al germà humiliat,

LA NIT DEL TEU COMBAT

SERÀ COM LLUM A PLE MATÍ

Llavors del teu pas podrà nàixer una dansa.

La dansa que inventa la terra de demà,

la dansa que inventa la terra de Déu.

3-Si denuncies el mal que trenca l'home,

si fas costat al germà abandonat,

LA NIT DEL TEU GRAN CRIT

SERÀ COM LLUM A PLE MATÍ.

Llavors dels teus ulls podrà nàixer una estrella.

L'estrella que anuncia la terra de demà,

l'estrella que anuncia la terra de Déu.

 

5.- Cinquena exhortació: pau i perdó

L-“Em dóna més llàstima que còlera quan m’ofenen i em calumnien. Em dóna llàstima d’eixos pobres ceguets que no veuen més enllà de la persona. Que sàpien que no els guarde cap rancor, cap ressentiment, ni m’ofenen tots eixos anònims que solen arribar amb tanta ràbia, o que es pronuncien per altres mitjans, o que es viuen al cor. I no és una llàstima de superioritat; és una llàstima d’agraïment a Déu i de súplica a Déu: Senyor, obri’ls els ulls. Senyor, que es convertisquen. Senyor, que, en lloc d’estar vivint eixa amargura d’odi, que viuen al seu cor, visquen l’alegria de la reconciliació amb Vós”.

(març, 1980)

 

(S’encén el cinquè ciri.)

 

A-Senyor, Pare de tots els sers humans. Vós sou un Déu pacífic, no violent. Vós creàreu l’home i la dona i desitgeu la convivència entre totes les persones i tots els pobles. Els vostres profetes anunciaren la pau i rebutjaren els poders d’aquest món que tiranitzen, creen injustícies i provoquen guerres i odis. Concediu a tothom la pau i el perdó.

Senyor, Vós heu vingut per a dur pau, no la divisió. Rebutjàreu l’espasa i la violència proposant com a úniques armes la veritat, la justícia i la caritat. Vós sou, Senyor, el príncep de la pau.

Senyor, Vós sou l’Esperit de la Pau i moveu els cors dels qui construeixen la pau. Feu-nos instruments de reconciliació i que el nostre cor siga sempre generós per al perdó.

 

6.- Sisena exhortació: esperança i Regne

L-“El país està parint una nova edat i per això hi ha dolor i angúnia, n’hi ha sang i sofriment... ¡Passaran eixos sofriments! L’alegria que ens quedarà serà que en aquesta hora de part fórem cristians, visquérem aferrats a la fe en Crist, i això no ens deixà sucumbir en el pessimisme. Allò que ara sembla insoluble, un carreró sense eixida, ja Déu ho està marcant amb una esperança. Aquesta nit és per a viure l’optimisme que, no sabem per on, però, Déu traurà la nostra pàtria a flor d’aigua, i en la nova hora sempre estarà brillant la gran notícia de Crist”.                                                          (Nadal, 1979)

 

Les darreres paraules de Mn. Romero, minuts abans de ser assassinat, són les següents:

 

“El Regne està ja misteriosament present en la nostra terra; quan arribarà el Senyor, es consumarà la seua perfecció. Aquesta és l’esperança que ens encoratja als cristians. Sabem que tot esforç per millorar una societat, sobretot quan està tan arrelada eixa injustícia i el pecat, és un esforç que Déu beneeix, que Déu vol, que Déu ens exigeix. Tenim la seguretat que tot açò que plantem en terra, si ho alimentem en una esperança cristiana, mai no fracassarà.”

(24 de març, 1980)

 

(Cap a la meitat de la lectura d’aquesta exhortació, es lleva la música de fons.

Acabada la lectura, es posa per megafonia la gravació de les darreres paraules que Mn. Romero digué en la Missa i els trets que el mataren –CD “Romero” nº 14, sense la música introductòria. Finalitzada l’audició, tota l’Assemblea dempeus guarda un minut de profund silenci, després del qual s’escolta la gravació de la cançó “Mn. Romero” –CD “Romero” nº 2. A continuació ix la persona encarregada d’encendre el sisè ciri i fa el mateix gest que les anteriors.)

 

 

 

A-FE NO ÉS ESPERAR, FE NO ÉS SOMNIAR.

FE ÉS PENOSA LLUITA PER L’AVUI I PEL DEMÀ

FE ÉS UN COP DE FALÇ, FE ÉS DONAR LA MÀ.

LA FE NO ÉS VIURE D’UN RECORD PASSAT.

1-No esperem el blat sense haver sembrat;

no esperem que l'arbre done fruits sense podar,

l'hem de treballar, l'hem d'anar a regar,

encara que l'ossada ens faça mal.

No somniem passats que el vent s'ha emportat.

Una flor d'avui es marceix just a l'endemà.

Cal que nasquen flors a cada instant.

2-Enterrem la nit, enterrem la por;

apartem els núvols que ens amaguen la claror.

Hem de veure-hi clar, el camí és llarg

i ja no tenim temps d'equivocar-nos.

Cal anar endavant sense perdre el pas,

cal regar la terra amb la suor del dur treball.

Cal que nasquen flors a cada instant.

 

7.- Setena exhortació: Ressuscitar en el poble

L-“He estat amenaçat de mort freqüentment. Haig de dir-les que com a cristià no crec en la mort sense resurrecció: si em maten, ressuscitaré en el poble salvadorenc. Li ho dic sense cap jactància, amb la més gran humilitat.

Com a pastor, estic obligat, per manament diví, a donar la vida per aquells que estime, que són tots els salvadorencs, fins i tot per aquells que vagen a assassinar-me. Si arribaren a complir-se les amenaces, des de ja oferisc a Déu la meua sang per la redempció i per la resurrecció d’El Salvador.

El martiri és una gràcia de Déu, que no crec merèixer. Però si Déu accepta el sacrifici de la meua vida, que la meua sang siga llavor de llibertat i la senyal que l’esperança serà prompte una realitat.

La meua mort, si és acceptada per Déu, siga per l’alliberament del meu poble i com un testimoniatge d’esperança en el futur. Pot dir vosté, si arribaren a matar-me, que perdone i beneïsc aquells que ho facen.

Tant de bo així es convencen que perdran el seu temps. Un bisbe morirà, però l’Església de Déu, que és el poble, mai no perirà”.              (març, 1980)

 

(S’encén el setè ciri, que és el del centre, el vermell o verd.)

 

A-Oh Déu! Envieu-nos persones,

com Mn. Romero,

de les que es comprometen a fons,

de les que s'obliden de si mateixes,

de les que estimen de veritat

i lliuren la seua vida pels altres.

Doneu-nos persones apassionades,

homes i dones capaces de donar el bot

cap a la incertesa sorprenent de la pobresa.

Doneu-nos persones que accepten

diluir-se en la massa

sense pretensions de protagonisme.

Doneu-nos persones amants de la pau,

enamorades d'una forma de vida senzilla,

alliberadores eficients dels pobres,

pures de consciència, resoltes a no trair mai

i a acudir on siga, lliures i espontànies,

dolces i fortes. Envieu-nos, Senyor, persones

que facen present enmig nostre

Jesucrist, el vostre Fill, que viu sempre

pels segles dels segles. Amén.

 

III. PART CONCLUSIVA

 

1.- Parenostre

En fer memòria de la mort del Senyor Jesús, el nostre Salvador, recordem moltes vegades les seues set paraules en la creu. També avui, en aquesta vigília commemorativa del XXV aniversari del martiri de Mn. Romero, hem recordat set paraules-exhortacions d’aquest pastor bo del seu poble. Després de cada paraula hem encés un ciri significant que la seua paraula ha estat com una llum per al seu poble i per a moltes persones del món sencer. Per això, com agraïment i ofrena, hem col·locat al mateix temps set roses vermelles davant de la seua imatge. Són roses d’homenatge al seu testimoniatge, perquè de la seua sang vessada ha sorgit vida i esperança. Units, doncs, a tants màrtirs que, com Jesús i Mn. Romero, han donat i donen la seua vida perquè altres tinguen vida i el món visca, anem a pregar amb l’oració de la fraternitat que ens ensenyà Jesús.

Amb les nostres mans ben unides, com a signe de germanor i compromís perquè s’escampe per tota la terra el Regne de Déu, que és de justícia, pau i amor, preguem tots plegats:

 

A-Pare nostre...

 

2.- Càntic

UNINT LES MANS, GERMANS,

VEUREU QUINS PRODIGIS POT FER L'AMOR;

UNINT LES MANS, GERMANS,

VEUREU EN LA PAU ABRAÇAR-SE EL MÓN.

 

1-L'amor dóna força al caigut;

ningú més potent que l'amor;

si el cor defalleix de neguit,

et dóna esperança l'amor. (bis)

2-L'amor dins la fosca fa llum

i el pobre fa lliure i serè; no fiblen les guerres allà

a on regna per sempre l'amor. (bis)

 

(Celebració composta i dirigida per Julio Ciges Marín i Mar Seguí López)

 

 

 

 

 

 

Diumenge, 13-III-05

PREGÀRIA DEL MATÍ

  1.- Monició

Ha clarejat! Un nou dia regaleu al vostre poble perquè exercisca i experimente la joia de la salvació, atorgada per Jesucrist a tot ser humà; ajudeu-nos a construir l'obra començada i no acabada: “El vostre Regne, Senyor”. Ací hem de trobar la nostra dinàmica i la nostra tasca si volem arribar a eixe món nou tan somniat i esperat. Que la vostra Resurrecció d'aquell Diumenge es convertisca en la llum, l'empenta i l'esperança. I que l'alegria ens ajude en el caminar de cada dia!

  2.- Càntic

1-Gràcies d'aquesta aurora encesa,

gràcies d'aquest nou dia clar,

gràcies perquè els neguits en Vós

els puc abandonar.

2-Gràcies pels bons amics que em volten,

gràcies per tots els meus germans,

gràcies perquè als meus enemics

puc allargar les mans.

3-Gràcies per la Paraula vostra,

gràcies per l'Esperit d'Amor,

gràcies perquè estimeu els homes

sempre i en tot lloc.

4-Gràcies perquè heu volgut salvar-nos,

gràcies perquè això ens dóna pau,

gràcies perquè podem donar-vos

gràcies tots plegats.

  3.- Oració salmòdica (Salm 63)

1-Vós sou el meu Déu, Senyor, a l'alba vos busque. Tot jo tinc set de Vós, per Vós es desviu el meu cor en terra eixuta, assedegada, sense aigua.

2-Jo vos contemplava al santuari quan vos veia gloriós i poderós. L'amor que em teniu és millor que la vida; per això els meus llavis vos lloaran.

1-Que tota la vida vos puga beneir i alçar les mans lloant el vostre nom. Saciat del bo i millor, vos lloaré amb el goig als llavis.

2-Quan des del llit vos recorde, passe les nits pensant en Vós, perquè Vós m'heu ajudat, i sóc feliç davall les vostres ales. La meua ànima s'ha enamorat de Vós, em sosté la vostra mà.

1-Glòria al Pare, al Fill i a l'Esperit Sant

2-Com era al principi, ara i sempre, i pels segles dels segles. Amén.

 

4.- Lectura bíblica : Flp. 4,4-9

Viviu sempre contents en el Senyor! Ho repetisc: viviu contents! Que tots vos coneguen com a gent de bon tracte. El Senyor és prop. No vos inquieteu per res. En tota ocasió acudiu a la pregària i a la súplica i presenteu a Déu les vostres peticions acompanyades d'acció de gràcies. I la pau de Déu, que sobrepassa tot el que podem entendre, guardarà els vostres cors i els vostres pensaments en Jesucrist.

Finalment, germans, interesseu-vos per tot allò que és autèntic, respectable, pur, amable, lloable, tot allò que siga virtuós i digne d'elogi. Poseu en pràctica allò que de mi heu aprés i rebut, vist i sentit. I el Déu de la pau serà amb vosaltres.

 

5.- Testimoni d'un fet de vida

Es tracta de Jenny, vinguda de l'altiplà de Bolívia. Va arribar a l'octubre del 2003 com a simple turista. Hui és una immigrant més en situació irregular. Sense papers. Amb vint-i-sis anys i mare de tres fills de sis, quatre i dos anys. Pensem en eixa multitud creixent d'immigrants amb rostres ben concrets, vertader signe dels temps. S'ha dit que són “la bromera amarga d'un liberalisme immisericorde”. Desplaçats, arrancats del seu món i família. Ací, moltes vegades, mal rebuts, prejutjats. Jenny tingué la sort de trobar treball i una casa on viure. Un dia ens deia: “Done gràcies a Déu tots els dies. Sóc una privilegiada. Em tracten com a una més de la família... És una família molt bona la que m'ha acollit i em dóna treball”. Molt prompte va haver de deixar esta família i el treball perquè va arribar embarassada i necessitava cures especials. Jenny va sofrir molt. Li va costar desfogar-se i contar la seua situació: “Tenia por que m'expulsaren, tenia por a perdre el treball, tenia por a què ningú m'acollira en tal situació... Una persona em va dir: “ O avortes i així segueixes treballant i guanyant diners o segueixes amb eixe embaràs i ho perds tot”. Jenny, seguia confiant en Déu: “Déu ens ajudarà”. Efectivament, Jenny ha trobat un pis finançat per una institució local i ha trobat sobretot , la companyia d'una Comunitat de Religioses “Oblatas”. Acaba de donar a llum un xiquet. I eixe xiquet va a ser una porta oberta per a arreglar els seus papers, poder treballar de nou i així ajudar a la seua família a Bolívia.

6.- Silenci meditatiu

  7.- Intercessions

L-Amb un mateix cor, aixequem la nostra pregària al Déu de la vida, que vol l'alegria per a tots els homes i dones de la terra.

* Senyor, doneu-nos la saviesa que jutja des de dalt i véu en la llunyania. Doneu-nos l'esperit que omet allò que és insignificant a favor d'allò que és essencial.

R/ EL SENYOR ÉS QUI EM DÓNA

LA FORÇA I EL VALOR.

  * Ensenyeu-nos a asserenar-nos davant la lluita i els obstacles, i seguir en la fe, sense agitació, el camí per Vós traçat.

* Ajudeu-nos a acceptar la crítica i la contradicció. Feu que sapiguem evitar el desordre i la dispersió, amb serenitat i alegria.

* Que estimem totes les coses com les estimeu Vós. Oh Déu font de l'ésser, uniu-nos a Vós i a tots els germans i germanes.

???????????????* Per totes aquelles persones que tenen qualsevol tipus d'autoritat: religiosa, civil, econòmica... perquè en la seua àrea d'influència treballen i lluiten per fer presents els valors que fomenten l'alegria, la justícia, la veritat, la pau i la germanor.

* Ajudeu-nos, Senyor a tots nosaltres que proclamem la fe en la resurrecció a superar les pors, a llevar les lloses que empresonen la vida i que puguem així, comunicar l'Evangeli amb alegria.

* Senyor, preguem per les víctimes que la història oblida. Per totes i tots els que donaren la seua vida a favor de la pau i la justícia. Per totes les persones que sofreixen incomprensió, marginació, menyspreu i rebuig d'altres persones, especialment de tots aquells que ens fem cridar cristians.

  8.- Parenostre

  9.- Pregària final

Cantar la presència de Déu en nosaltres i en les persones, no és una teoria és quelcom que ens toca palpar i viure. Hem de convèncer-nos que és necessari tenir una mirada contemplativa en la vida, per a poder percebre tot allò de bo que hi ha en les persones.

Ens fan falta ulls nets i un cor per a estimar el que estem contemplant. Només aquesta actitud, pròxima i contemplativa, ens obri la possibilitat d'escoltar Déu i cantar-li la nostra alegria a través dels altres.

Cantar l'alegria i el goig de viure una vida al servei de l'Evangeli de Jesús, eixe servei que els homes i dones del nostre temps necessitem. Cantar el goig de tantes persones dedicades a servir els altres. Cantar el goig de saber que hi ha persones lliurades a aquest projecte i que tenen rostre concret i conegut. AMÉN .

  10.- Càntic final

L'ESPERIT DEL SENYOR VINDRÀ A NOSALTRES.

NO TINGUEM POR D'OBRIR DE BAT A BAT

EL NOSTRE COR AL SEU AMOR.

Ell transformarà tota feblesa,

ens dirà com hem de pregar;

posarà en els nostres llavis

paraules de bondat.

Ell canviarà tota tristesa

pel gran goig de la fraternitat;

nostre cor obrim joiosos a la llibertat.

 

 

 

 

SER SIGNES D’ALEGRIA.

QUÈ FER PERQUE ELS ALTRES TINGUIN VIDA I ALEGRIA?

 

Margarita Bartolomé Pina

 

Introducció.

 

Quan vaig rebre la invitació a desenvolupar aquesta ponència, vaig quedar al mateix temps sorpresa i - per què no dir-ho? – una miqueta aclaparada per l'insòlit de l'encàrrec. Perquè jo no sóc teòloga ni posseeixo una formació o una trajectòria vital que justifiqui el poder compartir avui la meva reflexió amb vosaltres.

 

Però em va commoure i em va atreure profundament el gest. Les dones – i més si, com jo, són cristianes de base, sense cap mèrit afegit- tenim poques ocasions de participar en esdeveniments d'aquest tipus. Em semblava advertir en aquesta invitació, un alè fresc de l'Esperit, aquest sabor de novetat que dóna el reconèixer en cada persona, en cada vida, una carta misteriosa i amorosament escrita per Déu. Una carta que mereix ser llegida i celebrada, perquè parla, no del nostre quefer personal sinó del que Ell va escrivint en la història del món. Potser és una forma de començar una espiritualitat des de baix[37].

 

I era, pel mateix, un repte personal. En aquests últims anys, i sobretot, en aquests últims mesos, he passat, com m'imagino que també molts de vosaltres, per moments d'incertesa, de foscor o de límit, on no resulta fàcil viure l'alegria, ser testimoni de l'alegria pasqual: malalties i la mort de gent molt estimada per mi, els forts canvis socioculturals, econòmics i polítics, (podríem parlar d'un canvi d'era planetari?), amb el volum de contradiccions, dolor i sofriment que està generant en tants pobles i grups; la crisi eclesial i la crisi, més àmplia, de sentit, en tantes persones que es troben immerses en ella.

 

Però, des d'aquí, incloent la constatació del meu propi límit, de les meves pròpies contradiccions i incoherències, he anat descobrint la Presència del Déu Vida, del Déu Tendresa, d'Aquell que ha vingut a portar la Bona Notícia als pobres, i que segueix encarnant-se en la nostra humanitat, en dones i homes que poden ser o no creients. Gent que viu, de vegades sense saber-ho, l'aventura extraordinària d'una gratuïtat, d'un lliurament que no espera reconeixement, d'una lluita per la dignitat de totes les persones, per crear xarxes de solidaritat, per inventar camins o dreceres, si es vol, d'una societat més cohesionada, més fraterna, més intercultural, més humana. Tot això no són, tal i com ens recordaria Ranher,(1977:47-53) experiències misterioses però reals de l'Esperit de Déu? I, en descobrir-les, no hauríem trobar les fonts més profundes de la nostra alegria ?

 

El meu treball, durant aquest temps, des de l'acceptació de la ponència, ha estat anar recordant als qui han constituït per a mi testimonis d'alegria i també als qui, compartint esforços, vida i treballs, m'han retornat quan he pogut ser per a ells signe d'alegria i quan no, quines experiències de vida ens han fet realment més felices, ens han omplert de sentit i han proporcionat a d’altres aquesta alegria i felicitat. Després he orat i he reflexionat sobre com podríem promoure-les. He llegit també – n’hi ha tant d’escrit!- relats de persones que han rebut aquest do[38] i l'han regalat als altres. Les seves vides, i això m'ha impressionat- no solien ser vides fàcils. Sovint s’escrivien des del dolor i el sofriment, des de contextos de marginació o des de la incomprensió dels més propers i l'experiència del fracàs. I m'he preguntat: com arribar a ser testimonis d'alegria, sentit i felicitat en l'avui de la nostra història? Què fer per a ser instrument d'alegria i felicitat per als que ens envolten, manifestant un tarannà alegre i esperançador? Com cantar en una terra estranya?

 

Ara comparteixo les respostes que he anat trobant al llarg d'aquests dies. Jo no sé si serviran per a molts, però agraeixo enormement aquesta oportunitat perquè a mi sí que m'han ajudat. És com mirar la vida amb una nova capacitat de sorpresa, des de la novetat pasqual. M'imagino que una mica d'això els devia passar als primers cristians, després del vendaval de l'experiència de l'Esperit de Jesús, quan partien el pa amb alegria i senzillesa de cor. I m'he dit: necessitem recuperar en l'Església i per al món, l'alegria de la Pasqua Alliberadora. Però això significa recuperar el sentit del que és essencial: l'experiència de creu i resurrecció (Pironio, 1979:14). Les nostres comunitats cristianes necessiten comunicar al món aquesta experiència, font de l'autèntica alegria. I han de fer-ho, convençudes que Déu està en el fons de cada vida, arrela en les conviccions i anhels més profunds de la nostra humanitat i és capaç, per això mateix, d'anar suscitant testimonis d'alegria en tots els racons del nostre món, dintre i fora de les nostres Esglésies, perquè a tots ells ha arribat la Salvació del nostre Déu.

 

Intentaré recollir totes aquestes experiències en tres grans apartats:

 

·     El tarannà dels pobres, lliures i feliços. M'ha ajudat, com a fil conductor, el text provocador de les benaurances.

 

·     Espais d'alegria. El dia a dia, aquest moment present on podem llegir els signes dels temps, així com els moments de foscor i de plenitud, són espais on he anat descobrint experiències d'alegria i felicitat.

 

·     Què fer perquè els altres tinguin vida i alegria? Ens aproparem a camins nous que es van obrint en el món, a experiències que han provocat en mi la certesa de que encara és possible l'alegria, de que quelcom nou està naixent.

 

 

1 . El tarannà dels pobres, lliures i feliços.

 

Quan Jesús presenta la seva carta de l'alegria, allò que ens farà, que ens fa plenament feliços, comença d'una forma estranya: “benaurats els pobres d'esperit, perquè d'ells és el Regne dels Cels” (Lc.6,20). Benaurats, feliços. Però és aquesta la felicitat que ens brinda la societat de consum en la qual estem inserits?

 

“Així, doncs una societat consumista és aquella la dinàmica central de la qual està constituïda pels béns de consum superflus; i en la que, a més a més, la gent xifra el seu èxit i la seva felicitat en aquest consum. Això és el que passa en les nostres societats, on la gent està convençuda que tenir èxit és poder lluir cotxes, vestits... i això és, a més, el que els proporciona felicitat.” (Cortina, 2004:5)

 

Però és realment així? Com podem sentir-nos, ser feliços sense tenir el desig de moltes coses?

 

Hem anat creant uns mecanismes pels quals tenim l’autoconvenciment que necessitem aquestes coses per a “tenir èxit” (que, com ens recorda Cortina, en aquesta societat secularitzada ha substituït el concepte de “salvació”)[39]; per a compensar alguna situació de fracàs, de malaltia o de cansament acumulat; o per a assegurar al nostre jo que així aconseguirem el respecte dels altres i creixerà la nostra pròpia autoestima. Són mecanismes molt potents que actuen en nosaltres des de petits, la qual cosa fa que no resulti fàcil desemmascarar-los i desactivar-los.

 

En una reflexió que realitza una monja cistercenca sobre aquesta benaurança, Assumpta Schenkl, (2004:15) es recull un text molt bonic de Santa Gertudris de Helfta, que a mi m'ha encantat: “Davant teu està buit  el cor dels meus desitjos”.

 

No es tracta únicament de no posseir, sinó de veure'ns lliures del desig de posseir. Schenkl recorda una vella llegenda per a convèncer-nos d'això: hi havia un home fabulosament ric però que no era feliç. Algun savi del seu regne el va convèncer de que si arribava a posar-se la camisa d'un home que fos totalment feliç se sentiria com ell. La llegenda narra les peripècies per aconseguir trobar aquest home feliç. El problema fou que, en trobar-lo, l'home feliç no tenia camisa!

 

Segurament tots hem conegut a persones o comunitats pobres on no faltava per descomptat l'alegria. Potser perquè, com ens assenyala Schenkl, aquest tipus de persones “no se senten lligades a no-res, no ambicionen gens, s'han alliberat dels vincles amb els que lliguen els béns exteriors i de si mateixes”. (Ibidem:18). Segurament molts haurem passat per alguna experiència, si no tan radical, una mica semblant que ens ha proporcionat una felicitat difícil d'expressar però que es nota. Recordo que, quan vaig marxar a viure uns anys a República Dominicana per a treballar en un projecte de transformació educativa a les escoles més empobrides del país, sovint rebia cartes dels meus col·legues de la Universitat envejant la meva alegria. I, quan algú del nostre grup d'investigació[40] ve de treballar “dur” en algun projecte de desenvolupament local, no recorda les mancances, sinó l'alegria i la felicitat trobades en l’encontre. “Que contents esteu” – comentava una companya d’un altre Departament quan ens va veure al menjador- se us nota als ulls.”

 

Les Nits de Nadal al barri de “los Gandules” eren inoblidables. Recordo la seguretat i l’alegria amb les que una dona gran, veterana lluitadora de la comunitat de base, responia a la pregunta de per què creien que Jesús havia volgut néixer pobre. I doncs! com podríem creure'ns que Déu està al nostre costat si no veiem al seu Fill Jesús pobre com nosaltres?

 

D'alguna manera, totes les narracions religioses recullen aquesta misteriosa transformació que s'opera en la persona humana quan és capaç d'alliberar-se dels mecanismes que omplen la safata dels seus desitjos.[41] Per alguna cosa serà. Però no ens enganyem. No resulta fàcil. Adela Cortina recomana començar per ser lúcids i confessar-nos almenys quin és el mecanisme subjacent a la nostra activitat consumista. Des de la meva experiència, el contacte amb poblacions i grups empobrits, ens retorna al mateix temps, la petitesa dels nostres desitjos i la injustícia que poden amagar. La interpel·lació dels que viuen amb major consciència social o lluiten per un estil de vida contracultural també pot ajudar-nos a fer més viu el contrast entre la nostra incoherència de vida, plena d’autojustificacions, i la llibertat basada en la justícia i un amor real als empobrits.

 

En resum: urgeix anar treballant en nosaltres, i des de l'educació, un estil de vida alternatiu, una austeritat amable que trenqui amb el consumisme i alerti sobre els mecanismes que no només lliguen a les persones sinó als pobles, i no els deixen ser lliures. En aquest sentit, la col·laboració en moviments que denunciïn el desordre econòmic, la compra de productes en botigues de comerç just i el coneixement i difusió dels processos d'injustícia que s'oculten darrere d'algunes grans empreses poden expressar aquesta voluntat de canvi estructural que va més enllà de nosaltres mateixos. Com ens recorda Carreres, “Darrera de cada producte que consumim hi ha realitats concretes que depenen de nosaltres i que és possible canviar.”(Carreres, 2004:25)

 

Però més que amb els desitjos de tenir, el nostre cor pot haver-ne omplert amb el desig de poder, de “tenir una bona imatge”, de reconeixement social. La nostra societat competitiva ens empeny amb freqüència des dels llocs de treball, a la recerca i a l'escalament d'un currículum millor, trastocant de vegades la jerarquia de valors en l'escala personal i col·lectiva. En algunes ocasions, aquest desig també s’autojustifica des de criteris d'eficàcia o des de la recerca de llocs que permetin una major incidència. Per això, em resulta molt clarificador, al mateix temps que revolucionari, el llibre de Holoway (2002) “Com canviar el món sense prendre el poder”. Perquè es tracta d'avançar, a poc a poc, en maneres de fer i d'organitzar-nos que estan basades en la riquesa i densitat de les relacions humanes, en la confiança i en la participació, més que en el control o la perpetuació dels càrrecs i serveis.

 

Una utopia poc creïble?. El gest de Jesús en el lavatori dels peus, les seves permanents crides a un servei que s'entén des de la gratuïtat i l'estima, la seva forma d'enfrontar-se amb les autoritats del seu temps i de recriminar-los l'autosuficiència, hauria de fer-nos sospitar que els camins de l'evangeli són diferents d’aquests criteris de competitivitat i de recerca de poder.

 

I, no obstant això, és possible donar petits passos en aquesta direcció. Recordo quan, al començament del nostre camí com a Departament, vam decidir iniciar un estil nou d'organitzar-nos, basat en la participació i la corresponsabilitat. “L'alternativa de Barcelona”– tal i com l'havia batejat un catedràtic, una mica escèptic respecte a això de la democratització- ens omplia d'orgull i d’alegria. A poc a poc, no obstant això, se'ns van anar “colant” les velles formes d'aferrar-se al poder. Quan acabaven de reelegir-me Directora del Departament vaig caure greument malalta i vaig tenir ocasió de veure amb claredat de quina manera tan subtil ens agafem al poder, encara que sigui per “enfortir” una alternativa democràtica. Aquesta dimissió i d’altres que s'han anat succeint al llarg de la meva vida i de la vida de companys i companyes propers, pot no ser ben entesa o no ser entesa en absolut. I és una decisió que cal sostenir en el temps, perquè sovint hom sent la temptació de tornar a lluitar pel petit poder perdut, quan arribem a creure'ns que som “indispensables” per a la societat o l'Església. Però, quina font d'alegria és descobrir el creixement d'uns altres, la maduració dels grups i la sintonia, una mica més autèntica, amb els sentiments del Senyor Jesús! (Flp 2,5)

 

Finalment, per no allargar més aquest apartat, voldria al·ludir tan sols, a quelcom amb el que també pot omplir-se la safata dels nostres desitjos: el desig de fer, aquesta activitat estressant que tant ens enorgulleix i que oculta la secreta ambició, d'arribar a ser com Déu. Una companya, en veure'm atabalada pel treball, se'm va enfrontar un dia dient-me “Però, què busques? Per què et maldes tant?”. Que gràfica la definició de Frankl (2000) d’aquesta febre d'activitat com a neurosi noògena, que suposa, a poc a poc, la pèrdua del sentit de la nostra vida!. “No és cert, assenyala aquest autor, que l'home busqui originalment i principalment la felicitat. El que l'home vol és tenir un motiu per a ser feliç. Una vegada té el motiu, la felicitat arriba per si sola.” (ibidem,72) Però trobar aquest motiu poderós és trobar el sentit de la nostra existència, allò pel que val la pena viure i morir. I per a això necessitem temps per a buidar la safata dels nostres desitjos. Necessitem anar adquirint un estil de vida que troba temps per a la trobada joiosa amb Déu i amb els germans; per a fer-se conscient de les necessitats dels altres, (aprendre a mirar, com el viatger samarità, a qui ha caigut a la vora del camí); per a sorprendre’ns i gaudir amb la naturalesa, per a aprendre a llegir els signes dels temps, per a compartir, per a viure i celebrar i fer festa. Confesso que això és molt fàcil d'escriure i una cosa tremendament difícil de fer per a qui ha crescut amb el modernisme i el “model” internalitzat de “l’home o la dona treballadors”. Necessitem ajudar-nos mútuament per a crear aquesta cultura de la gratuïtat, de la comunicació i el compartir en ambients propers i estimulants. Per alguna cosa hem insistit, des del començament, en l'alegria com a Do. És des de la pobresa personal i col·lectiva, des del reconeixement de la nostra incapacitat per avançar i des de la voluntat de fer-ho, com un dia podrem agrair aquesta llibertat que ens ha estat donada i que ens permet exclamar: “Vas fer créixer l'alegria, vas augmentar el goig” (Is. 9,2)

 

2.        Espais d'alegria.

 

2.1. L'alegria: signe de Déu en allò quotidià.

 

La novetat pasqual no ens treu fora de la història ni de la vida, ens arrela a ella. Com assenyala Pagola “el testimoni viu en la realitat d'avui. Està on està l'ésser humà. La seva vida no discorre al marge dels problemes, interrogants i sofriments que es viuen avui en el món. La seva visió de la vida està enriquida per l'experiència que viu de Déu, però no viu en un altre món, en un altre temps, en una altra esfera”(2004:1)

 

És en l'avui i en l'ara, en aquest temps quotidià, que sovint se'ns apareix gris o monòton, però que és lloc de salvació on podem llegir els signes dels temps, i on Déu també se'ns fa present, si sabem descobrir-lo. “Déu no deixa de manifestar-se en el teixit d’allò quotidià i potser hauríem de preguntar-nos per què no li donem a aquestes aparicions la importància que tenen en la manifestació de Déu i explorar els trets que aquesta teofania discreta pot tenir en el dia a dia de la nostra vida” (Quinzá, 2003:59)

 

“Si no trobem a Déu allí on estem, no el trobarem mai”, ens recorda Jäger/ (2004:145). “Experimenteu-vos com a vida de Déu aquí i ara, a l'oficina, a la màquina, a la cuina i també dalt del monopatí, sobre la bicicleta de la muntanya, fent footing. Visqueu a Déu en aquest moment tan habitual de la vostra vida doncs el Regne de Déu no vindrà amb una espera. No diran ‘ja és aquí’ o ‘ja és allà’, doncs el Regne de Déu està escampat sobre la terra i els homes no el veuen” (Ibidem:25)

 

Poveda (1925, 1968:356-357) va escriure fins a set cartes sobre l’alegria a una de les seves col·laboradores més properes, en un moment difícil per a ella i segurament, per a la naixent Institució. En una d’aquestes cartes assenyala: “Una reflexió sobre aquestes paraules de David: disti alegria del meu cor. San Agustí les comenta dient que el real profeta ens ensenya on hem de buscar l’alegria que és dins de nosaltres, en el cor. Se m’ocorre aquesta reflexió perquè, vivint tan al mig de la gent, tan plena d’assumptes, tan envoltada d’impressions diverses, presenta alguna dificultat mantenir-se alegre, fent abstracció de tot el que ens pot prendre aquesta alegria que hem de procurar que sigui impertorbable. Quan el de fora ens mogui cap a la tristesa fem una mirada cap a dintre i trobarem l’alegria”.

 

Viure així la presència del Déu Vida és descobrir que cada dia és nou, que tenim una pàgina en blanc per a escriure i que no estem sols en aquesta tasca. Una pràctica molt senzilla que ens pot ajudar és recordar-ho quan ens aixequem del llit. Avui tinc un dia nou! I agrair-ho també.

 

I, al mateix temps, convé recordar que podem ser signes de Déu per als altres: un somriure en la salutació, una paraula, un gest amable de vegades il·luminen la jornada de l'altre. “Estigueu sempre alegres en el Senyor, us ho repeteixo, estigueu alegres – recomana Pablo a la comunitat de Filips- Que tothom noti quan de comprensius sou” (Flp.4,4). Com ens veuen els altres, els veïns i veïnes, els col·legues del treball, la gent del barri o de la parròquia?.

 

Alimbau, en una obra sobre l'alegria plena d'anècdotes i de testimoniatges, recull les paraules que Teresa de Calcuta va dirigir a uns visitants que li demanaven un consell: “És molt senzill i molt important: somrieu sempre” (Alimbau, 2003:188) Potser recordaria la Mare Teresa el consell que li va donar la seva mare poc abans de marxar com a religiosa a la Índia. “Filla, quan acceptis una tasca fes-la amb alegria. Fes-la amb total lliurament, porta-la a terme amb goig i si no és així, no l'acceptis. Però tot el que facis, fes-ho amb alegria.” (Ibidem, 179). A mi m'impressiona aquesta paraula que es repeteix a en Pablo i en la Teresa: sempre. No quan estigui descansada, o em vagin bé les coses, o vagi sobrada de defenses, sempre. I quan aquest autor relata els testimonis d'alegria, sol apuntar-hi aquest somriure amable que recobreix la vida, moltes vegades plena de dificultats, dels testimonis.[42]

 

“El seu nom: Titus Brandsma. Era carmelita, periodista, professor de la Universitat catòlica de Nimega.. El van detenir i va estar confinat en tres camps de concentració nazis  .Després de ser sotmès a experiments mèdics, li van injectar àcid fènic. Els qui van conviure amb ell, en els camps de concentració, van dir que: ‘somreia sempre; que tenia un gran sentit de l'humor; que enmig d'aquell desastre es mostrava agradable, alegre i ajudava tot el que podia; que la seva serenitat els impressionava profundament i la seva sola presència els confortava. Li deien “el somriure de Déu”.’ (Alimbau:2003:190)

 

Potser, perquè la paraula “sempre” no carregui massa sobre la nostra consciència, Alimbau, recordant segurament el famós decàleg del Papa Juan, proposa un decàleg de l'alegria que ens urgeix a donar una resposta només en el dia d'avui i que titula: només avui somriuré. (Ibidem, 76-77)

 

També en l'espai quotidià podem deixar-nos interpel·lar pels que ens envolten, sobre la qualitat i veritat de la nostra alegria. Què et passa –m'aborden de vegades els meus col·legues- que avui no somrius ni tens la mateixa cara? Sense cuirassa, sense defenses, el diàleg pot ajudar-nos a descobrir coherències i incoherències en la nostra manera d'actuar i de ser. Però sobretot, pot oferir-nos també el testimoni de tantes persones que es troben al nostre costat i ens ofereixen també la seva alegria i la seva amistat. Elles, fins i tot sense saber-lo, semblen haver fet seu el càntic del Servent: “El meu Senyor m'ha donat una llengua d'iniciat per a dir una paraula d'alè a l'abatut” (Is.II.50,4) Quan miro la meva vida, veig sempre infinitat de rostres amables, propers, persones que m'han donat el millor d'elles mateixes i que m'han contagiat la seva felicitat. És un ajut que agraeixo molt profundament.[43]

 

Potser avui es necessita més que mai crear ambients d'alegria. En aquests ambients podem formar-nos els uns als altres, podem desenvolupar el millor de nosaltres mateixos i oferir, al temps, un estil de vida alternatiu, una forma nova d'humanitzar el nostre món.

 

Quins són els elements claus per a la construcció d'aquests espais que possibilitin a les persones créixer en i des de l’alegria? Per a Pedro Poveda, pedagog especialment sensible a aquesta dimensió educativa fonamental (alerta! No s’entén la frase ni en la versió catalana ni castellana. Repassar-la!). Recullo alguns d'aquests elements, llegits des de l'avui. (Bartolomé, 2003: 20)

 

 

◙  Espais acollidors, càlids, familiars, on les relacions humanes puguin establir-se amb naturalitat, on les persones es manifestin tal com són.” Aprenguin a moure's amb llibertat, sense mirades fiscalitzadores que reprimeixin l'espontaneïtat necessària per a conèixer al que s'ha de formar.” (1931)

 

◙    Espais que permetin i animin a somiar, per què l’educació també és i molt fonamentalment “obertura de la ment per acollir allò nou”. És necessari crear aquestes noves mentalitats, disposades a descobrir formes diferents de construir el món.

◙  Espais on l'aprenentatge es converteix en tasca de TOTS i TOTES. Un aprenentatge dialògic, perquè aprenem els uns dels altres. Poveda concedeix molta importància a la construcció del coneixement, a un estudi estretament relacionat amb la vida i que sustenta qualsevol innovació i canvi.

 

◙ Espais per a formar-nos, on l'exigència brolla de l'interior, on l'humanisme que es proposa manté íntegre el compromís de Jesús. “Jo us demano un sistema nou, un mètode nou, uns procediments tan nous com antics, basats en l'amor.”(1912)

 

◙  Espais oberts a les realitats que els envolten, als problemes, institucions, persones, projectes, comunicacions. Són nusos de xarxes més àmplies, no estructures tancades. Per això, Poveda creu en la seva força transformadora, en una influència capaç de trencar límits, capaç sempre de construir ponts de trobada.

 

No hi ha dubte que el món canviant, en el qual ens movem, imposa una adequació de tots aquests trets a la cultura i les necessitats actuals. Però cal caminar amb cautela a l'hora de considerar “superades” algunes de les dimensions que hem trobat en Poveda. Les comunitats d'aprenentatge (AA. VV. 2002) per exemple, presentades com una de les vies més prometedores de desenvolupament educatiu en col·lectius que pateixen o viuen el risc d'exclusió, expressen en les fases de la seva construcció molts dels trets anteriorment descrits.[44]

 

Per altra banda, les noves tecnologies han apropat vitalment persones que es troben residint en llocs molt apartats. També l'espai virtual pot resultar acollidor i proper, amb la condició que els nostres diàlegs – en temps real o a través de l'E-mail- incloguin els interessos, els somnis, els problemes, la vida dels altres amb qui ens comuniquem; permetin oferir el nostre temps amb gratuïtat als qui es colin per la pantalla de l'ordinador i reconeguin, en qui ens escriu o ens parla, un rostre veritablement humà.

 

Echeverría (1999:478-479) ens alerta, a més, a no caure en un desequilibri vital concedint un temps excessiu a aquest tercer entorn i oblidant el primer (l'ambient natural) o el segon( l'entorn urbà). També García Roca (1998) ens recorda la necessitat de reconstruir els móns vitals, (tantes persones vivint en solitud! ), fent de les nostres institucions i espais socials, llocs humanitzadors, on les personalitats fràgils i fragmentades puguin reconstruir-se, al mateix temps que enfortim les xarxes socials.

 

I perquè Déu s'ha pres molt de debò la seva obra creadora, l'alegria només pot brollar en contextos que siguin realment humanizadors.

 

 

2.2.    “La perfecta alegria”[45] : la saviesa d'un pobre.

 

 

Entrem ara en un espai que sembla incompatible amb l'alegria. Ens situem davant el límit, la insolidaritat, el rebuig, la malaltia o la mort. És de nit. Hem arribat – com expressa bellament González Buelta (1993) - a les vores de la vida. És possible cantar en terra estranya? És possible mantenir una vida esperançada i alegre en i des de la foscor?

 

Que sí que és possible ens ho evidencien els incomptables testimonis de persones que, vivint en situacions límit, han expressat realment la veritable alegria. “Em sento ple d'ànims, desbordo d'alegria enmig de totes les meves penalitats”. (2 Cor. 7,4)

 

I Pedro Casaldáliga (2001) ens regala aquest text esperançador, carregant sobre sí mateix tota la realitat que fa mal, com un eco actual de les paraules de Pablo:

 

“Ja fa dos anys del nou segle XXI i el món segueix cruel i solidari, injust i esperançat. Encara hi ha guerra i hi ha imperi i l'imperi ha inventat la guerra preventiva. Encara el món es divideix almenys en tres: Primer, Tercer i Quart.

 

La fam, la pobresa, la corrupció i la violència han augmentat; però han augmentat també la consciència, la protesta, l'organització, la voluntat explícita d’alternatividad.

 

Els signes dels temps, a pesar de punts contrasignes, són mes aviat lluminosos, esperançadors. Com diu el proverbi sefardí: “l'hora més fosca és quan està per clarejar”.

 

Però es fa necessari aprendre a llegir aquesta realitat que fa mal: la malaltia que ens va sorprendre, els projectes que van volar, la incomprensió, el desarrelament, o la falta de confiança dels més propers, unes estructures socials o eclesials que no ens ajuden a créixer, i molt especialment, el dolor del món. També el reconeixement de la nostra ignorància, del nostre analfabetisme interior per a llegir el que ens sorprèn i ens subleva. I és que a la nit sembla enfonsar-se el sòl que trepitgem, les coses, els esdeveniments surten al revés del que havíem somiat, del que creiem que ha de succeir.

 

Necessitem, com Juan de la Cruz, arribar a aquesta certesa que Déu segueix estant aquí, acompanyant-nos en el límit.

 

“Que bien sé yo la fonte que mana y corre

Aunque es de noche”

I quan ens atrevim a mirar el món actual, la crisi actual que ens situa en una profunda nit, “Podem encara percebre la font que raja i corre, quan són tantes les seves víctimes? No serà cinisme agarrar-se a la mística en l'interior de la crisi? – es pregunta García Roca(1998:312) donant a aquesta pregunta una contestació esperançada- perquè “no hi ha dubte que existeix una faç de mort i és necessari prendre consciència; però, quan varem arribar la seva profunditat, es manifesta el seu potencial de resurrecció com el costat ocult i invisible de la crisi que necessita ser desvetllat.” Encara que existeixi un llarg camí que recórrer. Encara que hàgim d’avençar en la foscor.

 

En aquests moments, Jesús mateix des de l'hort de les Oliveres, es converteix en Mestre i ens anima a buscar a Déu en l'oració.

 

Barth expressa bellament aquest camí estrany i possible: “Quan un persona alça la seva mirada cap ell, cap a Jesucrist, li sobrevé una transformació, en comparació a la qual, la major revolució és una nimietat. Quan es produeix, s'obre pas amb força cap a fora. A aquesta persona li clareja una gran llum, intensa, constant. I precisament aquesta llum es reflecteix en el seu rostre, en els seus ulls en la seva conducta, en les seves paraules, en la seva manera de comportar-se. A una persona així, fins i tot enmig de les seves preocupacions i sofriments, malgrat tots els seus sospirs i grunyits, se li causa una alegria: no una alegria gratuïta i superficial, sinó profunda; no passatgera sinó permanent.” (2005:15) Ens recorda que l'alegria de la qual estem parlant és un Do, quelcom que no es deu als nostres esforços, ni tampoc a les circumstàncies per les quals vam travessar. I al mateix temps, ens indica la nostra actitud: alçar la nostra mirada cap ell.

 

“Tal vez nos diga el desencanto

que le perdimos la pista al Absoluto.

Pero solo hemos llegado a la frontera

donde acaba lo que dominamos.

 

Liberados de nuestra suficiencia

veremos con más claridad al Dios discreto.

Y ahí mismo nos descubrimos existiendo

en el amor sin condición y sin orillas.”

(González Buelta,1993:179)

 

Recordem l’exemple, ja citat de Titus Brandsma i de tantes persones, començant pels primers cristians, que van expressar aquesta experiència d’alegria profunda en els moments més difícils. És precisament aquesta transformació que els fa sortir de sí, el que els duu, en una dinàmica imparable, a brindar “l’amor sense condició i sense vores” als altres.

 

Voldria portar el testimoniatge d’una amiga i companya meva que va morir fa uns anys de càncer. Lluitadora i dinàmica, havia arribat a ser parlamentària en el Parlament de Catalunya. La malaltia li va sobrevenir quan jo estava fora. No m’imaginava com trobaria a una dona tan extraordinàriament activa, amb dos nens i un marit al qual adorava, veient com se’n podien anar per terra tants projectes i tant camí recorregut.

 

I la vaig descobrir somrient, amb una mirada diferent, amb més pau però amb la mateixa energia. Ella va voler fer-me partícip de la seva experiència interior. En un dels moments crítics de la seva malaltia havia experimentat com una força interior que la impulsava de nou a la terra, a una humanitat la descripció de la qual em sonava estranyament semblant a la que es llegeix en una de les meditacions d'Ignasi de Loiola: gent enmig de disputes, baralles, guerra. I la meva amiga, allunyada de la pràctica religiosa, havia sentit que se li deia: l’única cosa important és l’amor. Ella mateixa no sabia explicar ni explicar-se aquesta experiència. Havia tornat al seu Parlament, a la seva Universitat, a la vida familiar i propera, però hi havia tornat d’altra manera. Els seus esforços ara s’orientaven a unir, a treballar per buscar respostes més justes, per estar al costat dels qui es troben més sols o desprotegits. Les últimes paraules que vaig creuar amb ella van ser per convidar-me a col·laborar en una Fundació que desitjava crear per estar al costat de les persones, acompanyant-les en el moment de la mort. “Mira, em deia, he passat la tarda al costat d’una noia de 28 anys que s'estava morint. El seu marit no tenia forces per a veure-la morir. Simplement li he agafat la mà i allí hem estat les dues. És tan important fer això!”. Ella no va tenir temps per a veure complert el seu últim projecte. Però va voler regalar-nos el testimoni d’una mort serena i el seu funeral, preparat per ella mateixa.[46]

 

Mª Dolors Alexandre (1993:66-70) té escrit un magnífic text sobre la foscor. Entre moltes altres coses ens convida a situar-nos en ella, qüestionant primer les nostres suposades “seguretats”, certeses, i també allò que considerem negativitat i faltes d’eficàcia en els muntatges de la nostra vida; atrevir-nos després a entrar en el “núvol” de cada moment històric i de cada corrent cultural, descobrint sí les llavors del Verb en cada cultura, però aprenent a reconèixer les seves ombres i sent, fins i tot, decididament contraculturals. “Aprendre humilment a aguantar, a romandre, a suportar, a arriscar, a vigilar, amb la convicció de que és la nit la que mesura al sentinella, de que la vedadera dita està en creure abans d’haver vist (Jn,20-29) i en atrevir-se a estimar a algú el rostre del qual mai s’ha contemplat.” (1998:67) Però cal avançar més per aquest camí. Hem de descobrir la foscor com a quelcom normal, i no pretendre gaudir de la llum com un far enlluernador sinó, en tot cas, com un farolet que enllumena el nostre camí. I, ens anima a freqüentar els llocs “foscos” de l'Evangeli: Belén, Nazareth, Getsemaní.. i els llocs “foscos” de la nostra història, el seu revers, com dirien els teòlegs llatinoamericans, aquestes vides i aquests pobles que no compten per a les històries oficials, però que són les preferides a les cartes de Déu.

 

És llavors quan podrem, com la nit de Ciri Pasqual, encendre les nostres petites candeles en el Ciri Pasqual, en la llum del Ressuscitat. Ell sostenirà la nostra alegria, que ja no es recolza en nosaltres mateixos ni en els nostres èxits, sinó en Ell. I en Ell es sosté la nostra convicció creient que, “a més de foscor, l’home és una altra cosa i que és possible transcendir la negativitat de la història, no escapant d'ella, sinó transformant-la des de dintre.”(Ibidem:69) I conclou amb aquest text esperançador: “Començar a caminar per un camí del que ho desconeixem gairebé tot i en el qual ens serveixen de guia les petjades dels qui el van recórrer abans que nosaltres i l’ànim que ens dóna el seu esperit. Potser ens acompanyi també una estranya alegria que, com als de Emaús, posi el nostre cor en brases”.(ibidem,70)

 

És aquesta alegria la qual vaig descobrir fa poc, quan vaig baixar a orar al costat de la tomba de Monsenyor Romero. Hi havia una comunitat de base, cantant alegrement, amb tot aquest ritme i aquesta salsa que posen els grups populars quan volen expressar la seva alegria. Estaven en el soterrani de la catedral, en el reversa de la història. Però cantaven, perquè una força més poderosa que la negativitat que els llançava al revers, emanava de la silenciosa tomba de Monsenyor.

 

Ells expressaven amb el seu gest el que cantem per Pasqua: “La nostra alegria ningú no ens la prendrà!”

 

2.3.    Moments de plenitud.

No voldria concloure aquest breu recorregut pels espais privilegiats per a viure l’alegria sense al·ludir a aquests moments d’experiència de Déu, que poden trobar-se en l’oració però també en qualsevol espai i lloc que transitem. Són moments on experimentem la seva Presència Ressuscitada i poden ser molt breus. Però aquests moments, que de vegades tampoc sabem expressar, poden sostenir tota una vida.

 

“La veritable alegria arriba com l’esperit Sant – és en realitat l’esperit Sant que arriba sempre allí on es dóna la veritable alegria -: arriba sense que ningú sàpiga d'on ve. Quan algú s’alegra, el temps s’atura per a ell durant un instant. Mentre s’alegra, en el fons només voldria que aquest instant alegre durés indefinidament. Això només es dóna en un únic cas d’alegria: en aquell que la Sagrada Escriptura denomina ‘eterna alegria i delit’ en la comunió perfecta amb Déu”. (Barth, 2005:134)

 

M'agrada molt aquest text de Barth perquè connecta amb l’experiència de l’esperit que ens comenta Rahner, un text al que al·ludia al començament d'aquest escrit i que sempre m'ha entusiasmat perquè expressa amb força l'experiència de l'Esperit que podem tenir totes les persones, creients i no creients.

 

“Quan es dóna una esperança total, que preval sobre totes les altres esperances particulars, que abasta amb la seva suavitat i amb la seva silenciosa promesa tots els creixements i totes les caigudes, quan s’accepta i es duu lliurement una responsabilitat on no es tenen clares perspectives d’èxit i d’utilitat, quan un home coneix i accepta la seva llibertat última, que cap força terrena li pot arrabassar..quan es lliura sense condicions i aquesta capitulació es viu com una victòria..quan..podríem continuar durant llarg temps...

 

Allí està Déu i la seva gràcia alliberadora,

Allí coneixem a qui nosaltres, cristians, hem anomenat Esperit Sant de Déu,

Allí es fa una experiència que no es pot ignorar en la vida..”(51-53)

 

Per a qui hem rebut el do de la Fe, és molt important que mantinguem viva la memòria del pas de Déu per la nostra vida. És una alegria que no es marceix, que ens sosté i pot sostenir als altres. És la Història, que es transmet de pares a fills en el poble d'Israel, recordant que Déu va estar gran amb ells i que és per això que se senten alegres. El Magníficat és el cant d’una Dona meravellada pel que Déu ha obrat en Ella. “En el Magníficat, Maria canta l’actuació sorprenent, revolucionària i gratuïta de Déu en el transcurs d’una història començada en Abraham i prosseguida en les seus descendents, la multitud de creients en Jesucrist. Per això el Magníficat és també el cant d’una Església que s’ha fet, com Maria, servidora del Projecte Alliberador de Déu.” (Febrer, 2005:12-13)

 

3 . Què fer perquè els altres tinguin vida i alegria?

 

3.1. Encara és possible la vida!.

 

Hi ha una anècdota de Francesc d'Assís que em commou per la seva simplicitat i la seva tendresa.

 

 S’ha apropat a visitar una família que té un nen malalt. I duu de regal, per als seus germanets grans, una bossa amb llavors de flors. Mentre les estan sembrant, el nen pregunta intrigat:

 

–           “Perquè fas això?.

 

–           Perquè – va contestar Francesc  continuant la sembra- quan vegis les floretes sortir al sol i riure amb totes les seves forces tu també riuràs i diràs: ha fet coses ben boniques, Déu!” (Leclerc 1977:133)

 

Deia que m’agradava perquè trobava en tota la narració una expressió molt clara d’aquest bé preuat que podria canviar les nostres relacions i la nostra manera d’entendre’ns, de conèixer i d’actuar: la tendresa.

 

Com assenyala Luis Carlos Restrepo, en una obra sobre ella, “la tendresa és un paradigma de convivència que ha de ser guanyat en el terreny de l’amorós, productiu i polític, arrabassant, pam a pam, territoris que dominen des de fa segles els valors de la vindicta, la submissió i la conquesta” (Restrepo, 1997:17)[47]

 

Des d’aquest paradigma, des d’aquesta forma de construir comunitat, és des de la que es podran llegir les línies posteriors. Perquè l’alegria no pot brollar on hi ha violència, dominació, invasió i falta de respecte dels drets dels altres. Perquè cada persona necessita que ens apropem a ella amb un enorme respecte, reconeixent la seva pròpia fragilitat, però també les seves enormes possibilitats personals.

 

Francesc s’apropa a una família amb problemes. Ofereix senzillament una estona de companyia i un instrument pobre per a enfortir la seva esperança: les petites llavors que floriran amb la primavera. Són aquests gestos, que de vegades menyspreem per insignificants, els que poden provocar un somriure, els que parlen, encara que sense paraules, de que la vida segueix sent possible.

 

 

 

 

3.2. “Alguna cosa nova està naixent! No us adoneu?”

 

Quan vaig arribar a República Dominicana, tot em venia de nou: aquelles comunitats de base, tan alegres en l’esperança, tan inassequibles al descoratjament; aquells mestres treballant en condicions difícils i fosques i, no obstant això, encara amb ganes de somniar; la pobresa impensada; la presència misteriosa i real, d’un Déu encarnat, a qui trobava entre la gent del barri. Un Déu que es va fer “no res”. Va ser llavors quan vaig compondre aquesta cançó.

 

Entre dolor y pobreza,

en el centro de este pueblo

con la esperanza que surge

Algo nuevo esta naciendo.


Aquesta experiència em va marcar. Des de llavors he pensat que és necessari posar-nos a la recerca dels signes de novetat a la nostra societat, avui que intenten fer una vida més humana. Són signes que de vegades neixen d'utopies impensadas, de somnis. Però que intenten que aquests somnis ens mobilitzin en una acció, no per petita menys important. Ens preguntàvem, quines experiències de felicitat, de sentit de “salut”, de plenitud es requereix potenciar avui? Per mi són aquelles que s'orienten cap a aquest camí i que nombraré breument.

 

  • La globalització de l’esperança: un altre món és possible.

 

El 31 de Gener d'aquest any concloïa el V Fòrum Social Mundial de Porto Alegre, una fita més en la cadena de trobades que es realitza sota el lema “Un altre món és possible”. Amb la participació de 135 països, més de 155.000 persones, 11 eixos temàtics, 2.500 activitats i 2800 voluntaris, el fòrum ens va oferir un espectacle impressionant. Quantes persones, de tot el món i tota la classe social unides en un esforç comú: globalitzar l’esperança!. Com ens recordava Major Zaragoza, exdirector de la UNESCO, "Comptant amb la força creadora i entusiasta de tothom que existeix, és possible tenir resistència de propostes que uneix mans, veus, i començar a donar sentit a cada paraula".

 

I Ignasi Ramonet, Director de la revista Li Monde Diplomatique afirmava: “Per a sortir del desastre de la globalització liberal, n’hi hauria prou de prendre cinc mesures urgents: instal·lar una taxa planetària de solidaritat contra la fam i la misèria; suprimir els paradisos fiscals, suprimir el deute extern dels països del Sud, promoure la moratòria sobre l'aigua potable perquè tots tinguin accés, i crear un impost de solidaritat sobre les majors fortunes del món”. Aquest és un Quixot, per ser un boig, per demanar cinc mesures pràctiques, concretes, per a canviar el món.’ És un boig? No, no és un boig, sinó un Quixot perquè creiem que aquest és un món que pot ser canviat".[48]

 

Al costat d’aquestes propostes que, de fet han passat a formar part del manifest final del Fòrum, existeixen propostes que també es van adjuntar al manifest, i que ens assenyalen la necessitat “d’encoratjar la vida comuna, en pau i amb justícia a escala humanitat” perquè un altre món sigui possible. Resulta molt significatiu que, al costat de temes ja recurrents com la lluita contra tota forma de discriminació, s’incloguin aspectes com el garantir el dret a la informació i el dret a informar dels ciutadans (tema “estrella” en el fòrum); exigir el desmantellament de les bases militars i estrangeres i les seves tropes en tots els països tret que actuïn amb mandat exprés de l'ONU i reformar i democratitzar en profunditat les organitzacions internacionals.

 

Globalitzar l’esperança significa apostar per una transformació de la realitat mundial, no aïlladament sinó d’una forma compartida, no des de la teoria sinó des del compromís. Aquest ha d’iniciar-se en allò concret, en el que tenim entre mans però aspira a una articulació més àmplia, descobrint que moltes altres persones, amb diferents tradicions culturals, religions i ideologies poden compartir amb nosaltres l'esforç comú per plantar cara a alguns problemes que ens afecten. (Carrera 2003)[49]

 


I quines regles presidiran aquesta actuació conjunta de grups tan plurals i diversos?. Els autors que han estudiat el tema coincideixen en que ha de poder ser assumida per la humanitat. No es tracta per tant, de substituir les diferents ètiques que guien la conducta de grups i pobles, per una nova ètica, sinó de posar-nos d’acord en el que és bàsic, en uns mínims ètics, deixant, al mateix temps àmplia llibertat per al desenvolupament de les ètiques de màxims o de projectes de felicitat o de vida “bona”. Es plantegen varis obstacles pràctics a l'hora de dissenyar aquesta ètica civil, que per a molts podria identificar-se amb els drets humans. Recordem que fa falta que aquesta ètica civil, basada en el diàleg i en el consens, tingui presents a totes les persones afectades per la qüestió proposada. A més totes les conclusions han de ser sempre revisables. Recordem l’evolució dels drets humans i la fragilitat que encara avui tenen els anomenats de tercera generació. Els esdeveniments viscuts en aquests últims anys ens recorden que la pau és encara un bé precari, un dret conculcat amb massa freqüència. Per aquest motiu una proposta socioeducativa de tarannà humanitzador[50], hagi d’acollir aquest esforç comú per assumir responsablement i en diàleg els camins a seguir. “És cert que tenim necessitat urgentment d’una moral global per a un món global. I una moral justa global requereix una aposta profunda en el plànol teòric per l'humanisme i en el plànol pràctic per les instàncies que puguin fer-la efectiva, vies que permetin demandar responsabilitats a qui la vulnerin.” (Valcálcer, 2002:262)

 

·        El voluntariat i les xarxes de solidaritat.

La solidaritat, ens recorda García Roca, circula per múltiples camins. “Aquí estan, com vaixell almirall, la cridada economia popular solidària, les experiències d’organització popular, els tallers soci-laborals, els grups d'auto-ajuda, les organitzacions de voluntaris, els cercles de salut, les agrupacions auto-gestionades, les organitzacions no governamentals” (García Roca, 1998:318). Molt s'ha escrit i dita en aquests últims anys sobre la fragilitat i fins i tot, sobre la “perversió” d’alguns dels protagonistes d’aquest sector solidari: llums i ombres de les ONGs; el voluntariat, un tranquil·litzador de “bones consciències”?, que han posat sota sospita aquestes iniciatives. Amb alguna freqüència ens ha tocat denunciar en la Universitat, iniciatives privades de cooperació amb països d'Amèrica Llatina que ho eren tot menys realment solidàries.

Però reconèixer el que hi ha d’ombra en tot això, reconèixer la necessària articulació que deu existir amb iniciatives i accions polítiques de més ampli abast, com després veurem, no implica deixar a un costat aquesta formidable força que és l’acció solidària. Una força que testimonia la presència viva de Déu en la nostra història, la seva enorme capacitat transformadora, no des de les grans accions sinó des de la gratuïtat, el petit, el que no compte. És també per a qui desenvolupa aquesta acció, una font de transformació personal. “La experiència de la gratuïtat (l’experiència subversiva de la gratuïtat), la mirada present en els barriades i en els narracions concretis de la marginació social, la trobada amb els derrotats però encara no vençuts, ens retorna un vendaval que altera els postres seguretats personals. En això, el viatge de tot voluntari és fa viatge de torna. I descompon de tal maner postres seguretats que ja cap de bestiar no torna a ser igual.” (Falcón, 1997:15)

 Acabo de regressar del Salvador i he quedat admirada d’un projecte de desenvolupament local que s’està portant a terme en una de les zones empobrides d’aquest país. En ell, la unió d’esforços internacionals corre parella amb el treball formatiu i productiu de la comunitat, encoratjada per diverses organitzacions, i articulada en accions de participació ciutadana que tenen al capdavant al seu propi alcalde. Avanços en l’organització social, en el millorament de les condicions socials i ambientals, en el desenvolupament econòmic local i assoliments de la incidència política, expressen bé a les clares la riquesa que sorgeix quan ens unim perquè altre món sigui possible. Ara estem treballant per a transformar l’escola. I es fa amb el suport de les Universitats d’aquí i t’alí. Aquest estiu un grup nombrós d’alumnat de les carreres d’educació aniran per a brindar reforç en les escoles. Però sobretot aprendran la saviesa dels pobres. I quins es va aconseguint quan tots ens impliquem en la lluita contra la marginació i la pobresa. I segur que tornaran més feliços, perquè han trobat motius més para ser-ho.

 

En una recent investigació evaluativa sobre els centres de tercera edat, orientats al temps lliure, a Espanya[51], recollíem els motius que les persones majors donaven per a fer-se voluntaris o voluntàries: “donar i rebre, sentir-se útil, compartir amb uns altres.” I assenyalàvem els valors que hi son en el perfil d’aquest voluntariat, potser poc conegut però que, al nostre parer, constitueix una força social emergent: solidaritat i responsabilitat, llibertat de participació, actitud de servei, gratuïtat, relació de suport.”

 
Les associacions i organitzacions no governamentals, on sol inscriure’ls el voluntariat expressen la llera per al desenvolupament de la seva acció solidària. Però l’establiment d’una cultura de participació requereix unes bases sòlides sobre sentiments i actituds que afecten a la identitat personal. El sentiment d’identitat constitueix la base per a la permanència d’un grup o organització. Cal generar sentiments de lleialtat al grup, i reconèixer-ne com membres actius del mateix per a anar creant un compromís personal i continuat. Avui en dia, un dels aspectes fonamentals de l’associacionisme és concebre’l com espai de formació que permeti un procés d’informació, anàlisi i reflexió que faciliti i promogui canvis. I això reclama alhora, persones amatents a invertir temps i esforç en portar a terme processos d’acompanyament formatiu, a desenvolupar ambients que facilitin el diàleg, el compartir, el contrast, la recuperació de les forces, que convidin, com dèiem abans a somiar. I si no espais materials, xarxes informàtiques de solidaritat, per a donar suport causes justes, per a intercanviar-ne “power points” que encoratgin a qui està esfondrat o cansat; que ajuden a emergir un somriure, perquè de tot això caminem necessitats en aquesta societat. També en aquestes xarxes trobem “embullat” (valgui la redundància), al mateix Déu.

 

·     Cap a una ciutadania intercultural i crítica.

 

M’agradaria expressar, en poques paraules, el que ha constituït, està constituint la meva tasca prioritària durant aquests últims anys: la reflexió, unida a la recerca pràctica de vies formatives, d’una ciutadania intercultural, democràtica i crítica. Perquè l’estudi de les recents migracions, la creixent preocupació de comunitats i grups que veuen la seva identitat amenaçada, l’existència de col·lectius en risc imminent d’exclusió (quan no ja exclosos)i el reconeixement que vivim en un món globalitzat ens estan exigint:

 

·   “Construir una ciutadania intercultural des del principi del respecte i reconeixement mutu com base de la convivència en la societat multicultural que vivim. Es fa necessari desenvolupar un identitat cívica a partir d’aprendre a conviure i dialogar amb altres grups culturals, desenvolupar valors i normes de convivència on les distintes mirades culturals, de gènere... es vegin reconegudes. És més, avui s’avença cap a una posició de reconèixer la diversitat com un bé públic que deu conrear-ne.

 

·    Des d’una posició de ciutadania intercultural activa com instrument per a enfortir la democràcia, el seu funcionament i institucions en la mesura que es fomenta la participació de tots i totes en els espais públics. Sobretot per la capacitat intrínseca de la participació com “poder” d’aprendre i fer-se escoltar en aquests espais; particularment important per a aquells grups que ha sofert discriminació en el reconeixement dels seus drets (per raó de gènere, cultura, llengua, classe social, etc.)

 

·    I des de la necessitat d’una ciutadania intercultural activa i crítica en la mesura que els processos de diàleg i trobada entre cultures de les societats plurals exigeix un sentit crític de la nostra pròpia cultura. És necessari construir-nos com ciutadans i ciutadanes des de la fal·libilitat de la nostra cultura, que no vol dir errònia- prenent els termes de Thiebaut (1998).” (Bartolomé i Cabrera, 2003)

 

Podríem preguntar-nos què té a veure això amb la recerca de camins per a l’alegria. No estarem obstinats en una idea fixa que ha de sortir “per sobre de tot”? I, si embargament, si la nostra proposta és buscar experiències que donin sentit i felicitat als nostres contemporanis, aquest és un camí concret i necessari, per on passa la construcció social avui dia, tan exposada al risc de la fragmentació i de la insolidaritat. Creo també que és aquesta una tasca pròpia del laïcat que deurem desenvolupar al costat d’altres persones, també compromeses, encara que sigui des d’altres credos o altres conviccions, en el desenvolupament d’una societat cohesionada i inclusiva.. Com s’expressava en la Gaudium et Spes: “La interdependència, cada vegada més estreta, i la seva progressiva universalització fan que el bé comú – això és el conjunt de condicions que fan possible les associacions i a cadascun dels seus membres l’assoliment més ple i més fàcil de la seva pròpia perfecció- es universalitza cada vegada més i implica, per això, drets i obligacions que miren tot el gènere humà. Tot grup social deu tenir en compte les necessitats i les legítimes aspiracions dels altres grups; més encara, deu tenir molt en compte el bé comú de tota la família humana.” (Gaudium et Spes,1965.nº26) “Els cristians .. no deuen tenir altre anhel major que el de servir amb creixent generositat i amb summa eficàcia a lloa homes d’avui.”(Ibidem,nº93).

 

Sensibilitzar, des de les plataformes parroquials i des dels ambients de treball cap a la urgència de construir una societat cohesionada i els riscos reals que estan provocant postures intransigents, excloents o poc permeables al diàleg intercultural i interreligios; avançar en el camí de la formació per a una ciutadania democràtica, facilitant el coneixement pràctic dels drets humans, el desenvolupament del judici crític o la participació democràtica en totes les estructures a les quals tinguem accés o estiguem organitzant; cuidar especialment el suport incondicional als quals es troben en major risc d’exclusió, evitant no obstant això els paternalismes i les dependències asimètriques i ser molt autocrítics amb nosaltres mateixos, com grup eclesial, denunciant tot el que suposi imposició, falta de diàleg, o de participació en les nostres pròpies estructures i revisant les nostres pròpies actituds, per a veure si expressen això que desitjaríem eradicar de la societat, constitueix un magnífic programa, la realització del qual, no ho dubto, serà font de felicitat per a molts, encara que també de major esforç i d’alguna nit de les quals varem parlar. Però val la pena el camí.