XVIII FÒRUM "Cristianisme i Món d'Avui
MÍSTICA I ACCIÓ
PROFÈTICA AL SEGLE XXI
Amics i amigues:
El tema d’enguany és vital per a les persones
creients. L’hem triat perquè entenem l’espiritualitat com una actitud de vida que
expressa el posicionament personal davant Jesús. El tema qüestiona si essent
místics portem alhora una tasca alliberadora al nostre voltant.
La contemplació de les entranyes misericordioses
de Jesús ¿ens transforma en persones defensores indomables del dret, la
justícia i els empobrits, que treballen perquè “un altre món i una altra
Església siguen possibles”? O per contra, reforcem la construcció d’un “Sistema
sense entranyes”, deshumanitzador, injust i excloent?
Amb aquesta premissa i tota la nostra experiència
personal, acudirem a la cita anual del Fòrum per a escoltar, reflexionar,
aportar, conviure, pregar, fer festa i donar gràcies. El Fòrum és un dels
àmbits on podem conèixer realitats i plantejaments interpel·ladors.
Per últim, companys i companyes, correu la veu
d’aquest esdeveniment per tal que compartim, encara amb més persones, l’alegria
i la germanor de tots els anys
PROGRAMA
Dissabte 25 de febrer
09’15h:
Recepció i acollida.
10’00h: Pregària inicial i Presentació.
10’30h: 1ª Ponència i debat: “El Sistema Neocapitalista no té cor”. Arcadi Oliveres: Professor d’Economia Aplicada
(Universitat Autònoma de Barcelona) i president de Justícia i Pau a Barcelona.
12’00h: Descans.
12’30h: 2ª Ponència i debat: “Esperit de Jesús i entranyes de
misericòrdia”. Pedro Trigo:
Professor de Teologia (“Universidad Católica de Caracas” - Veneçuela).
14’00h: Dinar.
16’00h: Grups de Treball:
A) Experiències alternatives al Sistema.
1. Les finances ètiques. Arcadi Oliveres.
2. Plataforma Pobresa ZERO Comunitat Valenciana.. Alfredo
Marhuenda.
3. Entitats de formació i inserció social.“Fundació Nova
Terra” Paco Cobacho.
4. Comerç just, una ferramenta per al canvi “SETEM”
Cristina Ferri.
B) Corrents d’espiritualitat.Com es potencia
el compromís transformador del món actual des de...:
5. l ’espiritualitat
contemplativa, segons les Germanes de
6. l ’encarnació en
els pobres, segons
7. l’espiritualitat
del cos, segons el Centre d’Interiorització i Meditació. María Matilde Domingo.
8. el seguiment de
Jesús, segons
9. la teologia de l’alliberament. Pedro Trigo.
10. l ’espiritualitat oriental, segons el ZEN. Isabel
Sanjuan.
11. l'espiritualitat del diàleg a traves d’internet. Pedro
Jesús Domínguez. (Comunitat Pueblo de Dios)
18’00h: Descans
18’30h: Testimonis: Raquel Besé i Ismael Aznar. (Villa Teresita).
José Luis Cortés (Dibuixant i Editor).
19’45h: Pregària de Taizé en record del germà Roger.
Diumenge 26 de febrer
10’00h: Pregària del matí.
10’20h: 3ª Ponència i debat: “Mística i acció profètica en la societat
laica”. Maria Dolors Oller:
Professora de Moral Social (Institut de Ciències Religioses de Barcelona).
11’50h: Descans.
12’20h: Assemblea general.
13’30h: Festa.
14’15h: Dinar.
16’30h: Concelebració Eucarística i Missatge final.
EL SISTEMA NEOCAPITALISTA NO TÉ COR
Arcadi Oliveres
Bon dia a tothom. Moltes gràcies per
haver-me convidat i gràcies per la presentació. També us demano excuses perquè,
com veureu, teniu a las carpetes esquemes de totes les ponències tret de la
meva tot i que en Juli me l’havia demanat amb temps més que suficient, però és
que sóc molt desorganitzat i, com que tampoc vaig molt bé de temps no l’he
poguda enviar. Tanmateix, intentaré ser prou esquemàtic de manera que el que no
hi ha al resum, quedi clar a l’explicació.
Se m’ha demanat que parli del sistema
neocapitalista del qual es diu –i es diu molt bé– que no té cor. I això és el
que faré al llarg de l’hora o hora i cinc que se m’ha atorgat. Després sé que
hi ha d’haver un quart d’hora més de debat. I ho faré des de dues parts
delimitades, totes dues negatives perquè sé que són els companys posteriors els
que han de portar compromisos i notes positives. La meva part serà més aviat
negra i serà trista, però respon al títol de la ponència: “El sistema neoliberal
no té cor”. I el que faré és presentar primer una panoràmica, veure què és
el que passa al món per demostrar que el sistema econòmic no té cor i després
el que intentaré fer és un petit diagnòstic de per què això és així, i deixo,
torno a repetir, les respostes, que hi són, els ho asseguro: hi són, bé pel
debat o bé per ponències posteriors.
En tot cas, començo explicant,
descrivint, veient els símptomes d’aquest sistema neoliberal que no té cor. I
ho faré d’una manera cronològica; es podria fer d’altres maneres però m’agrada
fer-ho així: agafant un determinat mes de l’any, en concret el de desembre del
2004 i analitzant-lo durant tot el seu desenvolupament cronològic. Per què el
mes de desembre? Doncs és el mes de l’any on Nacions Unides publica més informes,
molts: de l’alimentació, de la salut, de la infància... Tots ells apareixen al
mes de desembre. Per tant, si repassem aquests informes tenim ja un apropament
a la realitat mundial. I he triat el 2004 i no el 2005, primer perquè encara no
tinc tots els informes del 2005 i segon perquè el
De manera que començo aquesta primera
part de descripció d’aquest món amb un cor trencat i ho faig descrivint el mes
de desembre.
El mes de desembre va començar, com
acostumen començar tots els mesos, pel dia u, i el dia u de desembre, dia
mundial de lluita contra la sida, tant el 2004 com el 2005, l’ONUSIDA, que és
l’organització de les Nacions Unides encarregada del tema, ens va donar la
mateixa dada: tres milions de persones moren aproximadament en el món cada any
per causa de la malaltia de la sida, però també ens diu l’ONUSIDA que aquests
tres milions de persones no moren repartits igualment en el planeta, sinó que
hi ha zones, com ara Àfrica, Àsia meridional o algun país llatinoamericà que
tenen una alta incidència de sida mentre que a Europa, EUA, Austràlia, Japó,
Canadà... tenim unes mortalitats molt més febles. Per què? No perquè sigui més
gran un lloc que un altre sinó perquè a Europa, per exemple, tenim més mètodes
de prevenció i tenim més sistemes, no dic de curació, però sí de tractament de
la malaltia. Mentre que a Àfrica ni es poden produir aquestes prevencions i
molt menys encara es poden produir els tractaments. Per què no es poden produir
els tractaments? Doncs senzillament perquè els tractaments són cars i no hi ha
diners per adquirir aquests medicaments.
Com segurament tots vostès saben, els
medicaments es poden vendre de dues maneres: com a genèrics i són barats o com
a específics i són cars. El medicament de fet és el mateix, tant si es ven com
a genèric com si es ven com a específic; la diferència rau en el fet que, en un
cas nosaltres només paguem el fàrmac, el comprimit, i en un altre cas comprem el
comprimit més el dret de patent, és a dir, allò que el laboratori repercuteix
sobre el producte perquè vol recuperar la inversió inicialment feta per
descobrir-lo. La llei de patents permet que els laboratoris cobrin aquest dret
durant vint anys i resulta que avui dia els fàrmacs que estan destinant-se a la
sida (els que s’utilitzen ara, no els que s’utilitzaven abans) porten un temps
de distribució de catorze o quinze anys, de manera que encara es troben sota
l’impacte de les patents i en conseqüència encara són cars. Però als africans
no els podem explicar que són cars perquè ells tenen un impacte de sida tan
gran que el que volen són medicaments barats. Per exemple: a tots els països de
l’Àfrica austral (Sudàfrica, Zimbawe, Zambia, Botswana, Lesotho, etc.)
l’impacte de la sida és superior al 25% de la població. De manera que ells
volen fàrmacs i els volen amb urgència: recordem, per exemple, que el
sud-africà més conegut: Nelson Mandela, va perdre el seu mateix fill de sida
ara fa cosa d’un parell d’anys.
És el cas que el govern de Sudàfrica
volia fer una distribució massiva de fàrmacs de la sida entre la seva població
però no tenia diners per fer-ho. Va demanar als grans laboratoris del món que
li lliuressin quantitats massives de fàrmacs i d’aquesta manera en podria fer
una distribució. Però els grans laboratoris li van dir que sí que l’hi en
donarien però cars. El govern de Sudàfrica va dir que els volia barats,
aleshores els laboratoris li van contestar que s’havia d’esperar els quatre o
cinc anys que quedaven de drets de patents i que aleshores ja l’hi en
subministrarien barats. Que consti, però, que amb els 14 ó 15 anys que vénen
distribuint-los, els grans laboratoris ja han recuperat més que sobradament la
inversió i que per tant podrien perfectament vendre aquests fàrmacs barats,
però no ho volien fer i la llei els empara.
De tota manera es va donar una feliç
circumstància: a l’Índia, la llei de patents dura 10 anys i no 20, de manera
que un laboratori de l’Índia anomenat Cible, que per aquí no el coneixem però
que per allà és molt famós, es va oferir al govern de Sudàfrica per tal de
subministrar-li fàrmacs barats tota vegada que ell ja no havia de cumplimentar
amb la patent. Van començar unes bones dosis de subministrament de l’Índia cap
a Sudàfrica i quan van començar aquestes trameses, dos grans laboratoris del
món van presentar querella contra el laboratori Cible acusant-lo de competència
deslleial. Van perdre la querella en els tribunals perquè els tribunals amb
bona raó van dir que era per damunt la salut que no pas la patent i que es
podia seguir distribuint el medicament. Però com que els laboratoris van perdre
la via judicial, aleshores van començar per la via política i van pressionar
l’Organització Mundial del Comerç (OMC) que és la que s’encarrega de supervisar
el tema de patents en el món i que és una organització molt sensible als
interessos de les grans empreses,
Com que jo crec que els mals d’aquest món
tenen tots nom i cognoms –i així ho faré al llarg de tota la sessió–, no em puc
estar de dir el nom dels dos laboratoris que van iniciar aquesta magnífica
acció i que no són els únics actuant d’aquesta manera; només cal veure El
jardinero fiel per adonar-se de la
seva manera d’actuar. Doncs bé, dels dos laboratoris que actuen d’aquesta
manera, el primer és el més gran del món, es diu GLAXO-SMITH, britànic. Segur
que si mirem la petita farmaciola de la nostra casa, veurem que hi ha algun
producte del laboratori Glaxo-Smith. I el segon laboratori que va emprendre
aquesta acció és un laboratori alemany que es diu BOERINGER-INGELHEIM, i
precisament va ser acusat l’estiu passat per Nacions Unides de fer servir com a
conillets d’Índies, cada vegada que prova nous medicaments, no persones alemanyes
sinó, sistemàticament, gent de Rwanda.
Això és el que ens deia el primer de
desembre i penso que ja és una bona informació. Però per descriure el món hem
de continuar. I quan arribem més o menys al dia 3 o el dia 4, rebem la
informació, –l’informe– de
Per tant 700 milions de persones fent una
llarga jornada laboral a canvi de la qual, segons
Avancem un mica més durant el mes de
desembre, atravessem aquell pont magnífic de
Tanmateix,
En segon lloc, diu
Però diu
Però –veieu la paradoxa– els mateixos
països que el juny del 2002 van excusar-se dient que no tenien 50.000 milions
de dòlars per pal·liar la
fam, el gener de 2003 trobaven, no 50.000 milions sinó 200.000 milions de
dòlars per finançar la guerra d’Iraq: no tenien 50.000 milions de dòlars per
pal·liar la gana i tenien
200.000 per finançar la guerra d’Iraq. Fa quinze dies va sortir a “
Seguim, doncs, en aquest mes de desembre.
Travessem el dia 16 o el dia 17, i aleshores veiem publicat l’informe de
Seguim avançant en el mes de desembre,
érem al 17 ó 18. Travessem el dia de Nadal i, com és ben conegut, l’endemà és
St. Esteve i el dia de St. Esteve ens assabentem del fet que he avançat al
principi: el tsunami. Evidentment, el tsunami no és culpa del
sistema neoliberal: és un fenomen natural, i és un fet natural que comença a
Indonèsia, travessa Tailàndia, sobrepassa l’Índia i Sri Lanka i acaba
desembocant a Somàlia, ja a les costes africanes. Naturalment, fa tot el mal
que pot i acaba matant unes 153.000 persones segons diuen les estadístiques. És
un fenomen natural? Òbviament, però tots sabem que els fenòmens naturals no
causen el mateix impacte en els rics que en els pobres: no és el mateix un
terratrèmol a Tokio que a Mèxic tot i que tinguin la mateixa intensitat. Doncs
bé, en aquest cas també es van donar un parell de notes curioses: la primera és
que, al costat de l’Índia, hi ha una petita illa anomenada Diego García, que es
veu que porta el nom del navegant portuguès que la va descobrir. En aquesta
illa hi ha avui situada una base militar nord-americana dotada de sofisticats
sistemes de comunicació. Gràcies als quals es va conèixer amb sis hores
d’antelació l’arribada del tsunami, es va poder avisar la població local
que marxés corrent de les platges, la gent ho va fer, els animals ja ho havien
fet per instint una estona abans i aleshores, en no quedar pràcticament ningú a
la platja, l’impacte del tsunami a l’illa de Diego Garcia va ser
pràcticament nul.
Una altra circumstància: tots vostès
recordaran el nom d’Helmut Kohl, antic canceller alemany. Doncs bé, en Helmut
Kohl estava a Tailàndia banyant-se en una platja el dia de St. Esteve i hauria
pogut ser perfectament una víctima del tsunami si no fos perquè, segons
explicaven les notícies, va sonar el mòbil que tenia al costat de la tovallola,
el van advertir que marxés corrent, l’home va sortir corrent tot i que és
corpulent i no li va passar absolutament res.
De manera que ja veuen que aquestes coses
no tenen el mateix impacte per tothom.
Però tanmateix, els 153.000 morts hi
varen ser.
De seguida, quan es va produir la
catàstrofe, la gent es va mobilitzar i el primer que es va mobilitzar va ser en
Kofi Anan. Al cap i a la fi, aquesta és la seva obligació. L’home se’n va anar
a fer una volta per la zona i quan va tornar a Nova York va dir: necessito amb
urgència 1.000 milions de dòlars per atendre les necessitats més urgents. Jo no
sé si a hores d’ara, un any després, l’hi han donat o no els 1.000 milions de
dòlars però el que sí que sé és que, aprofitant aquest viatge, l’ONU va fer
pública una nota de premsa on informava d’una altra cosa. Ens va dir: recordin
que fa tres anys (per tant ara en fa quatre) hi hagué un altre terratrèmol a Iran,
concretament a la ciutat de Bahm. En aquell moment, varen morir 50.000 persones
(no són tantes com 150.000 però Déu n’hi do!) i també en aquell moment, ara fa
quatre anys, en Kofi Anan va visitar la zona i també, en tornar a Nova York, va
demanar 1.000 milions de dòlars (que deu ser la quantitat estàndard que l’ONU
demana pels terratrèmols) Aleshores, davant el que deia l’ONU, els governs del
món s’hi van oferir amb rapidesa i en poques setmanes Kofi Anan va rebre
promeses que cobrien amb excés els 1.000 milions de dòlars demanats.
Però ara, tres anys després, l’ONU vol fer constar que dels 1.000 milions de
dòlars promesos a les arques de l’ONU ja n’han arribat 17. És a dir, que en el
moment de sortir a la foto, tothom està preparat; en el moment de gratar-se la
butxaca, només l’7% de les promeses esdevé realitat. Bé. Això és el que passa
en els governs del món.
Tanmateix nosaltres podem estar contents
perquè, com vostès saben, Spain is
different, i com que Spain is
different, aquí tenim un nou primer ministre (ara ja no tan nou) que
gaudeix d’un nou tarannà (a) nuevo
talante i va dir que ell seria generós i aleshores va prometre que pel tsunami, Espanya donaria
50 milions de dòlars. No hi ha dubte que 50 milions de dòlars és una quantitat
generosa perquè si en Kofi Anan en demana 1.000 i en Zapatero n’ofereix 50, vol
dir que està oferint una vintena part del que demana en Kofi Anan i és evident
que Espanya no és una vintena part del món sinó, i en el millor dels casos, ni
tan sols hi arriba a una centèsima part del món. Per tant, si una centèsima
part del món ofereix una vintena part d’ajuda, en Zapatero és generós. Però és
generós el primer dia, perquè el segon dia, una ONG ben coneguda que es diu
Intermón Oxfam treu una nota de premsa advertint que havien llegit la lletra
menuda del Sr. Zapatero i diu que efectivament donarà 50 milions de dòlars per
les víctimes del tsunami, però repartits en dues etapes: en una primera etapa
donarà ara ja immediatament 5 milions de dòlars en forma de donatiu, però en una
segona etapa donarà els altres 45 milions, no pas en forma de donatiu sinó en
forma de crèdit, crèdit que quedarà condicionat a que amb tots els diners
rebuts es comprin productes espanyols. D’això, que jo sàpiga, se’n diu promoció
d’exportacions. La qual cosa sens dubte és legítima. El que no és legítim és
considerar-lo ajut en el cas del tsunami. A hores d’ara, el 40% ha estat
entregat, la resta, el 60% encara no ha eixit de Madrid.
Però com que els governs es porten
d’aquesta manera, aleshores arriba el torn dels particulars. I tots sabem que
quan hi ha un esdeveniment d’aquest tipus, l’endemà el diari ens diu: “Mans
Unides aquest compte corrent, Creu roja aquest compte corrent, MSF aquest
compte corrent”. I aleshores, els ciutadans van a aquests comptes corrents i hi
posen diners. Jo tampoc sé, a hores d’ara, quants diners s’hauran col·locat en els comptes corrents pel cas del
tsunami, però sí que podem saber, almenys pel que fa a Catalunya, què va
passar ara fa vuit anys quan hi hagué una altra catàstrofe anomenada huracà
Mitch, que va afectar Honduras i Nicaragua. En aquell moment es va fer una
recaptació important de diners i ara, l’any passat, el Fons Català de
Cooperació Municipal al Desenvolupament va treure un informe final de l’ajut i
va dir que els catalans havíem estat generosos: no recordo quina quantitat
havien donat però que, en tot cas, el que volien fer constar era que els bancs,
dels diners rebuts, s’havien quedat 2.100 milions de els antigues pessetes en
concepte de comissions. Això és també una altra realitat que val la pena
conèixer i que se’ns va proporcionar cap a finals de mes.
I ja tanco aquesta primera part de la
meva intervenció dient que encara ens falta un dia, i el dia que ens falta és
el 30 de desembre, que és el dia en què el diari ens explica que el govern
espanyol ampliarà la quantitat de tropes presents a l’Afganistan i que fins i
tot una zona d’Afganistan quedarà completament sota control espanyol: els haig
de confessar que vaig quedar disgustat, escandalitzat i al mateix temps
indignat en llegir aquesta notícia: vam ser capaços de sortir cada dia al
carrer, i alguns dies fins i tot moltíssima gent, per dir que no volíem anar a
Iraq i no hem estat capaços de moure ni un sol dit per dir que no volíem anar a
Afganistan. Per què? Senzillament perquè els mitjans de comunicació ens han
presentat aquestes dues guerres de manera molt distinta: la guerra d’Iraq se’ns
ha venut com una guerra dolenta on no calia anar i la guerra d’Afganistan se’ns
ha venut com una guerra bona on sí que calia anar. Per tant, a aquesta última,
hi anem sense protestar.
El que passa és que, si hi fuses una
mica, t’adones que, darrere la guerra d’Afganistan, s’hi amaga tanta brutícia
com se’n pot amagar darrere la guerra d’Iraq. I ho explicaré. Quan ara fa
quatre anys, el president Bush va dir que anava a Afganistan, va dir que hi
anava per tres finalitats concretes. Primera que li calia trobar en Bin Laden.
Feia pocs mesos dels atemptats de l’onze
de setembre, per tant era gairebé un acte de revenja. Calia trobar en Bin
Laden. En segon lloc, s’havia de millorar la condició de la dona afganesa, de
qui deien, i és veritat, que estava molt maltractada pels talibans. I en tercer
lloc, que era necessari eradicar el tràfic d’heroïna.
Molt bé. Ara han passat tres anys i podem
fer balanç. Podem saber si efectivament això s’ha complert. Tots sabem que en
Bin Laden no l’han trobat i la meva percepció particular és que no tenen massa
interès en trobar-lo. En Bin Laden acostuma a treure uns vídeos molt
interessants cada vegada que hi ha eleccions als EUA: a més vídeos d’en Bin
Laden més vots per a en Bush. Per tant, dubto que en Bush elimini un agent
electoral tan eficaç.
Haig de concloure, doncs, evidentment
sense demostració possible, en una bona entente cordiale entre en Bush i
en Bin Laden.
I no només això, sinó que els antecedents
familiars caminen en aquesta direcció. Probablement vostès no ignoren que,
abans de dedicar-se a la política, en Bush tenia un negoci de petroli i que el
soci seu en el petroli es deia Salem Bin Laden, i era germà de l’Osama. Però hi
ha una altra dada que val la pena saber i és que el pare dels germans Bin Laden
va morir ja fa bastants anys en un accident d’avioneta quan sobrevolava per
vigilar-los, els pous de petroli del seu patró, que no era altre que el Sr.
Prescott Bush, avi de l’actual president.. dit d’una altra manera: el pare dels
Bin Laden ja era empleat de l’avi d’en Bush, el qual avi ja havia fet una
enorme fortuna amb el petroli. Aquest ínclit personatge era més espavilat que el
fill i que el nét i ho va demostrar, no sent president dels EUA sinó fent
l’enorme fortuna que va fer i una part de la qual va decidir destinar a obres
de caritat. O més ben dit, a una única obra de caritat, perquè l’avi d’en Bush
sempre va dedicar una part molt important dels seus diners a finançar el partit
nazi alemany. Ja és hora que se sàpiga que una de les persones que més diners
va donar a en Hitler per a tota la seva política va ser l’avi d’en Bush, cosa
que va ser recordada fa pocs mesos per alguns periòdics quan en Bush va visitar Polònia i es va agenollar en el
camp de concentració d’Auswitch en memòria dels jueus morts a l’holocaust; els
diaris van recordar al Sr. Bush que valia la pena que no oblidés que el camp de
concentració d’Auswitch havia estat construït per Hitler sobretot amb diners
que li anava enviant el seu avi. En aquestes condicions, és evident que en Bin
Laden no el trobaran.
En segon lloc i pel que fa a la dona
afganesa, tots sabem que ara fa un mes i mig es van fer eleccions municipals a
Afganistan i vam tenir ocasió de veure per televisió la cua dels votants,
homes, òbviament, en primera fila. En segona fila la cua de votants dones totes
elles, sense ni una sola excepció amb la cara coberta pel burka. Recordo que quan fa tres anys els americans van arribar
allà, van dir que això del burka era
una obsessió dels talibans i que en quinze dies o tres setmanes les dones se’l
traurien. Doncs no és veritat; els costums no es canvien ràpidament, els marits
tampoc no ho permeten fàcilment, de manera que, a hores d’ara, les dones
afganeses segueixen amb el burka.
Pel que fa al tercer tema: l’eradicació
del tràfic d’heroïna, l’estiu passat, que vaig tenir una mica més de temps, em
vaig dedicar a mirar tonellades recollides, hectàrees cultivades i el resultat
era excel·lent: vaig trobar
més d’una estadística que ho acreditava: des que els americans han arribat a
Afganistan el tràfic d’heroïna s’ha multiplicat per cinc. I no sols això: sinó
que, a més a més, les informacions acreditaven que en aquest increment del
tràfic d’heroïna hi tenen alguna cosa a veure els soldats espanyols destacats a
la zona, que s’hi dediquen ferventment.
Això és una mica la realitat. Per tant,
és evident que la guerra no servia per cap de les coses que ens havia dit en
Bush: Bin Laden, burka i heroïna sinó
que, més aviat, devia servir per altres coses. Per quines? El diari ens les va
explicar molt bé perquè poques setmanes després que s’acabés la guerra (és un
dir perquè no es va acabar) es va produir una reunió entre tres personatges: el
president que els americans acabaven de col·locar a Afganistan i que a hores d’ara encara n’és el
president: alt, ben plantat, molt presumit, que sempre va amb una capa i que es
diu Ahmed Kharsai i que fa més de 10 anys que, cada mes, cobra puntualment la
seva nòmina de
De manera que la guerra d’Afganistan és,
en el fons, en el fons, exactament igual que la guerra d’Iraq, una guerra de
petroli, amb la propina que, d’aquesta manera, EUA deixa tropes col·locades a Afganistan que és un país a
prop de
Última nota al respecte: aquest oleoducte
se’ns va dir en aquell moment, i així ha estat després, que seria construït per
una gran empresa nord-americana anomenada Halliburton, que a hores d’ara està
construint l’oleoducte. Doncs bé, si mirem qui són els accionistes de
Halliburton, veiem que aquesta empresa havia tingut un president que ara no pot
seguir sent-ho per raons òbvies però que segueix sent el principal accionista
de l’empresa: un Sr. que es diu Dick Cheney i que és el vice-president dels
EUA. Un senyor que es dedica a anar a caceres i a disparar amb els seus
companys sense el permís de caça i que és un interessant personatge de la vida
nord-americana i que, per cert, acaba de rebre, a fons perdut, un crèdit de deu
mil milions de dòlars sense cap tipus de concurs públic per tal que l’empresa
Halliburton reconstrueixi Nova Orleans. Tot això demostra que la corrupció ha
arribat als nivells màxims de l’administració nord-americana.
Això és el que donava de sí el mes de
desembre i que, com veuen, ens demostra a bastament el títol de la ponència.
Tot està molt malament però estiguin tranquils perquè encara estarà pitjor. Amb
això volem dir que, quan jo era estudiant (temps immemorial, doncs) se’ns deia
que el 20 % més ric de la població mundial en termes d’ingressos era trenta
vegades més ric que el 20% més pobre. Dit d’una altra manera; que una persona
que visqués a Canadà ingressava com trenta persones que visquessin a Bolívia.
Però això era en els anys 60. En els anys 80, la relació entre un de Canadà i
un de Bolívia ja no era de trenta a u sinó de seixanta a u, en els 90 ja era de
vuitanta a u i ara la relació és de noranta-cinc a u, de manera que, a mesura
que passa el temps hi ha uns que cada vegada són més rics i uns altres que, no
dic que siguin més pobres, perquè una mica creixen, però que en tot cas estan
absolutament separats, i cada vegada més, dels més rics.
Tot això era el que els volia dir pel que
fa a la panoràmica del món al mes de desembre de 2004. I ara ve la segona part:
quins són els mecanismes perversos que ens porten en aquesta situació? Perquè
ara, si em permeten l’expressió mèdica, ja hem escoltat el malalt, li hem fet
l’analítica i la radiografia. Ara arriba el moment del diagnòstic: d’on ve la
malaltia? Doncs la malaltia, segons que jo l’entenc car poden haver-hi altres interpretacions,
ve de tota una sèrie de mecanismes perversos de què s’ha dotat aquest món i que
no són altra cosa que mecanismes d’enriquiment d’uns i d’empobriment dels
altres. I els estudiaré. Concretament n’estudiaré quatre.
Primer d’aquests mecanismes: un que
aparentment és molt tècnic però molt important: el comerç internacional. El
comerç internacional és una de les característiques més importants d’aquest món
neoliberal, d’aquest món globalitzat. Ens diuen els experts que el comerç
internacional sempre és bo. Doncs no és veritat: de vegades és bo, de vegades
és dolent. O, potser per dir-ho més exactament, és bo per uns i dolent per uns
altres. Per que? Perquè hi ha gent que no té cap força negociadora quan
comercia i aleshores no pot fixar els preus del producte amb què comercia, amb
la qual cosa, sempre té les de perdre: els llibres d’economia no ho diuen així:
els llibres d’economia ens diuen que hi ha una llei d’oferta i demanda, que per
un costat hi ha uns oferents i per una altra part hi ha uns demandants. I si
algú ha llegit pàgines d’economia veurà que hi ha la curva d’oferta, la curva
de demanda i el creuament de totes dues curves és el punt d’equilibri que
determina el preu. Això està molt bé, però no va més enllà dels llibres
d’economia. O, de vegades en surt, però es dóna en situacions més aviat rares.
Per exemple, jo puc anar de vacances a Istanbul (no hi he estat mai però
imaginem-ho així) i allà al Gran Basar puc veure alguna figureta que voldria
dur de regal a la família. Pregunto al venedor què val aquella figureta i em
diu que dos milions de lires (la lira turca val molt poc i els preus pugen molt
ràpidament) Jo, com que sé que estic al Gran Basar i haig de regatejar, dic al
venedor que no li penso donar dos milions de lires. On anem a parar? Jo haig de
donar-li un milió de lires. Aleshores, el venedor posa cara d’enfadat i em diu
que no, que per un milió de lires no em vendrà pas aquesta figureta, ja que la
figureta val molt més, però com que coneix el seu ofici, em pot fer una petita
rebaixa i, en comptes de deixar-me-la per dos milions de lires, me la deixarà
per un milió vuit-centes mil lires. Jo sé que al mercat d’Istanbul el regateig
és el principi de funcionament i aleshores li dic que ja que ell ha fet un gest
i ha passat de dos milions a un milió vuit-centes, jo també faig un gest i
passo d’un milió al milió dues-centes. Aleshores el venedor em somriu una mica,
veu que jo ja he entrat al joc i per tant em fa una segona millora i m’ofereix
la figureta per un milió sis-centes. Jo, que he entrat en el joc, m’animo i li
ofereixo un milió quatre-centes. Finalment, el venedor em diu: escolti, vostè
està a un milió quatre-centes i jo estic a un milió sis-centes... Deixem-ho,
doncs per milió i mig, fem la transacció i no ens amoïnem més. D’això se’n diu
competència perfecta i és el que apareix als llibres d’economia. Però això no
és la norma; això és l’excepció. Excepcionalment, jo aniré al Basar d’Istanbul,
però normalment, no hi aniré sinó que més aviat, en sortir d’aquí, aniré a la
primera benzinera que trobi i jo ja no puc dir-li al de la benzinera a quant
deixem el litre avui, si a cent o a vuitanta. Quin seria el preu de la
negociació? És clar que el de la benzinera no em deixarà el litre de gasolina a
un preu diferent del que està marcat. Per què? Doncs perquè, si al Basar
d’Istanbul tots dos estem en igualtat de condicions, a la benzinera el Sr.
aquell no està en igualtat de condicions amb mi perquè es diu Repsol, o Shell o
qualsevol altra cosa semblant, i aleshores el més fort s’imposa al més feble.
Això és exactament el que s’esdevé en el
comerç internacional: els forts s’imposen, marquen els preus i els febles no
tenen manera de marcar-los. Això passa amb molts productes, i com que aquests
productes no es venen al preu degut, de tant en tant ens agafa mala consciència
i els volem comprar al preu degut, al preu just. Aleshores anem a una botiga;
d’Intermón, SETEM o de qui sigui i comprem un paquet de cafè de comerç just, i
si la nostra mala consciència ens hi acuita, al cap d’un mes tornem per segona
vegada, i si ja ens estreny del tot, per Nadal, que és quan hem de netejar la
consciència, hi tornem per tercera vegada, comprem un tercer paquet de cafè de
comerç just i quedem tranquils per sempre més. Per sempre més comprem el cafè
en el supermercat i, com que no el comprem de comerç just i sí del comerç
injust el preu del cafè en origen ha baixat en deu anys (del 1995 al 2005) una tercera part del preu que tenia, segons que
explica molt bé l’informe d’Intermón-Oxfam. És a dir que, si l’any 95, des de
Colòmbia, o des de Brasil, o des de Nicaragua o des del Salvador, el preu que
es paga en origen i el preu a què se’ns ven a nosaltres, intervenen uns que
s’anomenen intermediaris i els intermediaris d’aquest cafè, segons aquest
estudi són quatre i de ben importants: no es mengen el 100 % però sí una part
molt important del mercat mundial del cafè. I el més gran intermediari es diu
Nestlé, el segon més gran intermediari és una empresa nord-americana anomenada
Sara Lee, que d’entrada no ens diu res fins que sabem que Sara Lee és la
propietària dels cafés Marcilla o la
propietària de pa Bimbo.
En tercer lloc, una altra empresa que es
diu Procter & Gamble, nord-americana i fortíssima, propietària de Gillette
o de fàbriques de patates fregides i fins i tot de cosmètics.
A propòsit dels cosmètics, permetin que
faci un petit parèntesi perquè la setmana passada “
Entre Philip Morris, Procter and Gamble,
Sara Lee i, sobretot, Nestlé, s’emporten el 80 % del mercat del cafè. I veiem
una cosa claríssima: a mesura que aquestes empreses augmenten els seus
beneficis, la riquesa dels colombians i dels nicaragüencs va baixant perquè no
poden vendre el cafè pertinentment. Per tant, això és sens dubte un mecanisme
d’enriquiment d’uns i d’empobriment d’uns altres: els de Colòmbia no venen bé
el cafè i tenen dues opcions: una, que és la d’emigrar. Aleshores ja ens
encarreguem nosaltres de no deixar-los entrar. I la segona és dedicar-se a la
coca i aleshores els castiguem.
De manera que, si no volem que vinguin i
si no volem que venguin coca, hem de pagar millor el cafè. I el cafè no el
paguem bé perquè cada dia anem a la botiga i el comprem de comerç injust. I no
únicament cafè sinó que comprem una gran quantitat de productes que provenen de
I no només quan comprem productes de
Aquest és el primer mecanisme que els
volia explicar: el mecanisme del comerç injust.
Quin és el segon mecanisme? Doncs és el
que es deriva de l’actuació de les companyies transnacionals. Les companyies
transnacionals, com tots sabem, no són precisament germanetes de la caritat.
Més aviat van pel món intentant treure el màxim benefici que poden i els hi
asseguro que no hi tenen cap escrúpol.
Els en posaré dos exemples. Ara fa cosa
d’un parell d’anys, l’ONU que, com ja hem vist, treu de tant en tant informes
interessants, ens va dir que havia fet un informe sobre la situació en un país
africà ben conegut: el Congo. De congos, n’hi ha dos: l’exbelga i l’exfrancés.
Doncs l’exbelga, en aquest cas. Com recordaran, el Congo exbelga va ser
governat durant 30 anys per un president dictador anomenat Mobutu. Doncs bé,
deia l’informe de l’ONU que, des de 1965 fins 1995, durant els seus 30 anys de
govern, en Mobutu va fer un pacte amb 32 grans transnacionals del món i que,
d’aquests pactes es desprenia que les autoritzava a extreure tots els minerals
que volguessin del Congo. Com vostès saben, el Congo és riquíssim en minerals:
or, diamants, platí, colten (aquest últim tots el portem al mòbil) bona
fusta...
Doncs en Mobutu autoritzava totes
aquestes 32 transnacionals a treure tots els minerals que volguessin i no els
obligava a pagar ni cinc a les arques del Congo. Allò que per exemple ara l’Evo
Morales està demanant a Repsol: una regalia pel petroli que aquesta empresa
extreu a Bolívia, doncs en Mobutu no els exigia res de res: l’únic que els en
demanava era que, per cada tona de mineral extreta, li col·loquessin una comissió en els seus
comptes privats a França i a Suïssa.
I diu l’ONU que 32 grans multinacionals
es van avenir a mantenir aquest pacte amb en Mobutu i que, durant 30 anys, van
estar buidant el Congo dels seus recursos. L’ONU fa la llista de les 32
empreses que, òbviament, no recordo de memòria, però sí que recordo l’empresa
que encapçala la llista: es diu Bayer, fa aspirines i, de tant en tant, ens
treu el mal de cap. I una altra d’aquestes empreses no ens treu el mal de cap
sinó que més aviat ens el dóna perquè pertany al món de l’electrònica, es diu
Samsung i acaba d’acomiadar 450 persones al costat de Barcelona d’una factoria
inaugurada ara fa un any amb bombo i planxes per Juan Carlos I.
Això és una realitat, però no és només
una realitat d’empreses coreanes o d’empreses alemanyes: també és una realitat
d’empreses espanyoles. Si vostès viatgen per Llatinoamèrica hauran sentit que
per allà diuen: “En los años 90 España
procedió a la segunda conquista de América”. La primera, la va fer fa 500
anys, com tothom recorda i va córrer a càrrec dels Hernán Cortés, dels
Francisco Pizarro, dels Núñez de Balboa i alguns desvagats més de l’època. Però
ara, 500 anys després, la “Segunda
conquista de América” ha corregut a càrrec d’altres empreses, que es diuen
Endesa, Repsol YPF, Telefonica, Gas natural, Unión Fenosa, Aigües de Barcelona,
Banco de Santander, Banco de Bilbao, etc.
Resulta, doncs, que el rei va visitar
Argentina el desembre de 2003 i, aprofitant aquesta visita, el president
d’Argentina, el Sr. Néstor Kirchner, que ha sortit una mica millor del que era
d’esperar, va dir al rei: “miri, només puc queixar-me del comportament de les
empreses espanyoles radicades a Argentina: m’haig de queixar (són aquestes
empreses que acabo de dir) perquè, en primer lloc, ofereixen mal servei, en
segon lloc cobren tarifes molt elevades, en tercer lloc paguen salaris de
misèria, en quart lloc acomiaden tothom que poden, en cinquè lloc contaminen al
màxim, en sisè lloc maltracten els indígenes maputxes, en setè lloc no paguen
impostos, en vuitè lloc evadeixen capitals...”
No està malament com a balanç del
comportament d’aquestes empreses que, evidentment, representen el mecanisme
absurd d’empobriment d’uns i d’enriquiment d’uns altres.
I aquí, perdoneu, també he de posar
alguna petita responsabilitat personal nostra. Com? De la següent manera: com
vostès saben, des de fa anys el govern ens amenaça que el dia de demà tindrem
una mala pensió i ens diu: “aneu amb compte; la vostra jubilació està pendent
d’un fil perquè sabeu que cada vegada hi ha més gent que, per raons d’edat, vol
cobrar; la piràmide de població no és estable: hi ha cada vegada menys gent per
treballar, per tant els que treballen no us podran pagar a tots la pensió, de manera
que és aconsellable que us feu un pla de pensions i complementeu la vostra
pensió amb un pla degudament invertit”.
Nosaltres som obedients, fem cas del que
ens diu el govern i aleshores anem al banc i demanem que cada mes ens lleven
una petita part de la nòmina i es dipositi, fent guardiola, perquè el dia de
demà tingui una bona pensió. El del banc ens ho fa. I un dia que tens temps vas
i preguntes pel teu pla de pensions que fa temps que no l’has mirat i voldries
saber on s’ha invertit. El del banc ens diu que tornem a casa tranquils, que
dormim tranquils perquè tindrem una jubilació de meravella perquè tot el que
teníem ha estat invertit en Endesa, Repsol, Telefonica... I la part que en
quedava ha estat invertida a Nestlé. De manera que jo el dia de demà tindré una
bona pensió. Gràcies a què? Doncs gràcies a tot el que acabo d’explicar. Aquest
és el segon mecanisme pervers de què volia parlar.
Accedim al tercer mecanisme: si el primer
mecanisme és un mecanisme comercial i el segon és un mecanisme industrial,
òbviament el tercer mecanisme és un mecanisme financer, i no és altre que el
famós tema del deute extern.
El deute extern agreuja molt la situació
dels països del Tercer Món i, a més a més, no l’han contret les poblacions sinó
els seus dirigents corruptes, perquè és obvi que si el Mobutu, en comptes de
cobrar els minerals al Congo els cobra a França, el Congo, doncs, s’endeuta i
de mobutus, per aquests móns de Déu, Déu n’hi do els que hi ha hagut! Mobutu al
Congo, Menem a Argentina, Fujimori al Perú, en Somoza a Nicaragua, Marcos a
Filipines, Suharto a Indonèsia, l’Obiang a Guinea... Podríem posar una llista
llarguíssima de lladres, tots ells presidits pel més lladre de tots, que es
deia Hassan II de Marroc. Aquest bon home (és un dir) en morir va deixar una
fortuna, –deien els periòdics– de 50.000 milions de dòlars, tota ella col·locada a França. Si vostès tenen en
compte que el deute del Marroc és de 20.000 milions de dòlars vol dir que el
seu estimat monarca se’ls hi va polir dues vegades i mitja el seu deute extern:
ja poden anar els immigrants marroquins enviant remeses de diners a casa seva
perquè després arribi el rei i s’ho emporti tot per pagar el deute extern.
La segona pregunta és com podia en Hassan
II tenir una fortuna d’aquestes dimensions. La resposta ens la va donar
Però com que porten totes aquestes
fortunes fora dels respectius països, cal que els països paguin el deute perquè
el deute és al Congo, encara que el Mobutu s’hagi endut els diners a França. I
resulta que al final, pagar el deute és una càrrega tan gran pels països del
Tercer Món que moltes vegades és impossible fer-hi front.
Segons l’últim informe de l’ONU ( aquest
no és del 2004, sinó de setembre del 2005 i fa referència al deute extern) el
que l’any 2003 (encara no han sortit les dades del 2004) el Tercer Món ens va
enviar per pagar el deute extern, és a dir, per pagar interessos i fer
devolució de capital, era 4,1 vegades més que el nostre ajut al
desenvolupament. És a dir, que tot el que s’envia per ajudar el Tercer Món des
de les ONGs, fins a l’ONU, passant pels governs, per
Però si en comptes de referir-ho al món
sencer, ens quedem només en Amèrica Llatina, que és la part més endeutada del
món, les xifres encara són pitjors perquè la relació amb Amèrica Llatina entre
l’ajut al desenvolupament i el que ells ens envien per pagar el deute no és de
Seria difícil la cancel·lació del deute? Òbviament no. Jo recordo
que, quan van fer aquesta campanya l’any 2000 demanant la cancel·lació del deute van dir que el govern
espanyol el cancel·lés.
Però, és clar, van dir molts: com afectaria la meva butxaca que el govern
espanyol cancel·li el deute?
Van fer un petit càlcul i varen llançar una hipòtesi: imaginem-nos que el
govern espanyol vol perdonar el deute, però el ministre d’hisenda diu: “Jo
perdono el deute, però vostès, que són tan bona gent i que volen que el
perdoni, em pagaran en forma d’impostos allò que deixi de cobrar”. Molt bé.
Admetem la hipòtesi. Quin impost ens hauria de carregar el ministre d’Hisenda
per recuperar-se d’allò que perdona? Varen fer el càlcul i allò que el ministre
d’Hisenda perdona és el 2% de la renda dels espanyols, però no ho perdona en un
any, perquè el deute està estés com a crèdit aproximadament durant deu anys.
Per tant, el ministre d’hisenda ens hauria de carregar durant deu anys un 2 %
de la nostra renda, la qual cosa vol dir cada any un 2 per mil de la nostra
renda per la cancel·lació
del deute. És a dir que, quan féssim la declaració de renda, aquell moment
terrible que diu: tipo impositivo, doncs en comptes de ser el 31,5 %,
seria el 31,7 % i molts ni ho notarien. Per tant, ho poden fer.
Però és que, segons com anessin les
coses, potser no caldria que el ministre d’Hisenda ens passés el tipus
impositiu del 31,5 % al 31,7 %. Hi hauria una altra opció: que el ministre
d’Hisenda, en comptes de venir a buscar-nos a nosaltres, anés a buscar aquells
que cometen frau fiscal. I Déu n’hi do, aquells que cometen frau fiscal! Quan
encara ens movíem en pessetes (fa quatre o cinc anys) el diari va posar un dia
una petita notícia ben interessant que deia: “Los dentistas españoles declaran
de promedio a Hacienda unos ingresos anuales de un millón doscientas mil
pesestas” Home! Los dentistas españoles el milió dues-centes mil
pessetes el deuen guanyar cada mes, i molt em tem que, alguns, cada setmana. De
manera que és evident que los dentistas españoles, en el seu conjunt, i
si n’hi ha algú en la sala que em perdoni, deuen cometre frau fiscal. Per tant,
si el govern vol cancel·lar
el deute, l’únic que ha de fer és anar a perseguir los dentistas españoles i, quan acabi, pot continuar amb los
notarios, i amb els registradors de la propietat, entretenir-se amb els
cirurgians i passar una estona pels arquitectes. I els asseguro que, després,
Déu sap el que s’acabaria obtenint.
Però no hi ha
prou amb això: resulta que si no en tenen suficients, després d’haver
recorregut dentistes i companyia, encara tenen una altra opció que és anar a
buscar aquells, pitjors que els dentistes, que amaguen els diners a paradisos
fiscals. I d’aquesta gent, n’hi ha alguns de ben destacats. Per exemple, una de
les persones més riques d’Espanya es diu
Emilio Botín i, com vostès saben, és el president del Banco de Santander. Doncs
bé, una revista nord-americana que es diu “Fortune” i que es veu
fàcilment a què es dedica, ens explicava fa un temps que el Sr. Emilio Botín té
una fortune de 400.000 milions de pessetes, dels quals 100.000 milions
estan situats a Espanya i 300.000 milions estan situats en paradisos fiscals.
Això vol dir que el Sr. Botín és un dels més grans evasors d’impostos del país,
cosa que ja va ser captada per una jutgessa de Madrid: Teresa Palacios, la qual
en desembre de 2004 el va cridar per mirar allò dels impostos. A la vista dels
fets, la jutgessa li va oferir dues opcions: la primera era entrar a la presó
immediatament, la segona dipositar una fiança, fins que es fes el judici, per
una quantitat equivalent a la quantitat presumptament evadida i quedar en
llibertat sota fiança.
Òbviament, el
Sr. Botín va optar per la segona opció i va enviar els seus advocats a
dipositar la fiança a l’Audiència Nacional, quantitat que ascendia a 26.000
milions de pessetes i que la jutgessa no es va quedar al calaix (fóra perillós)
sinó que la va dipositar al Banco Español de Crédito, filial del Santander,
presidit per una senyora que es diu Ana Patricia Botín, filla de l’encausat.
Per tant, ja veiem una mica com estan les coses. En conseqüència, si volen
cancel·lar el deute,
el que han de fer és, per una banda, perseguir dentistes, per una altra,
perseguir botins i aleshores el deute podrà quedar perfectament cancel·lat.
I arribo al quart
mecanisme pervers: ja he dit als punts anteriors que, primer els prenem els
diners perquè paguem malament el cafè, segon perquè no paguem els minerals que
ens emportem, tercer perquè cobrem un deute abusiu. Arriba un moment en què els
ciutadans del Tercer Món se n’afarten i, com que aleshores veuen per TV que
nosaltres vivim magníficament, decideixen venir cap aquí. I aleshores comença
allò que se’n diu el procés migratori, que és el
quart i últim tema que els voldria destacar.
La gent aspira
a venir i, com vostès saben, es juguen la vida per venir perquè, en travessar
l’estret de Gibraltar potser et moris, saltant la tanca de Melilla potser et
moris, passant el Sàhara potser et moris i anant de Guinea fins a les Canàries
potser és més fàcil que et moris. Però, com diu molt clarament un professor
entranyable de Barcelona, en Luis de Sebastián, si jo marxo de Guinea per anar
a parar a les Canàries, potser m’enfonsi, però si no m’enfonso i hi arribo viu,
automàticament he guanyat 40 anys d’esperança de vida. Perquè l’esperança de
vida a Guinea és de 38 anys i l’esperança de vida a les Canàries és de 78 anys.
I a tothom li agrada tenir 40 anys més de vida. De manera que s’entén
perfectament que s’arrisquin i que hi vulguin arribar. El problema és que, tot
i que hi arriben, nosaltres no els volem, perquè una sèrie d’enquestes que he
anat llegint els últims anys ens demostren que, durant l’any passat, tres
enquestes que vaig llegir, totes tres situaven en un 60 % la quantitat de
ciutadans de l’Estat que no volien més immigrants: en un cas 60 %, en un altre
cas 62 % i en un altre cas 65 %. En qualsevol cas, dues terceres parts dels
ciutadans, a enquestes fetes a tres moments diferents de l’any passat, deien
que els ciutadans de l’Estat no volen més immigrants.
Doncs,
lamentant-ho molt, s’equivoquen. I no només s’equivoquen sinó que ignoren
moltes coses: primer ignoren la història de la humanitat, perquè com vostès bé
saben, la història de la humanitat és la història de les migracions. Des que
l’home és home i la dona és dona, sempre hem sortit i hem entrat, sempre hem
anant i hem passejat perquè sempre hem buscat una vida millor per tots
nosaltres.
En èpoques ens
ha tocat sortir i en èpoques ens ha tocat entrar. Ara a Europa li toca rebre
gent. A Europa hi ha aproximadament 20 milions d’immigrants. Però és que, al
segle XIX, d’Europa no van sortir 20 milions sinó 50 milions d’immigrants i els
asseguro que, proporcionalment, són molts més 50 milions sortits el segle XIX
que no pas 20 milions entrats el segle XXI.
I quan en el
segle XIX van sortir 50 milions d’Europa, la península escandinava perdé una
tercera part de la seva població. Irlanda va perdre el 90 % de la seva
població, tant és així que aquesta illa va quedar pràcticament buida i fins i
tot el patró, St. Patrici, se’l van haver d’endur i fer-lo patró de Nova York
perquè a Irlanda s’havia quedat sense devots. A Itàlia, la meitat de la
població se’n va anar, una part a Nova York
i una altra part a Buenos Aires, fenomen que els argentins expliquen amb
una certa gràcia per mitjà d’uns versets que sempre repeteixo i que em
permetran que ara ho torni a fer:
Los mexicanos descienden de los aztecas
Los guatemaltecos descienden de los mayas
Los peruanos descienden de los incas
Y los argentinos descienden de los barcos.
Per tant és
obvi que la història de la humanitat és la història de les migracions. En
conseqüència, aquell que diu que no vol migracions ignora la història. I no
només ignora la història sinó que també ignora l’estadística. Curiosament, en
aquestes enquestes de què parlo, el mateix 60 % que deia que no volia
immigrants havia de contestar una segona pregunta que era: Quants immigrants hi
ha? I la resposta que més sovintejava era més d’un 20 %. Fals. A Espanya hi ha,
comptant hi els qui tenen i els qui no tenen papers, un 9,5 % d’immigració.
Però quan hom fa càlculs d’immigració, no hi ha de comptar només els que
entren; també ha de comptar els que surten. I resulta que d’Espanya van sortir
tres milions cap a Alemanya, dels quals un milió i mig ha tornat i l’altre
milió i mig s’ha quedat, de manera que als immigrants d’Espanya hem de
sostreure un milió i mig que nosaltres hem expulsat. I aleshores el tant per
cent de migració ja no és del 9,5 % sinó que passa a ser del 8% i els asseguro
que és un dels percentatges més baixos de
Ara, algú
dirà: “però, si vas aquí al barri de Russafa o al barri del Raval a Barcelona,
més aviat n’hi ha molts”. I és veritat; en el barri del Raval, si no
m’equivoco, hi ha un 33 % de població immigrant. Però és que, ara fa dos anys
vaig anar a Àvila i vaig preguntar: ¿Y cómo está en Ávila el problema
migratorio?” Em van dir: “Aquí tenemos veinticinco inmigrantes”. Jo vaig dir:
“¡Hombre! Muchos no son”. No fem broma: una cosa serà el barri del Raval o de
Russafa i una altra cosa serà Àvila.
Per tant, la
primera qüestió és que hem de saber història, la segona qüestió és que hem de
conèixer l’estadística, la tercera qüestió (i això que diré ara és molt i molt
egoista perquè els immigrants han de ser rebuts perquè són persones i tenen
dret a viure bé i no pels beneficis que aporten) La tercera qüestió, dic, és
que els immigrants ens aporten riquesa. Què vol dir això? Doncs que ens aporten
tres beneficis econòmics (repeteixo, és egoista) Primer perquè equilibren la
nostra piràmide d’edat, que tenim truncada: la falla de natalitat va anar
pujant, va passar per les escoles, va arribar a la universitat i ara està en la
franja laboral; aquella que, mitjançant les seves cotitzacions paga les
pensions dels majors i manté els més joves: els immigrants donen estabilitat a
la nostra piràmide d’edat perquè vénen precisament a la franja laboral, paguen
les pensions dels de dalt, paguen els estudis dels de baix i, a més a més, fan
les feines que nosaltres no volem fer perquè els que pugen les bombones de butà al cinquè pis sense
ascensor són paquistanesos i les que fan de minyones de les cases són filipines
i els que recullen la fruita són guineans i els que pugen una casa en
construcció són marroquins i els qui espenten la cadira de rodes d’una senyora
major impedida són llatinoamericans, etc., etc. Per tant, primer ajut.
Segon ajut: vénen
amb els estudis fets i ens els hem estalviats. Un cas extrem és el dels metges
senegalesos que viuen a França, que són molts més que a tot el Senegal, perquè
allà hi ha el costum, quan hom acaba la carrera, d’anar-se’n un parell d’anys a
França i al cap de dos anys decideixen quedar-s’hi.
A títol
individual ho entenc, però a títol col·lectiu no, perquè qui els ha pagat els estudis, tret dels últims dos
anys, ha estat Senegal, per tant, es deuen a aquest país que els ha pagat el
gruix dels estudis. Així que mires la quantitat de metges per habitant a França
i veus que hi ha un metge per cada 300 persones, proporció pel que sembla molt
bona, només superada per una altra proporció: a Espanya hi ha un bar per cada
190 persones, que també és una manera d’estar ben atesos però d’una manera
relativament diferent. I, tret de tot això, al Senegal hi ha un metge per cada
18.000 persones, però els metges senegalesos viuen a França i no al Senegal.
El tercer
benefici és el dels impostos. No sé el cas del País Valencià però a Catalunya
vaig participar a un estudi sobre ingressos i despeses dels immigrants l’estiu
passat (ingressos de seguretat social, impostos, despeses d’ajuts socials,
medecines, etc.) i la proporció entre l’ingrés i la despesa era de
I per últim,
dir que no volem la immigració és també tenir por i ignorar una altra cosa.
Molts diuen: “a mi no em fa por la immigració, ja sé que ens ajuden, que pugen
les bombones,... A mi el que em fa por és el xoc cultural.
És evident que
les cultures no s’entenen amb facilitat:
ja saben vostès que fa 500 anys que els Reis Catòlics van unificar Espanya i
encara no ens entenem, de manera que no és senzill allò de l’entesa cultural.
De totes
maneres, una cosa és això i una altra és parlar de xoc cultural. A la meva
universitat, que és l’Autònoma, va venir fa un parell d’anys un professor
noruec especialista en aquests temes i li vàrem preguntar si creia en el xoc de
les cultures. Ens va dir: “I tant, que hi crec, però no crec en el xoc que
vosaltres penseu”. “I en quin creu vostè?”, li diem. Ens respongué: “Jo crec en
el xoc de les tres emes –la lletra m–”. I quin xoc és aquest? Va dir: “Mirin,
el xoc cultural més perillós del moment es diu Micky mouse, Madonna, Mc Donald’s.
Això sí que és un xoc perquè estem sotmesos a una enorme pressió cultural
nord-americana: ho sabem tot d’EUA; sabem els seus jugadors de bàsquet, els
seus actors de cinema... I, personalment, no els podria dir el nom d’un sol
poeta xinès, el d’un sol director de cinema de l’Índia o d’un pintor egipci,
per referir-me a tres cultures mil·lenàries i,
per descomptat, molt més riques que la respectable però joveníssima cultura
nord-americana.
Això és xoc
cultural. Tot l’altre no, tot l’altre no és més que enriquiment perquè les
nostres cultures no són res més que el sediment de tots aquells que han passat
per damunt del nostre territori. Mirin, jo sóc català i estic content de
ser-ho, la veritat, últimament una mica més, però de totes maneres el que els
diré és que ser català no és altra cosa que ser una mica fenici, una mica cartaginès,
una mica grec, una mica romà, una mica jueu, una mica de l’islam, una mica
andalús, una mica gallec, una mica equatorià, una mica marroquí. Si no, quan
tinguin algun cap de setmana lliure o ara en Setmana Santa els invito a fer una
visita per Catalunya. També la podrien fer aquí però en desconec els detalls:
se’n van primer a la ciutat de Girona, demanen en l’oficina de turisme què és
el que cal veure. I els diran: el call jueu i els banys àrabs. A prop de Girona
hi ha una població que es diu
Només em queda
acabar. Aquest era l’últim punt i ara ens quedaria veure com reaccionem davant
d’això. Jo m’he ocupat del veure i els companys següents s’ocuparan del jutjar
i de l’actuar. Res més i moltes gràcies.
Arcadi Oliveres.
Professor d’economia aplicada (UAB)
President de Justícia i Paua a Barcelona.
ESPÍRITU DE JESÚS Y ENTRAÑAS DE MISERICORDIA
Pedro Trigo